Arxivar per Juliol de 2010

Ciutadans ideològics, diputats encara més

Quan s’analitza la ideologia en termes empírics, s’acostuma a parlar de la ideologia dels votants o dels electors. A través del clàssic eix esquerra-dreta, s’estudia un reguitzell de temes: si els individus es consideren de dretes o d’esquerres, a on ubiquen el seu partit, si són capaços d’ubicar-se, etcètera.

Per contra, estudiar la ideologia dels representants polítics és menys comú. A Catalunya i a l’Estat hi ha alguns projectes que precisament pretenen estudiar els diputats i diputades i conèixer millor què és el que pensen. És sempre bo saber l’opinió dels que et representen, fins i tot més quan se’ls fa una enquesta anònima. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Precisament remenava aquests dies el British Representation Study (BRS), un estudi fet l’any 2001 als representants de la Cambra dels Comuns del Regne Unit. L’enquesta inclou preguntes sobre temes diversos i permet saber la ubicació ideològica dels MP. M’interessava veure les coincidències ideològiques entre diputats d’un partit i els seus votants.

Analitzem el següent gràfic. La línia marró representa la ubicació ideològica dels diputats del Partit Laborista que s’extreu del BRS. Es constata, per exemple, que gairebé el 40% dels diputats laboristes se situa al 3. La línia negra és la ubicació dels votants laboristes segons l’opinió dels diputats del seu partit. És a dir, representa on ubiquen els diputats laboristes als seus electors. Finalment, la línia verda és l’autoubicació d’aquells que van votar el Partit Laborista (aquestes dades extretes d’una enqueseta als ciutadans, del British Election Study, BES, també de l’any 2001).

En el cas del Partit Laborista (recordem: just al mig de l’època de canvis de Tony Blair) s’observa com els diputats que el representaven eren més d’esquerres que els seus votants. De fet, la distància és important, atès que els votants laboristes se situaven bàsicament al centre. El gràfic també detalla que els diputats laboristes creien que els seus votants eren més d’esquerres que la realitat.

Succeïa el mateix en el Partit Conservador (aleshores liderat per William Hague)? La distància és un pèl més gran. És interessant veure com els diputats conservadors ubiquen els seus electors en termes molt semblants d’on s’ubiquen ells mateixos. En canvi, els votants conservadors també es consideraven, l’any 2001, com a electors de centre.

Què vol dir tot això? Factors conjunturals del moment a banda, és important per un partit polític que els seus representants actuïn amb coherència ideològica. Una obvietat teòrica que, no obstant això, és difícil d’acomplir. Si un partit creu que els seus votants es troben en una posició ideològica llunyana a la real, tendirà a prioritzar uns valors i unes qüestions poc útils pels seus interessos.

Tanmateix, altres mecanismes poden estar en joc. Les elits polítiques treballen dia a dia amb la “tragèdia política”, que diria Weber. És a dir, han de decidir sobre qüestions ideològiques, per la qual cosa poden prendre una consciència més intensa que la resta de ciutadans. Sigui com sigui, i en un sistema amb llistes tancades com el nostre, i mentre aquestes no canviïn, convé fer redoblats esforços per conèixer quin tipus de representants tenim. La política només s’arregla amb més política.

Solidaritat Catalana: i ara què?

Dèiem fa uns pocs dies que no era massa complicat de preveure que els diferent partits polítics convidats a entrar a Solidaritat Catalana rebutjarien la proposta. Les dinàmiques internes dels partits, la seva història, la voluntat de persistir com a organització i de conservar les seves elits a nivell local, la pròpia ideologia diferenciada –més enllà de la independència– i un llarg etcètera d’altres arguments ens feia pensar que les possibilitats d’arribar a un acord eren realment baixes. I efectivament, una setmana després ben poc se’n parla d’aquesta possibilitat d’acord.

El partit que més havia centrat els interessos del que podia fer –per l’esperança encara d’alguns que pogués integrar-s’hi­–, ERC, ja ha rebutjat rotundament la possibilitat d’entrar en la coalició.  Per altra banda, i tal com era d’esperar, Reagrupament no va trigar ni un dia en donar suport a la proposta.

I a partir d’ara, què pot passar?

No és agosarat pensar que les mateixes persones que van estar darrere de la proposta de Solidaritat Catalana fossin conscients de les possibilitats remotes d’èxit de tal plantejament. Ara bé, no per això l’acte es converteix ja de per si en quelcom inútil. Rere la presentació d’una proposta unitària com aquesta s’hi podria estar articulant tan un argument polític com una justificació de pes per concórrer a les eleccions de la propera tardor. Anem a pams.

Amb la proposta de Solidaritat Catalana els seus membres ressalten i amplifiquen una argument polític que precisament, ja fa dies que un altre partit hi va a darrere: la unitat de l’independentisme més enllà de les preferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta. El fet que ara apareguin més persones realçant la necessitat de crear una unitat independentista (i atenció, personalitats de relleu!) dóna més legitimitat i popularitat a la mobilització d’aquest discurs –atès que se n’obre el ventall de persones que li donen suport, i ja no és només quelcom atribuïble a Reagrupament.

I en segon lloc, el fet que els partits polítics amb representació a l’arc parlamentari hagin rebutjat la proposta d’unitat proporciona un recurs discursiu molt potent al nou partit: ells han buscat la unitat dels partits polítics –segons diuen, més enllà de les figures personals–, però són precisament aquests partits els que l’han rebutjat. Si això s’afegeix a un caldo de cultiu importantíssim d’insatisfacció tant amb els partits polítics actuals com amb el funcionament del sistema polític, crea una situació molt propícia per l’aparició d’un nou partit polític.

Què hem d’esperar per tant en els propers dies? Les dinàmiques polítiques poden donar moltes voltes en qüestió d’hores, però no seria massa agosarat preveure que algunes de les persones que han fet la proposta de creació de la Solidaritat Catalana s’integressin –d’alguna manera o altra– en un projecte polític amb l’objectiu únic i prioritari de la independència.

Està clar que queda per veure fins a quin punt persones com l’Uriel Betran o en López Tena estaran disposats a deixar els seus respectius partits polítics, però en el tauler d’escacs de la política catalana fa temps que s’hi entreveu l’entrada d’una nova figura… I en tot cas, tot sembla indicar que la presentació de la Solidaritat Catalana, més que simplement fer volar coloms, podria ben bé haver estat una jugada estratègica d’alta volada!

La secessió de Kosovo no fou il·legal

Després de mesos d’espera, la Cort Internacional de Justícia ha emès la seva opinió sobre la secessió de de l’exprovíncia Sèrbia de Kosovo que declarà unilateralment la independència el 17 de febrer del 2008.

L’opinió emesa per la Cort avui mateix, encara pendent de publicació, és important per diverses raonsEn primer lloc, és clau per desencallar la situació de tensió que la diplomàcia Sèrbia manté amb el nou Estat, l’opinió de la Cort podria ajudar a fixar les condicions de negociació entre ambdues parts i a la vegada acabar de convèncer als estats que encara no han reconegut Kosovo (com l’espanyol). En segon lloc, a nivell internacional és la primera vegada que la Cort Internacional es pronuncia sobre un cas de secessió que, a més a més, no té res a veure amb les independències de les excolònies.

Hisashi Owada, president de la Cort, ha avançat un element essencial de l’opinió: la secessió de Kosovo no fou il·legal segons el dret internacional. És a dir, no hi ha cap norma internacional que prohibeixi explícitament la creació de nous Estats. Aquest raonament també fou citat per l’opinió que va emetre el 1998  la Cort Suprema del Canadà sobre una hipotètica secessió de la província del Québec.

Ara bé, una cosa és que no sigui il·legal i una altra, ben diferent, és que ho sigui. Sense tenir el text de l’opinió emesa avui no podem saber quin ha estat el raonament del tribunal però podem remetre’ns a la “legalitat” de la secessió que definí la Cort Suprema canadenca al document citat. Segons aquell tribunal la secessió és legal en tres casos molt concrets: 1) Un poble colonitzat; 2) Un poble ocupat militarment; 3) Un poble sense cap possibilitat d’autodeterminar-se dins de l’estat al  que pertany, és a dir, sense capacitat de participar al seu Govern. La Cort Suprema, però, no s’aturà aquí: distingí entre legalitat i legitimitat. Fent una analogia entre la secessió i els processos revolucionaris, admeté que la legalitat o no d’una secessió quedaria subordinada a la seva legitimitat, és a dir a un suport majoritari clar. En aquest cas, la secessió de facto no seria un acte il·legal, segons el dret internacional, i engendraria una legalitat pròpia a posteriori sense efectes retroactius. A partir d’aquí, la Cort Suprema apuntà que el reconeixement internacional seria clau per convertir la secessió de facto en un nou membre de la comunitat internacional.

Malgrat que Kosovo no refrendà la seva secessió, aquesta fou aprovada per una majoria amplíssima al Parlament i el nou Estat ha aconseguit el reconeixement de seixanta-sis estats inclosos els Estats Units o Japó i vint-i-dos estats membres de la UE.

L’opinió de la Cort Internacional sembla ser que avala el gest de sobirania que féu el Parlament kosovar, però que ho fa amb condicions encara per determinar. El fet que la secessió fos declarada unilateralment, sense negociar amb Sèrbia, deixà molts interrogants oberts: Sèrbia pot reivindicar tornar a ocupar el territori kosovar? Quin ha de ser el paper de les forces internacionals? Quin vincle ha de mantenir la minoria sèrbia de Kosovo amb el seu exestat? Quines relacions han de tenir serbis i kosovars?

D’altra banda, les conseqüències internacionals de l’opinió ja les ha anticipat el ministre d’exteriors serbi: una opinió favorable al Govern serbi, que és qui va dur el cas a la Cort Internacional, reforçaria el paper dels estats i  solidificaria les seves fronteres; però una sentència favorable  a la secessió de Kosovo donaria ales als moviments secessionistes europeus.

En resum, sobre el text de l’opinió hi ha moltes esperances dipositades, no només als Balcans, sinó arreu del món.

Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs

Vagi per endavant que la voluntat de qui us escriu no és la de realitzar, en cap moment, un judici moral sobre la idoneïtat d’una coalició electoral nacionalista o independentista en les properes eleccions catalanes. Deixem si de cas aquest paper als nostres estimats lectors, que segur que tenen suficients elements de judici per valorar-ne la conveniència.

Joan Laporta va presentar ahir a Barcelona, conjuntament amb Uriel Bertran i Alfons López-Tena, una proposta per la formació d’una candidatura única, transversal i independentista a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Aquesta candidatura, que portaria el nom de Solidaritat Catalana, està inspirada en la coalició formada l’any 1905 a Catalunya arran d’una sèrie de desgreuges en relació a l’estat espanyol, i que es va presentar amb un èxit rotund a les eleccions catalanes del 1907.

Quin és el futur que se li espera a aquesta proposta? Quina serà la resposta dels partits polítics?

A hores d’ara cap dels partits convidats ha opinat sobre la proposta, però no és difícil aventurar-se a dir que hi haurà una resposta unànime en contra de la proposta per part de tots els partits polítics, a excepció de Reagrupament. I per què? És un altre senyal això de la desunitat del nacionalisme i l’independentisme?

Des del nostre modest punt de vista aquest no és un símptoma de cap d’aquests factors. Cal entendre que cadascun dels partits polítics amb presència al Parlament (i fins i tot les CUP, convidades però sense presència parlamentària) tenen una estructura organitzativa ben desenvolupada i relativament rígida (que els converteix en organismes amb capacitat de reaccionar limitada), però sobretot, tenen una ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la.

Cada partit té les seves dinàmiques de treball internes, cada partit disposa d’unes bases a nivell local que no necessàriament s’han d’entendre amb les bases dels altres partits convidats a Solidaritat, cada partit té unes elits polítiques que viuen de i per la política, cada partit té una història i una voluntat de persistència, i especialment, cada partit té una ideologia que va més enllà de la voluntat independentista.

Justament per això Reagrupament ja s’ha afanyat a donar suport a l’alternativa. Fa temps que el partit de Carretero s’ha presentat com a un model transversal d’acord entre persones que més enllà de les seves postures en l’eix esquerra-dreta es defineixen com a independentistes. Els seus militants són extremadament plurals i cap dels elements desxifrats en l’anterior paràgraf encara no s’erigeixen com a un element que impedeixi l’entesa amb altres formacions independentistes.

La creació de coalicions electorals és quelcom de naturalesa complicada. Les dinàmiques internes dels partits (tan a nivell local com a nivell d’elits) fan que només sota condicions d’extrema necessitat partits amb èxit electoral acceptin de concórrer conjuntament en les eleccions. A més, són múltiples els fracassos que se’n deriven.

Remuntant-nos en la història, però no tant lluny d’on estem avui mateix, només cal recordar com va acabar la primera versió de Solidaritat Catalana: enfrontaments interns entre les diferents faccions del partit ja el mateix 1908 van anar desvirtuant el projecte fins que el suport de la Lliga Regionalista als militars i a les execucions durant la Setmana Tràgica (1909) van acabar fent desaparèixer per complet la Solidaritat Catalana…

L’essència de l’estat de les autonomies

Ha augmentat Catalunya el seu autogovern? Té des de l’any 1979 més competències? Hom diria que el desplegament de l’Estatut del 79 i l’aprovació del dissortat Estatut del 2006 ha anat donant a la Generalitat i al Parlament més eines i instruments per gestionar. De fet, un dels objectius de l’Estatut del 2006, tot i que l’anterior encara no s’havia desenvolupat en la seva totalitat, era precisament augmentar el sostre competencial de la Generalitat.

Per tant, a efectes empírics, si agaféssim el nombre de competències que la Generalitat ha anat assumint i els dibuixéssim en un gràfic, esperaríem una línia ascendent.

Com vam explicar la setmana passada, l’Índex d’Autoritat Regional mesura en quin nivell un estat es troba descentralitzat. Vèiem que l’Estat espanyol apareix en les posicions de dalt. L’Índex també realitza un càlcul a nivell de regions i, en el cas d’Espanya, a nivell de comunitats autònomes. Recordem que oscil·la entre 1 (nul·la descentralització) i 24 (màxima descentralització). En concret recull les CCAA d’Andalusia, Astúries/Cantàbria, Catalunya, Galícia, Navarra i el País Basc. Aquest n’és el gràfic.

Com podeu apreciar, a partir de 1981-1983 la tendència és absolutament plana. És a dir, segons aquest índex, Espanya es trobava l’any 2006 al mateix nivell de descentralització que a principis dels vuitanta.

Es tracta, en primer lloc, d’un índex que no recull realment el que ha passat. Catalunya ha anat assumint durant tres dècades nombroses competències (presons, policia…) i l’índex obvia aquesta tendència.

Per què? Aquest indicador només recull aspectes substancials, relatius a qui ostenta la capacitat de decidir el finançament o al nomenament de jutges. En definitiva, intenta captar la descentralització d’aspectes teòricament essencials. I és precisament aquí on radica l’interès de la qüestió. Segons l’Índex, l’Espanya de les autonomies és, en essència, la mateixa que la que es va establir en la dècada dels vuitanta, malgrat l’augment competencial, el peix al cove, els pactes del Majestic o aquest pseudofederalisme que alguns diuen predicar.

L’Índex s’acaba el 2006. Seria interessant veure la tendència del 2006, any en què entra en vigor l’Estatut, a l’actualitat. M’imagino, però, com la resta de lectors, que seguirà pla. Ben pla.

La paràbola de la manifestació del 10-J

Els cicles de protestes (en la seva definició àmplia) gairebé sempre responen a un patró: la paràbola. Comencen a créixer i/o expandir-se, arriben al clímax, per seguidament perir. Aquests cicles poden donar fruit i esdevenir un punt d’inflexió pel canvi social i polític; o ser estèrils i mantenir la continuïtat d’allò establert. Però quin és l’estadi on es troba les manifestacions que s’han donat recentment a Catalunya?

  1. Fase d’expansió: És el moment en què uns ciutadans més implicats plantegen exigències que troben eco a altres ciutadans. Això provoca una ràpida difusió de l’acció col·lectiva als sectors menys mobilitzats, i va originant que s’obrin noves oportunitats polítiques (com les ones en un toll d’aigua). Això és el que s’ha anat produint com a conseqüència de l’esgotament per la dificultat de l’aplicació del l’Estatut i l’espera de la Sentència del  Tribunal Constitucional. A partir d’aquests fets es van crear diverses plataformes com la PDD, Araítaca i posteriorment 10.000 a Brusel·les que pretenien canalitzar aquest descontent de la ciutadania. Aquests fets van originar un caldo de cultiu i una sensibilització sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya; que va desembocar en la consulta sobiranista a Arenys de Munt, i que alhora va provocar diferents onades. Tots aquests esdeveniments van ajudar a què es destaqués el tema a l’agenda mediàtica i política.
  2. Clímax: A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional, on es declaren 14 articles incostitucionals i 27 reinterpretables de temes centrals de l’Estatut, s’arriba al punt àlgid de la mobilització de la ciutadania. S’agrupen diferents partits polítics i organitzacions per tal de defensar transversalment un sentit ampli sobre “el dret a decidir”. Dissabte 10 de juliol es van combregar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.
  3. I ara què? Fase de declivi? Després de l’efervescència  i  la manifestació pacífica què passarà? Els ciutadans amb aquestes accions volien manifestar el seu malestar, i la reclamació de l’actuació dels polítics. Si finalment les elits no actuessin en l’esfera política, els ciutadans veuran que les seves reaccions no han servit de res i les protestes cessaran en sec (la societat civil deixarà de manifestar-se, desprès d’un càlcul racional entre costos i beneficis). Si es donés aquesta situació, només es podria esperar que la participació es canalitzés en organitzacions, i aquests moviments adoptin una lògica més política. En canvi, si els partits comencen a establir plans d’acció, la ciutadania es pot veure protegida i continuar la seva mobilització, sense que encara s’entrés a la fase de declivi.

Estem en un punt del cicle de la protesta encara incert. Caldrà veure les actuacions dels partits i les elits per veure si les protestes han estat estèrils o fèrtils. Haurem d’esperar.

Per què serà una manifestació multitudinària?

Les accions col·lectives, i les manifestacions en particular, difícilment tenen èxit ( d’assistència), ja que és necessària la confluència de factors tant estructurals com conjunturals que afavoreixin aquest tipus d’acció. Les estructures que donaran marc a la manifestació del 10 de juliol no han canviat; no obstant, s’observa que alguns determinants contextuals han virat. Aquestes petites modificacions poden portar a la fortalesa dels moviments socials i l’èxit de les accions que aquests generen. Seguidament apuntarem aquells canvis més destacats.

(1)   Les elits donen suport a la manifestació. El cas de la manifestació de dissabte, la major part els partits de Catalunya (PSC, CiU, ICV i ERC) han fet una crida a la ciutadania per tal que participin.  El suport dels partits permet que la manifestació es publiciti fàcilment, s’ofereixin recursos logístics (autobusos des de diferents poblacions, informació…), i es presenti l’assistència a la mateixa com una acció normalitzada. A més a més, la transversalitat de les elits fa que moltes altres associacions i entitats simpatitzants mobilitzin als seus afiliats.

(2)   Els alineaments electorals. En períodes preelectorals -on la força electoral pot canviar- els grups socials no representats, però organitzats, es tornen atractius pels partits establerts. Els partits que tenen en ment les eleccions de la tardor s’apressen a “fer-se seus” els diferents moviments (PDD o Òmnium), per així compartir-ne els èxits. D’aquesta manera interessa a certs partits l’èxit de les accions que produeixen aquests moviments; atorgant-los visibilitat i importància.

(3)   La descohesió del poder. Si es produeixen fractures internes del poder no només es debilita la posició dels mateixos partits, sinó que produeix l’enfortiment dels moviments socials, com també de les seves accions. Això s’ha exemplificat amb la no-unanimitat en el lema que ha d’encapçalar la manifestació (“som una nació volem decidir vs. Senyera), fet que ha generat una desacreditació del partits a favor d’una serietat dels moviments que havien pactat el lema de la manifestació.

(4)   Estructures de mobilització. Una de les conseqüències que han introduït les consultes sobre la independència és la  creació de noves estructures organitzatives a nivell municipal. Aquestes organitzacions -que es troben coordinades entre elles- permeten més fàcilment la mobilització i l’organització de  la ciutadania als territoris implantats: tenen canals de comunicació ràpids i eficients, i poden establir incentius selectius.

Tot i això, no s’ha d’oblidar que els últims mesos hi ha hagut canvis latents a la població que provenen: a) del desgasament que ha portat el procés de la Sentència del Tribunal Constitucional, b) del treball realitzat per les entitats per mobilitzar a la ciutadania, i c) la incorporació a l’agenda mediàtica d’aquests temes que repercuteixen a l’agenda política.

Els factors contextuals auguren un èxit a la manifestació de dissabte 10 de juliol. Esperarem quin és el resultat final. De moment la societat civil s’ha organitzat al carrer, ara cal que els líders polítics manifestin el seu descontent a l’esfera política.

Article publicat a Crònica


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter