Aquest cap de setmana es va acabar el termini per adquirir els bons emesos pel Govern per finançar part del deute públic. L’èxit comercial de l’operació, amb 233.061 sol·licituds i una demanda per finançar 7.144 milions d’euros, fa que l’oferta de deute (3.000 milions d’euros) no arribi a la demanda generada. Però fa bons els bons l’èxit comercial del producte ofert per la Generalitat al mercat financer català? La resposta és, com a mínim, controvertida ja que l’emissió de deute ha rebut tota mena de crítiques.
En primer lloc, el tipus d’interès del 4,75% sembla excessivament elevat: el cost del deute assumit per la Generalitat és del 7,75% en total sumant-hi el 3% que cobren les caixes i bancs que comercialitzen el producte. Això s’ha interpretat com que: a) ningú vol el deute de la Generalitat als mercats internacionals perquè no tenen confiança en la institució; b) la situació financera del Govern català és desesperada i només podia recórrer a aquesta darrera opció. Aquesta situació genera dubtes sobre si la Generalitat tindrà liquiditat per tornar el deute d’aquí un any i un dia (la vida dels bons) i si podrà fer-ho sense necessitat de tornar-se a endeutar fent una altra operació de finançament i engruixint el deute successivament.
En segon lloc, aquest tipus d’interès no resultaria tan llaminer com sembla. Tal com diu la mateixa emissió de bons cal afegir-hi “costos de comissions de gestió i custòdia de l’entitat intermediària”. A més a més, a l’agost la Generalitat va emetre deute al 5,75% que va col·locar La Caixa pel valor de 1.000 milions d’euros.
En tercer lloc, un tercer aspecte fa referència a la naturalesa del deute. Els crítics als bons han assenyalat que malgrat una aparença de “deute públic” comprar aquests bons no seria equivalent a fer un dipòsit com els que emeten bancs o caixes. Aquests solen estar coberts pels fons de garantia de dipòsit de l’Estat i en canvi els bons de la Generalitat no ho estarien. D’altra banda, a diferència dels dipòsits els bons no es poden cancel·lar durant la seva vida.
En quart lloc, sectors propers al món empresarial han apuntat el fet que l’emissió de deute podria encarir el crèdit (per una qüestió d’oferta i demanda) i això en comptes d’ajudar a l’economia la prejudicaria. Un augment del cost de crèdit seria especialment perillós per les PIMEs, que són la base de l’economia catalana.
Finalment, l’apel·lació al “seny català” i en certa manera al patriotisme en comptes d’afavorir la decisió de comprar bons podria perjudicar-la. Tal com digué el professor Xavier Cuadras al programa Els Matins “Qui compri bons per patriotisme que avisi, i ho faci a un tipus més baix”. La racionalitat econòmica hauria de ser la base de la confiança en els bons.
Sense poder contestar a les incerteses dels mercats internacionals el Govern ha rebatut les crítiques amb més o menys força. Des de la Generalitat s’han assenyalat tres aspectes: 1) l’emissió de bons s’ha adreçat a particulars però és una pràctica habitual, d’aquest i tots els governs, per finançar la seva activitat; malgrat que si no es fan campanyes publicitàries potser no es visualitzen des dels ciutadans; 2) la falta de confiança dels mercats internacionals seria una conseqüència de la situació econòmica general de l’Estat espanyol més que no pas de la salut de les finances públiques catalanes; en tot cas, s’ha aclarit de manera implícita que les CCAA són Estat i per tant es faria estrany que en cas de fallida no fossin rescatades des del Govern central; 3) finalment, pel que fa el cost del deute, des del Govern s’ha defensat la necessitat de fer atractiu el producte i s’ha descartat la possibilitat que repercutís en un increment del cost del crèdit ja que el volum de deute col·locat no és prou elevat.
El debat, però, continua i probablement d’aquí ja menys d’un any i un dia podrem avaluar si emetre bons fou una bona decisió. És a dir, si eren bons els bons.