Archive for the 'economia' Category

Els partits i la crisi de la ‘mà invisible’

Hi ha un consens ampli en afirmar que la crisi financera/econòmica dels darrers anys serà vista pels llibres d’història com una de les més importants dels últims temps. La sacsejada financera ha tingut conseqüències a diferents nivells i, per alguns, fins i tot suposa un punt d’inflexió important. L’impacte de la crisi, iniciada a finals del 2007 i desenvolupada a partir de l’any 2008, també sembla haver afectat en la manera de fer política arreu del món.

O no. Desitjar el que passarà no equival al que ha passat.

Convé preguntar-nos: quin efecte ha tingut la crisi econòmica sobre el plantejament dels partits polítics? Ha mogut o canviat les seves postures? Per exemple, una de les opinions de fons és que, després del terrabastall econòmic, no és bo creure tant en la llei del mercat i en la mà invisible que  mou l’economia. Per tant, si l’opinió social es mou, i els partits representen les preferències ciutadanes, esperaríem també que les formacions polítiques es moguessin d’acord amb l’opinió ciutadana. Són, per tant, més d’esquerres els partits ara que abans de la crisi? Creuen menys en la “mà invisible”?

Seguei llegint a El Pati dels Tarongers (aquí).

Bons dolents?

Aquest cap de setmana es va acabar el termini per adquirir els bons emesos pel Govern per finançar part del deute públic. L’èxit comercial de l’operació, amb 233.061 sol·licituds i una demanda per finançar 7.144 milions d’euros, fa que l’oferta de deute (3.000 milions d’euros) no arribi a la demanda generada. Però fa bons els bons l’èxit comercial del producte ofert per la Generalitat al mercat financer català? La resposta és, com a mínim, controvertida ja que l’emissió de deute ha rebut tota mena de crítiques.

En primer lloc, el tipus d’interès del 4,75% sembla excessivament elevat: el cost del deute assumit per la Generalitat és del 7,75% en total sumant-hi el 3% que cobren les caixes i bancs que comercialitzen el producte. Això s’ha interpretat com que: a) ningú vol el deute de la Generalitat als mercats internacionals perquè no tenen confiança en la institució; b) la situació financera del Govern català és desesperada i només podia recórrer a aquesta darrera opció. Aquesta situació genera dubtes sobre si la Generalitat tindrà liquiditat per tornar el deute d’aquí un any i un dia (la vida dels bons) i si podrà fer-ho sense necessitat de tornar-se a endeutar fent una altra operació de finançament i engruixint el deute successivament.

En segon lloc, aquest tipus d’interès no resultaria tan llaminer com sembla. Tal com diu la mateixa emissió de bons cal afegir-hi “costos de comissions de gestió i custòdia de l’entitat intermediària”. A més a més, a l’agost la Generalitat va emetre deute al 5,75% que va col·locar La Caixa pel valor de 1.000 milions d’euros.

En tercer lloc, un tercer aspecte fa referència a la naturalesa del deute. Els crítics als bons han assenyalat que malgrat una aparença de “deute públic” comprar aquests bons no seria equivalent a fer un dipòsit com els que emeten bancs o caixes. Aquests solen estar coberts pels fons de garantia de dipòsit de l’Estat i en canvi els bons de la Generalitat no ho estarien. D’altra banda, a diferència dels dipòsits els bons no es poden cancel·lar durant la seva vida.

En quart lloc, sectors propers al món empresarial han apuntat el fet que l’emissió de deute podria encarir el crèdit (per una qüestió d’oferta i demanda) i això en comptes d’ajudar a l’economia la prejudicaria. Un augment del cost de crèdit seria especialment perillós per les PIMEs, que són la base de l’economia catalana.

Finalment, l’apel·lació al “seny català” i en certa manera al patriotisme en comptes d’afavorir la decisió de comprar bons podria perjudicar-la. Tal com digué el professor Xavier Cuadras al programa Els Matins “Qui compri bons per patriotisme que avisi, i ho faci a un tipus més baix”. La racionalitat econòmica hauria de ser la base de la confiança en els bons.

Sense poder contestar a les incerteses dels mercats internacionals el Govern ha rebatut les crítiques amb més o menys força. Des de la Generalitat s’han assenyalat tres aspectes: 1) l’emissió de bons s’ha adreçat a particulars però és una pràctica habitual, d’aquest i tots els governs, per finançar la seva activitat; malgrat que si no es fan campanyes publicitàries potser no es visualitzen des dels ciutadans; 2) la falta de confiança dels mercats internacionals seria una conseqüència de la situació econòmica general de l’Estat espanyol més que no pas de la salut de les finances públiques catalanes; en tot cas, s’ha aclarit de manera implícita que les CCAA són Estat i per tant es faria estrany que en cas de fallida no fossin rescatades des del Govern central; 3) finalment, pel que fa el cost del deute, des del Govern s’ha defensat la necessitat de fer atractiu el producte i s’ha descartat la possibilitat que repercutís en un increment del cost del crèdit ja que el volum de deute col·locat no és prou elevat.

El debat, però, continua i probablement d’aquí ja menys d’un any i un dia podrem avaluar si emetre bons fou una bona decisió. És a dir, si eren bons els bons.

És la desigualtat, estúpids

El biaix dels economistes americans, i alguns de casa nostra, cap a les tesis neoliberals és vox populi als dos costats de l’Atlàntic. I més després de la crisi financera que, sembla ser, no ha acabat d’encaixar als models d’alguns gurús de l’enginyeria financera. És per això que aquests dies l’economista de Massachusetts David A. Moss, és notícia per les seves investigacions. Professor de la Harvard Bussines School, Moss desafia els seus col·legues al seu darrer treball afirmant que les crisis financeres són fruit de la desigualtat de renda.

Mentre els seus col·legues renyaven els Estats per un excés de dèficit i deute públic, Moss ha investigat les dades de desigualtat de renda, fallides bancàries i regulació bancària als EUA per arribar a la conclusió que existeix una forta correlació entre la desigualtat mesurada com la riquesa del 10% més ric i les fallides bancàries tal com es veu al gràfic.

Ara bé, la crítica no s’ha fet esperar gaire. El mateix professor Moss ja havia alertat que cal seguir investigant aquesta correlació per assegurar-se de la seva rellevància però això no ha evitat que els seus col·legues li fessin la crítica que es temia: correlació no implica causalitat. És a dir, malgrat que les dades indiquen una relació positiva entre les dues variables, aquesta podria ser espúria. Gleen Hubbard, exassessor de George W. Bush, apuntava precisament aquesta objecció, per ell és una relació poc clara ja que també estaria correlacionat amb moments de creació de riquesa: “Cars go faster every year, and G.D.P. rises every year, but that doesn’t mean speed causes G.D.P.”. Una altra crítica que el mateix Moss ha anticipat és la direcció de la causalitat. Suposant que aquesta existís, “què és causa de què?”, de la mateixa manera que la desigualtat genera bombolles financeres es pot argumentar que les bombolles generen desigualtat.

Finalment, el mateix mecanisme causal també ha estat discutit per alguns, com ho fa la desigualtat per generar crisis financeres? Per a Moss hi ha dos mecanismes causals: la desigualtat podria a) donar incentius al 10% més ric, cada cop més poderós, per desregular a favor seu el mercat financer o b) donar incentius al als més pobres per prendre decisions de risc que generarien inestabiltat al sistema financer. Sigui com sigui, l’estudi resulta inquietant, el fet que la desigualtat fos màxima just abans de la crisi del 1929 i del 2008 fa pensar que la relació és evident. Paul Kurgman, un altre economista de renom, apunta una tesi semblant aquí.

Les conseqüències de la limitació de finançament en campanya

La setmana passada vaig tenir l’ocasió d’assistir a unes jornades de finançament polític comparat entre França i el Canadà a la Université de Montréal. En una de les conferències, la professora de la Simon Fraser University (Columbia Britànica, Canadà), Marie Rekkas, va presentar un interessant paper titulat “Campaign Spending Limits, Incumbent Spending, and Election Outcomes”, que ha elaborat conjuntament amb K. Milligan (en podeu veure una versió on-line aquí.

En la presentació s’analitzava quines eren les conseqüències sobre la limitació del finançament al Canadà sobre els resultats electorals. Per posar-nos en context, és important mencionar que a les eleccions federals del Canadà, els partits polítics tenen un límit màxim de despesa per cadascun dels 308 districtes uninominals que s’escullen, en base a una complexa fórmula matemàtica. Aquesta estableix diferents límits i condicions que en determinen el seu càlcul.

De manera rapida, la llei estableix un màxim de 2,07$ pels primers 15,000 electors; uns addicionals 1,04 dòlars pels electors entre 15.000 i 25.000; i 0,52$ per tots els restants. A part d’això, es pot concedir un bonus (parcial o total, fins a un màxim del 25% de més de pressupost) per baixa densitat demogràfica del districte. La despesa queda repartida de la següent manera:

Però anant al gra: quines són les conseqüències segons els autors de la limitació del pressupost dins de cada districte? Doncs d’acord amb Milligan i Rekkas, aquesta limitació té efectes en la reducció de la distància entre el guanyador i el primer perdedor, el nombre de partits i el nombre de candidats que es presenten. Deixant de banda que l’efecte probablement és directe entre la limitació i la distància entre el guanyador i el primer perdedor, i indirecta amb les altres dues, aquestes conclusions obren uns quants debat important.

Situats en el nostre país, on el finançament dels partits és un dels temes més obscurs i menys regulats del sistema democràtic, i independentment de les conseqüències que la limitació del pressupost pot tenir sobre el sistema polític, creieu que seria necessari limitar el pressupost dels partits polítics en campanya? I si la resposta és afirmativa, com?

I més enllà: què s’hauria de fer amb les donacions a partits polítics? Regular-les? Fer-les totalment publiques? Limitar-les? I amb els espots gratuïts de televisió i ràdio en mitjans publics?

La versió socialista de l’economia

Fa dies que em pregunto quina serà la resposta de l’electorat socialista en les properes eleccions a la Generalitat. No em refereixo únicament a l’avaluació que facin de la tasca del govern tripartit, sinó sobretot de l’impacte que pot tenir l’economia sobre el seu vot. Ja fa un temps que en aquest bloc vam mostrar algunes paradoxes del PSC: aquest partit és vist com el més proper a la ciutadania, el que genera més rebuig i el més capaç de gestionar tots els problemes quotidians. A excepció d’un: l’economia. Per tant, és la crisi econòmica la que enfonsa els socialistes a les enquestes?

Per desgràcia dels politòlegs, el vot és més estable del que sovint ens pensem i atribuir conseqüències a una sola causa és propi de reduccionistes exagerats. L’altre dia ja debatíem la influència de l’economia sobre les percepcions (aquí). Aprofundim, doncs, en aquesta qüestió intentant donar una passa més.

Malgrat les xifres, l’economia no es valora de forma purament racional. Cadascú té un prisma a partir del qual interpreta el món. Agafem, per exemple, els dos principals partits catalans. Els votants de CiU tendiran a culpar els socialistes de la crisi. “Governen a tot arreu i, per tant, és responsabilitat seva el que està passant”, seria l’argument. Contràriament, els votants del PSC no veuran la situació tan negativa i, probablement, buscaran arguments més generals. “La crisi és internacional, no cal oblidar-ho”, diuen.

És així?

A partir de les dades del CEO construïm el següent gràfic. Com s’observa, gairebé el 80% de l’electorat de CiU creu que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta. En canvi, poc menys del 60% de l’electorat del PSC ho creu així. Són vint punt menys, tot i que és un percentatge considerable. Tindrà aquesta valoració impacte electoral?

És curiós veure com el març del 2007 ambdós electorats valoraven la situació de forma semblant. Des d’aleshores ençà, però, la valoració s’ha diferenciat, augmentant de forma més intensa entre l’electorat de CiU. Per tant, sembla que la valoració de l’economia sigui homogènia en temps de bonança i partidista en temps de crisi.

Propera entrega: Electorat socialista ‘mandrós’

Egoisme i altruisme econòmic

La influència del vot en l’economia és un dels temes estrella de la Ciència Política. A qui beneficia que l’economia vagi bé? A qui perjudica? La teoria clàssica diu que els ciutadans premien el Govern quan els números són positius i els castiguen quan són dolents. Es tracta d’una teoria de referència, que dista de ser perfecta, però que s’agafa com a punt d’inici per estudiar la influència de l’economia sobre el vot.

Aquests dies estic fent un mini-curs a la UAB amb Lewis Beck (Michigan), expert en vot econòmic i en la influència de l’economia sobre aspectes actitudinals o de comportament polític. L’altre dia explicava una tipologia que, per molt coneguda que sigui, no està malament recordar-la.

La tipologia surt del següent dubte: assumim que l’economia té influència sobre el vot. Però quina economia? La percepció pròpia o la global del país? A partir d’aquí distingim dos tipus. El vot es pot basar, en primer lloc, en qüestions econòmiques personals. Si és el cas es tracta de vot egotròpic. Si es basa, sobretot, en la situació econòmica del país (més enllà de qüestions individuals), l’anomenarem vot sociotròpic.

Normalment les persones acostumen a creure que la situació econòmica global és pitjor que la personal. Malgrat tot, en un context de crisi econòmica com l’actual, vaig pensar: continua així? És a dir, quin patró segueix l’avaluació de la situació personal i l’avaluació de l’economia en un conjunt?

El CEO ens pot donar part de la resposta.

Com es fa palès, el percentatge de persones que creuen que la seva situació personal és pitjor ha augmentat més de deu punts percentuals en tres anys. L’avaluació de la situació de Catalunya, però, ha augmentat molt més, sobretot durant l’any 2008. Per tant, es confirma que les persones semblen ser més pessimistes amb l’estat general de l’economia que amb el particular.

Tot i això, hi ha diferències segons el partit de referència? El governador de Sicília, Verres, l’any 70 aC, després d’obtenir nombroses comissions il·legals, va afirmar: pecunia non olet. És a dir, “els diners no puden”. Però puden a vot?

Pobresa i desigualtat a l’Amèrica Llatina

Abans d’endinsar-nos en unes interessants anàlisis sobre les eleccions al Regne Unit o la llengua al Quebec (prepareu-vos!), unes reflexions interessants que es van donar ahir dijous, dia 9, al marc del Fòrum de Recerca de la UPF. Ens va visitar John D. Stephens i Evelyne Huber, dos coneguts autors sobre polítiques públiques, pobresa i desigualtat (web).

Ambdós autors estudien per què hi ha desigualtats a l’Amèrica Llatina. Arriben a conclusions interessants. Les sintetitzo:

1. L’efecte “democràcia” es produeix només a llarg termini. El fet que un país esdevingui democràtic no és garantia de la reducció de la desigualtat, si el sistema no és capaç de consolidar-se. A llarg termini la democràcia aconsegueix reestructurar les polítiques socials i, consegüentment, genera un impacte social positiu.

2. A diferència dels països de l’OCDE, a l’Amèrica Llatina la despesa social és procíclica. Quan l’economia va bé, hi ha més despesa social, i viceversa. No hi ha, per tant, estabilitzadors econòmics immediats. Això ajuda a que les reduccions en desigualtat en època de bonança retrocedeixin en èpoques de recessió.

3. Arriben a la conclusió que la diversitat ètnica té un efecte negatiu en la desigualtat. És potser allò més problemàtic, atès que és difícil dictaminar si per ser les ètnies existents tenen impacte o hi falta la intermediació d’algun altre factor. En tot cas, queda clar que la majoria de factors que aconsegueixen reduir la desigualtat són polítics i no deterministes.

4. Es detecta una doble tendència dels règims no democràtics (o democràcies limitades). D’una banda, la despesa social es manté. De l’altra, la despesa en educació pateix una retallada. Que els conciutadans no se’ns enfadin i al mateix temps evitem que pensin?

A més, tots dos detecten que a la majoria de països llatinoamericans, hi ha una àmplia tendència de dirigir part de la despesa social cap als sectors més adinerats de la societat, ajudant així a reproduir les desigualtats. Un factor sens dubte important, atès que els països del continent segueixen sent els més desiguals de tot el món.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter