Arxivar per Mai de 2010

Invertir en borsa política

En política saber què passarà és un estratègia, una capacitat d’anàlisi, una apel•lació a l’electorat per obtenir rèdits futurs i, fins i tot, una predicció més o menys encertada. La política en forma d’enquestes als diaris és, fonamentalment, una predicció de què pot passar en un futur breu o llunyà. Fins ara també sabíem (i aquests dies fa mal recordar-ho) que la política és un negoci, una forma d’enriquir-se, sigui espiritualment o monetàriament.

No sabíem, però, que les dues coses anessin juntes i et poguessis beneficiar de prediccions futures. És a dir, agafar una bola de vidre, apostar diners per un candidat i, si es guanya, obtenir un rèdit. Si es perd, “vuelva usted mañana”.

Als Estats Units (a on sinó?) això ho permet l’anomenat Iowa Electronic Markets (IME). Aquesta organització, amb la universitat que porta el nom de la ciutat (o viceversa), ha creat una borsa en què l’usuari pot comprar accions sobre temes socials i polítics. Són mercats reals en què les persones poden invertir. Per exemple, durant la campanya per les eleccions presidencials americanes les persones podien comprar accions republicanes o demòcrates. Aquí en podeu veure l’evolució (per cert, el repunt demòcrata de l’abril del 2008 correspon al mes en què Obama va insinuar que algunes persones de pobles petits es refugiaven en “les armes i la religió”). L’argument utilitzat per predir els resultats és senzill: si tothom vol accions demòcrates, és que aquest partit va al capdavant. Predirem, doncs, la victòria perquè tothom vol ‘pagar’ una part d’aquesta victòria.

L’IME ofereix altres mercats en els quals pots comprar accions, des dels comicis al Senat a accions sobre la taxa de desocupació. O vegem, per exemple, com van les accions per les properes eleccions al Congrés d’enguany als EEUU.

La qüestió és senzilla: si tothom compra accions demòcrates, predirem una victòria demòcrata. O viceversa. El problema és que, més d’un, pot preveure una victòria d’un partit i començar a comprar accions d’aquella formació de forma desesperada per no perdre el valor. Però que vigili, que encara perdrà la reputació i els diners.

Anuncis

Democràcia americana

Mentre rellegeixo Dalton, em trobo amb aquests dos paràgrafs que fan reflexionar. Us els copio:

Macedo et al. 2005:

“La democràcia americana es troba en perill. El risc no prové d’amenaces externes sinó de tendències internes que la desestabilitzen […] Els americans han renunciat a la política i a l’esfera pública, empobrint la seva vida cívica. Els ciutadans participen menys en els afers públics, amb menys coneixement i menys entusiasme, i en menor mesura del que seria desitjable per una política democràtica vibrant”.

Crewe 1981:

“Cap país com els Estats Units té tantes eleccions i tan variades. Cap país escull tria la seva Cambra baixa amb una freqüència de dos anys o el seu president cada quatre anys. Cap altre país escull popularment els governadors dels Estats o els alcaldes o té una varietat d’oficials triats pel poble (jutges, xèrifs, fiscal, tresorers de la ciutat, entre d’altres). Només Suïssa pot competir en el nombre i la varietat de referèndums locals i només dos (Bèlgica i Turquia) tenen primàries per escollir els candidats arreu del país. Fins i tot si les diferències en la participació electoral es tenen en compte, els americans no voten menys. Molt probablement, voten molt

Egoisme i altruisme econòmic

La influència del vot en l’economia és un dels temes estrella de la Ciència Política. A qui beneficia que l’economia vagi bé? A qui perjudica? La teoria clàssica diu que els ciutadans premien el Govern quan els números són positius i els castiguen quan són dolents. Es tracta d’una teoria de referència, que dista de ser perfecta, però que s’agafa com a punt d’inici per estudiar la influència de l’economia sobre el vot.

Aquests dies estic fent un mini-curs a la UAB amb Lewis Beck (Michigan), expert en vot econòmic i en la influència de l’economia sobre aspectes actitudinals o de comportament polític. L’altre dia explicava una tipologia que, per molt coneguda que sigui, no està malament recordar-la.

La tipologia surt del següent dubte: assumim que l’economia té influència sobre el vot. Però quina economia? La percepció pròpia o la global del país? A partir d’aquí distingim dos tipus. El vot es pot basar, en primer lloc, en qüestions econòmiques personals. Si és el cas es tracta de vot egotròpic. Si es basa, sobretot, en la situació econòmica del país (més enllà de qüestions individuals), l’anomenarem vot sociotròpic.

Normalment les persones acostumen a creure que la situació econòmica global és pitjor que la personal. Malgrat tot, en un context de crisi econòmica com l’actual, vaig pensar: continua així? És a dir, quin patró segueix l’avaluació de la situació personal i l’avaluació de l’economia en un conjunt?

El CEO ens pot donar part de la resposta.

Com es fa palès, el percentatge de persones que creuen que la seva situació personal és pitjor ha augmentat més de deu punts percentuals en tres anys. L’avaluació de la situació de Catalunya, però, ha augmentat molt més, sobretot durant l’any 2008. Per tant, es confirma que les persones semblen ser més pessimistes amb l’estat general de l’economia que amb el particular.

Tot i això, hi ha diferències segons el partit de referència? El governador de Sicília, Verres, l’any 70 aC, després d’obtenir nombroses comissions il·legals, va afirmar: pecunia non olet. És a dir, “els diners no puden”. Però puden a vot?

Les eleccions al Regne Unit amb diferents sistemes electorals

Fa poc més d’una setmana es van celebrar les eleccions al Regne Unit. El que semblava que podia ser el definitiu trencament del bipartidisme al país anglosaxó, ha quedat en foc d’encenalls. El Partit Conservador i el Laborista han “intercanviat” resultats electorals, mentre que els Liberals de Nick Clegg, amb grans expectatives fa poques setmanes i amb la possibilitat de fins i tot superar el partit de Gordon Brown, han acabat finalment obtenint menys representants a la Cambra dels Comuns que els que tenien fins al moment. La Llei de Duverger –que, dit de manera senzilla, afirma que un sistema majoritari propiciarà el bipartidisme- ha tornat a actuar impedint els Liberals d’obtenir uns bons resultats electorals.

La desproporcionalitat del sistema en aquest cas ha estat de les més altes de la història. Seguint l’índex de desproporcionalitat de John Loosmore & Victor J. Hanby –el més usat dels que existeixen; es calcula sumant els valors absoluts de les diferències entre el percentatge de vots obtinguts i el percentatge de representants obtinguts, dividit entre dos. S’expressa amb percentatges i el seu valor màxim és 50% (màxima desproporcionalitat) i el mínim 0% (màxima proporcionalitat)– en aquestes eleccions el valor obtingut ha estat del 22,7%. Elevadíssim fins i tot en eleccions amb sistemes majoritaris.

Però fem una mica de política ficció. Què hauria passat al Regne Unit amb diferents sistemes electorals que introduïssin total o parcial proporcionalitat al sistema. Atès que en les eleccions passades del Regne Unit només es van escollir 649 diputats dels 650 que conformen la cambra –per mort durant la campanya d’un candidat– emprarem aquest mateix valor per fer els càlculs.

Presentem 5 escenaris diferents: a) un únic districte nacional on s’escullen 649 diputats amb representació proporcional; b) Un districte per cadascuna de les nacions (Anglaterra, Gales, Escòcia i Irlanda del Nord), c) un districte per província (Gales, Escòcia i Irlanda del Nord, i els 9 districtes en què està dividida Anglaterra), d) els resultats electorals obtinguts amb un “districte superposat” (upper tier en anglès; semblant al sistema alemany) a nivell nacional que afegeix, als ja 649 diputats escollits per circumscripcions uninominals, 100 diputats més en un únic districte nacional per representació proporcional; i e) aquest mateix escenari afegint però 250 diputats de més.

Els resultats són els que es poden observar a la següent taula*:

* Tots els càlculs els hem fet amb la Regla d’Hondt i assumirem que no hi ha cap barrera electoral d’entrada.

Tal com era d’esperar, el sistema que genera menys desproporcionalitat és el de districte únic nacional de 649 diputats (semblant al que succeeix a Holanda o a Israel). Alhora, també és el que registraria un nombre efectiu de partits polítics més elevat, és a dir, un sistema més fraccionalitzat. De manera gràfica podem comparar a continuació la distribució del parlament sortint amb el que hi hauria hagut en un sistema perfectament proporcional:

Obtinguts

Districte Nacional

Tal com es desprèn de la taula, els resultats per 12 districtes o amb un districte nacional únic no varien massa. On s’hi que es veuen aquestes és amb l’establiment d’un llindar superior de 250 diputats. En aquest cas, i suposant que el Parlament passés a tenir 899 diputats, els resultats obtinguts serien un entremig entre el sistema majoritari actual i el proporcional.

Llindar electoral +250

Sembla ser que una de les condicions dels liberals per formar govern amb els conservadors al Regne Unit ha estat el canvi de sistema electoral. Hem vist aquí com el simple mètode d’atribució d’escons pot fer variar molt considerablement els equilibris de forces, l’estabilitat del sistema i fins i tot d’això en depèn l’entrada de partits polítics de caire populista o d’extrema dreta. És probable que el Regne Unit introdueixi certs canvis sobre el sistema electoral. Quins seran ja és més difícil de saber. En tot cas, és del tot probable que no es decantaran per un sistema de total representació proporcional.

Quedant-se dins dels propis sistemes majoritaris, l’establiment d’un llindar electoral per representació proporcional, o fins i tot el mètode australià d’atribució de representants serien formes que, conservant la filosofia majoritària dels sistemes de Westminster, aconseguiria garantir una major proporcionalitat. De tot això però ja en parlarem algun altre dia!

Article publicat a Crònica

L’abstenció perjudica la dreta o l’esquerra?

Una de la matinada. Mig endormiscat amb el Twitter d’El Pati, El Pati obert en pantalla, el Tweetphoto d’El Pati i la tassa d’El Pati (sí: aviat farem marxandatge…), miro la BBC per internet i, mentre un president de mesa –amb un home darrera amb una flor més gran que el seu cap- compta els vots de no sé quina constituency, un gentleman conservador somriu i diu: “low turnout will punish the Conservative Party”. Em desperto de cop i em cau la tassa. Sort en tenim que la neurona de la politoxicomania està sempre alerta.

Una baixa participació provocarà uns mals resultats del Partit Conservador. Penso: no és un argument nou. O Sí. Tradicionalment la baixa participació ha estat sempre vinculada amb l’esquerra. L’argument que s’utilitza és força lògic: els ciutadans d’esquerres tendeixen a votar menys. Per tant, això penalitza els partits d’esquerres. A Catalunya i, no diguem, a l’Estat espanyol, són arguments recurrents. Però no! A la BBC diuen que l’abstenció penalitza el Partit Conservador! Efecte MacGuffin?

Gràcies al portal web de la eminent politòloga Pipa Norris, puc descarregar-me els resultats de les eleccions britàniques de la setmana passada. Primer pas, mirem si la participació mitjana ha estat inferior allà on han guanyat els laboristes.

No es veu massa cosa. És cert que la participació mitjana als districtes laboristes és més baixa que a la dels conservadors. Però anàlisis exploratòries més avançades indiquen que hi ha molta heterogeneïtat i que és difícil establir un patró. No defallim. Un gràfic de dispersió ens ajudarà. Adjunto el que relaciona la participació amb els vots al partit conservador.

Com es pot veure, hi ha certa relació positiva entre el percentatge de vots al partit Conservador i el percentatge de participació. La recta de regressió ens indica que a cada punt d’augment de la participació, els vots a la formació de Cameron creixen de mitjana un 0,24%.

Sembla que li haurem de donar part de la raó al sir de la BBC. Anàlisis multivariants (no els adjunto per evitar, si no ha passat ja, que el lector no passi d’aquest paràgraf) confirmen la conclusió. La relació amb el partit laborista és negativa. És a dir, que augments de participació semblen perjudicar al Labour.

Convé efectivament veure-ho a nivell individual, però ja tenim una primera pista. O dues. Estudis recents mostren que, primer, l’esquerra no s’absté més i, segon, en el cas d’abstenir-se més, si anés a votar, no provocaria canvis molt grans en els resultats actuals. Per tant, caldrà advertir els “experts en oratòria de sobretaula” -Josep Pla dixit- que contínuament ens recorden que l’esquerra no vota i que això és greu pels resultats electorals del partit que diu representar-los. De fet, es tracta d’una mescla provocada sovint per la incapacitat de diferenciar entre causes i conseqüències de l’abstenció.

Per cert. Aquests estudis, com sol passar, no analitzen el cas de Catalunya. Quan ens passi la febre britànica, ho farem.

Tocqueville a l’independentisme

Quan Alexis de Tocqueville va visitar l’Amèrica del Nord hi va observar situacions socials que anotà detalladament a la seva obra mestra: De la démocratie en Amérique. Un llibre que pel seu valor es considera precursor de la ciència política contemporània. Una de les paradoxes que el noble pensador francès va anotar fou la coneguda relativitat de la frustració individual ja apuntada per Marx; és a dir, el fet que a mesura que una situació social millora, ja sigui en matèria de llibertat o de bens materials, més insoportable es fa la distància vers l’ideal somiat pels mateixos individus que disfruten la millora.

Una paradoxa semblant és la que s’observa aquests dies al moviment sobiranista i  dins del moviment de candidatures d’Unitat Popular, la CUP. Les fins fa pocs anys descongeudes candidatures secessionistes i d’esquerres sorgides de l’independentisme extraparlamentari van aconseguiir a les darreres eleccions municipals consolidar electoralment i territorialment un projecte amibiciós: oferir una alternativa política de moviment, plural, oberta i de base, disposada a participar a les institucions municipals. Això es va traduir en gairebé una cinquantena de regidors repartits pel Principat, una xarxa de complicitats d’un moviment a priori ressentit amb les institucions establertes i un grau de llibertat organitzatiu intern fins aleshores inàudit als partits polítics establerts. La il·lusió i les ganes de tirar endavant un projecte nou va fer que el 2009, durant l’Assemblea Nacional de Girona, els representants de les diverses assembles de la CUP discutissin la possibilitat de presentar una candidatura al Parlament de Catalunya. El resultat fou ajustat però negatiu, i deixant de banda lluites de poders internes homologables a tota organització política, els arguments de la prudència i la paciència van guanyar la majoria de l’assemblea. Les municipals del 2011 quedaren com a objectiu principal.

Tocqueville, però, sembla haver jugat una mala passada al moviment. En un moment de creixement del sobiranisme, no només del projecte de la CUP, sinó de la transversalització del dret de decidir, i de l’independentisme que un dia havia estat marginal; alguns han caigut en la paradoxa tocqueviliana. Deixant-se endur per la urgència han optat per organitzar d’un dia per l’altre una candidatura sense el suport de qui va optar per consolidar allò que havia costat tant d’aconseguir, ni amb un consens que permeti pensar en una campanya electoral viable. En comptes de gaudir del moment i reflexionar-hi per fer un pas endavant, han optat per l’urgència, per saltar endavant amb els ulls tancats sense respectar allò que havien decidit. Així doncs, si el proper Consell Polític de la CUP previst pel 29 de maig no canvia, les coses, caldrà sumar Unitat Popular a la sopa de lletres secessionista ja existent: ERC, RCat, Suma Independència i ara, la Unitat Popular.

La teoria de l’autogol

La macabra teoria de l’autogol guanya adeptes. Aquesta teoria defensa, ras i curt, que la reforma estatutària pot acabar fent perdre bous i esquelles a l’autogovern de Catalunya. És a dir, que no només serien foc d’encenalls les novetats del text refrendat el 2006  sinó que, l’operació de reforma, acabaria ribotant aspectes continguts al de Sau; sí, al del 1979. I així, segueix la teoria, es confirmaria allò que popularment es coneix com un autogol; la qual cosa invalidaria la posició conformista dels que pensaven que si la reforma anava malament “sempre quedaria el text del 1979”. Vegem alguns aspectes de la teoria:

1) La consagració de la LOFCA com el marc de finançament de Catalunya és una de les crítiques que diversos experts i ERC mateix van apuntar durant el referèndum del 2006. L’Estatut del 79 deixava la qüestió de manera indefinida, subjecta a les negociacions polítiques, mentre que el nou Estatut les encarrilava dins el marc de la LOFCA. L’acord final de l’estiu passat ha confirmat que les negociacions polítiques encara prevalen, però dins el marc de la LOFCA i sense estar blindades a “si es glaça la Bàltica”, que diu en Pujol.

2) Els magistrats “conservadors”, encapçalats per Gillermo Jiménez, aprofitaran l’avinentesa de la sentència sobre el recurs del PP per retallar competències en matèria de llengua i educació, però també d’institucions i finançament, contingudes a l’estatut del 1979. Recordem que la Llei de política lingüística del 1998, per exemple, va poder ser salvada dels atacs del PP precisament perquè Aznar necessità el suport de CiU per governar.

3) D’altra banda, la gran novetat a les Corts, després d’una interpretació restrictiva del nou Estatut, podria ser l’utilització de la nova doctrina constitucional per negar traspassos de competències via 150.2. No caldria, doncs, ni quedar com els dolents de la pel·lícula després d’una interpretació restrictiva, simple doctrina del TC. Una arma afegida podria ser la reintroducció del recurs previ d’inconstitucionalitat defensat aquests dies pel PP, que seria molt útil en aspectes competencials després de la nova doctrina.

4) Finalment, la qüestió no es limita a l’autogovern català. La repercussió d’una sentència restrictiva seria d’abast estatal. A la sentència sobre el recurs del PP s’hi afegirà la sentència del recurs del Defensor del Pueblo, que prepara el magistrat també “conservador” Jorge Rodríguez-Zapata. Aquesta seguiria la doctrina de la primera sentència que afecta més articles del text estatutari. Així, el resultat global sobre les competències declarades inconstitucionals definides a l’Estatut, podria tenir repercussions restrictives sobre l’Estatut gallec (1981), el canari (1982), l’andalús (2006), i el catellano-lleonès (2007).

Si aquests extrems es confirmen, i la correlació de majories al TC els aproven, s’observaria una recentralització i resimetrització estatal en tota regla. Aquesta, però, seria per via judicial i no pas per via política com va intentar la LOAPA del 1982, impulsada pel PSOE, que fou declarada inconstitucional pel TC dels vuitanta uns anys més tard. El diputat al Congrés Francisco Jorquera (BNG) ho té clar: som davant d’una segona LOAPA. Autogol a la porteria catalana, però també a la de l’Estat autonòmic.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter