Canvi de direcció

A partir d’avui el bloc de El Pati Descobert es pot trobar a la pàgina del Diari Ara a:

http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert

Així mateix, l’adreça http://elpatidescobert.cat porta cap a la mateixa direció.

 

Un nou cicle

Serveixi aquest breu apunt d’avui per marcar un punt i seguit en la història d’aquest bloc. Ja fa un cert temps que coincidíem, els membres del pati que el bloc estava arribant a un punt pròxim a l’estancament. El símptoma més clar de cara al lector era la freqüència de publicació, que en les darreres èpoques havia disminuït molt considerablement. Però no era l’únic.

L’entrada de “El Pati Descobert” en el grup de blocs del Diari Ara, sota el nom de “El Pati dels Tarongers” ens havia donat una cert reconeixement, i més d’un article havia tingut un nombre de visites molt considerables, però amb el pas dels dies la publicació d’un mateix article en dos blocs no només dividia les visites i els comentaris, si no que generava confusió al lector. Així doncs, en aquesta nova etapa que ara iniciem unifiquem els dos blocs en un de sol, el del Diari Ara, que passa a dir-se El Pati Descobert. Igualment, la web www.elpatidescobert.cat a partir del proper article redireccionarà al bloc del diari Ara. De moment, per consultar articles antics caldrà anar a elpatidescobert.wordpress.com.

Per altra banda, el que inicialment havia sigut un projecte de quatre persones havia esdevingut, per diverses raons, cosa de tres. Des d’aquí donem moltíssimes gràcies a la Sílvia Claveria per tots els seus articles i l’encoratgem per a que torni a col·laborar quan ho cregui convenien. L’èxit que hagi pogut tenir fins al moment el bloc és indubtablement també  atribuïble a ella.

I finalment, vam coincidir que tot sovint intentàvem fer articles que ens costaven massa hores d’anàlisi i tractament de dades. Si bé l’energia i la motivació és la mateixa que quan vam començar, ja fa tres anys, a pocs mesos d’acabar les nostres respectives tesis doctorals el temps és un recurs molt preuat, i determinats articles requerien una excessiva dedicació. Paral·lelament a això, la revolució del Twitter a les xarxes socials demana cada cop més brevetat i informació ràpida i directa. Intentarem doncs a partir d’ara adequar-nos una mica millor a les demandes de la xarxa i, sempre mantenint la voluntat analítica, introduir una mica més de dinamisme i brevetat en el bloc.

Moltes gràcies per la vostra confiança i comprensió. Confiem que en aquesta nova etapa no us decebrem i que entre tots puguem fer d’aquest bloc un espai de debat politològic ben actiu.

Qatar: un país amb una ‘democràcia’ curiosa

Enquadrar un missatge és sovint tant important com el missatge mateix. De fet, recordaria William Safire, en política (i en l’esport), “el que és percebut per la premsa i el públic és el que és”, per la qual cosa és condició necessària donar-li a un missatge el to que més t’afavoreixi. Per aquest motiu, la tria de les paraules, de l’enfocament i del discurs esdevenen una part fonamental de qualsevol idea a comunicar. Malgrat tot, l’emparaulament -per utilitzar el terme de Lluís Duch– no és infal·lible, i cal estar atent a no triar un discurs que no tingui cap mena de relació amb la realitat més directa.

Aquest problema és el que precisament ha succeït a la junta directiva del Barça amb tot l’afer sobre Qatar. “País més avançat de la regió”; “es vol obrir al món”; “monarquia constitucional”; “si li han donat el Mundial, serà per alguna cosa [..] i podrà fer com nosaltres als Jocs Olímpics del 1992”; o “diu molt d’ells que hagin acceptat sotmetre’s a una votació democràtica ‘a posteriori’” són algunes de les frases que s’han sentit aquests dies amb relació al multimilionari acord.

Amb un creixement econòmic espectacular –fins i tot en temps de crisi-, Qatar està governat des del 1995 per l’emir Sheikh Hamad, que va accedir al càrrec després d’un cop d’Estat –sanguinari, hauria d’afegir- contra el seu pare. L’any 2003 es va aprovar en referèndum una nova constitució que garantia alguns drets a les dones i creava un consell legislatiu assessor –dir-ne parlament seria agosarat-. Això sí: la campanya en contra no es va poder fer perquè els partits polítics estaven (i estan) prohibits. Tampoc van poder votar els més de 400.000 habitants-treballadors que viuen assíduament al país.

Una ràpida panoràmica a la seva situació mostra ràpidament que els objectius que Javier Faus va explicar a l’Assemblea de Compromissaris grinyolen per més d’una banda. Concretament, que Qatar “comparteixi els valors amb nosaltres” (l’Assemblea no s’hauria fet!) i que “sigui compatible amb Unicef”, seria cert si 1) Qatar respectés els drets humans subscrits per Unicef i 2) si fos una democràcia.

Dos indicadors per mesurar la democràcia ens mostren la farsa de tot plegat. Segons Freedom House, en una escala de l’1 al 7 (essent l’1 el valor màxim de llibertat), Qatar té un 6 en drets polítics i un 5 en drets civils. Segons el Polity IV, Qatar té un -10 en democràcia (el valor més baix). Un element afegit és que, segons ambdós indicadors, l’evolució democràtica ha estat nul·la. El gràfic que s’adjunta així ho il·lustra: en trenta anys el país no ha fet cap canvi substancial en llibertats polítiques.

Més enllà de la fiabilitat d’ambdós indicadors, quelcom queda clar: donar arguments per justificar la democràcia qatarina és tan perillós com irreal, sigui l’actual o la que podria ser en un futur. Prestar atenció només a Al-Jazzeera i a les Majlis oficials amb un poder de decisió esquifit, és estirar massa un argument que se’t gira ràpidament en contra. I és que la junta de Rossell va preferir obviar les parts positives de l’acord –essencialment econòmiques- i devia confiar en allò que repetia sempre Walter Lippman: “Quan diem ficcions no volem dir mentides, sinó representacions de l’entorn que en major o menor grau són obra dels individus”. El missatge no sempre es pot controlar. És precisament allò que ha passat: representants esportius fent de politòlegs per tal de crear una democràcia. Concretament, una democràcia de ficció.

Llums i ombres de la democràcia interna

Si parlar de democràcia ja resulta complicat, parlar de democràcia dels partits polítics esdevé sovint un autèntic malson. Margaret Tatcher va ser substituïda per John Major després d’una conspiració interna; entre 1964 i 1969 el govern laborista de Harold Wilson va patir dotze derrotes en les conferències del seu propi partit; a casa nostra, fa uns anys, ERC va patir una important escissió després d’un impecable (a ulls externs) procés de primàries intern. Processos democràtics, però amb resultats convulsos. Malgrat que la postura general és de crítica i de cinisme envers la democràcia interna, hi ha grans dilemes que frenen la conversió democràtica d’un partit.

La democràcia requereix que els ciutadans puguin escollir els seus representants. Quelcom que no sempre succeeix a l’interior dels partits, motiu pel qual –entre d’altres- l’elecció dels candidats per primàries és una demanda que apareix assíduament als mitjans. Però també és sabut que el debat intern fa aflorar rancors interns i disputes fratricides. El dilema emergeix: obro un procés de primàries amb risc de fracturar-me i esperant uns beneficis futurs que, qui sap, potser no arriben? O em mantinc com estic, ancorat en una imatge de rigidesa que pot generar insatisfacció, fins i tot entre els meus? Els partits saben que els ciutadans volen democràcia, però valoren molt més que el partit estigui unit. Però la unitat fa ofegar debats interns, fet criticable feroçment per mitjans i ciutadans.

Millor un lideratge compartit o un lideratge ‘clàssic’? Michels deia que “qualsevol sistema de lideratge és incompatible amb els postulats més essencials de la democràcia”. El problema, però, és que la ciutadania demana líders amb qui confiar, assegurant-se que tenen el suport del partit al darrera. Fins que -no ho oblidem- prengui una decisió polèmica: aleshores l’acusaran immediatament de no fer cas a les seves bases i de perpetuar un sistema poc dialogant!

Però ja sabem que les bases no sempre et porten pel bon camí: més ideològics que la resta de la ciutadania, els militants demanen compensacions ideològiques al partit quan és el govern (determinades polítiques públiques, per exemple), fet que allunya al partit de compromisos més globals. Un perill que s’incrementa en els casos de governs de coalició. Però si el partit decideix no fer cas als seus militants, la mar de fons del partit es comença a moure i més d’un es comença a qüestionar el per què de ser al govern si no pot implementar les polítiques públiques que desitjaria.

Tot plegat recorda el llegendari premier britànic, Winston Churchill, quan va deixar bocabadat a més d’un quan, enmig d’un dels seus discursos, va deixar anar: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Potser és aquest el problema: tot sovint, el votant mitjà no sap què vol ni com ho vol. Heus aquí el problema.

Convergència, ara va de bo?

Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació.

En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal.  I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot.

Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi.

A favor:  Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional.

A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU.

En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar.

En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

Què és una nació?

Ara fa un parell de dies ens van trucar del programa d’en Jordi Sacristan a COM Radio, el Maneres de viure, per preguntar-nos: què és una nació? Poden escoltar el programa aquí. Com que no sabem si ens vam acabar d’explicar prou bé a continuació fem un resum del que volíem dir:

1. La definició majoritària de nació és estatalista: una nació és un estat. Exemples com les Nacions Unides (una organització d’Estats) o el fet que en anglès facin de (molt) mal distingir ambdós termes ho corroboren.

2. Des de l’acadèmia no hi ha consens sobre la definició de nació, però sí que n’hi ha sobre allò que no és: a) no sempre és equivalent a un Estat, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no) i, al revés, hi ha Estats que no són nacions (un exemple històric podria serla URSS); b) no és un grup ètnic, les nacions són ètnicament plurals tot i que a vegades poden ser força homogènies.

3. Aleshores: què és una nació? La definició que considerem més ajustada a la realitat barreja elements objectius i subjectius. Així, una nació és un grup humà amb una cultura, una història i un territori comuns; que comparteix una identitat col·lectiva diferenciada i té voluntat d’autogovern.