Archive for the 'Eleccions' Category

PSC i Esquerra: similituds i diferències de dos processos de regeneració

Després del càstig electoral sofert per les dues principals forces d’esquerres del país en les eleccions autonòmiques del 20 de novembre i de les municipals del 22 de maig es va fer ben palesa la necessitat de regeneració de l’estructura organitzativa interna i un replantejament ideològic i estratègic a fons tant del PSC com d’Esquerra. L’avançament de les eleccions estatals pel proper 20 de novembre ha precipitat encara més els ja urgents processos de regeneració, i en ple mes d’agost, les maquinàries organitzatives d’ambdós partits no paren de funcionar.

Avui en aquest article estiuenc ens volem centrar en les similituds i les diferències que, a hores d’ara i immersos encara els dos partits en els seus respectius processos de canvi, ambdós partits plantegen per tal de renovar-se.

En primer lloc ens fixem en les similituds que ambdós processos presenten:

–          Els dos partits busquen en el municipalisme noves alenades d’aire fresc que permetin airejar i donar noves idees a unes estructures organitzatives i de poder molt rígides i acomodades. En el cas del PSC sona amb molta força el nom de l’alcalde de Lleida Àngel Ros, mentre que en el cas d’Esquerra l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts Oriol Junqueras és l’únic candidat a la presidència del partit.

–          Malgrat buscar en el municipalisme noves cares, en ambdós casos les antigues elits continuen dominant el poder. En el cas del PSC encara de manera formal; en el cas d’Esquerra les que han estat fins ara movent els fils del partit mantenen les seves quotes de poder internes. De moment doncs sembla que hi haurà un canvi formal del poder si bé informalment els fils podria ser que els continuessin movent els mateixos.

Tot i això, ambdós processos també presenten importants divergències:

–          Mentre que el PSC no planteja de moment cap canvi substancial en el discurs plantejat fins al moment –el debat per exemple del grup propi a Madrid segueix ara mateix igual d’apagat que abans de les dues eleccions– en el cas d’Esquerra sembla que hi ha una clara intenció de fer oblidar l’època dels governs tripartits tot articulant un discurs més netament independentista.

–          Mentre que el PSC busca líders en les seves pròpies bases, militants amb una llarga experiència a les files del partit, en el cas d’Esquerra s’intenta buscar líders poc vinculats, almenys orgànicament, amb l’anterior direcció. A  més a més en els darrers temps sembla que la formació independentista s’ha obert a la possibilitat de presentar candidats independents però a l’òrbita del partit en determinades eleccions. Quan en el seu moment es va presentar a Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees per Esquerra, es va entendre aquest gest com a un senyal d’obertura de l’equip dirigent cap a un model de partit menys partitocràtic. En aquell moment però, el fet que el gest no anés acompanyat d’un canvi organitzatiu més profund en el partit va impedir que la decisió tingués les conseqüències desitjades. Queda per veure si finalment l’Alfred Bosch aconsegueix ser el cap de llista d’Esquerra per Madrid si farà l’efecte desitjat.

Podem observar com els processos de regeneració dels dos partits tenen una velocitat i un abast ben diferents: mentre que en el cas del PSC aquest queda limitat a un hipotètic canvi d’imatge sense replantejament ideològic, ERC està duent a terme un procés de renovació no només d’imatge si no també de la ideologia i l’estratègia. L’abast doncs és ben diferenciat per ambdós partits. Amb tot, és fàcilment comprensible aquest major abast del replantejament d’Esquerra per almenys tres motius:

–          El partit independentista ha perdut un percentatge de vot superior al del PSC en les eleccions més importants per ells, les autonòmiques. En canvi, el PSC ha perdut un percentatge no gens menyspreable de vots si bé això ha succeït en unes eleccions no prioritàries per ells (el que la literatura anomena eleccions de segon ordre). El que pugui passar a les eleccions al Congrés sí que podria ser determinant per tirar endavant majors canvis en el partit.

–          Esquerra comanda un vaixell molt més manejable que el del PSC per la pròpia absència d’una estructura superior de control com el PSOE.

–          Mentre que el PSC ha perdut vots en totes les direccions possibles sense que els hagi aparegut una competència directa clara sobre el seu discurs, en el cas d’Esquerra l’aparició de SI i el seu posterior èxit electoral han construït una alternativa vàlida i fiable pel votant independentista.

Les eleccions del proper 20 de novembre seran una bona revàlida per valorar fins a quin punt els processos de regeneració de cada partit han sigut suficients i obtenen per tant els efectes desitjats o si per contra la desconfiança segueix planant sobre els seus nous equips directius.

L’èxit de la CUP (i II): com expliquem els seus resultats?

El dia passat analitzàvem quines eren les claus que expliquen la decisió de les diferents CUP locals de concórrer en les eleccions. Vam mostrar com en els municipis mitjans i grans la probabilitat de presentar-se augmentava, com la taxa d’atur era rellevant, el percentatge de persones nascudes a Catalunya i com el percentatge d’associats era important per determinar l’entrada en els municipis de dimensions més grans.

Avui, enlloc de ficar-nos en la decisió d’entrada en competició, volem analitzar quins són els factors que expliquen els resultats electorals obtinguts per la CUP. Mitjançant mètodes estadístics ens fixem en els 73 municipis on la CUP es va presentar (no incloem els municipis on es va presentar amb altres marques) per analitzar què determina el major o menor èxit de cada candidatura a nivell local. (L’anàlisi es fa a través d’una regressió per OLS. Val a dir que amb un nombre de casos tan baix les inferències que se’n desprenen mostren uns nivells de significació sovint per sota dels nivells convencionals).

Els resultats de l’anàlisi ens confirmen que la mida de la població és un factor rellevant per explicar l’èxit de la CUP. Mantenint constant la resta de variables incloses en el model, a mesura que la mida de la població augmenta, el percentatge de vots de la CUP disminueix, fet que posa de manifest una evidència com és el fet que les candidatures de la CUP basen les seves campanyes electorals i el seu èxit en la proximitat amb el votant.

De manera molt similar, el nombre relatiu de persones associades en organitzacions de caire nacionalista (mesurada mitjançant el percentatge d’associats a Òmnium Cultural per municipi) és un factor que també sembla erigir-se com a determinant per explicar l’èxit de les CUP. Això confirma la imatge que les CUP no només tenen èxit allà on les seves campanyes de proximitat es poden desenvolupar amb més facilitat sinó també en aquells municipis on hi ha un major percentatge de persones involucrades en associacions de caràcter nacionalista o sobiranista.

En tercer lloc, i com era d’esperar, la CUP obté millors resultats allà on hi ha un percentatge major de persones nascudes a Catalunya. Malgrat el discurs transversal i integrador de la candidatura és evident que les seves bosses de votants encara són en gran mesura les persones nascudes a Catalunya.

I ja per acabar, sembla ser que la implantació de la CUP és substancialment major a la demarcació de Barcelona i de Girona en comparació a Lleida i Tarragona. Mantenint fixes la resta de variables mencionades fins al moment, una candidatura presentada a Barcelona o a Girona obtindria fins a 5 punts percentuals més de suport electoral que en un municipi de Lleida o de Tarragona, fet que posa de manifest l’existència de processos de difusió territorials del partit.

La següent taula mostra els resultats de l’anàlisi estadística.

Abans d’acabar amb l’article no volem deixar passar l’oportunitat per donar un parell d’informacions ben curioses.

En primer lloc, tenint present els resultats electorals de la CUP en aquests 73 municipis, on prediuen les estadístiques que el partit s’hauria de presentar en el futur? Si seleccionem només els municipis de més de 3.000 habitants (valor agafat aleatòriament, si algú ho desitja es pot donar la informació per tots els municipis de Catalunya) i excloem els municipis on la CUP ja es presenta, observem que candidatures locals podrien obtenir bons resultats en els següents pobles: Artesa de Segre, Caldes de Malavella, Sant Pol de Mar, Cardona, Torrelles de Llobregat (tots ells amb un 15% de vot predit); Puig-reig, Matadepera, Taradell, Cabrera de Mar, Dosrius, Moià i Vacarisses (16%), Porqueres (17%) i Bescanó (19%).

I en segon lloc, només pels autèntics amants de l’estadística, i responent a una petició en el post anterior, duem a terme un model Heckman d’estimació dels resultats, amb la variable de selecció “taxa d’atur”, que s’ha demostrat significativa per explicar la decisió d’entrada de la CUP però no pas els seus resultats electorals. Com mostra el model, els resultats pràcticament no canvien…

La participació a Catalunya: un fet diferencial

De totes les dades de les eleccions municipals, una ha passat aquest cop bastant inadvertida: la de la participació electoral. Normalment baixa, la participació registrada el 22 de maig no ha produït grans escarafalls ni les habituals proclamacions al buit, malgrat que la xifra catalana és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Concretament, del 55,01%. Només en les eleccions del 2006 la participació va ser tan baixa (el 53,86%).

L’ideal democràtic àmpliament acceptat ens diu que la participació hauria de situar-se al 100%. Només així es podria obtenir una representació plena de cadascun dels ciutadans i ciutadanes que componen el nostre país. No és difícil de veure que Catalunya es troba en aquests moments lluny d’aquest ideal i, de fet, cada vegada se n’allunya més.

El següent gràfic mostra la participació en les darreres eleccions celebrades en els últims anys al nostre país. Ràpidament s’observa que el percentatge de vot no ha estat constant i que hi ha una variació elevada. Les eleccions més participades són, per aquest ordre, les generals, autonòmiques, locals i europees, aquestes últimes a molta distància.

Fins i tot en les general, per què es dóna constantment aquesta xifra tan baixa? Els politòlegs Reif i Schmitt van anomenar “eleccions de segon ordre” a les eleccions europees, caracteritzades per una baixa participació, l’augment del vot de càstig i el creixement del vot protesta. Unes característiques que es poden aplicar a grans trets a les eleccions locals i autonòmiques.

Però aquesta explicació és limitada atès que la catalana constitueix una xifra especialment baixa. Quin són els motius que, una vegada i altra, porten a Catalunya a unes xifres de participació baixíssimes? Tradicionalment hi ha hagut un argument que s’ha imposat i que s’ha referit, sobretot, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que la manca de partits d’esquerra espanyolista deixava orfe un espai d’oferta política important.

Les eleccions municipals trenquen amb força aquest argument. Fins i tot en comicis d’estricta òptica local, en què la proximitat i la coneixença amb els polítics juga un paper important, els nivells d’abstenció són considerablement elevats. L’argument que Catalunya té quelcom especial relacionat amb una mena de nacionalisme dominant ofegador per uns quants ja no resulta vàlid, fins i tot menys quan aquest espai d’oferta política s’ha progressivament ocupat.

Al meu entendre l’estudi de la participació/abstenció catalana s’hauria de reenfocar i situar-se de nou en paràmetres reals. Dos factors emergeixen com a viables a l’hora d’explicar-la: 1) Contextuals. Se li dóna un pes exagerat a l’hora d’explicar l’abstenció, però és cert que la imatge de la política no passa pel millor moment. La correcta connexió ciutadania-política genera una confiança que atrau més persones a les urnes, trencant l’espiral de la desafecció i diluint la insatisfacció. 2) Interès per la política. Tot sovint preguntar-se per què la gent no vota resulta paradoxalment incorrecte per estudiar la participació. Convé preguntar-se: Té interès la gent per votar? L’interès per la política és baix, raquític, i, si bé és cert que la política en té part de culpa, força gent té un desinterès previ a qualsevol contacte polític que el porta a abstenir-se permanentment.

Hi ha factors conjunturals que mouen la participació, com l’economia, el perfil polític del candidat o determinades polítiques públiques, però només arribant a les raons de fons es podrà arribar a augmentar unes xifres constantment baixes i que s’estan convertint en un altre fet diferencial català.

El racisme de PxC

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.

Algunes reflexions post 22M: PP, ERC i ICV

Continuem en aquest segon post  (veure el primer aquí sobre CiU i PSC) l’anàlisi de les claus dels resultats electorals obtinguts en les eleccions del passat diumenge.

3. L’increment del PP. El PP augmenta en 40% en el suport electoral i fa bones les previsions que apuntaven a molt bons resultats del partit espanyolista. Segons apunten les darreres informacions el partit podrà governar a Badalona, la tercera ciutat del país, amb un suport probablement extern de CiU. A Castelldefels encara queda per veure. A Tarragona, on CiU i PP han empatat en regidors és probable que la formació espanyolista permeti l’elecció del candidat convergent, amb el  possible bescanvi de la presidència de la Diputació de Tarragona, on CiU ja hi té majoria absoluta. D’aquestes eleccions el PP en treu una conclusió molt evident: allà on ha jugat el discurs demagògic de la immigració (com a Badalona) s’ha impedit l’entrada de PxC al consistori; en canvi, en municipis amb problemàtiques i perfil molt similar (Sant Adrià, Santa Coloma, Hospitalet) on el PP no ha jugat el paper de la immigració tan fort, el partit xenòfob de Josep Anglada ha entrat. Una lliçó molt perillosa doncs per a la democràcia que ja intuíem però que ara confirmem: fer demagògia amb la immigració dóna vots.

4. La devallada d’ERC: Malgrat que Esquerra millora en dos punts percentuals els desastrosos resultats electorals de les passades eleccions autonòmiques on van obtenir un molt magre 7%, hi ha consens en afirmar que el partit independentista ha estat, conjuntament amb el PSC,  l’autèntic derrotat de la jornada electoral del diumenge. Tot i que en els municipis petits la pèrdua de vot no és massa acusada –per l’efecte de la proximitat; en els municipis petits es vota en clau de persona més que no pas de partit polític- en els municipis mitjans i grans ha patit una autèntica sagnia, que fa molt evident el desastre. S’han quedat sense entrar a Girona, Lleida, Tarragona, Reus, Terrassa, Sabadell, Manresa, etc. i a Barcelona, malgrat l’aposta de la unitat independentista, han entrat per un marge ben curt de vots. En la gran majoria dels casos la sortida d’ERC dels consistoris locals ha estat per l’entrada de les CUP, que amb un discurs netament independentista i de proximitat han sabut captar els vots d’ERC.

Havent dimitit la direcció en bloc a Esquerra li toca dur a terme una profunda renovació. De moment dos possibles candidats sonen amb força: per una banda Joan Ridao, que si bé podria comptar amb el suport parcial de la militància d’esquerra, des de fora seria vist com al continuisme que el votant tant ha castigat. Per altra banda, l’historiador Oriol Junqueras també sonaria com a un possible candidat a presidir Esquerra. A favor hi jugaria el seu perfil allunyat del polític convencional i la seva capacitat didàctica; en contra un possible alunyament d’Esquerra de la “centralitat” que els darrers anys els seus líders han cercat. A aquestes dues persones se’ls hauria d’afegir altres candidats que han obtingut bons resultats a les passades eleccions municipals com ara Pere Prat (Manlleu), Jordi Solé (Caldes de Montbui), Andreu Francisco (Alella), David Rodríguez (Solsona) o Laura Vilagrà (Santpedor).

5. L’inelasticitat del votant d’Iniciativa. Cada dia sorprèn més la fidelitat del vot del partit ecosocialista. Malgrat que en el total de Catalunya ha perdut poc més de 15.000 vots i una cinquantena de regidors, ICV és el partit que millor aguanta l’estrebada del tripartit. A Barcelona, amb un candidat representant del sector més catalanista del partit, han superat fins i tot els resultats de la controvertida Imma Mayol.  Els ecosocialistes aconsegueixen guanyar al Prat de Llobregat, però no revaliden la victòria a Molins de Rei, on es converteixen en la quarta força al consistori. I malgrat que no recuperen el seu antic feu de Cerdanyola del Vallès, sí que ho fan a Sant Feliu de Llobregat i a Santa Perpètua de la Mogoda, on podran governar amb el PSC.

En el proper article analitzarem l’ascens de PxC i de les CUP, i l’aparició de multitud de noves candidatures  en el territori que han obtingut resultats sorprenents.

22 de maig: continuïtat o canvi de cicle?

Cada cop que s’apropen unes noves eleccions tenim la sensació que, aquest cop sí, aquestes poden suposar un canvi de cicle en sistema partidista del nostre país: l’entrada de nous partits, el continuat increment del suport electoral d’un determinat partit polític que el porti a una situació d’hegemonia, o bé el seu decreixement, menant-lo cap a la seva desaparició, el cada cop més elevat percentatge de vot en blanc o, fins i tot, la creixent abstenció.

Tenim arguments per creure que les eleccions del proper diumenge poden suposar un canvi de cicle en el sistema polític i de partits de Catalunya? Analitzem breument les perspectives dels principals partits que s’hi presenten i intentem explicar fins a quin punt aquests resultats suposarien un nou cicle en el funcionament de la política catalana.

CiU: Convergència afronta aquestes eleccions amb una colla de reptes a les seves mans. Després de 32 anys essent el PSC el partit més votat en les eleccions municipals, la federació nacionalista es podria erigir per primer cop com la força no només amb més regidors de Catalunya sinó la que acumula un major nombre de sufragis. La batalla de Barcelona, la possibilitat d’aconseguir liderar la Diputació de Barcelona i l’obtenció de l’alcaldia de Girona també per primera vegada són els grans reptes de la federació nacionalista. L’alcaldia de Lleida sembla que recaurà, un altre cop, en el socialista Àngel Ros.

PSC: El Partit dels Socialistes arriba en aquestes eleccions en un mal moment, però són justament les baixes expectatives electorals les que, curiosament, es poden erigir com el seu principal aliat si, finalment, els resultats electorals no són tant dolents com es preveu. Guanyar en una Barcelona on CiU ja fa temps que es veu guanyadora suposaria un cop d’efecte molt important i podria suposar l’inici de la recuperació dels socialistes catalans. Per contra, perdre Barcelona i la Diputació els enfonsaria encara més.

ERC: Després de la gran derrota de les autonòmiques Esquerra té en aquestes eleccions l’oportunitat dedemostrar que ha aconseguit revertir el cicle decreixent de vot, en unes eleccions on el partit independentista s’ha sentit tradicionalment còmode. En una campanya molt centrada amb la proximitat –amb el seu lema “Sempre hi som”– si Esquerra aconsegueix mantenir les alcaldies més importants que ostenta (com ara Manlleu) i conserva els 4 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, de ben segur que se’n farà una bona lectura. L’amenaça d’ERC però no els arriba només des de CiU si no també des de les CUP, que els podrien deixar fora d’alguns consistoris (com a Lleida).

PP: En un Partit Popular escurat a la dreta i amb un discurs centrat en dos arguments principals com són la immigració i la mala gestió del govern Zapatero, el partit espanyolista espera tancar els seus millors resultats electorals en les municipals de Catalunya. Presentant un discurs poc localista i amb una presència social de base força minoritària, el PP entén les eleccions municipals com a un altre pas previ a la “gran batalla” que es lliurarà l’any que ve a les eleccions generals espanyoles. La possibilitat de ser la força més votada a Badalona i erigir-se com a partit frontissa a Barcelona són els seus principals objectius.

ICV-EUiA: El votant d’Iniciativa s’ha mostrat al llarg dels anys força inelàstic, fet que es va demostrar clarament en les eleccions autonòmiques, on pràcticament no van perdre vots. En un partit amb una escassa implantació fora de la conurbació de Barcelona, Iniciativa espera conservar les alcaldies que disposa (la principal de les quals, el Prat de Llobregat i Molins de Rei) i recuperar tres antics feuscom Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda.

SI: Amb més d’un centenar de candidatures a tot Catalunya, Solidaritat enfoca aquestes eleccions amb una doble incertesa: com respondrà l’electorat que els va ajudar a entrar al Parlament en unes eleccions on –especialment en els municipis petits on es presenten- el discurs nacional queda parcialment arraconat pel local? I com respondrà l’electorat a la marxa de Joan Laporta del partit? El gran repte de Solidaritat és obtenir bons resultats en una comarca com Osona on en les passades eleccions autonòmiques van ser la segona força. En les grans ciutats sembla molt complicat que puguin superar l’exigent llistó del 5%.

C’s: Ciutadans va obtenir uns resultats municipals força mediocres en les passades eleccions municipals del 2007, amb només 13 regidors. Igual que Solidaritat, amb un discurs poc enfocat al funcionament local, sembla que no poden aspirar a gaire més que mantenir els regidors actuals. La curiositat queda en saber si seran capaços de revalidar l’alcaldia que ostenten en el municipi de Gimenells (Segrià).

PxC: Una de les grans amenaces d’aquestes eleccions ve per part del partit de Josep Anglada. Malgrat que de manera deliberada els mitjans de comunicació han intentat no donar un excessiu ressò a les seves propostes, el discurs xenòfob del partit ha començat a calar en determinats municipis i zones del país. La por “del que diran” no ha impedit que més de 2.000 persones es presentin en una llista de PxC, i tot fa preveure que obtindran uns resultats electorals sorprenents. Després d’haver-se quedat a les portes d’entrar al Parlament de Catalunya, PxC pot donar la campana en municipis com el Vendrell o Vic, on ja tenen regidors, però també Salt o a l’Hospitalet de Llobregat, on totes les enquestes els pronostiquen l’entrada. La seva presència a les institucions és tant perillosa que en determinats municipis s’han acordat “cordons de seguretat” per tal d’evitar que el partit xenòfob pugui dirigir la política local.

CUP: Les Candidatures d’Unitat Popular poden donar la principal sorpresa de la nit. Presentant una vuitantena de candidatures al llarg del territori, el seu treball de base garanteix un programa electoral ben treballat i amb un fort component localista. Partidaris de la política de proximitat i de la participació directa, el seu discurs –que ja havia calat en amplis sectors juvenils- està començant a arribar amb força a sectors d’edat més avançada. Amb molt bones perspectives per mantenir els regidors actuals (entre els quals dos a Vic, a Berga, Sant Celoni i Vilafranca del Penedès; un a Mataró, Manresa, Cardedeu, Vilanova i la Geltrú o Valls), esperen poder entrar a poblacions importants com Lleida, Girona o Sant Cugat del Vallès. A Barcelona el llindar electoral del 5% sembla pràcticament impossible de sobrepassar; amb tot, amb una campanya força potent i centrada en el discurs localista, a la capital catalana s’hauran deixat preparats ens fonaments per un més que probable reabordatge en les eleccions municipals del 2015.

Sembla doncs que les eleccions del proper diumenge poden aportar considerables novetats en el mapa polític català. Que aquestes eleccions suposin un daltabaix en la política municipal i nacional catalana és força improbable. Amb tot, hi ha una colla d’elements que ens semblen indicar que de manera progressiva però constant s’està produint un cert canvi de cicle en la política catalana.

El diumenge en tot cas ho acabarem de desvelar.

BQ, aprendre de la derrota

Diu que s’aprèn més de les derrotes que no pas de les victòries i els sobiranistes quebequesos s’ho han pres al peu de la lletra.Aquests dies la desfeta monumental del Bloc Quebequès (BQ) ha generat tota mena d’interpretacions. Tothom escombra cap a casa i fa una lectura pròpia dels resultats. Lluny d’arribar a un cert consens passada una setmana dels comicis sembla ser que s’imposen tres grans lectures dels resultats.

1. L’independentisme ha mort. Aquesta és la tesi dels federalistes (unionistes) canadencs que associen la desfeta del Bloc amb la desfeta del projecte independentista. L’estratègia Duceppe. Primer: victòria BQ. Segon: victòria PQ. Tercer: “tout redevient possible”, ensopega al primer pas. Aquesta, però, sembla una lectura simplista: les enquestes continuen indicant un 40% de suport estable a la secessió (contra un 60%) i tot indica que entre els votants perduts pel BQ hi havia molts sobiranistes que han optat per l’NPD.

2. Quebec vol una tercera via. La victòria de l’NPD ha donat ales als defensors del federalisme asimètric, opció per la que aposta aquest partit socialdemòcrata a la declaració de Sherbrooke. Aquesta posició per a alguns té melodia de cançó de l’enfadós ja que la reforma constitucional s’ha assajat diverses vegades i Quebec sempre n’ha sortit malparat (Trudeau 1982, Meech 1991, Charlottetown 1992).

3. Quebec vota contra Canadà. El vot massiu a l’NPD s’explicaria per l’oposició quebequesa al govern conservador d’Ottawa. De fet 58 dels 102 diputats de l’NPD s’han obtingut al Quebec i la victòria aclaparadora de l’NPD només s’ha produït en aquesta província. Aquest és l’argument dels sobiranistes, que d’altra banda no explica perquè els quebequesos no han tornat a fer confiança al BQ per oposar-se al Govern de Harper. En tot cas, l’NPD subratlla que tot i el seu federalisme asimètric, també aposta pel dret de decidir.

Les eleccions a l’Assemblea Nacional de Quebec, previstes per l’any que ve, eren la segona etapa del projecte del derrotat Duceppe. Aleshores les forces sobiranistes podran mesurar si realment han perdut muscle a favor del federalisme o si els quebequesos van voler ficar una pedra a la sabata de Stephen Harper votant l’NPD.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter