Arxivar per Març de 2010

El mapa ideològic europeu

L’edició d’enguany de l’Enquesta Social Europea (web) inclou una submostra significativa per Catalunya (es van presentar el passat 16 de març). Aquest fet fa que puguem comparar els resultats de Catalunya amb la de la resta de països. Mentre xafardejo amb les preguntes que s’hi inclouen, no he pogut evitar de calcular unes mitjanes ideològiques i presentar-ne els resultats (0 extrema esquera i 10 extrema dreta). El País Basc i Catalunya són els països que mostren una mitjana més d’esquerres.

Anuncis

Montreal o la ciutat de les mil cares

Un servidor se’n va demà mateix i per un període de 5 mesos a Montreal -Quebec-, a fer una estada de recerca en el marc del doctorat, acompanyat d’en Pablo, també politòleg, company de despatx, de tutor de tesi, de debats metodològics i teòrics, d’eventuals birres i a partir de demà, també de pis i de ves a saber quantes coses més…

Abans de marxar, i com a bon politoxicòman, no m’he pogut estar de buscar una mica d’informació sobre la vila que ens acollirà durant pràcticament mig any. I un hom se n’adona ben aviat que Montreal és una ciutat polifacètica i amb una bona pila de noms: “la ciutat dels Sants”, “la ciutat dels cent campanars” i la més recent “une île, une ville“.

M’agradaria concentrar-me mínimament amb aquest darrer nom “une île, une ville“: l’any 2001 el Partit Quebequès, al govern de la província, va decidir fusionar les 26 ciutats que formaven part de l’Illa de Montreal amb l’argument que amb la unió de les diverses ciutats la nova entitat guanyaria en eficiència econòmica i competitivitat (argument que si més no encara des de la distància xoca una mica que fos presentat per un partit independenttista).

La proposta no va ser massa ben rebuda en general, però menys en particular als barris més anglòfons, situats a l’oest de la nova ciutat.  L’any 2002 el Partit Liberal del Quebec va derrotar al Partit Quebequès sota la promesa de celebrar un referèndum als municipis sobre la seva intergació en la nova ciutat de Montreal. Sobretot en els barris anglòfins (la minoria) es va votar massivament en contra de la integració en la nova ciutat, atès que tenien por de perdre els drets lingüístics adquitrits. Així, dels 26 municipis que formaven la nova ciutat de Montreal, 22 van celebrar referèndum; en 15 d’elles es va rebutjar la integració en la nova ciutat.

Tal com era d’esperar em els barris on es va votar més majoritàriament encontra de la integració en la nova gran ciutat es corresponen bastant fidedignament amb les zones on s’hi parla menys francès:

Actualment els municipis on en la consulta hi va guanyar l’opció de la separació del gran Montreal han tornat a recuperar la seva autonomia, tot i que algunes de les competències que havien ostentat anteriorment han quedat en mans d’un òrgan supramunicipal de gestió.

Fins aquí la primera breu entrega sobre Montreal. Garanteixo de cara als següents mesos nova informació sobre aquesta fascinant ciutat. Per cert, la ciutat amb major concentració d’estudiants universitaris per càpita de tota Amèrica del Nord…

Salut i fins ben aviat!

President Montilla

A uns mesos per acabar la legislatura (molts? Pocs?), l’equip de campanya del president de la Generalitat, José Montilla, deu reflexionar de quina forma “vendre” el candidat per donar la volta a unes darreres enquestes especialment negatives. La importància de tenir un bon líder és crucial. El volum de recerques realitzat últimament sembla trencar la disjuntiva entre partit o líder que fins fa poc s’havia consolidat. És a dir, l’ideal democràtic concep les polítiques públiques de baix a dalt i, senzillament, no té en compte el fenomen del lideratge. No obstant això, les anàlisis realitzades mostren que la probabilitat de donar suport a un partit si el candidat és bo augmenta significativament, controlant per la resta de factors.

Per aquest motiu les dades de José Montilla (i també les del PSC) mostren una curiosa paradoxa que en els darrers dies anirem desgranant. Mirem primer les dades de valoració del president (CEO).

La valoració de Montilla ha sigut estable i generalment positiva. De fet, com crec que encertadament deia Saül Gordillo fa uns mesos, s’ha anat construint un personatge molt diferent al líder desconegut que es va presentar a les eleccions del 2006. A més, Montilla és un dels dos líders que repeteix, fet que li atorga un plus de coneixement del ciutadà, més acostumat a assentar-se en posicions sòlides que a prendre camins imprecisos.

Així, quin problema hi ha?

Després d’una cerca exhaustiva per diferents dades, sorgeix una curiosa paradoxa. El PSC és el partit que es considera més adient per gestionar els problemes dels ciutadans, el que té més proximitat amb més persones, el que genera més confiança; indirectament, els serveis públics de les conselleries que gestiona són ben valorats i la satisfacció dels seus votants no és especialment negativa. En gairebé tots els indicadors, Montilla rep una valoració positiva. Vegi’s, per exemple, la valoració dels votants del PSC de diferents serveis públics (CiS, 2734).

No sembla que els fenòmens del vot dual i l’abstenció diferencial (dels quals en parlarem un dia) siguin més acusats que mai. Tampoc sembla existir un desgast que afecti de forma important només a Montilla. Però moltes de les consideracions del vot són personals en la forma i polítiques en el fons. Darrera del candidat i dels problemes del PSC amb el Parlament de Catalunya semblen haver-hi altres qüestions que van per altres latituds, des de la valoració del tripartit, a la manca de propagació de l’acció de govern o a la falta d’un projecte de país que més d’un ja ha posat en relleu.

Com Roosevelt als anys trenta, els líders més influents són aquells que aconsegueixen definir posicions inèdites en els seus partits, alterant els termes de debat públic. Pel que es veu a les dades, Montilla no només haurà de projectar el seu lideratge. També haurà de treballar de valent per fer aflorar els actius que els ciutadans posen damunt del seu partit.

Pd/ Amb aquest article prosseguim l’anàlisi de llarg abast sobre les eleccions catalanes. Fins ara hem analitzat els principals líders. A partir d’ara entrarem en d’altres temes. Si desitgeu un tema concret, deixeu-nos un comentari o envieu-nos un correu i ho valorarem!

Reconeixement exterior i ambició institucional

Aquesta setmana el Govern ha aprovat el Pla d’Acció Exterior impulsat per la viceconsellera d’Afers Exteriors i Cooperació Roser Clavell. Aquest Pla és el fruit de diverses jornades específiques on hi han participat reconeguts acadèmics que habiten al pati descobert, no pas al virtual, sinó al real.

El nou Pla, que preveu entre d’altres coses la creació d’un cos diplomàtic de la Generalitat, ha estat confeccionat des del rigor institucional i  acadèmic. Aquest, és segur que serà criticat com ho ha estat fins ara qualsevol acció exterior del Govern de Catalunya. És cert que la política exterior de la Generalitat ha estat en molts casos, segurament per manca d’una planificació coherent, erràtica, ridícula o lligada a casos de possible nepotisme; però no és pas menys cert que moltes crítiques s’han fet de fora el país per centralisme o malícia i des de dins per cobardia o manca d’ambició institucional. En tot cas, avançant-nos a les crítiques previstes i previsibles, considerem interessant exposar tres arguments forts en defensa del Pla d’Acció Exterior com a eina d’ambició institucional del Govern a l’escena internacional:

1) El reconeixement exterior és fonamental per l’existència d’una nació. Catalunya ha estat definida com una nació per una majoria qualificada al seu Parlament autonòmic. Charles Taylor a Multiculturalism and the Politics of Recognition expressa la qüestió del reconeixement de manera simple a nivell individual des d’una òptica liberal política: el reconeixement cultural dels individus és fonamental pel seu desenvolupament personal, de fet, n’és un element constituent. Permetre i promoure polítiques de nationbuilding a les nacions sense estat, inclosa la necessitat de reconeixement internacional és, doncs, una qüestió de justícia segons Taylor. Tal com ho planteja Will Kymlicka: “The question is not “have national minorities given us a compelling reason to abandon the norm of ethnocultural neutrality?” but rather “why should national minorities not have the same powers of nation-building as the majority?”.

2) La Sentència del TC 165/94 del 26 de maig resol els dubtes sobre la inconstitucionalitat de l’acció exterior autonòmica. Tot i que la Constitució estableix la política exterior com a competència exclusiva de l’Estat 149.1.3; la sentència expressa que una interpretació expansiva de l’article aniria en contra de les competències autonòmiques. Evidentment la sentència limita l’actuació exterior a una cooperació amb l’Estat i a emprendre accions que no generin responsabilitats enfront d’Estats estrangers. Finalment, el nou Estatut preveu al capítol III del títol V els àmbits i les actuacions de la Generalitat en aquesta matèria. Per tant, l’acció exterior catalana té una base jurídica sòlida.

3) La política comparada juga a favor d’una presència internacional forta de la comunitat autònoma de Catalunya. Les entitats subestatals dotades de característiques nacionals com ara el Québec o Escòcia tenen agendes, ministeris, plans i delegacions per tal de dur a terme una acció exterior que permeti el seu reconeixement i la seva presència internacional. Malgrat que la projecció exterior és anterior a les darreres dècades, la globalització creixent no ha fet més que augmentar les necessitats i oportunitats socials, econòmiques i culturals de les entitats subestatals.

Aquests són, a grans trets, tres arguments bàsics que legitimen el Pla d’Acció Exterior presentat aquesta setmana.

Enceguin l’extractor que la cuina s’està cremant!

A principis d’aquesta setmana ens despertàvem amb la publicació d’un parell d’enquestes electorals que, malgrat haver estat fetes al mateix moment i amb una mostra força semblant de població, presentaven resultats extremadament divergents.

Estem parlant per una banda de l’enquesta de La Vanguardia i per l’altra de l’enquesta encarregada per Joan Laporta i publicada en el seu lloc web. Abans de res, quan parlem d’enquestes electorals els lectors han d’entendre que els resultats que s’obtenen directament a través de l’enquesta han de ser tractats per tal d’adequar-los a la realitat. Bàsicament per dos motius principals.

S’observa en primer lloc que el percentatge de vot a partits polítics declarat en les enquestes no suma 100%: hi ha persones que diuen que s’abstindran (moltes menys de les que en realitat ho fan) i d’altres que simplement no responen a la pregunta. Atès que al moment de fer projeccions electorals només ens interessa el vot als partits (una altra pregunta és saber quanta gent s’abstindrà, però això és més difícil de saber mitjançant enquesta), els analistes polítics que tracten l’enquesta n’han de fer una extrapolació.

Però no només això. El vot declarat varia molt en funció del partit del que estiguem parlant: a Catalunya per exemple, mentre que per ICV i ERC no hi ha pràcticament diferències entre el vot declarat i el vot estimat un cop feta l’extrapolació explicada en el pas anterior, en el cas per exemple del PP cal pràcticament multiplicar per dos el vot declarat per obtenir l’estimació del vot.

On volem anar a parar però amb això? Doncs simplement volem justificar l’existència de les famoses “cuines” en l’anàlisi del comportament electoral. Ara bé, fins on poden arribar les cuines?

Tornant al parell d’enquestes que anteriorment havíem presentat, ens centrarem en dues preguntes: el suport a la independència i la valoració de Joan Laporta. En principi, i tenint present que l’adaptació de les dades en les enquestes és quelcom que actualment es fa de manera bastant sistemàtica i que la majoria d’actituds ja tenen el comportament bastant parametritzat, hauríem d’esperar que ambdues enquestes presentessin resultats similars, almenys des del punt de vista estadístic.

Per aquest motiu analitzarem si les mitjanes obtingudes per les dues preguntes en les dues diferents enquestes poden ser estadísticament idèntiques (assumim que les dues preguntes es van plantejar en els mateixos termes). Per fer això, calculem el marge d’error per  cadascuna de les enquestes (la de La Vanguardia tenia una mostra de 1.000 individus, la d’en Laporta de 1.500). Assumint un marge de confiança del 99% (és a dir, aquests mateixos resultats es donarien en 99 de cada 100 enquestes que realitzéssim), obtenim els resultats que presentem a continuació. En color vermell veiem la mitjana obtinguda en cada enquesta per cada pregunta; les línies per sobre i per sota són els marges d’error amb un nivell de confiança del 99%.

En aquest primer gràfic, els marges d’error per un nivell de confiança del 99% queden molt lluny. De fet, hauríem d’agafar un nivell de confiança del 99,9% (només passaria una vegada entre mil) per tal que les mitjanes es toquessin.

Però més exagerada és encara la valoració de Laporta. En aquest cas les mitjanes no es toquen amb un nivell de confiança del 99%, i tampoc ho farien amb el 99,9%. De fet, lamentablement, la distància entre ambdues mitjanes és tan elevada que cap taula ens permet saber quina és la probabilitat que aquestes dues mitjanes a la realitat fossin iguals. Es tracta per tant d’una probabilitat remota.

Així doncs, ja ho veiem: els fogons darrerament han treballat intensament a La Vanguardia i a Can Laporta. Evidentment no podem saber del cert quins són els resultats reals en el global de la població per aquestes dues enquestes. En tot cas, ens podem fàcilment aventurar a dir que ambdues han utilitzat la cuina en favor dels propis interessos. En aquest cas però potser s’han passat una mica massa de cocció….

Per cert, no sentiu olor de cremat?

Encenguin els fogons que ve una nova enquesta!

Passin i vegin. La Vanguardia va publicar fa uns dies els resultats d’una enquesta que, com totes, han passat pel sedàs dels membres d’El Pati amb multitud de correus creuats. En Marc Guinjoan està preparant un article però com que fer bullir l’olla és crear condicions propícies perquè el post tingui èxit, no em puc estar d’abonar-li el terreny.

Disparo:

1) Com han dit aquí, és força estrany que Joan Laporta obtingui en l’enquesta del seu web (que sembla feta amb garanties si un mira la mostra) un 5,3 i en la de LV un 2,9. Ni aplicant el marge d’error poden quadrar les xifres. O bé la pregunta és diferent o els fogons s’han passat de frenada…

2) CiU gairebé obté majoria absoluta. Segons algunes opinions, LV vol reforçar CiU. L’afavoreix donant-li ja els desitjats 68 diputats? És cert que les enquestes poden ajudar a mobilitzar els electors del partit guanyador (efecte wandagon), però també poden mobilitzar als partidaris del perdedor (efecte underdog). Si realment volguessin beneficiar CiU, dubto que “cuinant” una majoria absoluta l’ajudin. O això o els bons politòlegs brillen per la seva absència…

3) De nou, Laporta o Reagrupament no arriben al 3%. Xifra que contrasta amb l’11% que, segons El Periódico, manifestava que seria capaç de votar l’actual president del barça si es presentés. No obstant això, un 3% és el que va obtenir C’s fa uns anys i aleshores va ser un èxit. En què quedem?

4) La Vanguardia publica en un lloc destacat les opinions sobre les consultes sobiranistes. Que recordi bé, no acostumava a donar-li tanta importància. A més, titula que “el rebuig a la independència es manté estable”. Al mateix temps, assegura que “hi ha una àmplia majoria a favor de la celebració de les consultes”. Diuen que els partidaris d’un referèndum creixen i que, en canvi, els que votarien en contra també. Paradoxa?

Hi seguirem treballant.

Les enquestes han mort? Visca les enquestes!

Pd/ Actualització d’última hora: El Periódico demà dijous publica enquesta. Veurem què diuen…

Chicanes québécoises

Ja vam comentar que al Pati estem en plena efervescència quebequesa. Aquests dies l’investigació sobre el terreny dóna els seus fruits en forma de muntanyes inacabables de bibliografia sobre l’encaix constitucional de la Nova França a la federació canadenca. Davant l’avorriment bibliotecari, crònic entre doctorands,  el paradigma acadèmic sobre la “qüestió nacional”, el multiculturalisme i el refinament liberal en democràcia que és el Canadà no està disposat a decebre a ningú. La grisa teoria publicada va acompanyada d’una actualitat política que la il·lustra perfectament, com si per una vegada Acadèmia i Realitat s’haguessin donat la mà. És sempre així en aquest país? No ho sabem, a casa nostra gairebé mai. Dues notícies d’actualitat fan sonar al mitjans de comunicació els conceptes més sofisticats de la teoria política acadèmica que gaudeixen d’una curiosa popularitat.

L’expulsió d’una jove musulmana del cégep (institut de secundària) Saint-Laurent per dur niqab (vel integral) ha generat un debat públic de dimensions espectaculars. Evidentment el debat venia de lluny, aquesta darrera notícia només ha posat més llenya al foc. Sorprèn però, la qualitat dels arguments presentats per una i altra banda, defensors i detractors de l’expulsió s’han afanyat a emmarcar el debat dins l’encaix de la Carta de drets quebequesa amb la Carta de drets canadenca. O el que és el mateix: s’han afanyat a distingir entre el multiculturalisme individualista preconitzat des d’Ottawa i l’interculturalisme quebequès, clarament més exigent pel que fa els deures d’acomodació dels immigrants. L’obsessió normativa és arribar a concloure quines són les condicions d’accommodement raisonnable respecte la qüestió del niqab. Sobre els principis d’igualtat entre homes i dones i la obligació d’aprendre la llengua francesa que té tot immigrant al Québec la Comissió de Drets es disposa a resoldre el cas durant els propers mesos sota l’atenta vigilància de la Cort Suprema canadenca. La cosa promet.

D’altra banda, l’aparent tranquilitat política del sobiranisme quebequès ha quedat feta miques gràcies a la mà de ferro de Madame (Pauline) Marois. La líder del Parti Quebecois (PQ), farta de rebre crítiques del corrent intern d’esquerres SPQ Libre ha decidit expulsar-lo en bloc de l’executiva del partit. La qüestió no tindria transcendència si no fos perquè els membres del corrent crític han resultat ser els darrers militants “d’esquerres” presents a l’executiva. Casualment l’expulsió ha tingut lloc en el marc d’una Conferència de presidents regionals del partit on Marois ha defensat l'”enriquiment personal” com a nova via d’enriquiment nacional (?!). Els analistes indiquen que Marois intentaria pescar electors d’entre els 700.000 abstencionistes sobiranistes/autonomistes que van deixar de votar l’ADQ moderant el discurs socialdemòcrata. De moment deixant-se de conjectures la formació Québec Solidaire que compta amb només un diputat d’esquerres i sobiranista s’ha afanyat a obrir la porta als gauchistes defenestrats del PQ. Com diuen en castellà: en todas partes cuecen habas.

I finalment, cal observar que els francòfons canadencs no han quedat gaire contents del tractament del francès a les cerimònies oficials de l’esdeveniment de l’any al Canadà: Vancouver 2010 (malgrat la política de bilingüisme oficial de la federació)

I ves per on, aquestes són les cròniques quebecois.

Bonne journée!!!

Le quebecois, el Pati Descobert, Université Laval.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter