Archive for the 'valoracions' Category

Desastres i popularitat

És ben conegut que factors externs al desenvolupament de la política poden tenir un efecte ben directe sobre l’avaluació d’aquesta. L’assumpció d’independència entre la valoració de la tasca d’un govern o d’un president i causes sobrevingudes és totalment falsa. Als Estats Units, on aquest tipus d’estudis els agraden especialment, acostumen a lligar qualsevol sobtat increment i decrement de la popularitat del president a factors puntuals, molt sovint aliens a la política. Vegeu sinó aquesta pàgina sobre l’evolució de la popularitat de l’expresident George Bush.

Avui, poques hores abans que comenci el rescat dels 33 miners atrapats 700 metres sota terra des del passat 5 d’agost a la mina San José de Copiapó de Xile, ens volem centrar en l’evolució de la popularitat del president xilè Sebastián Piñera arran de la gestió de la crisi dels miners.

Tal com es desprèn del primer gràfic (extret del Centro de Estudios Políticos de Chile, podeu consultar tota la informació de l’enquesta aquí), la popularitat del president Piñera tant sols 5 mesos després de la seva elecció (gener del 2010) era molt baixa, especialment si es comparava amb la popularitat de la presidenta sortint Michelle Bachelet.

Sens dubte el succés de l’atrapament dels 33 miners sota terra ha captivat l’opinió pública xilena i del món en general i ha desfermat un sentiment patriòtic xilè d’importants magnituds al voltant del rescat. L’aparent ràpida actuació del govern xilè i la gran implicació d’aquest en les tasques de rescat ha anat com anell al dit al president Piñera, que ha vist importantment incrementada la seva popularitat en les darreres enquestes.

Tal com es desprèn de la següent imatge la troballa dels miners xilens va suposar una important injecció de popularitat al president Piñera al mes d’agost. En les dades més del mes de setembre, la popularitat –que havia incrementat fins al 56% a l’agost– ha caigut molt lleugerament fins al 53%, mantenint-se però 7 punts per sobre de la popularitat del mes de juliol.

El probable èxit del rescat  des miners xilens en les següents hores probablement suposarà una nova injecció de popularitat per un president que, en una situació ben poc usual, s’haurà vist beneficiat per una “desgràcia” natural.

Des de El Pati Descober estarem a l‘aguait de com evoluciona la valoració del president Piñera en els propers mesos i us en mantindrem informats!

Enceguin l’extractor que la cuina s’està cremant!

A principis d’aquesta setmana ens despertàvem amb la publicació d’un parell d’enquestes electorals que, malgrat haver estat fetes al mateix moment i amb una mostra força semblant de població, presentaven resultats extremadament divergents.

Estem parlant per una banda de l’enquesta de La Vanguardia i per l’altra de l’enquesta encarregada per Joan Laporta i publicada en el seu lloc web. Abans de res, quan parlem d’enquestes electorals els lectors han d’entendre que els resultats que s’obtenen directament a través de l’enquesta han de ser tractats per tal d’adequar-los a la realitat. Bàsicament per dos motius principals.

S’observa en primer lloc que el percentatge de vot a partits polítics declarat en les enquestes no suma 100%: hi ha persones que diuen que s’abstindran (moltes menys de les que en realitat ho fan) i d’altres que simplement no responen a la pregunta. Atès que al moment de fer projeccions electorals només ens interessa el vot als partits (una altra pregunta és saber quanta gent s’abstindrà, però això és més difícil de saber mitjançant enquesta), els analistes polítics que tracten l’enquesta n’han de fer una extrapolació.

Però no només això. El vot declarat varia molt en funció del partit del que estiguem parlant: a Catalunya per exemple, mentre que per ICV i ERC no hi ha pràcticament diferències entre el vot declarat i el vot estimat un cop feta l’extrapolació explicada en el pas anterior, en el cas per exemple del PP cal pràcticament multiplicar per dos el vot declarat per obtenir l’estimació del vot.

On volem anar a parar però amb això? Doncs simplement volem justificar l’existència de les famoses “cuines” en l’anàlisi del comportament electoral. Ara bé, fins on poden arribar les cuines?

Tornant al parell d’enquestes que anteriorment havíem presentat, ens centrarem en dues preguntes: el suport a la independència i la valoració de Joan Laporta. En principi, i tenint present que l’adaptació de les dades en les enquestes és quelcom que actualment es fa de manera bastant sistemàtica i que la majoria d’actituds ja tenen el comportament bastant parametritzat, hauríem d’esperar que ambdues enquestes presentessin resultats similars, almenys des del punt de vista estadístic.

Per aquest motiu analitzarem si les mitjanes obtingudes per les dues preguntes en les dues diferents enquestes poden ser estadísticament idèntiques (assumim que les dues preguntes es van plantejar en els mateixos termes). Per fer això, calculem el marge d’error per  cadascuna de les enquestes (la de La Vanguardia tenia una mostra de 1.000 individus, la d’en Laporta de 1.500). Assumint un marge de confiança del 99% (és a dir, aquests mateixos resultats es donarien en 99 de cada 100 enquestes que realitzéssim), obtenim els resultats que presentem a continuació. En color vermell veiem la mitjana obtinguda en cada enquesta per cada pregunta; les línies per sobre i per sota són els marges d’error amb un nivell de confiança del 99%.

En aquest primer gràfic, els marges d’error per un nivell de confiança del 99% queden molt lluny. De fet, hauríem d’agafar un nivell de confiança del 99,9% (només passaria una vegada entre mil) per tal que les mitjanes es toquessin.

Però més exagerada és encara la valoració de Laporta. En aquest cas les mitjanes no es toquen amb un nivell de confiança del 99%, i tampoc ho farien amb el 99,9%. De fet, lamentablement, la distància entre ambdues mitjanes és tan elevada que cap taula ens permet saber quina és la probabilitat que aquestes dues mitjanes a la realitat fossin iguals. Es tracta per tant d’una probabilitat remota.

Així doncs, ja ho veiem: els fogons darrerament han treballat intensament a La Vanguardia i a Can Laporta. Evidentment no podem saber del cert quins són els resultats reals en el global de la població per aquestes dues enquestes. En tot cas, ens podem fàcilment aventurar a dir que ambdues han utilitzat la cuina en favor dels propis interessos. En aquest cas però potser s’han passat una mica massa de cocció….

Per cert, no sentiu olor de cremat?

Els mals presagis de Gordon ‘Down’

El Regne Unit viu una etapa política fascinant. Ens ho recorda bé l’Aubachs. Gordon Brown, a qui molts donen per mort, s’esforça per treure el seu partit de les enquestes negatives. A l’altra banda, el líder conservador, David Cameron, intenta no esgarrar-la i que les enquestes no li arravatin tot l’avantatge que fins ara ha guanyat.

Guanyat?

Més ben dit, que el Partit Laborista ha perdut. Tony Blair es va esforçar durant els anys noranta a “canviar el partit, per després canviar el país” i va portar el seu partit al poder. Durant més de dotze anys els laboristes van ser amos i senyors de la política britànica i només la guerra d’Iraq i alguns escàndols interns els van restar credibilitat. Blair, líder jove que parlava clar, va donar un pas endavant amb molts temes: fer les paus amb la City, remodelar el sistema de Salut, fer grans inversions en educació (Education, Education and Education!), modernitzar l’economia britànica… Temes que avui en dia queden molt lluny i que sembla que el partit Laborista ja no pot capitalitzar. Blair liderava el partit i aquest el seguia. Brown viu encara de certes inèrcies ja oblidades.

De fet, una de les claus de Blair va ser situar el seu partit en la centralitat política, deixant enrere els objectius marxistes i les proclames clàssiques de l’esquerra britànica. El següent gràfic mostra aquesta evolució. Està realitzat amb les mitjanes ideològiques dels programes electorals (de -100 a 100, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta) a partir de la recopilació del Party Manifesto Project.


El viatge cap al centre (similar al que va fer el PP a la dècada dels noranta) no ho explica tot. El projecte de país (Tercera via) i el marcat lideratge de Blair van donar credibilitat al procés.

I és per aquí on, precisament, falla l’actual estratègia conservadora. David Cameron, home jove i elegant, escollit a semblança del Blair més genuí sembla que acabarà liderant el Regne Unit.

Gordon Brown (a qui la premsa bateja amb el sarcàstic Gordon ‘Down’) podria tenir aquí un filó per aprofitar. Les enquestes donen per vencedor a Cameron. Això no li fa cap favor al líder conservador. Els sondejos públics poden crear l’efecte underdog, pel qual els votants del partit guanyador es refien i els del perdedor veuen més útil anar a votar perquè els seus no perdin per un avantatge ampli.

Cameron faria bé de no esperar l’error de l’adversari. Molts electors dubten encara de quin és el seu projecte i de quines són les seves propostes per recuperar l’economia del país. Parafrasejant a Blair, Cameron sembla que ha vingut al partit conservador per canviar el seu partit, i no al seu país.

De moment, però, no ha fet ni una cosa ni l’altra.

Quin és el sostre electoral del PSC?

L’altre dia, al sentir un comentari que faltava un any i pocs dies per les eleccions, discutíem sobre la capacitat (possibilitat i realitat) del PSC de guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot plegat venia arrel d’unes declaracions de Miquel Iceta, en les quals afirmava que el partit havia guanyat set eleccions seguides a Catalunya. I no li falta part de raó. Mai cap partit català havia tingut tant poder, amb presència absoluta en totes les administracions. Tot i això, no sembla que a un any de les eleccions els resultats siguin radicalment favorables als socialistes catalans. La pregunta que ens fèiem era senzilla de plantejar, però no vam estar d’acord amb la resposta. Dèiem: quin és el sostre electoral del PSC?

Un company d’El Pati deia que el sostre l’havíem de trobar en els millors resultats trets a qualsevol tipus d’elecció. D’altres dèiem que no, que el referent es trobava a les eleccions catalanes. Referents d’un o altre tipus, sembla clar que el partit actua com Janus en diferents terrenys electorals.

Com es veu en el següent gràfic, la mitjana de vots d’unes i altres eleccions és diferent. El millor resultat a unes eleccions al Congrés és l’any 1982 (45,84% dels vots) i l’any 2003 al Parlament (31,16%). De fet, en totes les eleccions al Congrés a excepció del 77 i el 79 han tret sempre millor resultat que en qualsevol elecció al Parlament català.

Per què el PSC no és capaç de mantenir l’electorat en les eleccions catalanes?

S’acostumen a esmentar dos fenòmens:

Vot dual: Persones que acostumen a votar a un partit a unes eleccions (el PSC-PSOE) i un altre a les catalanes (CiU i, en menor mesura, ICV).

Abstenció diferencial: Persones que voten a uns comicis (generals) però s’abstenen en les catalanes.

Fa un temps s’argüia una tercera hipòtesi: gent que no sentia atracció cap a les institucions catalanes i decidia quedar-se a casa. És una hipòtesi que, al meu parer, no és del tot exacte. Primer perquè les eleccions de segon ordre (com les catalanes), com bé deien els politòlegs Reif i Schmitt, acostumen a tenir sempre una abstenció més elevada. Després, perquè nombrosos estudis han mostrat com part de l’abstenció a Catalunya és estructural (gent que no vota mai, xifrada en un 20%) i una part d’abstenció és conjuntural i depèn de cada moment. La prova més fefaent és que en les darreres eleccions municipals l’abstenció també va ser molt elevada. I d’eleccions municipals se’n celebren a tots els països democràtics.

El PSC fa molts anys que es troba en el poder i té molts recursos per a la mobilització ciutadana. No obstant això, sembla que les eleccions catalanes se li resisteixin. En aquestes eleccions, però, la novetat radica en el fet que es troba en el poder. En un pla teòric, el govern surt sempre en una posició de força; és la referència, positiva o negativa, impulsada de forma important pels mitjans de comunicació. Serà aquest cop així?

Quin serà, doncs, el seu sostre electoral? Al meu parer dependrà de la seva capacitat de quedar-se amb els votants que marxen cap a d’altres partits, sobretot CiU, quan s’ha d’escollir el Parlament. En una situació de desgast i d’insatisfacció (que no de desafecció), sembla difícil atraure a votants que basculen més cap a l’abstenció que cap a l’urna.

Amb tot, millorar els (pèssims) resultats electorals de les anteriors eleccions no sembla molt difícil. Formar govern (i amb qui) ja és una altra qüestió, sobretot si, com es preveu, els socis de govern acaben perdent força.

Però de com el peix gran es menja el petit ja en parlarem un altre dia…

Els polítics a ritme de pop

La recent mort de Michael Jackson m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps sobre la influència dels músics i, sobretot, de les estrelles musicals en la política. La pregunta de fons del text era: realment importa que gent famosa, de la música, l’esport o algun altre món de color de rosa doni suport a un determinat polític?

Sabem prèviament que la influència dels cantants i les estrelles en èpoques de manca de llibertats democràtiques és elevada. Els Setze Jutges, a casa nostra, o els diferents grups de rock durant la revolució taronja ucraïnesa en poden ser només uns exemples. La gent busca referents i, d’alguna manera, els cantants assumeixen aquest rol.

Però, quin és l’efecte en democràcies ja consolidades?

Com en tantes altres qüestions, els americans ja fa temps que ho estan analitzant. John Street distingeix entre dos tipus de celebrity politicians: el primer és aquell polític o candidat elegit que fa servir elements de la seva celebritat per representar un grup o una causa. El segon és la celebritat que usa la seva popularitat per parlar en nom de l’opinió pública. Potser a Street li manca aquell polític que, amb absència de popularitat o amb voluntat de reforçar-la, fa servir estrelles externes com a mitjà de màrqueting. (Per cert, Street acaba concloent que els polítics “cèlebres” són coherents amb els mecanismes de representació política, fet que no significa que tots ells utilitzin mecanismes correctes).

Als Estats Units no és estrany que els famosos donin suport als polítics. De fet, és plenament normal. Aquí, alguns famosos que han fet el pas, com Sala-i-Martín, han estat criticats.

Potser l’exemple més clar d’impacte mediàtic a través dels famosos s’ha donat en la darrera campanya d’Obama. El cas més paradigmàtic va ser quan va rebre el suport d’Oprah Winfrey, una vertadera mite pels nord-americans. Com a exemple: l’any 2007, Winfrey va seleccionar un sorbet de taronja com un dels seus favorits. Una setmana després la companyia va vendre el triple que en setmanes normals.

Però tornem a la política. En un article de Moore i Garthwaite, en el qual analitzen el conegut ja com a “Oprah effect”, troben que, entre els lectors de la revista d’Oprah, el vot a Obama és significativament alt. Fins i tot, els autors arriben afirmar: “Els nostres resultats suggereixen que l’aprovació d’Obama per Winfrey li va donar un milió addicional de vots”. Sorprenent?

En un altre article, Garthwaite i Moore estudien l’impacte del suport dels famosos entre els primers votants (els que tenen entre 18 i 24 anys). En concret, intenten trobar què els influeix a l’hora d’emetre el seu vot. Els resultats són els següents (els nombres són una mitjana entre l’escala d’1, influència baixa, i 7, influència alta):

Una anàlisi estadística més detallada dóna als autors que la principal influència, a banda de la família, és la dels anuncis de famosos.

Sigui com sigui, a casa nostra, aquesta realitat és encara aliena. L’últim que va intentar portar un músic a un acte de campanya, Pasqual Maragall, encara ho recorda. Precisament per les vegades que el seu tall de veu es va repetir a l’APM

Pd/ Un altre tema és perquè la mort de Jackson em porta al cap tres articles. Però això diria que ja és problema meu.

Fem una cerveseta?

Un ornitòleg txec, Tomás Grim, ha publicat a la prestigiosa revista Oikos un paper molt provocador. Analitzant els seus companys de professió a la República txeca (n=32) ha demostrat que existeix una correlació negativa entre beure cervesa i publicar papers, o ser citat per altres col·legues a les seves publicacions. És a dir, més consum de cervesa implicaria menys publicacions i citacions.


L’estudi ja ha rebut diverses crítiques entre la mateixa comunitat d’ornitòlegs txecs, doctorands, investigadors, i professors d’universitats d’arreu del món. Deixant de banda els aspectes estadístics: la quantitat de casos és baixa (N petita), i la selecció d’investigadors està feta en dos anys diferents; és interessant abordar la crítica principal. Aquesta fa referència a la diferència existent entre correlació i causalitat, i la resumeix el New York Times digital. La crítica del professor Mike Webster és impagable, però les declaracions de Grim també:

(…) More important, as Dr. Grim pointed out, the study documents a correlation between beer drinking and scientific performance without explaining why they are correlated. That leaves open the possibility that it is not beer drinking that causes poor scientific performance, but just the opposite.
Or, as Dr. Mike Webster, an ornithologist and a beer enthusiast at Washington State University in Pullman, said, maybe “those with poor publication records are drowning their sorrows.”
In spite of his study, Dr. Grim, who said he would on occasion enjoy more than 12 beers in a night, is not on a campaign to decrease beer drinking among scientists. Why not? His answer: “I like it.”(…).

En fi, esperarem novetats més concloens per decidir deixar de beure cervesa.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter