Ed el ‘Roig’

El Partit Laborista britànic té des de fa una setmana nou líder: Ed Miliband. El seu rival en les primàries va ser ni més ni menys que el seu germà, David Miliband. El germà petit ha guanyat al gran i aquest últim, per evitar pulsions fratricides, ha decidit marxar del partit per deixar “espais lliures, sense distraccions”. David no ha amagat el seu enuig: fins fa uns dies era el favorit en les enquestes i ha perdut aconseguint el 49.35% dels vots, un marge reduït respecte el 50.65% del seu germà.

Ja hem dit alguna vegada que les eleccions primàries (i la democràcia dels partits en general) constitueix una bella paradoxa: les persones demanen democràcia interna i, al seu torn, castiguen la divisió interna. En el cas del Partit Laborista el debat sobre com s’ha de gestionar la pluralitat interna ve de lluny. L’any 1979, després de perdre les eleccions i de cloure un període en què el partit va passar de 700 mil a 200 mil militants, els laboristes van decidir introduir reformes profundes. D’entre elles, la gran novetat va ser la de dividir el col·legi electoral en tres seccions diferents: societats afiliades al partit (com els sindicats), grup parlamentari i agrupacions locals.

S’ha parlat molt de la necessitat de democràcia interna dels partits. No cal que recitem de nou els avantatges, àmpliament coneguts per tothom. Però el cas laborista ens serveix per fer un exercici de realisme i subratllar-ne dos inconvenients principals:

1) La ‘radicalitat’ dels militants. Els militants dels partits acostumen a tenir una visió ideològica més forta que els votants d’aquest mateix partit. En el cas laborista, s’afirma que el poder dels sindicats durant els noranta va impedir que el partit fes propostes més “realistes” al votant mitjà del partit.

2) Faccionalisme. Tots els partits grans tenen diverses ànimes. La facció socialdemòcrata i la ‘socialista’ dels laboristes són més aviat latents. Però si es decideixen qüestions de responsabilitat, el debat pot esdevenir una lluita aferrissada.

El 1997, però, quan Blair va presentar el seu programa, més moderat que la resta que s’havien presentat fins aleshores, va obtenir el favor d’una gran majoria. Ja se sap: sovint, quan no es té el poder, val més la pena fer algunes “concessions”. Aquest cop, Ed Miliband (Ed “el Roig”, segons la premsa conservadora) ha optat per mantenir una posició transversal entre les diferents seccions del partit, tot i que se l’acusa d’haver guanyat gràcies als sindicats. Com assenyalen alguns autors, la introducció de primàries reforça la posició dels líders. Va passar als noranta. Veurem si passa en els propers anys i Ed ‘el roig’ aconsegueix ocupar el 10 de Downing Street.

La intenció de vot (YouGov):

—————-

Pd/ Servidor, seguint el camí dels seus companys (aquí i aquí), ha marxat a fer una estada de sis mesos a la universitària ciutat d’Oxford (aquí). Seré, per tant, una mica més pesat del que és habitual amb la política anglesa. Això signfica també que demà no podré assistir als Premis Blocs, que enguany se celebren a Mataró, la meva ciutat (també és mala sort…). Sort al Pati!

Anuncis

Ciutadans ideològics, diputats encara més

Quan s’analitza la ideologia en termes empírics, s’acostuma a parlar de la ideologia dels votants o dels electors. A través del clàssic eix esquerra-dreta, s’estudia un reguitzell de temes: si els individus es consideren de dretes o d’esquerres, a on ubiquen el seu partit, si són capaços d’ubicar-se, etcètera.

Per contra, estudiar la ideologia dels representants polítics és menys comú. A Catalunya i a l’Estat hi ha alguns projectes que precisament pretenen estudiar els diputats i diputades i conèixer millor què és el que pensen. És sempre bo saber l’opinió dels que et representen, fins i tot més quan se’ls fa una enquesta anònima. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Precisament remenava aquests dies el British Representation Study (BRS), un estudi fet l’any 2001 als representants de la Cambra dels Comuns del Regne Unit. L’enquesta inclou preguntes sobre temes diversos i permet saber la ubicació ideològica dels MP. M’interessava veure les coincidències ideològiques entre diputats d’un partit i els seus votants.

Analitzem el següent gràfic. La línia marró representa la ubicació ideològica dels diputats del Partit Laborista que s’extreu del BRS. Es constata, per exemple, que gairebé el 40% dels diputats laboristes se situa al 3. La línia negra és la ubicació dels votants laboristes segons l’opinió dels diputats del seu partit. És a dir, representa on ubiquen els diputats laboristes als seus electors. Finalment, la línia verda és l’autoubicació d’aquells que van votar el Partit Laborista (aquestes dades extretes d’una enqueseta als ciutadans, del British Election Study, BES, també de l’any 2001).

En el cas del Partit Laborista (recordem: just al mig de l’època de canvis de Tony Blair) s’observa com els diputats que el representaven eren més d’esquerres que els seus votants. De fet, la distància és important, atès que els votants laboristes se situaven bàsicament al centre. El gràfic també detalla que els diputats laboristes creien que els seus votants eren més d’esquerres que la realitat.

Succeïa el mateix en el Partit Conservador (aleshores liderat per William Hague)? La distància és un pèl més gran. És interessant veure com els diputats conservadors ubiquen els seus electors en termes molt semblants d’on s’ubiquen ells mateixos. En canvi, els votants conservadors també es consideraven, l’any 2001, com a electors de centre.

Què vol dir tot això? Factors conjunturals del moment a banda, és important per un partit polític que els seus representants actuïn amb coherència ideològica. Una obvietat teòrica que, no obstant això, és difícil d’acomplir. Si un partit creu que els seus votants es troben en una posició ideològica llunyana a la real, tendirà a prioritzar uns valors i unes qüestions poc útils pels seus interessos.

Tanmateix, altres mecanismes poden estar en joc. Les elits polítiques treballen dia a dia amb la “tragèdia política”, que diria Weber. És a dir, han de decidir sobre qüestions ideològiques, per la qual cosa poden prendre una consciència més intensa que la resta de ciutadans. Sigui com sigui, i en un sistema amb llistes tancades com el nostre, i mentre aquestes no canviïn, convé fer redoblats esforços per conèixer quin tipus de representants tenim. La política només s’arregla amb més política.

Les eleccions al Regne Unit amb diferents sistemes electorals

Fa poc més d’una setmana es van celebrar les eleccions al Regne Unit. El que semblava que podia ser el definitiu trencament del bipartidisme al país anglosaxó, ha quedat en foc d’encenalls. El Partit Conservador i el Laborista han “intercanviat” resultats electorals, mentre que els Liberals de Nick Clegg, amb grans expectatives fa poques setmanes i amb la possibilitat de fins i tot superar el partit de Gordon Brown, han acabat finalment obtenint menys representants a la Cambra dels Comuns que els que tenien fins al moment. La Llei de Duverger –que, dit de manera senzilla, afirma que un sistema majoritari propiciarà el bipartidisme- ha tornat a actuar impedint els Liberals d’obtenir uns bons resultats electorals.

La desproporcionalitat del sistema en aquest cas ha estat de les més altes de la història. Seguint l’índex de desproporcionalitat de John Loosmore & Victor J. Hanby –el més usat dels que existeixen; es calcula sumant els valors absoluts de les diferències entre el percentatge de vots obtinguts i el percentatge de representants obtinguts, dividit entre dos. S’expressa amb percentatges i el seu valor màxim és 50% (màxima desproporcionalitat) i el mínim 0% (màxima proporcionalitat)– en aquestes eleccions el valor obtingut ha estat del 22,7%. Elevadíssim fins i tot en eleccions amb sistemes majoritaris.

Però fem una mica de política ficció. Què hauria passat al Regne Unit amb diferents sistemes electorals que introduïssin total o parcial proporcionalitat al sistema. Atès que en les eleccions passades del Regne Unit només es van escollir 649 diputats dels 650 que conformen la cambra –per mort durant la campanya d’un candidat– emprarem aquest mateix valor per fer els càlculs.

Presentem 5 escenaris diferents: a) un únic districte nacional on s’escullen 649 diputats amb representació proporcional; b) Un districte per cadascuna de les nacions (Anglaterra, Gales, Escòcia i Irlanda del Nord), c) un districte per província (Gales, Escòcia i Irlanda del Nord, i els 9 districtes en què està dividida Anglaterra), d) els resultats electorals obtinguts amb un “districte superposat” (upper tier en anglès; semblant al sistema alemany) a nivell nacional que afegeix, als ja 649 diputats escollits per circumscripcions uninominals, 100 diputats més en un únic districte nacional per representació proporcional; i e) aquest mateix escenari afegint però 250 diputats de més.

Els resultats són els que es poden observar a la següent taula*:

* Tots els càlculs els hem fet amb la Regla d’Hondt i assumirem que no hi ha cap barrera electoral d’entrada.

Tal com era d’esperar, el sistema que genera menys desproporcionalitat és el de districte únic nacional de 649 diputats (semblant al que succeeix a Holanda o a Israel). Alhora, també és el que registraria un nombre efectiu de partits polítics més elevat, és a dir, un sistema més fraccionalitzat. De manera gràfica podem comparar a continuació la distribució del parlament sortint amb el que hi hauria hagut en un sistema perfectament proporcional:

Obtinguts

Districte Nacional

Tal com es desprèn de la taula, els resultats per 12 districtes o amb un districte nacional únic no varien massa. On s’hi que es veuen aquestes és amb l’establiment d’un llindar superior de 250 diputats. En aquest cas, i suposant que el Parlament passés a tenir 899 diputats, els resultats obtinguts serien un entremig entre el sistema majoritari actual i el proporcional.

Llindar electoral +250

Sembla ser que una de les condicions dels liberals per formar govern amb els conservadors al Regne Unit ha estat el canvi de sistema electoral. Hem vist aquí com el simple mètode d’atribució d’escons pot fer variar molt considerablement els equilibris de forces, l’estabilitat del sistema i fins i tot d’això en depèn l’entrada de partits polítics de caire populista o d’extrema dreta. És probable que el Regne Unit introdueixi certs canvis sobre el sistema electoral. Quins seran ja és més difícil de saber. En tot cas, és del tot probable que no es decantaran per un sistema de total representació proporcional.

Quedant-se dins dels propis sistemes majoritaris, l’establiment d’un llindar electoral per representació proporcional, o fins i tot el mètode australià d’atribució de representants serien formes que, conservant la filosofia majoritària dels sistemes de Westminster, aconseguiria garantir una major proporcionalitat. De tot això però ja en parlarem algun altre dia!

Article publicat a Crònica

L’abstenció perjudica la dreta o l’esquerra?

Una de la matinada. Mig endormiscat amb el Twitter d’El Pati, El Pati obert en pantalla, el Tweetphoto d’El Pati i la tassa d’El Pati (sí: aviat farem marxandatge…), miro la BBC per internet i, mentre un president de mesa –amb un home darrera amb una flor més gran que el seu cap- compta els vots de no sé quina constituency, un gentleman conservador somriu i diu: “low turnout will punish the Conservative Party”. Em desperto de cop i em cau la tassa. Sort en tenim que la neurona de la politoxicomania està sempre alerta.

Una baixa participació provocarà uns mals resultats del Partit Conservador. Penso: no és un argument nou. O Sí. Tradicionalment la baixa participació ha estat sempre vinculada amb l’esquerra. L’argument que s’utilitza és força lògic: els ciutadans d’esquerres tendeixen a votar menys. Per tant, això penalitza els partits d’esquerres. A Catalunya i, no diguem, a l’Estat espanyol, són arguments recurrents. Però no! A la BBC diuen que l’abstenció penalitza el Partit Conservador! Efecte MacGuffin?

Gràcies al portal web de la eminent politòloga Pipa Norris, puc descarregar-me els resultats de les eleccions britàniques de la setmana passada. Primer pas, mirem si la participació mitjana ha estat inferior allà on han guanyat els laboristes.

No es veu massa cosa. És cert que la participació mitjana als districtes laboristes és més baixa que a la dels conservadors. Però anàlisis exploratòries més avançades indiquen que hi ha molta heterogeneïtat i que és difícil establir un patró. No defallim. Un gràfic de dispersió ens ajudarà. Adjunto el que relaciona la participació amb els vots al partit conservador.

Com es pot veure, hi ha certa relació positiva entre el percentatge de vots al partit Conservador i el percentatge de participació. La recta de regressió ens indica que a cada punt d’augment de la participació, els vots a la formació de Cameron creixen de mitjana un 0,24%.

Sembla que li haurem de donar part de la raó al sir de la BBC. Anàlisis multivariants (no els adjunto per evitar, si no ha passat ja, que el lector no passi d’aquest paràgraf) confirmen la conclusió. La relació amb el partit laborista és negativa. És a dir, que augments de participació semblen perjudicar al Labour.

Convé efectivament veure-ho a nivell individual, però ja tenim una primera pista. O dues. Estudis recents mostren que, primer, l’esquerra no s’absté més i, segon, en el cas d’abstenir-se més, si anés a votar, no provocaria canvis molt grans en els resultats actuals. Per tant, caldrà advertir els “experts en oratòria de sobretaula” -Josep Pla dixit- que contínuament ens recorden que l’esquerra no vota i que això és greu pels resultats electorals del partit que diu representar-los. De fet, es tracta d’una mescla provocada sovint per la incapacitat de diferenciar entre causes i conseqüències de l’abstenció.

Per cert. Aquests estudis, com sol passar, no analitzen el cas de Catalunya. Quan ens passi la febre britànica, ho farem.

Penjant d’un fil…on a knife edge

Finalment demà arriba el gran dia al Regne Unit amb les eleccions generals, de primer ordre, o com n’hi vulguin dir, més emocionants dels darrers anys. Tot apunta que cap partit obtindrà els 326 diputats, la majoria absoluta, i això significa que l’escenari postelectoral podria ser un hung parliament , és a dir per formar govern caldria que els partits negociessin aliances, puntuals o permanents. Aquesta situació d’incertesa general és el resultat de dos elements relacionats entre ells: el sistema electoral i el context polític.

Ja vam explicar fa pocs dies com és el sistema electoral per escollir els diputats de la Cambra dels Comuns, es pot dir que demà en comptes d’unes eleccions se’n celebren 649, que són les constituencies (un mot que fa de mal traduir) en joc d’on sortirà cada diputat. De fet, haurien de ser 650 però la mort d’un candidat de Thirsk & Malton ha fet que el 650è diputat sigui escollit el proper 27 de maig. Doncs bé, el fet que el nombre de votants indecisos a hores d’ara sigui de gairebé un terç del cens fa gairebé impossible projectar possibles resultats en escons fent cas d’enquestes d’intenció de vot. El sistema majoritari first past de post provoca que un petit canvi d’intenció de vot en una circumscripció decanti la balança cap a un candidat o un altre. Per tant, és molt difícil preveure quina serà la correlació de forces parlamentàries per formar un nou govern ja que moltes constituencies poden canviar de color al darrer moment (aquí poden veure un projector d’escons).

Una anècdota que il·lustra perfectament les paradoxes del sistema electoral britànic l’ha protagonitzada Ed Balls, secretari d’Infància del govern de Gordon Brown, que fa pocs dies va demanar al seu propi electorat que si veien que a la seva constituency els liberals podien guanyar l’escó als conservadors votessin liberal en comptes de laborista. El món al revés. Poques hores més tard Brown desautoritzava les declaracions de Balls demanant als seus votants que es mantinguin fidels al partit.

Però les paraules de Balls també apuntaven a la gran novetat de la política britànica: l’ascens espectacular dels liberaldemòcrates (LibDem) de Nick Clegg que a hores d’ara les enquestes situen en un 24% d’intenció de vot davant del 35% dels conservadors de David Cameron i el 30% dels laborlistes de l’actual primer ministre Gordon Brown. L’èxit de Clegg als debats televisats i les propostes innovadores del seu partit l’han impulsat cap a l’escena mediàtica malgrat que les darreres enquestes situen al seu partit força per sota dels laboristes. En tot cas, l’aparició d’una tercera opció ha comportat que l’electorat vegi com el ventall de possibilitats s’amplia. Un votant anglès pot triar a hores d’ara entre mantenir un Primer Ministre fortament desgastat, optar pels conservadors de Cameron com a canvi de Govern o votar els liberals de Clegg que proposen una reforma a fons del sistema electoral i la introducció d’una constitució britànica escrita. A més a més, escocesos i gal·lesos poden optar també per l’SNP i el Plaid Cymru respectivament que ja han anunciat la seva voluntat conjunta de fer acords puntuals en defensa de les respectives circumscripcions però d’evitar fer un acord de govern estable. D’altra banda, els xenòfobs del BNP i els ecologistes de Green Party intentaran entrar a la Cambra dels Comuns.

Davant de l’escenari d’un hung parliament tothom va amb la calculadora a la mà i mira de reüll Nick Clegg. Aquest ja ha aclarit que hauria de consultar amb el seu partit si entraria en un govern de coalició o no, en tot cas ha manifestat que si els laboristes obtenen la tercera posició en percentatge de vot, encara que fos el primer partit en escons, no hi voldria pactar. D’altra banda els conservadors han rebut una oferta formal dels unionistes de l’Ultser que oferirien els seus 9 possibles diputats a Cameron a canvi de més inversions a Irlanda del Nord. Caldrà esperar, doncs, a veure quin són els resultats finals i sobretot quines són les negociacions posteriors en un parlament que tot apunta que la majoria hi penjarà d’un fil.

– Previsions de les darreres enquestes i seguiment a la BBC

– Previsions de resultats a Escòcia

– Anàlisi del company Aubachs

Un somni electoral fet realitat?

El guanyador s’emporta tots els escons. First past the post. Senzill, ràpid d’explicar i fàcil d’utilitzar. A més, conegut per tothom i, òbviament, profundament arrelat entre els britànics. Com diu Lijphart, el sistema electoral del país ha ajudat a forjar un caràcter polític, un way of life públic diferent a d’altres latituds. Segurament la cultura política hi té més a veure, però és cert que el sistema ajuda a la proximitat política, al contacte entre el ciutadà i el representant. Això no vol dir, però, que els casos de corrupció i de mala política sovintegin. Ja ho deia Maquiavel: la política es regeix per unes regles pròpies. I, qui sap, potser el sistema electoral no entra en aquestes lleis.

Les “bondats” de la formula, però, no agraden a tothom: els Liberal Demòcrates volen reformar el sistema electoral! No és res que vingui de nou. La diferència més gran radica en què ara les possibilitats semblen més properes. Probablement sigui una voluntat que no despertarà consens, atès que es tracta d’un joc de suma zero (alerta: com el cas català!). No obstant això, com que les coses nord enllà funcionen diferent, com a mínim mantinguem el dubte.

Per què volen reformar la llei electoral? Els Libs són un partit curiós. Definits com a europeistes, econòmicament conservadors i socialment progressistes, tenen una forta implantació a nivell local. Una bona base per a poder assolir cotes més àmplies de poder. Tot i això, la seva “creu” particular continuen sent les eleccions al Parlament. No és només que el vot estratègic provoqui que els seus votants desertin cap a laboristes i conservadors, sinó que la formula electoral els penalitza de manera important. En el següent gràfic es veu clarament com el percentatge de vots (línia blava) és sempre molt més elevat que el percentatge d’MP que aconsegueixen (línia vermella).

Si l’últim debat d’avui no canvia molt les coses (per cert, es podrà seguir pel 3/24), la perspectiva d’un hung Parliament canvia les coses. Els Lib semblen ser l’objecte preuat pels dos grans partits. Paradoxes de la política comparada: mentre uns (nosaltres!) maldem per canviar el sistema electoral i fer-lo a l’estil britànic, ells volen introduir-hi correccions que afavoreixin la proporcionalitat. Cert és que el 7 de maig, un dia després de les eleccions, quan li ofereixin entrar al govern, Nick Clegg, el flamant líder dels Lib, pot canviar de parer. Tot depèn de si el mite faustià es compleix i Clegg prefereix pa per avui o un sistema electoral per demà. O les dues coses, que tal i com pinta el tema també es podrien donar.

Un quilòmetre

Un quilòmetre és la distància que hi ha entre el número 10 de Downing Street i Buckingham Palace. Pels que hi hagueu anat, sabreu que el trajecte té dues cares: d’una banda, l’ebullició de la Whitehall, plena de trànsit i de turistes que s’obren pas entre la multitud. De l’altra, The Mall, camí que voreja el St James Park i que, si bé ple de turistes, ofereix una passejada amb calma i que resulta agradable. És precisament aquest el trajecte que el primer ministre britànic, Gordon Brown, va fer el passat 6 d’abril per demanar formalment a la Reina la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions.

Es tracta d’un trajecte que amb cotxe oficial no deu durar més de dos minuts. Tot i això, com diria Javier Cercas, un instant pot ser revelador de tota una trajectòria. Brown esgota un mandat que, com el camí a Buckingham Palace, ha estat dur, tosc i complicat, però també ha acabat mostrant un camí d’esperança, de calma i de possibilitats polítiques reals. Del Gordon ‘down’ s’ha passat a uns laboristes que encara es veuen amb opcions.

El problema és que la fuga de votants d’aquests anys ha estat especialment intensa. Per què? Dit d’una altra manera, per què els votants laboristes ara no opten un altre cop pel ‘seu’ partit? Per on ha de començar a treballar Gordon Brown i els seus per recuperar suports?

Podem establir vàries hipòtesis: la guerra d’Iraq, els escàndols de corrupció, la frustració de les expectatives, el suspens de la gestió governamental o la situació econòmica.

A través d’una anàlisi de regressió logística (veure peu de pàgina), tres grans factors apareixen com a determinants perquè votants dels laboristes en el passat deixin de fer-ho. Es tracta de la corrupció, les simpaties cap a Brown i la gestió de la crisi econòmica. Curiosament, la guerra d’Iraq, les expectatives frustrades i suspendre o no l’obra de govern no tenen impacte.

Considerar a Brown un candidat poc honest i amb qui no es pot confiar augmenta un 70% les probabilitats de donar l’esquena als laboristes. D’altra banda, la imatge de Brown no és molt positiva entre aquells que abandonen la “Casa Gran” del labour. Per exemple, entre aquells que el valoren amb un cinc, la probabilitat de no tornar-los a votar creix un 36%.

El factor determinant, però, és la gestió de la crisi econòmica. El següent gràfic mostra la probabilitat que els votants laboristes abandonin el seu partit (per votar a algun altre o abstenir-se) segons l’avaluació econòmica futura.

Els resultats mostren com el Labour no desperta molta confiança perquè solucioni la situació. Entre aquells que creuen que l’economia anirà millor, la probabilitat de deixar de votar el partit laborista encara es troba per sobre del 30%. Un percentatge elevat si es compara amb els Conservatives, als quals la gent els atorga més credibilitat per solucionar la situació.

Gordon Brown ha estat reconegut internacionalment per ser un dels líders que millor gestió ha fet de la crisi financera. Tot apunta que el Regne Unit serà un dels primers en abandonar els valors negatius. En canvi, al seu propi país els votants laboristes penalitzen Gordon Brown per no veure clar el futur econòmic. Curiosa paradoxa.

————————————————————————————–

Pd/ (nota metodològica). El càlcul s’ha fet amb la base de dades de juny del 2008 del British Election Study (es pot descarregar aquí). La VD defineix aquells que van votar els laboristes i ho tornarien a fer (1) i aquells que el van votar però no ho tornarien a fer (0). El model inclou variables de control socioeconòmiques i actitudinals. S’han fet testos de postestimació que descarten multicol·linealitat. Models posteriors canviant la VD (diferenciant entre aquells que votarien a Cameron, als liberals o anirien a l’abstenció) indiquen resultats similars.