El Partit Laborista britànic té des de fa una setmana nou líder: Ed Miliband. El seu rival en les primàries va ser ni més ni menys que el seu germà, David Miliband. El germà petit ha guanyat al gran i aquest últim, per evitar pulsions fratricides, ha decidit marxar del partit per deixar “espais lliures, sense distraccions”. David no ha amagat el seu enuig: fins fa uns dies era el favorit en les enquestes i ha perdut aconseguint el 49.35% dels vots, un marge reduït respecte el 50.65% del seu germà.
Ja hem dit alguna vegada que les eleccions primàries (i la democràcia dels partits en general) constitueix una bella paradoxa: les persones demanen democràcia interna i, al seu torn, castiguen la divisió interna. En el cas del Partit Laborista el debat sobre com s’ha de gestionar la pluralitat interna ve de lluny. L’any 1979, després de perdre les eleccions i de cloure un període en què el partit va passar de 700 mil a 200 mil militants, els laboristes van decidir introduir reformes profundes. D’entre elles, la gran novetat va ser la de dividir el col·legi electoral en tres seccions diferents: societats afiliades al partit (com els sindicats), grup parlamentari i agrupacions locals.
S’ha parlat molt de la necessitat de democràcia interna dels partits. No cal que recitem de nou els avantatges, àmpliament coneguts per tothom. Però el cas laborista ens serveix per fer un exercici de realisme i subratllar-ne dos inconvenients principals:
1) La ‘radicalitat’ dels militants. Els militants dels partits acostumen a tenir una visió ideològica més forta que els votants d’aquest mateix partit. En el cas laborista, s’afirma que el poder dels sindicats durant els noranta va impedir que el partit fes propostes més “realistes” al votant mitjà del partit.
2) Faccionalisme. Tots els partits grans tenen diverses ànimes. La facció socialdemòcrata i la ‘socialista’ dels laboristes són més aviat latents. Però si es decideixen qüestions de responsabilitat, el debat pot esdevenir una lluita aferrissada.
El 1997, però, quan Blair va presentar el seu programa, més moderat que la resta que s’havien presentat fins aleshores, va obtenir el favor d’una gran majoria. Ja se sap: sovint, quan no es té el poder, val més la pena fer algunes “concessions”. Aquest cop, Ed Miliband (Ed “el Roig”, segons la premsa conservadora) ha optat per mantenir una posició transversal entre les diferents seccions del partit, tot i que se l’acusa d’haver guanyat gràcies als sindicats. Com assenyalen alguns autors, la introducció de primàries reforça la posició dels líders. Va passar als noranta. Veurem si passa en els propers anys i Ed ‘el roig’ aconsegueix ocupar el 10 de Downing Street.
La intenció de vot (YouGov):
Pd/ Servidor, seguint el camí dels seus companys (aquí i aquí), ha marxat a fer una estada de sis mesos a la universitària ciutat d’Oxford (aquí). Seré, per tant, una mica més pesat del que és habitual amb la política anglesa. Això signfica també que demà no podré assistir als Premis Blocs, que enguany se celebren a Mataró, la meva ciutat (també és mala sort…). Sort al Pati!