Ahir al vespre ens acomiadàvem del dia amb una xocant notícia: Joan Carretero, Ruth Carandell i 11 persones més de la direcció de Reagrupament deixaven el partit per desavinences amb la resta de directius de la formació independentista. A poques hores d’aquesta decisió i encara sense creure’ns-ho massa, ens agradaria fer un mínim anàlisi de quines poden ser les conseqüències sobre el futur del partit, sobre la política catalana, sobre el nou parlament que ha de sortir de les eleccions de finals d’any, i una petita reflexió al voltant de la creació de noves formacions:
– Reagrupament s’ha quedat amb només 6 directius: sembla ser que havent perdut el principal dels seus actius, Joan Carretero, el partit queda molt debilitat. Sense disposar d’enquestes sobre la intenció de vot del partit, ja es feia, abans d’aquesta decisió, molt complicat de preveure els resultats electorals d’aquesta formació. En situacions d’incertesa (“informació imperfecta”) sobre la possible entrada o no del partit al parlament, molts dels seus possibles votants era d’esperar que duguessin a terme un “vot estratègic” i acabessin votant per la seva segona opció preferida (normalment o CiU o ERC). Amb la divisió del partit, la incertesa augmenta i el potencial votant està molt menys disposat en confiar en el partit. El “vot expressiu”, en contraposició amb el vot estratègic, disminueix i les possibilitats del partit d’entrar al nou parlament es veuen reduïdes.
– Per què confiar en un partit que és com tota la resta? Per si el punt anterior no fos poc, molts votants que havien considerat a RC una alenada d’aire fresc en la política catalana ara veuen que el partit té comportaments propis de formacions “tradicionals”. Per què confiar en un partit que es presenta com a regenerador de la política catalana però que fins i tot abans d’anar a les eleccions ja té disputes internes?
– Esquerra somriu: Si el potencial votant de RC finalment du a terme un vot estratègic, dues formacions se’n veuen directament beneficiades. ERC sembla que podria frenar una mica la tendència a la baixa que indiquen totes les enquestes; és d’esperar per part d’Esquerra que en els propers mesos accentuï el discurs sobiranista, una mica deixat de banda durant el segon tripartit, de manera que algun potencial votant de RC podria acabar donant el suport a Esquerra.
– CiU ja es veu a Plaça Sant Jaume: Convergència per altra banda també se’n pot veure beneficiada, però en tot cas dependrà de com gestioni el discurs sobiranista; en els darrers dies estem observant com la federació nacionalista intenta jugar a dues bandes, entre el pols sobiranista i el centrisme més pujolià. Si aconsegueix atreure el vot més sobiranista, sense que això suposi perdre el del més moderat, CiU ho tindria fàcil per arribar a la Generalitat.
– Un Parlament menys fraccionalitzat del que es pensava: En la situació que ha quedat ara mateix RC semblaria difícil que el partit pogués obtenir representació al Parlament. Si a això se li afegeix el fet que C’s i UPyD sembla que es presentaran sols als comicis catalans i que tenen poques opcions per obtenir representació (per la divisió del vot espanyolista), el que podia haver estat el parlament més fraccionalitzat de la història recent, probablement es quedarà tal i com està ara.
– Què passa amb Joan Laporta: és difícil saber exactament quina ha estat la gota que ha fet vessar el got d’aquesta situació. Ara bé, sembla que la possible entrada de Joan Laporta com a candidat al partit i el fet que aquest no estigués disposat a passar unes eleccions primàries en les quals hauria pogut perdre però sobretot, on s’hi haurien pogut crear confrontacions amb altres candidats, hauria pogut fer prendre la decisió als ara directius dimissionaris, de celebrar unes primàries més “còmodes” per l’actual president del Barça, malgrat que la ponència organitzativa establia que el candidat s’escull en primàries i a nivell de districte. Els 6 directius que no han dimitit podrien haver estat doncs els únics defensors del procediment convencional del partit d’elecció de candidat.
– Què passa amb els partits de nova creació? A C’s ja fa temps que va esclatar una pugna fratricida que ha acabat amb la separació dels diputats del grup mixt i una mala maror interna que fa difícil el redreçament del partit espanyolista.
A UPyD tres quarts del mateix: fa uns pocs dies una colla de dirigents encapçalats per l’històric Mikel Buesa deixaven el partit per discrepàncies amb la direcció de Rosa Díez; en determinades direccions “regionals” també hi ha hagut algunes crisis amb la direcció de difícil solució.
Sembla que en els tres casos -C’s, UPyD i RC- el mecanisme que explica aquestes crisis és el mateix: una direcció molt forta que estira del carro i aconsegueix sorprenents resultats electorals (o expectatives de bons resultats, en el cas de RC), sobretot a partir de la figura d’un gran líder. En els tres casos el partit empra la retòrica de la regeneració democràtica i de la necessitat de crear nous partits que esborrin del mapa els tradicionals. Problema: quan el partit comença a créixer en militància i es planteja crear una direcció funcional i adaptada a la realitat política, els valors fundacionals de la formació xoquen amb els valors pràctics. La regeneració es demostra en aquests casos que no és més que una cortina de fum sota la qual es presenta el partit; els conflictes en aquests casos, i tal com s’ha demostrat, estan assegurats.
En el cas de RC, el fet que el partit es volgués presentar a les eleccions a través d’un discurs unipolar (nacionalisme català-espanyol) enlloc del tradicional bipolarisme (nacionalisme, esquerra-dreta) feia preveure pugnes dins mateix del partit en el moment d’haver de decidir sobre determinades qüestions econòmiques i socials. La guerra ha començat però fins i tot abans del previst….
Veurem què passa els següents dies al voltant de Reagrupament, però a hores d’ara les coses no acaben de pintar massa bé per a la nova formació independentista. Des de El Pati Descobert seguirem ben atents a tots els moviments que es facin!
