Quo vadis, Reagrupament?

Ahir al vespre ens acomiadàvem del dia amb una xocant notícia: Joan Carretero, Ruth Carandell i 11 persones més de la direcció de Reagrupament deixaven el partit per desavinences amb la resta de directius de la formació independentista. A poques hores d’aquesta decisió i encara sense creure’ns-ho massa, ens agradaria fer un mínim anàlisi de quines poden ser les conseqüències sobre el futur del partit, sobre la política catalana, sobre el nou parlament que ha de sortir de les eleccions de finals d’any, i una petita reflexió al voltant de la creació de noves formacions:

– Reagrupament s’ha quedat amb només 6 directius: sembla ser que havent perdut el principal dels seus actius, Joan Carretero, el partit queda molt debilitat. Sense disposar d’enquestes sobre la intenció de vot del partit, ja es feia, abans d’aquesta decisió, molt complicat de preveure els resultats electorals d’aquesta formació. En situacions d’incertesa (“informació imperfecta”) sobre la possible entrada o no del partit al parlament, molts dels seus possibles votants era d’esperar que duguessin a terme un “vot estratègic” i acabessin votant per la seva segona opció preferida (normalment o CiU o ERC). Amb la divisió del partit, la incertesa augmenta i el potencial votant està molt menys disposat en confiar en el partit. El “vot expressiu”, en contraposició amb el vot estratègic, disminueix i les possibilitats del partit d’entrar al nou parlament es veuen reduïdes.

– Per què confiar en un partit que és com tota la resta? Per si el punt anterior no fos poc, molts votants que havien considerat a RC una alenada d’aire fresc en la política catalana ara veuen que el partit té comportaments propis de formacions “tradicionals”. Per què confiar en un partit que es presenta com a regenerador de la política catalana però que fins i tot abans d’anar a les eleccions ja té disputes internes?

– Esquerra somriu: Si el potencial votant de RC finalment du a terme un vot estratègic, dues formacions se’n veuen directament beneficiades. ERC sembla que podria frenar una mica la tendència a la baixa que indiquen totes les enquestes; és d’esperar per part d’Esquerra que en els propers mesos accentuï el discurs sobiranista, una mica deixat de banda durant el segon tripartit, de manera que algun potencial votant de RC podria acabar donant el suport a Esquerra.

– CiU ja es veu a Plaça Sant Jaume: Convergència per altra banda també se’n pot veure beneficiada, però en tot cas dependrà de com gestioni el discurs sobiranista; en els darrers dies estem observant com la federació nacionalista intenta jugar a dues bandes, entre el pols sobiranista i el centrisme més pujolià. Si aconsegueix atreure el vot més sobiranista, sense que això suposi perdre el del més moderat, CiU ho tindria fàcil per arribar a la Generalitat.

– Un Parlament menys fraccionalitzat del que es pensava: En la situació que ha quedat ara mateix RC semblaria difícil que el partit pogués obtenir representació al Parlament. Si a això se li afegeix el fet que C’s i UPyD sembla que es presentaran sols als comicis catalans i que tenen poques opcions per obtenir representació (per la divisió del vot espanyolista), el que podia haver estat el parlament més fraccionalitzat de la història recent, probablement es quedarà tal i com està ara.

– Què passa amb Joan Laporta: és difícil saber exactament quina ha estat la gota que ha fet vessar el got d’aquesta situació. Ara bé, sembla que la possible entrada de Joan Laporta com a candidat al partit i el fet que aquest no estigués disposat a passar unes eleccions primàries en les quals hauria pogut perdre però sobretot, on s’hi haurien pogut crear confrontacions amb altres candidats, hauria pogut fer prendre la decisió als ara directius dimissionaris, de celebrar unes primàries més “còmodes” per l’actual president del Barça, malgrat que la ponència organitzativa establia que el candidat s’escull en primàries i a nivell de districte. Els 6 directius que no han dimitit podrien haver estat doncs els únics defensors del procediment convencional del partit d’elecció de candidat.

– Què passa amb els partits de nova creació? A C’s ja fa temps que va esclatar una pugna fratricida que ha acabat amb la separació dels diputats del grup mixt i una mala maror interna que fa difícil el redreçament del partit espanyolista.
A UPyD tres quarts del mateix: fa uns pocs dies una colla de dirigents encapçalats per l’històric Mikel Buesa deixaven el partit per discrepàncies amb la direcció de Rosa Díez; en determinades direccions “regionals” també hi ha hagut algunes crisis amb la direcció de difícil solució.

Sembla que en els tres casos -C’s, UPyD i RC- el mecanisme que explica aquestes crisis és el mateix: una direcció molt forta que estira del carro i aconsegueix sorprenents resultats electorals (o expectatives de bons resultats, en el cas de RC), sobretot a partir de la figura d’un gran líder. En els tres casos el partit empra la retòrica de la regeneració democràtica i de la necessitat de crear nous partits que esborrin del mapa els tradicionals. Problema: quan el partit comença a créixer en militància i es planteja crear una direcció funcional i adaptada a la realitat política, els valors fundacionals de la formació xoquen amb els valors pràctics. La regeneració es demostra en aquests casos que no és més que una cortina de fum sota la qual es presenta el partit; els conflictes en aquests casos, i tal com s’ha demostrat, estan assegurats.

En el cas de RC, el fet que el partit es volgués presentar a les eleccions a través d’un discurs unipolar (nacionalisme català-espanyol) enlloc del tradicional bipolarisme (nacionalisme, esquerra-dreta) feia preveure pugnes dins mateix del partit en el moment d’haver de decidir sobre determinades qüestions econòmiques i socials. La guerra ha començat però fins i tot abans del previst….

Veurem què passa els següents dies al voltant de Reagrupament, però a hores d’ara les coses no acaben de pintar massa bé per a la nova formació independentista. Des de El Pati Descobert seguirem ben atents a tots els moviments que es facin!

La “cuina” del 13D

Passats ja uns quants dies de la celebració de les consultes sobiranistes del 13 de desembre arreu de Catalunya i tenint ja en perspectiva la pròxima tanda de consultes prevista pel 28 de febrer, voldríem proporcionar noves dades al voltant de l’organització i els resultats obtinguts quant a participació el proppassat 13 de desembre. Els resultats que presentem són fruit d’un estudi que he realitzat conjuntament amb en Jordi Muñoz (UAB), els resultats del qual es publicaran al proper volum de la revista EINES. Les dades sobre l’organització de les consultes ens les han proporcionades les mateixes comissions organitzadores. Mitjançant una enquesta penjada a Internet vam obtenir fins al dia 17 de gener un total de 94 respostes de municipis diferents, que representen poc més del 56% del total de municipis que van celebrar la consulta en aquella data.

De moment fem una pinzellada d’algunes dades que ens semblen rellevants de cara al procés organitzatiu i dels resultats obtinguts, i quan la revista surti publicada donarem a conèixer la resta de resultats.

En primer lloc, presentem un gràfic que mostra el nombre de dies transcorreguts des de la formació de la Comissió Organitzadora (CO) a la realització de la consulta:

La primera comissió es va crear 99 dies abans de la consulta, és a dir, el dia 14 de setembre, l’endemà del referèndum Arenys. El valor mitjà obtingut és de 57 dies.

Pel que fa a la percepció que tenen les CO sobre el suport que els van donar els ajuntaments, en una escala de 0 (gens de suport) a 10 (tot el suport), s’obté un valor mitjà de 6,33. El repartiment de valors és el següent:

Pel que fa al nombre d’activitats realitzades per a la promoció de la consulta, sobre un total d’11 possibles ítems considerats, aquestes han estat les respostes obtingudes:

Les comissions van dur en terme mig un total de 6,1 actes de promoció de les consultes. D’entre aquests, en destaquen per la seva popularitat el repartiment de cartes a les bústies (98% dels municipis), la realització de pancartes (96%) i de cartells (90%). Per contra, els actes que van ser realitzats per un percentatge menor de municipis foren les reunions amb immigrants (36% dels municipis) –fet pel qual és probable que es pugui explicar la baixa taxa de participació entre aquest col·lectiu– i el porta a porta (33%), molt limitat a municipis de dimensions petites.

Ja finalment ens agradaria presentar dades  sobre la satisfacció de les expectatives de les CO amb els resultats obtinguts:

El valor mitjà de satisfacció (en què 1 és per sota; 2, igualat; i 3, per sobre) va ser de 2,13.

Evidentment, però, en tots i cadascun d’aquests ítems presentats hi ha una gran variabilitat en funció de la mida del municipi i també de si la consulta es va realitzar a Osona o a la resta del país.

En tot cas, això ho deixem per un proper article. I sobretot, per l’article de la Revista EINES!

El llegat polític del Conseller d’Interior

La nit electoral de l’1 de novembre el vicepresident d’ICV, Jordi Guillot, va criticar que “determinats partits no acaben de mobilitzar el seu electorat”, en una clara referència als discrets resultats del PSC. ICV estava eufòrica: aconseguia el 9,6% dels vots, més de dos punts que els anteriors resultats i un total de 12 diputats. El president d’ICV, Joan Saura, va ser contundent: “Hem guanyat, hem crescut molt i serem decisius”.

Ha plogut molt des d’aleshores. L’assumpció de la conselleria d’Interior i determinats episodis han sacsejat la vida política dels ecosocialistes i, a diferència dels anteriors comicis, els sondejos no els atorguen precisament un augment de diputats, sinó ben al contrari. Com hem dit, queda temps i l’enfocament del debat (i l’evolució de la crisi) serà clau per les seves perspectives (a més d’altres temes amb els quals s’hi senten còmodes, com el debat nuclear iniciat a Ascó). Tot i que durant la legislatura Joan Saura va ser reelegit per un tercer i darrer mandat a Iniciativa amb el 84 per cent dels vots, fa uns mesos va decidir no tornar-se a presentar i cedir el seu lloc a Joan Herrera.

La teoria mínima de la democràcia ens diu que els votants “es dediquen a dir sí o no” al govern. És a dir, el premien o el castiguen en funció del què ha fet els últims quatre anys. Tot i que Saura no es presenta, sens dubte la seva gestió romandrà present i serà una llosa o un actiu (això ja es veurà) pel nou candidat. Per tant, a Herrera li interessa disposar d’una bona base per iniciar el seu camí. Anem a veure, doncs, com s’ha valorat la tasca de Saura en el govern tripartit.

La valoració que en fa la població ha anat baixant lleugerament fins a situar-se al 4,2 final. Tanmateix, més que la població en general, és més interessant veure la valoració que en fan aquells que van votar-lo l’any 2006. En tot el període la valoració dels votants d’ICV és més elevada. El descens, però, és més agut: dos punts menys en tres anys. Sembla, per tant, que ni entre els votants dels ecosocialistes la gestió de Saura ha agradat.

Amb tot, Saura ja s’ha retirat (o més ben dit, “enretirat”, en termes pujolians). Això fa que ICV hagi de decidir en uns mesos si vol vendre l’obra de govern dels que han sigut els seus dos màxims representants o bé es recolza en una figura nova, Joan Herrera, a qui no tothom coneix i que té una història per davant encara per construir. Una decisió difícil atès que no sembla que el passat polític més recent ajudi a Iniciativa.

Propera entrega: Josep-Lluís Carod-Rovira.

El Pati enceta la precampanya electoral

Benvolguts lectors i lectores,

Els integrants d’El Pati Descobert estem nerviosos. Si tot va com sembla que ha d’anar, queden uns nou mesos perquè hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya. Per tant, amb l’objectiu de fer bullir l’olla, de crear debat, d’enaltir passions i de provocar reflexió, des de la nostra posició, humil però constructiva, donem per començada la precampanya electoral.

És a dir, a partir d’ara, a banda dels apunts habituals que anem fent (la majoria fruit de la inspiració passatgera), analitzarem les perspectives electorals de tota una sèrie de temes, socials i polítics, que intentaran aproximar-se a la realitat del país des de diferents òptiques. Com sempre, amb seriositat i intentant que les nostres “dèries” ideològiques no se’ns notin massa.

Començarem dilluns analitzant els líders del govern que ja no es presentaran a les properes eleccions: Joan Saura (IC-V) i Carod-Rovira (ERC). Continuarem pels líders de l’oposició (CiU i PP) i acabarem pel president Montilla.

La intensió és seguir analitzant multitud de temes, que agruparem sota una sèrie titulada “La Catalunya de…”. Aquí en van alguns:

– La Catalunya blanca.

– La Catalunya del vot protesta.

– La Catalunya reagrupada.

– La Catalunya desafecte.

– La Catalunya insatisfeta.

– El rerepaís rural.

– El rerepaís obrer.

– La Catalunya que vota per primera vegada.

Són només uns exemples que, òbviament, aniran augmentat a mesura que l’actualitat política ens aporti elements a tenir en compte. Tothom qui ho vulgui està convidat a enviar-nos un correu electrònic sobre algun tema que cregui d’interès.

Som-hi!

Escòcia vol la “devo max”

El mes de novembre passat el president escocès Alex Salmond va fer públic el White Paper, redactat pel seu Govern, sobre el futur constitucional d’Escòcia. Aquest document oficial, entre d’altres aspectes, detallava la proposta de referèndum sobre la sobirania que l’SNP tenia al programa polític. S’hi especificaven les diverses opcions que podrien tenir els electors escocesos en cas de convocar el referèndum esmentat. La gran novetat fou la introducció d’opcions intermèdies, malgrat l’independentisme declarat de l’SNP, per tal de satisfer els votants indecisos i també els partits de l’oposició: laboristes i liberals, en principi, contraris al referèndum. Cal recordar que els nacionalistes escocesos no disposen de la majoria absoluta al Parlament i, per tant, la proposta de referèndum difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura.

Les novetats introduïdes foren dues afegides a les opcions preexistents d’status quo o secessió. En primer lloc es va introduir la possibilitat gradualista d’aprovar els treballs de la Comissió Calman impulsada pels laboristes que consistiria a incrementar certes competències sobre trànsit i altres aspectes i, a més a més, dotar el Govern escocès de certes atribucions en política fiscal (modificacions de les taxes fixades per Westminster). La segona possibilitat introduïda pel document de Salmond, i la més innovadora, fou l’anomenada “devo max” (devolució màxima). La devolució màxima consistiria a dotar al Parlament de Holyrood de totes les atribucions d’un Parlament estatal excepte la seguretat i la política exterior (i potser la política monetària). Aquest escenari, proper a l’opció secessionista, donaria a les institucions escoceses un rang semiestatal.

Doncs bé, segons una enquesta, encara per publicar, aquesta darrera opció, la “devo max”, seria la preferida pels escocesos. Un 60% de l’electorat preferiria que tots els pressupostos es decidissin al Parlament escocès i, tot i que només una tercera part voldrien la independència (28%), el suport per l’opció de devolució màxima seria majoritari.

Curiosament l’escenari dibuixat per l’enquesta de l’ScotCen (Scottish Centre for Social Research) és incòmode per a tots els partits. L’SNP ha de presentar d’aquí a poc la proposta de referèndum al Parlament, encara que sap que no serà aprovada per l’oposició de laboristes i liberals. D’altra banda, els laboristes han apostat des de Londres per la via gradualista de la Comissió Calman, que ara sembla que no satisfà ni el seu propi electorat. Finalment, són els liberals els qui podrien desequilibrar la balança a favor de la “devo max”, però el seu líder, Tavish Scott, s’ha mostrat partidari de seguir amb l’autogovern actual malgrat les discrepàncies de membres del seu propi partit.

Article publicat a Crònica.cat

Deu raons per sortir amb un politòleg o politòloga

Un apunt ràpid abans de fer quelcom més seriós. La Roser ens adverteix d’un grup al Facebook que dóna 10 raons per sortir amb un politòleg o politòloga. Ens les llegim i, per ser sincers, no ens acaben d’agradar. La inventiva de qui ho ha fet no devia ser molt elevada perquè, de teca, n’hi ha; i força! Us les hem traduïdes!

1. Tenen molta sortida professional. El món necessita molts politòlegs.
2. Sempre tenen algun amic funcionari disposat a donar-los un cop de mà.
3. Utilitzen un vocabulari superb i pedant per a qualsevol tema.
4. Poden determinar la classe social a la qual pertanys només mirant-te.
5. Són idealistes i propensos a posar-se en política.
6. El desig de sortir amb un politòleg, un clàssic.
7. perquè si tens un problema sempre podràs analitzar-ho des d’una perspectiva sociològica per tal que vegis que part de la societat en té la culpa.
8. Perquè et defensaran de qualsevol ultradretà que t’intenti convèncer que Hitler, en realitat, era un bon paio.
9. Són cultes, interessants i sempre porten un diari a sobre, encara que sigui per fer sudokus.
10. Són hàbils amb les noves tecnologies (SPSS, Excel…).

Qui s’anima a afegir-ne?