Arxivar per Juny de 2009

La Llei Electoral Catalana: per a què?


El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha anunciat que en breu entrarà un articulat concret sobre la proposta d’una possible futura Llei Electoral Catalana. Aquesta “quasi proposta” ha despertat l’atenció dels més ferms defensors de crear un nou sistema electoral, en certa manera una reivindicació d’una part important de la societat civil i de bona part dels partits polítics que, tot i tenir-ho al programa electoral, no sembla que s’hagin atrevit. Fins al moment.

Canviar una llei electoral no és fàcil. Les elits polítiques s’adapten al rol que el sistema desenvolupa i temen que amb el nou sistema puguin perdre pes. Dit d’una altra manera, l’escenari d’incertesa és més elevat. Els costos futurs es preveuen més alts que els beneficis presents. I no cal oblidar que els partits (tots) no faran cap llei que prevegin que els perjudiqui.

Però, per què Catalunya vol crear una Llei Electoral? L’Informe per a la Llei Electoral a Catalunya (les conclusions del qual han servit per fer l’actual articulat) esmenta el següent: “Se’ls ha retret que tendeixen a produir un biaix de sobrerrepresentació d’alguns partits i de subrerrepresentació d’altres en la distribució d’escons […] es va criticar que l’ordre dels escons obtinguts fos diferent que l’ordre dels vots obtinguts […] Recentment també hi ha hagut planys pels nivells d’abstenció electoral i crítiques a la distància entre els ciutadans i els partits” (pàg. 5).

A nivell general, es considera que els sistemes electorals han de complir dos principis, els dos en contínua tensió: el principi (filosòfic, si voleu) d’“una persona, un vot” i el de territorialitat. La visió comparada ens diu que cap país compleix el primer principi (vegeu aquí). La clau, doncs, rau en representar d’una forma més o menys correcte els diferents territoris, sense que això vagi en prejudici de la població. Diferents estudis indiquen que la proporcionalitat adquirida a Catalunya es troba a nivells normals.

On és, doncs, el problema? Entre els cinc criteris per fer una Llei Electoral, tres diuen: afavorir la participació electoral, relació més pròxima entre votants i representants i transparència i autogovern democràtics del procés electoral. Com es pot veure, cap d’ells es troba estretament vinculat amb els elements més “mecànics” del sistema. De fet, la proposta actual inclou fins i tot la prohibició d’inauguracions properes al període electoral.

I és que, des de veus diverses, s’insta fa temps al Parlament perquè Catalunya faci un salt qualitatiu en transparència i relació entre partits, ciutadà i govern. Però convé no oblidar que, per exemple, votar a través de llistes obertes no necessàriament soluciona el problema. L’experiència internacional ens diu que els ciutadans (la majoria d’ells) seguiran sense conèixer els candidats de la llista i acabaran optant pels primers.

Un nou sistema electoral no pot ser, per si mateix, la solució d’un problema de fons. Els nous mecanismes no faran augmentar de cop el nivell de confiança ni de insatisfacció amb els polítics catalans. La desafecció no serà història de la nit al dia. La Llei Electoral pot ser un escapament, potser sovint mal identificat. Al Regne Unit en tenim un bon exemple: en l’actualitat viu un profund debat sobre el canvi o no del sistema electoral, just en mig de gravíssims casos de corrupció.

A Catalunya, el debat del sistema electoral fa temps que dura. I és bo aplaudir-lo. Tanmateix, convé ser conscients que, amb tota probabilitat, no capgirarà ni canviarà substancialment el panorama polític. Pot ajudar a crear nous mecanismes per construir una nova relació entre el ciutadà i la política. Però aquesta dependrà de múltiples factors, tant de la capacitat dels nostres líders d’engrescar la ciutadania amb nous projectes, com de tots nosaltres per aconseguir solidificar una nova cultura política molt més democràtica que l’actual.

Amb 30 anys d’autogovern a les espatlles, aquest és un camí que, malgrat tot, pot ser un bon camí.

Publicat a Crònica.

Anuncis

Educació i vot personal?

La setmana passada, en el marc del Second Workshop on the Political Economy of Democracy sobre Representació personal i partidista celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona es va presentar un -al meu entendre- polèmic article que presentava una correlació entre el nivell educatiu del país i la demanda de vot personal (entès com a un vot en el qual es dóna més importància a l’elecció del candidat que no pas al partit pel qual es presenta).
Concretament els autors, Paulo Trigo Pereira i João Andrade Silva, citen en el seu article “Freedom to choose MPs in the European Union: Why so Much Diversity?“:

“Better educated citizens are more demanding concerning personal vote (…), even taking into account trade-offs that may exist (up to some point) with political fragmentation. (…)
[L]ower (or non existent) personal vote is in countries where, on average, education systems have, on average a low performance. Average scores on reading, maths and science are significantly lower in the first group when compared with countries in the second and third groups”

Després de sentir la presentació del ponent -per cert, doctor en economia, no en polítiques- amb l’amic Kanciller vam estar comentant que hi havia una manifesta relació espúria amb alguna altra variable que explica el nivell educatiu del país, com podria ser el PIB per càpita, o l’estat del benestar existent.
En tot cas, què en penseu vosaltres? hi ha relació entre el nivell educatiu i la demanda de vots més personals en contraposició al vot merament partidista?

Eta.sí, Eta.no

A un estudi de Sánchez-Cuenca i Lluís De la Calle es posa de manifest les tendències que ETA ha seguit des del 1978 fins al 2003, en relació a les seves estratègies, a la selecció de les víctimes i a la localització dels atemptats perpetrats.

Estableixen que hi ha dos tipus d’estratègies en relació als assassinats comesos: 1) Crear una situació insostenible, per tal de forçar a l’Estat a què accedeixi a la independència del País Basc ( ho han anomenat guerra de desgast) 2) Matar a determinades persones perquè deixin de fer determinades accions, amb l’objectiu de controlar a la població basca ( la socialització del patiment). Aquest segon no és un fi en si mateix, sinó que és un mitjà per fer més fàcil la primera estratègia.

La selecció de víctimes al País Basc és un procès molt acurat, ja que és la mateixa societat la que els ha de donar suport. És difícil establir una tendència clara, ja que aquesta selecció de víctimes depèn del lideratge de l’organització i la seva fortalesa. Observem una tendència segons el període analitzat. Es veu que a l’etapa 1995-03 augmenten considerablement els assassinats dels polítics a càrrec de l’Estat, però des de que es va donar la fi de la treva ( 6/6/2007) es tornen a centrar en policies i guardies civils, -si bé només s’han considerat el total de víctimes mortals que sumen 9 casos.


Pel que fa al lloc de realització de l’atentat, l’estudi concreta que una ETA dèbil actuarà a àrees on el control sigui intermig ( el vot nacionalista basc sigui entre el 50 i el 75%), és a dir, que hi hagi unes forces nacionalistes fortes que els hi puguin facilitar informació, però alhora que hi hagi una certa oposició del nacionalisme central, que resulti senzilla eliminar-la. Sembla que és el cas d’aquest últim lloc escollit, el municipi d’Arrigorriaga, on governa el PNV i a les últimes eleccions europees el PNV va obtenir un 35% del vot, el PSOE un 25%, un 15% del vot va anar a parar a II i un 5% a ERC-ARALAR. És a dir, un nivell intermig de suport ( el vot nacionalista basc suma més de 50% però menys del 75%). ETA sembla mantenir una mateixa línia d’actuació en aquest aspecte, encara que el ‘comando’ més actiu des de la ruptura de l’alto al foc, és el ‘comando Bizkaia’ ( també conegut com reloj despertador Casio)


Amb aquesta anàlisi superficial hem intentat veure si les estratègies d’aquests últims anys han canviat de rumb. Sembla que hi ha una certa variació respecte a la selecció de víctimes, en canvi, un continuisme a les localitats atemptades. Tot i això, és difícil d’analitzar, ja que últimament amb les desarticulacions dels ‘comandos’ i el ràpid ascens de les bases als lloc de poder, fa que les estratègies siguin molt més volàtils i canviants.

Quan les ulleres ideològiques estan brutes… (III)

Amb una mica de retard (perdoneu), retornem a les conseqüències de les eleccions basques. En vam parlar aquí i aquí. En els dos darrers apunts vam intentar mirar si el pacte del PP-PSE era la centralitat, tal com deia el líder del PP, Basagoiti. En termes d’esquerra i dreta ja vam veure, del dret i del revés, que el pacte entre socialistes i populars no significava pas el que es venia des de les files conservadores.

Però com molts dels nostres aguts lectors ens van fer notar (endevinant el tercer apunt), al País Basc la política no només es decideix en termes de dreta i d’esquerra (i de centre), sinó en termes de l’eix nacional (de les dues nacions: aquí no caurem en l’error de dir “no nacionalisme” a una cosa que traspua hormones nacionals per totes bandes).

Què ens diuen les dades? Mirem on posicionen els ciutadans a cada partit en l’eix esquerra-dreta i en l’eix nacional.

Posteriorment mirem els dos pactes possibles que es van plantejar i el càlcul en les dues dimensions (ho hem mirat en termes absoluts, i no quadràtics, fent les distàncies city-block. Assumim, per tant, que els dos eixos pesen el mateix).

Com veiem les distàncies absolutes entre el pacte PSE-PP (6,5) és més alta que la del pacte PNB-PSE (6,2).

PNV-PSE ————-1,8————–4,4—————6,2

PSE-PP————– -4,1————–2,4—————6,5

En volen més? Segons el CIS, només un 10% dels bascos dóna suport al pacte entre el PSE i el PP. La probabilitat que aquests siguin la centralitat del país, és força baixa.

Per tant, senyor Basaigoti, potser els seus votants s’ho creuen. Però els lectors del Pati Descobert, no. Serà una altra cosa, però el pacte PSE-PP al País Basc no és la centralitat.

El Pati Descobert a la xarxa

Dos articles de dos integrants del Pati apareixen al web de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) engegada per Ciutadans pel Canvi per canviar la Llei Electoral Catalana.

Us els enllaçem aquí mateix:



Bona lectura!

Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l’ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:
I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava […]
De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català […]”.
En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi […]”.
A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

La Catalunya ‘blanca’

Sobiranistes desencantats, desafectes, insatisfets, desinteressats amb remordiments democràtics o, fins i tot, persones sense el coneixement necessari que compleixen el tràmit. D’etiquetes del vot en blanc no en falten. De fet, podrien ser les mateixes etiquetes que rebria el vot nul, el vot a “altres” partits (formacions considerades minoritàries) o l’abstenció.

Encara amb la ressaca dels comicis europeus, i mentre els mitjans se centren més en l’anàlisi de la política de vol baix, la blogosfera catalana ha tornat a posar el dit a la nafra dels resultats: el vot en blanc. Diatribes d’uns i altres ens fan recordar que el vot en blanc sol ser una opció, freqüent o no, però que la gent acostuma a analitzar malament o, senzillament, l’obvia. Ho diu molt bé en David al seu bloc: “L’abstencionista no sabem qui és: tant pot ser aquell qui sistemàticament passa de la política, com gent que no es pot desplaçar fins al col·legi, o senzillament se li ha passat el termini per anar a votar per correu. Però que 60.000 persones es prenguin la molèstia d’anar al col·legi electoral per dipositar un vot en blanc hauria de ser objecte d’una seriosa reflexió”.
No només els mitjans. La Ciència Política ha fet poc cas a aquest tipus de vot. Etiquetat de vot “poc cognitiu”, s’acostuma a associar a gent poc coneixedora del sistema partidista o, en alguns moments, es vincula a una insatisfacció puntual. Però el vot en blanc, potser perquè amb el sistema d’Hondt afavoreix els partits principals, és vist com un mal menor: acabarà desapareixent o representarà ad eternum un percentatge residual.

Aquesta anàlisi, però, es basa en una premissa: que el vot blanc es mantingui constantment baix. Les dades de les últimes eleccions ho contradiuen: el vot en blanc va clarament a l’alça.

Sobretot en les dues darreres eleccions: més de 60.000 vots en blanc a les eleccions al Parlament del 2006 i gairebé la mateixa xifra a les de diumenge. Potser convé recordar que en el període 2005-2009 el nombre d’insatisfets amb la política catalana han passat del 59% al 75%.

Catalunya viu temps de profund desencaix entre la política i la ciutadania, o entre una manera de fer política i una manera de ser ciutadà. Ja no es tracta només que una part de la població no se senti identificada amb determinades institucions (no voten a tot arreu a les municipals? I a les europees). Per això avui és necessari, més que mai, escometre tots els factors de desarrelament entre uns i altres. I el vot en blanc ens pot ajudar a entendre una part de tots els colors de la paleta. Almenys la d’aquells que sembla que vulguin fer l’esforç però que algú no els acaba de deixar.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter