Arxivar per Setembre de 2009

Debat de política general

President de la Generalitat, José Montilla

“Són la confirmació que l’acció de govern es concreta en obra feta, que el Parlament és capaç de donar al país una llei plena de futur, que la col·laboració institucional ben plantejada i treballada seriosament dóna fruits. Que l’Estatut, malgrat les cassandres de torn, es desplega i s’aplica, i que la cultura del diàleg i de l’acord amb la societat està ben arrelada”.

“És probable que de tan obvi, de tan prosaic, de tan real i de tan feixuc, alguns no el volen veure o se’ls fa avorrit, per això recorren a les grans proclames que suposadament demà mateix ens haurien de convertir, o haurien de convertir el país, en el millor dels móns possibles”.

“He dit en començar que l’atenció prioritària a la situació econòmica no era contradictòria amb la dedicació a vetllar per l’autogovern, i més concretament pel desplegament de l’Estatut. El que no fa ni farà el Govern és especular sobre futuribles. Nosaltres ens hem traçat una línia de conducta diàfana, transparent. La resposta a com reaccionarem davant d’una hipotètica adversa del Tribunal Constitucional està implícita en la línia de conducta que hem mantingut fins i que, recordin, ha permès, entre altres coses, arribar a un acord de finançament, després d’un procés llarg i aspre negociador, en el que hem vençut tota mena d’obstacles i d’inèrcies”.


Cap de l’oposició, Artur Mas

“L’altra cosa que m’agradaria comentar-li de la seva intervenció és que tot allò que vostè va dir que s’havia fet i que estigui ben fet, nosaltres li ho agraïm –nosaltres li ho agraïm– perquè… Escolti’m, en definitiva, una manera no retòrica sinó pràctica d’estimar el país és que, ho faci qui ho faci, si està ben fet ens està bé. Per tant, allò que estigui ben fet ho donem per bo: queda per al país, és bàsic per al futur, és bo, endavant. Tothom, al conjunt de Catalunya, en recollirà aquesta bona herència”.

“Després d’escoltar-lo encara ens reafirmem més que aquest país necessita un canvi – necessita un canvi– perquè sincerament, escoltant-lo ahir jo tenia la sensació que vostè, doncs, no està en la realitat del país, o que les persones que li preparen el discurs estan, doncs, en una torre d’ivori. Estan instal·lats allà perquè…, si del que es tractava és que la gent escoltés com es pensen superar les dificultats i com s’orientarà la superació de la crisis i com s’aixecarà aquest país, doncs, escolti’m, es van quedar sense resposta, senyor president; aquí no hi ha projecte – aquí no hi ha projecte – i, per tant, cal un canvi, cal un canvi per respondre a les necessitats, e les expectatives i a la realitat del nostre país”.

“Jo només li dic una cosa: quan vostè diu: «ni un pas enrere», li agafem la paraula i l’agafarem de la mà, en el millor sentit de l’expressió, eh? Ni un pas enrere respecte al que va votar el poble de Catalunya. Oi que és això? Ni un pas enrere respecte al que va votar el poble de Catalunya. Doncs, escolti’m, «ni un pas enrere» vol dir que políticament –políticament– nosaltres no hem d’acceptar cap retallada de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. «Ni un pas enrere» vol dir això; ni una. «Ni un pas enrere», ho va dir vostè, vol dir això: ni una retallada acceptada políticament”.

Nota: No és que vulgui incentivar el bipartidisme, però la quantitat de pàgines de la transcripció dels discursos no m’ha deixat temps suficient per llegir-los tots. Demà més.

Pros i contres d’estendre la consulta sobre la independència

Aquest dijous es van celebrar els Plens municipals a bona part de Catalunya. De moment 20 municipis han donat suport a la consulta, molts d’altres encara es troben en processos per aprovar-la. Analitzarem els pros i contres d’aquesta allau d’iniciatives municipals.

D’una banda detallarem les avantatges d’aquestes consultes:

Principi democràtic. En una democràcia representativa, les decisions es deleguen als polítics. Però en qüestions de base cal una consula/referèndum, per saber allò que el poble demanda. Així s’exemplifica clarament que les decisions més efectives són aquelles que es decideixen més properes a la ciutadania.

Equitat en la defensa de la independència. Un dels àmbits que comprèn la participació política és la participació en grups polítics ( juntament amb la participació electoral, la protesta i la participació en el consum). Aquesta primera -col·laborar amb un partit polític o grup d’acció ciutadana- és la que agrupa a un percentatge més reduït de ciutadans en comparació amb els altres àmbits. Entre l’1% i el 7% de la població. Aquesta baixa participació en grups polítics es deu al cost de realitzar-la. És a dir, col·laborar en aquest tipus d’entitas representa un cost de temps, d’informació i de recursos econòmics importants. Es produeix una escletxa entre gent amb recursos econòmics, de gènere i educació; i la gent que no en té. Amb la consulta es dóna la oportunitat de donar veu a aquella gent que en altres condicions té més difícil involucrar-se en aquests aspectes, per falta de recursos.

Espiral d’independència. En aquelles municipalitats on es convoqui la consulta, la majoria de forces polítiques seran defensores de la independència. Per tant, s’esperaria que els ciutadans d’aquests municipis votessin en majoria a favor de la independència. Això crearia un clima optimista i esperançador sobre la sobirania de Catalunya, contagiant l’optimisme d’Arenys de Munt a la població catalana. Silenciant aquelles opinions que no serien tant favorables ( espiral del silenci).

Mesura de pressió. Aquesta bola de neu en forma de convocaòria de consulta d’independència -encara que sense resultats- pot pressionar en un sentit favorable la sentència del Tribunal Constitucional, la qual ha de sortir a la llum a la tardor. Els magistrats del TC poden creure que donant una mica més de corda a Catalunya serà més fàcil mantenir la calma.

Situació ideal. Ens trobem en una conjuntura política ideal perquè aflorin sentiments independentistes. Propiciades per una sentència del Tribunal Constitucional poc legitimada, i per la poca resolució que ha tingut l’Estatut a l’hora d’articular Catalunya dins de l’entramat de l’Estat espanyol.

Però d’una altra banda, hi ha opinions que exposen que l’allau de consultes no farà més que anar en detriment de la indepenència. Seguidament comentarem algunes opinions que van en aquesta direcció:

Associació preponderant. Per celebrar aquesta consulta cal que una associació s’encarregui de les tasques organitzatives i logístiques de la mateixa. És escàs trobar associacions municipals que integrin la majoria de sensibilitats independentistes i que puguin agregar a la majoria dels ciutadans. Encara que amb la creació de la Coordinadora per la consulta sobre la independència aquesta tasca por arribar a ser més senzilla.

Soscavar l’exemple d’Arenys de Munt. Sospitem que el “sí” guanyarà en gairebé totes les contrades on es realitzi la consulta. Tot i així, si no es donen una sèrie de condicionants que s’han produït a Arenys de Munt, la participació pot ser entorn el 20% ( percentatge que estipulen les enquestes) això restaria legitimitat a les consultes. A més, generaria que el cas d’Arenys de Munt quedés com un cas aïllat i inaudit.

Sofisticació de la resposta. Un cop s’hagin realitzat diverses consultes, el factor “novetat” quedarà diluït, i els partidaris de l’autodeterminació començaran a buscar respostes més sofisticades al “sí”. Així ho expressava Jaume Bosch, que argumentava que hi ha molta gent a favor de l’autodeterminació, però no necessàriament de la independència. Bosch considerava que primer s’hauria de fer una consulta gradual, on s’expossessin diferents escenaris polítics: confederació o federalisme asimètric entre d’altres.

Veiem que sobre aquest tema no hi ha un únic punt de vista. Tot i així, la possibilitat de celebrar la consulta pot fer visible una massa crítica, on s’aconsegueixi la primera espurna.

Article publicat a Crònica.

Educació: equitat i excel·lència

Avui faré corporativisme. Es presenta l’estudi Informe de la Inclusió Social 2009 elaborat per un equip d’investigadors , en el qual he estat col·laborant diversos mesos de la meva vida. Aquest estudi es divideix en dues parts: Salut i Educació. Les dades no fan més que confirmar allò que altres estudis han posat de manifest o per intuïció es podria pensar. Però em centraré en els resultats d’aquesta última. Donarem algunes pinzellades a les conclusions.
1) El principal factor explicatiu de l’èxit educatiu és el nivell educatiu dels pares i les mares. Així els pares amb educació universitària són 4,9 vegades més proclius a escolaritzar els fills amb 1 o 2 anys. Això ja condiciona la situació amb què els nens inicien l’escolarització obligatòria. També, a igualtat de condicions ( és a dir, controlant per altres variables) els estudiants de 15 anys que tenen una mare universitària tenen una millor excel·lència escolar. Però la incidèncial parental no només afecta a l’excel·lència escolar, sinó també a la igualtat d’educació; ja que la proporció de joves entre els 18 i 24 anys que no tenen titulació universitària post-obligatòria és 12 vegades més gran que aquelles famílies on la mare té estudis universitaris. A més, els pares que tenen estudis superiors també aspiren a titulacions més altes pels seus fills que aquells que no les tenen. I donen més facilitat a l’accés de béns culturals ( contactes amb poder, classes estiuenques a Massachussetts, esperonar amb converses intel·lectuals sobre Kafka…)

2) L’èxit educatiu segons la tipologia del centre. Els estudiants de centres privats i concertats obtenen fins a 56 punts més en matemàtiques i comprensió lectora que els centres públics a les proves PISA. La recerca mostra que el motiu principal d’auqesta diferència rau en què els centres públics acullen fins a 5 vegades més famílies amb baixos recursos educatius que l’escola concertada i privada. Si s’ajusta l’anàlisi ( en un cas hipotètic) dels centres a la composició social dels alumnes, independentment de si són públics o privats, la seva excel·lència educativa és pràcticament la mateixa. Ara bé, l’entorn de la classe condicona molt, per tant si un alumne amb pares amb alts nivells de capital educatiu i econòmic es troba en un entorn on la majoria d’alumnes no ho té, la probabilitat de que l’excel·lència sigui més baixa agmenta i a la inversa. Dins d’aquesta mateixa lògica s’ha realitzat una simulació – través d’una imputació- amb les dades dels resultats de matemàtiques dels estudiants de 15 anys si tinguessin uns pares amb el nivell educatiu de les famílies finlandeses i els centres tinguessin alguna qualitat finlandesa -implicació dels pares sobre l’equip directiu, capital social i composició social del centre. Segons la simulació la mitjana de les proves PISA augmentaria en 20 punts, i l’Estat espanyol se situaria molt més alt en el rànquing. En canvi, les característqiues de les escoles finlandeses ( horaris, densitat a l’aula…) no es produeix aquest efecte. Cal dir que s’ha realitzat la simulació amb Finlàndia perquè obté les puntuacions mñes altes en les proves.

Així, aquests són alguns punts tractats en aquest informe, en el qual es pot concloure que el nivell educatiu dels pares i el capital social de la família són els factors clau que milloraran tant la igualtat en l’educació com l’excel·lència educativa.

PD: Hi ha alguns mitjans de comunicació que han tractat el tema -vegeu aquí– el titular evoca a confusions, ja que s’ha interpretat com quelcom hederitari genètic, quan només és quelcom cultural .

Quan guanya un llicenciat?

Un think-tank ha fet, per l’OCDE, un informe que mesura què guanyen els llicenciats de més en relació als que no tenen un degree. L’Economist ho registra. Curiosament, Corea del Sud i l’Estat espanyol són els dos únics països en què la diferència entre el sou d’una llicenciada respecte una que no ho és, és més elevada que el sou d’un llicenciat respecte un que no ho és. Llàstima que no s’indica la metodologia i podem veure d’on surten aquestes dades.

Política-ficció a Arenys de Munt

Dos dies després del referèndum sobre l’autodeteminació de Catalunya a Arenys de Munt, i un cop ja hem pogut llegir un gran reguitzell d’opinions sobre l’efemèride, volem aprofundir una mica en els resultats electorals, i tal i com ens agrada fer sovint a “El Pati Descobert”, fer una mica de política-ficció quantitativa per tal d’esbrinar què hauria passat en aquesta localitat maresmenca en cas que el referèndum hagués estat vinculant.

Tal i com bé s’ha dit en el referèndum hi han votat 2.671 persones, que representen el 41,0% del cens, de les quals, un 96,2% han dit que estan a favor de la independència de Catalunya, mentre que tan sols un 2,28% s’han mostrat contraris a la secessió.

Independentment de si la participació ha estat o no baixa, qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l’afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s’hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 a 18 anys que aquest cop podien votar. Tenint present que tant els col·lectius de persones joves com els d’immigrants (i més els que no tenen papers!) tenen tendència a votar molt menys, és probable que de no haver-se inclòs aquest parell de col·lectius el percentatge hagués pogut augmentar un punt percentual més. D’altra banda, potser la orografia d’Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. Però vaja, en tot cas aquest no és el tema central que volem abordar.

En aquest article estem interessats en el per què tan poques persones van votar en contra del referèndum. De fet, n’estem convençuts que un percentatge important de la gent que no ha anat a votar –però que sí que ho fan en altres eleccions– són defensors del No que, en vistes de la tendenciositat de la consulta, van preferir quedar-se a casa. De fet, i tal i com ja apuntàvem en un article just després de conèixer-se el resultat, el context en el qual s’ha desenvolupat la consulta ha generat un “espiral del silenci” (fenomen que es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge) procliu al sí i contrari al no.

Ens preocupa doncs saber què hauria passat si les persones que són contràries al no haguessin anat a votar. Per això, hem dut a terme una projecció estadística* que, partint de la participació en les darreres eleccions generals a la població d’Arenys (70,49%), i corregint per l’augment del cens que hi ha hagut en les presents eleccions, pretén proporcionar una visió una mica més completa dels resultats que hi hauria pogut haver a Arenys en cas d’una consulta vinculant. (Cal mencionar que els vots en blanc i els nuls els hem mantinguts constants).

A continuació presentem el gràfic de quins haurien estat els resultats electorals en funció del vot que haguessin fet les persones que no van anar a votar. Començant per el supòsit més conservador, assumim que el 100% d’aquestes persones haguessin anat a votar en contra de la independència (supòsit no cal dir-ho, totalment irreal). Fins i tot en aquest cas, el percentatge de vots a favor de la independència seria del 56%, un punt per sobre del que Montenegro va necessitar per proclamar-se independent l’any 2006.

Evidentment a mesura que anem avançant en repartiment de vots contraris i favorables a la independència, el percentatge total de secessionistes augmenta. Vegem per exemple en aquesta taula el repartiment de vots que hi hauria en funció de diferents combinacions dels vots mancats en contra i a favor:

Està clar doncs que Arenys de Munt és una població amb un ampli suport per a la independència de Catalunya. Fins i tot plantejant supòsits ben desfavorables a aquest plantejament, els resultats indiquen sempre uns percentatges molt elevats en favor de la llibertat de Catalunya.


Article publicat a Crònica.cat


* En cas que algú vulgui el document de càlcul emprat per fer aquests càlculs, amb molt de gust li proporcionarem si ens el demana en aquest correu electrònic.

Premis blocs Catalunya

Acabem de saber que aquest bloc col·lectiu s’ha convertit en finalista de la segona edició dels Premis Blocs Catalunya.

Estem molt contents de ser al costat de blocs molt més llegits i treballats que aquest que esteu visitant.

Moltes gràcies per la nominació!

D’arenys només n’hi ha un i és Arenys de Munt

Acabem de saber els resultats de la consulta d’Arenys de Munt, població del Maresme, epicentre dels mitjans aquests dies i “capital de Catalunya” per uns moments, tal com Carles Móra, el seu enèrgic alcalde, ha manifestat de forma reiterada. Quines claus ha tingut la convocatòria?

1. Participació. Han votat 2.671 persones. El 41% del cens. Qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l’afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s’hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 i 17 anys (ambdós inclosos) que aquest cop podien votar. Si retires el 40% d’ambdós grups (la participació que hi ha hagut), el percentatge final de participació puja força. D’altra banda, potser la orografia d’Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. En tot cas, pures especulacions.

2. La preconsulta, la clau de tot plegat: Fer un contrafàctic i afirmar què hauria passat si el rebombori previ no s’hagués produït és, a hores d’ara, difícil. No obstant això, és indubtable que els tribunals (i, per tant, la premsa i la societat en general) han donat volada a un fet que, probablement, no hauria estat tan transcendent. Han augmentat la utilitat d’anar a votar.

3. Seriositat i prestigi. Els organitzadors han donat en tot moment imatge de seriositat i bona feina. Han actuat, en definitiva, com si fos una consulta institucional. Això ha generat confiança entre la ciutadania, necessitada de referents i de feina “ben feta”. També ha provocat que la transversalitat augmentés: gent de tota mena s’ha acostat avui a les urnes.

4. Banalitat i crítiques absurdes. D’opinions, n’hi ha hagut de tota mena. Ja se sap. Hi ha de tot, a la vinya del senyor. Tanmateix, d’opinions coherents, n’hi ha hagut poques. S’ha arribat fins i tot a dir que els ajuntaments no poden donar suport a un “fet” que no és competència seva. Quantes mocions o decisions prenen els plens municipals en favor o en contra de coses que no són competència seva? Argumentar que el poble no parli (i amb això no vull caure en populismes barats) és difícil i, perquè això passi, les circumstàncies han d’ajudar-hi. Aquest cop ha estat impossible.

5. Espiral del silenci. Ho comentàvem aquest matí i els resultats ho han confirmat. S’ha generat un “espiral del silenci” procliu al sí i contrari al no. El nombre de vots en blanc ho acaba de corroborar. Aquest fenomen es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge (a l’estil del “si tu no hi vas, ells tornen”, per entendre’ns). Això no vol dir que si la consulta hagués estat “real” no s’hauria produït el mateix resultat. Però en un país “de menjar bé i pair bé” com el nostre, això pot haver desincentivat a més d’un.

6. Si la consulta hagués estat real…de ben segur que més gent s’hauria acostat a les urnes. Per part de les dues bandes. L’experiència mostra que els referèndums apropen a més població a votar (la utilitat del vot augmenta) i que els debats previs són fonamentals per explicar el comportaments d’uns i altres.

En resum, i seguint un article que ja vam publicar fa un temps, podríem dir (de forma agosarada) que Catalunya ha viscut la seva primera experiència (o intent) de secessió en una democràcia liberal.

Pd/ perdoneu però internet està col·lapsat. Els resultats que puc haver ofert poden ser lleugerament erronis. D’altra banda, que em perdonin els d’Arenys de Mar pel títol, però crec que, per un cop, els “veïns de la muntanya” tenen raó.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter