Archive for the 'Democràcia' Category

Qatar: un país amb una ‘democràcia’ curiosa

Enquadrar un missatge és sovint tant important com el missatge mateix. De fet, recordaria William Safire, en política (i en l’esport), “el que és percebut per la premsa i el públic és el que és”, per la qual cosa és condició necessària donar-li a un missatge el to que més t’afavoreixi. Per aquest motiu, la tria de les paraules, de l’enfocament i del discurs esdevenen una part fonamental de qualsevol idea a comunicar. Malgrat tot, l’emparaulament -per utilitzar el terme de Lluís Duch– no és infal·lible, i cal estar atent a no triar un discurs que no tingui cap mena de relació amb la realitat més directa.

Aquest problema és el que precisament ha succeït a la junta directiva del Barça amb tot l’afer sobre Qatar. “País més avançat de la regió”; “es vol obrir al món”; “monarquia constitucional”; “si li han donat el Mundial, serà per alguna cosa [..] i podrà fer com nosaltres als Jocs Olímpics del 1992”; o “diu molt d’ells que hagin acceptat sotmetre’s a una votació democràtica ‘a posteriori’” són algunes de les frases que s’han sentit aquests dies amb relació al multimilionari acord.

Amb un creixement econòmic espectacular –fins i tot en temps de crisi-, Qatar està governat des del 1995 per l’emir Sheikh Hamad, que va accedir al càrrec després d’un cop d’Estat –sanguinari, hauria d’afegir- contra el seu pare. L’any 2003 es va aprovar en referèndum una nova constitució que garantia alguns drets a les dones i creava un consell legislatiu assessor –dir-ne parlament seria agosarat-. Això sí: la campanya en contra no es va poder fer perquè els partits polítics estaven (i estan) prohibits. Tampoc van poder votar els més de 400.000 habitants-treballadors que viuen assíduament al país.

Una ràpida panoràmica a la seva situació mostra ràpidament que els objectius que Javier Faus va explicar a l’Assemblea de Compromissaris grinyolen per més d’una banda. Concretament, que Qatar “comparteixi els valors amb nosaltres” (l’Assemblea no s’hauria fet!) i que “sigui compatible amb Unicef”, seria cert si 1) Qatar respectés els drets humans subscrits per Unicef i 2) si fos una democràcia.

Dos indicadors per mesurar la democràcia ens mostren la farsa de tot plegat. Segons Freedom House, en una escala de l’1 al 7 (essent l’1 el valor màxim de llibertat), Qatar té un 6 en drets polítics i un 5 en drets civils. Segons el Polity IV, Qatar té un -10 en democràcia (el valor més baix). Un element afegit és que, segons ambdós indicadors, l’evolució democràtica ha estat nul·la. El gràfic que s’adjunta així ho il·lustra: en trenta anys el país no ha fet cap canvi substancial en llibertats polítiques.

Més enllà de la fiabilitat d’ambdós indicadors, quelcom queda clar: donar arguments per justificar la democràcia qatarina és tan perillós com irreal, sigui l’actual o la que podria ser en un futur. Prestar atenció només a Al-Jazzeera i a les Majlis oficials amb un poder de decisió esquifit, és estirar massa un argument que se’t gira ràpidament en contra. I és que la junta de Rossell va preferir obviar les parts positives de l’acord –essencialment econòmiques- i devia confiar en allò que repetia sempre Walter Lippman: “Quan diem ficcions no volem dir mentides, sinó representacions de l’entorn que en major o menor grau són obra dels individus”. El missatge no sempre es pot controlar. És precisament allò que ha passat: representants esportius fent de politòlegs per tal de crear una democràcia. Concretament, una democràcia de ficció.

Democràcies a la història

Fa poques setmanes vam publicar a la sempre interessantíssima Revista Sàpiens el text que poden llegir a continuació sobre cinc antecedents de les democràcies actuals dins d’un article sobre les democràcies antigues.

Un cop d’ull a cinc avantpassats de les nostres democràcies ens permet veure que aquestes són un producte sofisticat i en constant evolució. L’ideal democràtic d’igualtat i autogovern, limitat pels contrapesos liberals per evitar la tirania, va tenir antecedents força escassos. Hi hagué períodes, però, en que institucions democràtiques, o si més no certs mecanismes que han incorporat les nostres democràcies, governaren grups humans. Aquests moments van estar marcats per les lluites dels exclosos per poder participar políticament, com feren els plebeus a Roma, i al cap del temps van esdevenir referents que han inspirat les democràcies actuals. Convé recordar que en aquests períodes la majoria de la població restà exclosa del procés polític: les dones, els esclaus o les classes desafavorides no gaudien dels drets de ciutadania. D’altra banda, la representació política per sufragi no s’incorporaria fins ben entrat el S.XIX i el sufragi universal fins al S.XX  amb algunes excepcions.

República romana (509 a.C – 27 a.C)

Anomenada República, de res (cosa) i publicus (pública), la democràcia romana fou una experiència paral·lela a la dels seus veïns grecs però de molta més durada. Segons Polibi la fortalesa de Roma es devia al fet que combinava el poder de la reialesa a través dels Cònsols, el de l’aristocràcia a través del Senat i el del poble a través dels Comicis: les assemblees amb poders legislatius que representaven les tribus ordenades per categories i poder econòmic. Tot i el seu elitisme inicial, la República només permetia la participació d’aristòcrates i patricis, la lluita dels plebeus per ser inclosos al sistema va acabar incorporant-los malgrat que de manera desigual. Els plebeus van aconseguir el dret a ser tribuns i membres del Senat després de les anomenades secessio plebis, probablement les primeres vagues generals de la Història. Ara bé, tot i que les assemblees populars i el Senat combinaven funcions jurídiques, electorals i legislatives; la República Romana mai va arribar a establir cambres com les dels Parlaments moderns.

Europa del Nord (S.VII – X)

Un cas poc conegut però fascinant és el de les assemblees de víkings lliures a diversos punts d’Escandinàvia. Malgrat que és força probable que aquests no sabessin gran cosa de les experiències de grecs i romans amb la democràcia, les tribus que habitaven a  l’Europa septentrional desenvoluparen institucions força complexes. Es coneix que tots els vikings lliures, tot i les probables desigualtats de propietat i influència, eren convidats a participar a assemblees locals que discutien lleis o escollien els seus Reis. També se sap que va existir una mena de assemblea general que reunia les diverses comunitats locals i que fins i tot el Rei havia de jurar fidelitat als aristòcrates en aquesta assemblea. Així el monarca havia de ser lleial als nobles i donar suport als víkings lliures que generalment eren grangers, minifundistes o camperols autònoms. Aquesta experiència sovint ha estat comparada amb les assemblees que pagesos de les valls dels Alps suïssos.

Ciutats estat (S.XIII-XVII)

Les ciutats estat de finals de l’Edat Mitjana a Europa han estat comparades amb les experiències clàssiques d’Atenes i la República romana. Els ideals republicans d’aquestes ciutats: bons governants i virtut dels governats, tenen les arrels en el món clàssic. El desig d’autogovern de ciutats que a vegades formaven part de grans imperis, com ara el Sacre Imperi romà, va dur a la creació d’institucions independents que governaven amb mecanismes propis de la modernitat. Maquiavel i la família Medici popularitzaren el cas de Florència. Aquesta ciutat arribà a estar governada per una Magistratura formada per nou membres representants dels diversos gremis, però no escollits per sufragi, que a la vegada disposava de dues cambres formades pels caps de milícies (gonfalieri); a més a més, un jutge (podestà) i un defensor del poble (capitano) disposaven d’un consell cadascun de més de dos-cents membres. No obstant, el sistema d’elecció dels magistrats era lluny de ser per sufragi universal ja que seguia processos de cooptació i les institucions locals de les ciutats estat aviat quedaren obsoletes davant dels grans Estats absolutistes moderns.

Corona catalanoaragonesa (abans de la desfeta de 1714)

Els precedents clàssics del constitucionalisme liberal modern que inspiren les democràcies liberals  solen tenir com a lloc comú l’Anglaterra del S.XVII com ara la Revolució Gloriosa del 1688. Ara bé, el constitucionalisme català i el funcionament de la Corona d’Aragó, que Felip V s’encarregà de liquidar amb la victòria a la Guerra de Successió, també contenien antecedents de les democràcies actuals. Les Corts catalanes, sorgides de les assemblees de Pau i Treva, eren un sistema complex de representació dels més avançats d’Europa. Per exemple, tot autoritat política restava subjecte al dret públic; així, el monarca va arribar a tenir una legitimació més electiva que no pas divina ja que havia de jurar les llibertats catalanes als seus súbdits, tot un antecedent del contractualisme. D’altra banda, per obtenir finançament el Rei estava obligat a convocar les Corts Generals per sol·licitar “donatius” perquè aquest no era el propietari dels bens dels seus súbdits; si se’ls cobraven impostos aquests tenien dret a la representació política a través dels Braços, la mateixa idea que inspira la independència americana (no taxation without representation). Finalment, el sistema català anterior a 1714 fou el primer d’Europa que atorgà la potestat colegislativa a la representació popular dels Braços de les Corts, un veritable antecedent dels Parlaments moderns.

Comuna de París (març – maig del 1871)

Una experiència allunyada de la tradició liberal i reivindicada pels moviments democratitzadors i revolucionaris és la coneguda Comuna de París. El malestar de la classe obrera i la derrota francesa a la guerra contra Prússia va propiciar un període revolucionari de curta durada però que va establir institucions que podem anomenar de democràcia radical o directa. El Consell de la Comuna, de participació oberta, disposava de poders executius i legislatius i estava coordinat per una Comissió Executiva. Les Comissions sobre diverses matèries eren les encarregades d’aplicar noves mesures retent comptes al Consell. Una peculiaritat d’aquesta experiència fou l’intent de democratitzar diverses esferes, com ara la Justícia, que s’establí com a gratuïta i on els magistrats s’escollien per votació popular. Durant pocs mesos París va veure els primers moviments feministes i la instauració del sufragi universal. Les mesures preses en matèria de drets laborals, educació o sanitat foren, de fet, precursores dels Estats de benestar moderns. Tot i la curta durada de la Comuna aquesta restà com un ideal a l’imaginari de la classe obrera d’Europa pel qual calia lluitar.

Cinc sortides dels Indignats

El moviment dels Indignats es planteja el futur de la mobilització i estudia les sortides de les seves propostes. Una crítica generalitzada ha estat la falta de concreció,  el cert és però que els documents aprovats en contenen moltes de propostesI una pregunta recurrent és: com les duran a terme? A continuació analitzem cinc sortides del moviment.

Reformes legislatives. La llei electoral espanyola s’ha convertit en el blanc més popular del moviment, en part gràcies als mitjans de comunicació i als càlculs electoralistes d’IU o UPyD . Aquesta, però, té el problema que està exclosa de la reforma per iniciativa popular segons la Constitució espanyola. De fet, cap llei orgànica pot ser modificada via ILP a l’Estat espanyol, això inclou: tributs, drets fonamentals o lleis internacionals entre d’altres.

A Catalunya aquesta situació canvia, els requisits per aconseguir signatures són més laxes(50.000 firmes) i en principi es poden fer iniciatives de tot tipus malgrat que han de superar l’aprovació de la mesa del Parlament. Una iniciativa amb èxit ha estat la prohibició de les curses de braus; un fracàs fou la proposta de recollir signatures per un referèndum d’autodeterminació, que la mesa rebutjà.

Reforma constitucional. Modificar la figura del cap d’Estat o l’estructura de l’Estat, introduir la revocació de càrrecs o incorporar del dret a decidir de les comunitats històriques o autònomes, per exemple, requeriria una reforma constitucional. Si el camí de les ILP és complicat, aquest encara ho és més. La reforma del “cor” de la Constitució requereix una majoria de dos terços a les Corts, la convocatòria d’eleccions i una nova majoria de dos terços ratificada per un referèndum. Així, el procés exigiria el consens dels grans partits espanyols PP i PSOE, o un improbable tomb espectacular del sistema de partits equiparable al de l’Itàlia de principis dels 90.

Pressió política. Establir la marca “Indigants” com una mena de “grup de pressió” és una opció que també contemplen molts acampats. La idea és intentar introduir als programes dels partits tradicionals o de nous partits el màxim de demandes per la via de la pressió a la seva militància i als seus líders. No queda clar però si aquesta via passa per formar part dels partits existents o per realitzar reunions o comitès de seguiment de càrrecs polítics a l’estil dels “lobbies”. Algú ja ha assenyalat, però, que el poder econòmic sol ser molt més persuasiu que la societat civil a l’hora de pressionar governs i partits.

Moviment antagonista. Consolidar-se com un moviment de “ruptura constituent”, com un cert poder paral·lel al de l’Estat, és una opció que ha anat prenent força sobretot entre els acampats més alternatius. Els Indignats han sorprès als moviment socials que ara busquen reestructurar-se permantenir el pols amb el poder que significa haver guanyat una certa “legitimitat” per estar a la plaça. Per aquesta opció, però, resulta difícil veure una sortida a les propostes del consens de mínims, molts alerten del perill que el moviment acabi tenint-se a ell mateix com a objectiu o limitant l’acció a enfrontar-se a l’autoritat només per viure del conflicte permanent.

Dissolució. Finalment, un sector dels indignats considera que la popularitat del moviment ja ha fet que aquest aconseguís els seus objectius: conscienciar de la baixa qualitat democràtica, de la situació crítica de l’economia, de la falta de futur dels joves o de l’enorme poder del sector financer. Aquests consideren que el moviment pot reorganitzar-se quan ho necessiti però que no cal buscar cap nova via per canalitzar demandes. No obstant, l’afany de les assemblees per reestructurar-se i acabar de consensuar propostes de mínims fa pensar que hi ha Indignats per una bona estona.

Qatar i el seu entorn

Després que el FC Barcelona arribés a un acord amb la Qatar Foundation, els experts en el sistema polític qatarià han proliferat. Que sí és una democràcia, que si és una dictadura, que si és una dictadura però on no s’hi viu tan malament, que si n’hi ha molts que estan pitjor… Qatar és un emirat on, constitucionalment ,la consagració de la llibertat de culta, o el dret d’associació i d’expressió estan garantits. La resta, prou conegut: l’Emir és hereditari i el primer ministre és escollit pel monarca (de fet, el primer ministre, Abdullah, és germà del monarca). El disseny es completa amb un Consell Consultiu (Majlis al-Shura) de 35 membres, escollits també pel Monarca per un període de tres anys. El 2003 es va aprovar un referèndum en què es preveia un Consell Consultiu de 45 membres, trenta dels quals escollits per voluntat popular. Constitucionalment es preveuen unes eleccions presidencials l’any 2011 i unes parlamentàries l’any 2013. Però, com bé de preveure, és més fàcil establir-ho que fer-ho i ningú confia que aquests processos es facin de forma neta i democràtica (en el sentit “occidental” del terme).

Qatar  no és pas una democràcia. Però, és una autocràcia absoluta? Quina diferència té amb els estats del seu entorn? Hi ha un conegut índex, el Polity IV (aquí), que codifica si un Estat és una democràcia o una autocràcia. Es tracta d’un índex que va de +10 (democràcia absoluta) a -10 (autocràcia absoluta). Per exemple, gairebé tots els països europeus tenen un valor de +10. No es tracta d’un índex totalment fiable (de fet, la majoria de crítiques que se li poden fer les assumeixo plenament), però sí que ens pot proporcionar una guia. Vegem on se situa Qatar en relació als països de l’entorn.

Un apunt inicial: Somàlia i Iraq tenen un -77 i -66, respectivament. Aquest valor indica que es troben en un període transitori o d’interregne. Si ens fixem en la resta, veiem que Qatar ocupa l’última posició, juntament amb Aràbia Saudita. La resta de països del Golf Pèrsic o de la Península Aràbiga són autocràcies menys “dures” que Qatar o Aràbia Saudí. Avís: aquest valor no explica la qualitat de vida dels ciutadans. Simplement ens diu que, formalment, Qatar no és una democràcia. No només això, sinó que és una autocràcia (gairebé) perfecta.

Per tant, una organització com Qatar Foundation, creada d’un estat autocràtic, per molt que un li pugui veure valors positius per la societat, és difícil que s’identifiqui amb els valors d’altres Estats democràtics al món. Firmar un acord per diners és totalment legítim i, de fet, els governants estan per prendre decisions. Però basar aquestes decisions en qüestions morals o ètiques és perillós, sobretot si davant hi ha un territori que se situa en el costat oposat del que seria una democràcia formal, institucional i de garanties.

Viatges electorals (I): Egipte

Què es fa a l’estiu? Es viatja. Què més? Tot allò que no es fa durant l’any. Si més no, s’intenta. Per una o altra raó, arribats a la meitat del període de vacances, un servidor ha hagut d’enfrontar-se a uns sistemes polítics i d’informar-se sobre uns processos electorals concrets. He decidit de compartir el viatge. Avís per a navegants: els llocs no són pas comuns. Comencem per Egipte.

El país de les piràmides i del Nil, però també del canal de Suez i d’un creixement econòmic recent força sòlid, celebra eleccions parlamentàries al novembre. S’escollirà l’Assemblea Popular –es renova cada cinc anys- i el Partit Nacional-Democràtic (PND), el del president Hosni Mubarak, té l’objectiu de no perdre el 89% dels vots que va obtenir l’any 2005 en les “eleccions” presidencials. Ai las!

Aquí rau un dels grans problemes democràtics d’Egipte: precisament, la manca de democràcia. Hi ha un acudit, força popular pel que he pogut comprovar entre els egipcis, que il·lustra la situació. Es veu a Déu llegint un diari i adonant-se que Mubarak ha segut al tro d’Egipte des de fa tres dècades. Immediatament ordena a l’arcàngel Gabriel que expliqui al president que és l’hora de donar el poder al poble. “Sí? Per anar a on?”, diu Mubarak.

Poca cosa sembla que hagi de canviar en el futur recent. El partit de Mubarak té el poder sobre tots els aparells de l’Estat. Les eleccions presidencials, que es celebraran el setembre del 2011, no deixen de ser una pantomima controlada per l’aparell: el PND fins i tot pot escollir els rivals de l’oposició.

Tot plegat genera una participació del 20% sobre els votants registrats, els quals no arriben al 40% de la població. El juny d’enguany es van celebrar eleccions a la Cambra Alta (Shura). El govern va donar una xifra de participació del 14%, tot i que alguns observadors independents el situen al 2-3%. Misèria i companyia.

Els Germans musulmans (Muslim Brothers) van obrir fa uns anys una mínima escletxa al sistema. Prohibits com a organització, van poder presentar algunes candidatures independents. Van aconseguir un terç de l’Assemblea Nacional en la primera ronda. En la segona la policia simplement va tancar molts col·legis electorals i va arrestar els principals líders de l’oposició.

Tanmateix, no tot és foscor. ElBaradei, exap de l’Agència Internacional de l’Energia atòmica i Nobel de la pau, està considerant de presentar-se a les eleccions. La llibertat de premsa que obren els mitjans privats i la successió (potser) imminent de Mubarak obren noves perspectives. Moltes coses, però, han de canviar. ElBaradei ho deixava clar al The Economist de fa uns mesos: “Estic desesperat. No podem tenir un quarter general, no podem recollir fons ni fer mítings públics. Només puc anar a visitar alguns llocs. I encara, perquè quan marxo els arresten a tots”.

Referèndums

Sovint sentim a parlar dels referèndums o plebiscits de secessió relacionats amb la qüestió nacional però ben pocs s’imaginen quina posició ocupen aquest tipus de referèndums dins d’aquest gènere de votacions. L’article de Gary Sussman de la London School of Economics, When the demos shapes the polis-Referendums in Settling Sovereignity Issues, ens ofereix una panoràmica ben aclaridora sobre els diversos tipus de referèndums existents al món centrant-se en els que fan referència a qüestions de sobirania.

L’autor analitza 1094 referèndums, tots els que s’han celebrat a nivell mundial des de la Revolució francesa fins a gairebé l’actualitat (1791-1998), excepció fetes de referèndums subestatals a Suïssa i els EUA. Sussman observa que un total de 243 casos han fet referència a qüestions de sobirania. Dins d’aquests referèndums n’hi ha hagut de naturalesa molt diferent que Sussman s’encarrega de classificar en sis categories descrivim breument a continuació:

1) Referèndums d’independència (43 casos). Aquests inclouen els posteriors a una secessió: Noruega 1905, Liberia 1918, Islàndia 1948de descolonització: entre d’altres Mongòlia 1945, Combodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Comoros 1974, Djibouti 1977 o Eritrea 1993; d’independència en democràcies occidentals com és el cas del Quebec al 1980 i 1995.

2) Referèndums d’incorporació o upsizing (71 casos) . Aquests fan referència als que una regió ha expressat el seu desig de passar a formar part d’un estat més gran. Foren àmpliament utilitzats com a eina expansionista, sobretot per França, amb casos com el de la Vall del Rin a finals del S.XIX en que es feia votar la població un cop conquerida. No obstant la categoria també inclou referèndums com els que es van celebrar a diversos països asiàtics arran dels esforços britànics de crear tres grans federacions entre les seves excolònies.

3) Referèndums per solucionar disputes frontereres (11 casos). Guiats per qüestions estratègiques, més que no pas pels ideals d’autodeterminació propugnats pel president Wilson, els triomfadors de la Primer Guerra Mundial van utilitzar aquest tipus de referèndums per crear i donar formar als estats sorgits de la desfeta de l’imperi Austrohungarès i Prussia. Destaquen els casos d’ Schleswig o de l’Alta Silèssia. En tot cas, aquest tipus de referèndum ha estat gairebé sempre imposat per terceres parts en conflictes internacionals.

4) Referèndum sobre estatus territorials (56 casos). Aquesta modalitat fou utilitzada per determinar l’estatus de dominis colonials però també es fa servir per casos de protectorats de les Nacions Unides. Generalment han estat utilitzats per les potències colonials per garantir el domini sobre certs territoris però en alguns casos, com ara el de Guinea, resultà en la independència del país de l’antiga metròpoli. Un altre tipus de referèndums sobre l’estatus territorial ha estat el que s’utilitzà a Terranova 1948 per incorporar-se a la federació canadenca. El 1967 Gibraltar va votar en una consulta dins d’aquesta categoria i va decidir romandre sota domini britànic. Curiosament Sussman inclou el referèndum sobre la reforma de Llac Meech al canadà, el 1992, dins d’aquesta categoria.

5) Referèndums de transferència de sobirania (50 casos). Aquesta categoria inclou diversos tipus de plebiscits: a) les votacions d’integració europea o sobre la Constitució europea; b) els referèndums de devolució política com ara el de l’Acord de Divendres Sant a Irlanda del Nord el 1998; c) els referèndums de transferència de sobirania externa, com ara   les votacions a les Illes de Guam i Palau per entrar en un acord amb els EUA.

6) Referèndums de secessió o downsizing (14 casos). Dins d’aquesta categoria l’autor inclou referèndums de regions irredentistes que voten per deixar l’estat del que formen part i passar a un altre estat, per exemple les Illes Aaland 1919 que passaren a formar part de Suècia; però també casos de downsizing exercits per elits de països colonitzats com ara Argèlia 1961-62 o Nova Caledònia 1988.

Finalment, l’autor identifica cinc onades (que es poden veure seguint la línia blava del gràfic) d’utilització dels referèndums sobre qüestions de sobirania: 1) La Revolució francesa; 2) La reunificació italiana; 3) Converses de Pau de París; 4) Descolonització del 1947 al 1967 i, finalment, 5) la caiguda del comunisme a finals dels 80s i principis dels 90s.

Quan serà la sisena onada? De quin tipus seran els referèndums?

Com expliquem la participació aquest 20J?

Aquest diumenge 47 municipis de Catalunya han celebrat consulta sobre la independència del país. La participació ha estat al voltant del 14%, la més baixa de totes les tongades que s’havien celebrat fins ara, si bé també és cert que la base sociodemogràfica de la població que era consultada aquest diumenge era la més desfavorable a l’obtenció d’uns bons resultats.

Al Pati Descobert hem anat presentant diferents estudis sobre com es pot explicar la participació en les consultes independentistes després de cada onada. Hi ha diverses variables que s’han erigit com a explicatives de la participació en les consultes, i el model s’ha mostrat bastant estable al llarg de les subseqüents onades. En aquest cas no ha estat menys. A continuació presentem els gràfics bivariats entre la variable participació i aquestes diferents variables.

La mida del municipi (transformada en el seu logaritme) ha estat sempre la variable més destacada per explicar la participació. Clarament, a mesura que augmenta el municipi, la participació decreix.

La tradició participativa és també rellevant al moment d’explicar la participació: en aquells municipis on normalment es vota més, també hi ha una major participació en les consultes.

La població estrangera ha influït negativament en la participació obtinguda, tot i que en aquest cas mitjançant el gràfic l’evidència no és tan clara.

Els votants d’ERC acudeixen massivament a les consultes, de manera que hi ha una relació molt clara entre l’augment dels votants d’Esquerra i la participació obtinguda.

En el cas de CiU la relació no és tan forta si bé encara és positiva.

En aquells municipis on hi ha una major diferència de participació entre les eleccions al Congrés i al Parlament de Catalunya (el que s’anomena abstenció diferencial) és on hi ha una participació menor. Bàsicament és al cinturó de Barcelona on hi ha la major abstenció diferencial. El fet de votar en les eleccions al Congrés i no al Parlament coincideix generalment amb la població castellanoparlant de Catalunya, les persones que al mateix temps són les que tenen menys propensió a votar en els referèndums d’independència.

Finalment, i per aquells que dominen en el tema, presentem el model explicatiu de la participació dut a terme mitjançant una regressió lineal en OLS. Les variables contemplades expliquen més del 70% de la variança de la participació i totes elles són significatives al nivell del 95%, a excepció de la variable onada5, que només ho és al 90%.

Què ens diu aquesta variable? Doncs analitza si, controlant per la resta de factors, el fet que la consulta s’hagi celebrat avui enlloc d’en una altra de les onades ha tingut algun efecte. I malgrat que aquesta variable no és significativa en un nivell convencional de significació, el coeficient de -2 ens indica que és probable que en aquesta darrera onada hi hagi hagut una certa tendència a la desmobiltzació.

Al Pati Descobert seguirem analitzant les consultes!


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter