Primeres dades sobre com expliquem la participació del 28F

Ja ens permetran els exigents lectors del Pati Descobert que, pocs minuts després de la publicació dels resultats oficials sobre les consultes del 28 de febrer a Catalunya, presentem només uns molt bàsics i primaris resultats d’anàlisi sobre la participació. Aquesta, ja ho sabem tots, ha estat del 21,5%; no ens correspon a nosaltres ni per altra banda és el nostre interès fer un judici sobre si aquesta és l’adequada o no.

Tal i com ja vam fer amb la consulta del 13D, analitzem en primer lloc com ha afectat la mida del municipi en la participació. Per a fer això comencem simplement en buscar la correlació entre la participació i el logaritme natural de la població (aquesta transformació, tal com ja hem explicat altres vegades, és habitual en els estudis que inclouen la variable població).

Els resultats parlen per si mateixos: per les consultes d’aquest 28F, s’observa una molt forta correlació de -0,74 entre ambdues variables; per les consultes del 13D aquesta va ser de -0,65. Això vol dir que en aquest cas, la mida del municipi ha estat més determinant de la participació (malgrat que, evidentment al ser un estudi molt primari, falti incloure moltes altres variables de control per poder confirmar al 100% aquest extrem).

Vegem els gràfics de dispersió entre el logartime de la població i la participació.

Pel 28F:

Pel 13D:

A simple vista costa bastant de distingir en els gràfics entre els resultats obtinguts en cada data, de manera que en següent gràfic presentem els resultats agragats. En taronja els resultats del 28F, en blau els del 13D:

Si ens fixem detingudament en la línia de tendència de cadascun dels dies, la del 13D està lleugerament per sobre de la del 28F, en especial per a valors baixos en el logaritme de la població. Què vol dir això? doncs que els municipis més petits van votar més a les consultes del 13D que en les d’aquest 28F.

Si intentem traduir aquestes primeres impressions a una anàlisi estadística explicativa molt simple de la participació en les consultes del 13D i del 28F, veiem com només a través de les dades de població i de si la consulta se celebrava el 13D o el 28F, podem explicar el 46,7% de la variabilitat de la participació.

Amb aquestes dades, podem veure que en municipis idèntics en població, el simple fet d’haver-se celebrat la consulta el 28F ha suposat una baixada de 4,7 punts percentuals en la participació.

No cal dir que aquest es tracta d’una anàlisi molt primària i que caldrà incloure en el model explicatiu les variables que en el seu moment ja vam emprar per estudiar la participació de les consultes del 13D. De moment però ja tenim una mica de teca per anar tirant….

Anuncis

“On sait jamais”… El Pati al Québec

Des de fa pocs dies un membre del Pati- servidor de vostès- s’ha traslladat temporalment a la ciutat de Québec per fer una estada de recerca de quatre mesos a la Université du Laval de la mà del professor Guy Laforest. És la primera expedició estrangera doctoral de llarga durada i la il.lusió és a flor de pell.  A més a més, d’aquí poques setmanes s’afegirà a l’expedició el també patienc Marc Guinjoan que anirà a Montreal acompanyat del col.lega de departament i amic Pablo Simón.

La província canadenca de Québec és la més gran de la federació i té una llarga història. Des que el colonitzador francès Jacques Cartier manllevà la paraula indígena kébec “allà on el riu s’estreny” durant les expedicions del S.XVI  fins als nostres dies ha plogut i nevat molt. Els colonitzadors francesos van maldar per mantenir l’hegemonia de la Nova França durant la Guerra dels Set anys fins que a la batalla dels Plans d’Abraham, el 1759, foren derrotats a les afores de l’actual Québec vieux, just davant la muralla de la ciutat. França va acabar cedint el territori colonial de Québec a la Gran Bretanya al Tractat de París de 1763.

El 1867 es va crear la confederació del Canadà i els canadencs francòfons hi quedaren integrats. Des d’aleshores els quebecois han buscat la manera d’encaixar dins la fedració canadenca reivindicant la seva diferència cultural respecte la majoria anglòfona. L’emergència del moviment sobiranista a partir dels anys 70, gràcies a l’anomenada Revolució Tranquil.la que havia modernitzat el país, ha marcat la vida política canadenca i quebequesa de les darreres dècades. La reivindicació quebequesa ha estat sempre pacífica, tot i l’anecdòtic FLQ; i amb els governs del Parti Quebecois i els diputats del Bloc Quebecois al Parlament federal ha lluitat per assolir cotes més elevades de sobirania. La solució a la question nationale, l’encaix definitiu del Québec a la Constitució canadenca, mai ha estat assolit malgrat els esforços de grans estadistes com el que fou Pierre-Elliott Trudeau.

Els governs nacionalistes del Parti Québécois han referendat i perdut l’opció de la plena sobirania dues vegades, el 1980 i el 1995.  La darrera, però, marcà un punt d’inflexió en la relació entre Québec i Canadà. La derrota ajustada dels sobiranistes afectà negativament les relacions entre Ottawa i la província de manera es pot dir que irreversible. El ressentiment federal fou enorme i la decepció sobiranista també.

Tot plegat, explica el professor Guy Laforest, queda resumit a les matrícules dels cotxes quebequesos.  Si a mitjans de segle les plaques duien inscrita la frase “La belle province” després és passà al lema nacionalista “Je me souviens” – Jo me’n recordo-. La trajectòria posterior al 1995, però, és incerta i imprevisible. El Québec contemporani, dotat d’una identitat col.lectiva forjada al llarg de segles i fortament diferenciada de la canadenca, busca el seu lloc al concert de la nacions internacional que d’altra banda només sembla assolible dins la federació canadenca, ningú sap del cert si hi haurà un tercer referèndum sobiranista. Laforest proposa un nou lema per les matrícules:  “On sait jamais” és a dir: no se sap mai.

El dia dia quebequès també té, en certa manera, alguna cosa d’aquest on sait jamais. El nostre Tomàs Molina aquí seria feliç ja que la previsió del temps és l’obsessió nacional. Les nevades són aboundants tot i que enguany diuen els autòctons que és l’hivern més doux dels darrers anys. No hi ha res com un bon barret que tapi les orelles, bufanda i guants. Una altra obsessió són els Jocs Olímpics de Vancouver, amb nom i cognom. La bonica patinadora de la ciutat de Québec, Joannie Rochette, s’ha convertit en una veritable heroïna nacional i ha tocat els cors dels espectadors. Dos dies després de la mort de la seva mare ha conseguit medalla de bronze amb un exercici magistral a le patinoire olímpic. Tot una mostra de delicadesa al costat dels herois masculins de la selecció canadenca d’hoquei sobre gel.

En fi, durant aquest quatre mesos tindrem temps d’aprofundir sobre la política quebequesa que compta amb molts aspectes interessants des d’una perspectiva catalana i politològica.

On sait jamais…

Presentació de l’article sobre les consultes del 13D

Aquest dijous 25 de febrer es presenta el número 11 corresponent a l’hivern del 2010 de la Revista Eines, que edita la Fundació Josep Irla. En aquesta revista s’hi publica un article elaborat per un membre d’El Pati, Marc Guinjoan, i el politòleg de la UAB, Jordi Muñoz, i que es titula “Votar independència. Organització i participació a les consultes sobre la independència del 13 de desembre de 2009“

Els seus autors participaran en l’acte de presentació de la revista que serà a les 19.30 hores a l’auditori de la Fundació Josep Irla (carrer Calàbria, 166. Veure mapa). Podeu veure’n la convocatòria aquí.

En l’acte hi intervindrà:

Joan Ridao, president de la Fundació Josep Irla
Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB
Oriol Amorós, secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya

Tots els assistents rebran un exemplar de la revista de forma gratuïta. I ja ho sabeu: hi esteu tots convidats!

I tranquils, pels que no vingueu, des de El Pati Descobert tan bon punt disposem del document en digital en farem un extens resum i penjarem l’article sencer!

Una història de mai acabar?

Podem donar finalment per tancat el serial de la reforma de la llei electoral de Catalunya, almenys ni que sigui fins a la propera legislatura? Quants cops ha semblat que els partits partien peres i finalment han tornat a recuperar el debat?

Des del Pati Descobert tenim la impressió que el debat de la llei electoral de Catalunya no ha estat una gran prioritat dels partits polítics amb representació al Parlament. Més aviat, s’ha emprat aquesta com a un mecanisme per desviar l’atenció d’altres debats i conflictes més seriosos. I sinó, recordem com, en plena efervescència de casos de corrupció (el cas Palau i Ajuntament de Santa Coloma), els partits polítics es van treure del barret, gairebé com per art de màgia, la necessitat de recuperar i tirar endavant –aquell cop sí!– la reforma de la llei electoral catalana. Al cap de pocs dies, sortia a la premsa l’enèsima notícia que ens informava del trencament de les negociacions. En els darrers dies sembla ser que ho han intentat a provar, amb un èxit igualment lamentable.

Que hi ha darrere de la reforma electoral de Catalunya? Per què no se soluciona? Tan dolenta és la llei actual? Una nova llei solucionaria tots els problemes d’insatisfacció –que no desafecció, recordem-ho– amb la política catalana?

En primer lloc, darrere la reforma de la llei electoral catalana hi ha els interessos contraposats entre la dicotomia representació proporcional i territorialitat, entre els que empren l’argument de què a més proporcionalitat, més democràcia, i entre els que consideren que en un país macrocefàlic com el nostre, la representació del territori és primordial. Evidentment darrere d’aquests arguments només s’hi amaguen interessos electortals; ara bé, cal dir que ambdós són certs i que una bona llei electoral hauria de combinar-los adequadament.

Per què no se soluciona aquest tema de la llei electoral? Doncs perquè simplement aquest es tracta d’un joc de suma zero (o de suma nul·la), on els beneficis o les pèrdues d’un jugador –en aquest cas un partit– queden exactament equilibrades per les pèrdues o els guanys dels altres jugadors. Quin incentiu té CiU per canviar la llei electoral si proposen un sistema on la territorialitat tingui menys pes? I, en cas que el PSC convencés a CiU per canviar el sistema electoral cap a un de molt més majoritari que tingués també altes dosis de territorialitat, de manera que els dos partits majoritaris hi guanyarien, què passaria? Doncs simplement que la resta de partits s’hi oposarien; i atès que per reformar la llei electoral de Catalunya fa falta el vot afirmatiu de 2/3 parts del Parlament, la situació està estancada.

Però tant dolenta és la llei? La veritat és que, en termes comparatius, en el global de l’estat espanyol és una de les lleis electorals que proporciona uns resultats més proporcionals. Resultats per altra banda, molt més proporcionals que els de les eleccions generals.

I finalment, una nova llei solucionaria tots els problemes? Doncs una altra vegada, i tractant també en termes comparatius, no hi ha cap tipus d’evidència empírica que porti a creure que determinades propostes que s’han fet com ara l’obertura de llistes o les llistes desbloquejades, augmentin la participació. Per una banda el votant té més capacitat de modular el seu vot i discriminar entre els polítics que li agraden i els que no. Cert. Però per altra banda el vot es converteix en molt més complex, i l’evidència empírica indica que el percentatge de persones que empren aquestes possibilitats és molt baix. Sense tenir present, l’important increment de la dificultat en el recompte de vots i atribució d’escons…

Veurem en els pròxims dies com evoluciona la reforma del sistema electoral català. Des del Pati Descobert però posaríem les mans al foc que, una vegada més, això només hauran estat cants de sirenes. I em penso que no ens cremaríem…

Mas President?

És la tercera vegada i, el més probable, l’última que ho intenti. El president de CiU, Artur Mas, fa dies que ha donat per arrencat el llarg periple que encara queda fins les properes eleccions, sempre i quan l’actual govern (o un dels membres de l’actual govern) no decideixi convocar eleccions anticipades. Potser per això Mas repeteix contínuament que després de la “travessia pel desert” cal ser al Govern “per mèrits propis”.

Des de les eleccions anteriors, la valoració que la ciutadania ha fet de Mas ha estat constant i positiva (gràfic següent). De fet, és l’únic dels líders que registra un aprovat en la sèrie 2006-2009. La valoració és molt més elevada (dos punts més) en el cas de les persones que diuen haver votat a CiU en les eleccions del 2006.

Cert és que l’oposició no acostuma a patir el desgast governamental, però precisament perquè la seva visibilitat en els mitjans és molt més baixa, els seus votants es poden sentir desencisats i començar a valorar negativament l’oposició del seu líder.

L’altre dia, a El Pati (descobert, esclar), enmig de crisis internes tripartites, parlàvem de la facilitat amb què la resta de partits estaven aplanant el camí a Mas. Fa uns dies vèiem que la ciutadania valora de forma negativa l’obra realitzada pel tripartit. Per tant, segons el que entenem com a teoria mínima de la democràcia, aquests mateixos ciutadans suspendrien el govern i optarien per l’oposició.

Aquesta idea –com també dèiem– no és immediata ni significa que, segons les dades, Mas governi. Al president i candidat de CiU li falta convèncer a la ciutadania que ell és capaç de fer-ho millor. En termes tècnics, no només ha de guanyar-se el vot retrospectiu (aquell que puntua el passat per decidir), sinó el vot prospectiu (aquell que valora més el que pot fer un cop al Govern).

I en aquest aspecte Mas també té un avantatge relatiu. Segons el CEO, en un seguit d’àmbits públics (sanitat, infraestructures, educació…), CiU apareix com el segon partit dels catalans, sempre per darrera del PSC. Només en un àmbit CiU apareix com el primer. És l’economia.

Per tant, depèn de com s’enfoqui el debat, Mas pot acabar convencent a moltes persones que ell és la millor persona per treure el país de la crisi econòmica.

Dit d’una altra manera, malgrat que les enquestes el situïn per davant, la seva capacitat per modular el debat públic i de portar-lo cap allà on se sent més còmode li permetrà apel·lar a una part important de votants indecisos que poden resultar decisius.

L’obtenció d’escons suficients per governar i la política d’aliances ja són figues d’un altre paner. Un interrogant que deixem per una altra entrega.

Propera edició: José Montilla.

La ‘cuina’ del 13D a la Revista Eines

Com que ell no us ho dirà, ja ho dic jo.

La Revista Eines, editada per la Fundació Josep Irla, publicarà en el seu proper número l’article elaborat per un membre d’El Pati, Marc Guinjoan, i el politòleg de la UAB, Jordi Muñoz. El text es titula “Votar independència. Organització i participació a les consultes sobre la independència del 13 de desembre de 2009“.

Els seus autors participaran en l’acte de presentació de la revista. Serà el proper dijous 25 de febrer, a les 19.30 hores a l’auditori de la Fundació Josep Irla (carrer Calàbria, 166).

Tots els assistents rebran un exemplar de la revista de forma gratuïta.

El fantàstic anàlisi que fan tots dos pot ser d’allò més útil per aquelles municipis que organitzaran consultes en les properes tongades.

I res: hi esteu tots convidats!

Pd/ Les consultes han estat (i seran) analitzades a El Pati d’una forma àmplia. Vam començar amb Arenys de Munt (aquí i, sobretot, aquí) Els altres textos els podeu trobar aquí, aquí i aquí. Al gener vam publicar un petit “tastet” de l’article que publicarà Eines.

No podem tancar sense afegir més informació: el número actual d’Eines publica “Espanya federal?”, de Klaus-Jürgen Nagel i “Abstenció a Catalunya: una qüestió de marc cognitiu”, de Xavier Fernández i Jaume López. Tots ells de la UPF i, encara que no ho reconeguin, assidus lectors d’El Pati!

Prediccions

Immersos en plena pre-campanya electoral, els partits ja han començat a fer-se veure i a presentar els seus eslògans electorals. Què podem esperar de les properes eleccions? Qui podrà treure més rèdit electoral? El tripartit, CiU o els nous partits a l’arena política? Podem establir algun tipus de predicció?

En un conegut estudi, Joan Font exposava que estar al govern no implica per se obtenir uns bons o mals resultats electorals, tot i que són els governs aquells que guanyen o perden les eleccions; ja que són aquests els que es donen a conèixer i els que posteriorment seran avaluats. Davant de governs en coalició, la situació s’enrevessa una mica més, atès que la distribució de competències entre els diferents partits dilueix les responsabilitats, fent la rendició de comptes més complicada de cara als votants.

Les coalicions es construeixen sobre compromisos i diferències ideològiques que serà precís tenir en compte a l’hora d’analitzar els efectes electorals de governar. Als estudis es conclou que els ciutadans que havien votat a governs de coalició poden seguir diverses estratègies: hi haurà ciutadans que votaran a la oposició en descontent amb el govern, altres que seguiran votant al seu partit, aquells que s’abstindran, i finalment aquells que votaran a altres formacions de la coalició (a les que no havien votat)–que normalment són més properes ideològicament.

Ara bé, Catalunya –com d’altres indrets- a més de tenir l’eix ideològic (esquerra-dreta), també juga un paper important una altra dimensió de competició: l’eix nacional. D’aquesta manera a l’argument anteriorment exposat, se li ha de sumar aquesta dimensió. La teoria de Downs la qual ens explica que el ciutadà votarà al partit més proper, s’ha de complementar amb el model de compensació (d’Orit Kedar), pel qual el votant es preocupa de votar a l’opció política que maximitza les probabilitats que la seva política preferida sigui desenvolupada. Tradicionalment, a l’hora de l’elecció del vot sempre ha pesat gairebé el doble l’eix ideològic més que el nacional, però aquesta pauta sembla que s’està modificant, i cap a les properes eleccions es perceben canvis, i s’espera que aquestes últimes eleccions l’eix nacional ocupi un lloc més preponderant.

Després de totes aquestes consideracions teòriques, implementem-les a la pràctica. En primer lloc, s’observa que el segon tripartit (al govern) ha demostrat tot allò que ha pogut fer, és a dir, s’ha donat a conèixer. Així que els descontents amb el tripartit (55,1%, CEO 2010) tenen diverses alternatives: 1) Vot a l’oposició: CiU i Reagrupament; tot i que ideològicament no siguin propers a l’elector els pot considerar com aquella opció política que pugui desenvolupar les seves preferències. Encara que, CiU no vulgui capgirar les relacions entre Catalunya i Espanya, si que la poden considerar com millor company de viatge per fer possible els seus interessos. 2) Aquells que votin al mateix partit, tot i el seu descontent. 3) Aquells que anteriorment havien votat a ERC o sobretot a ICV votin a PSC. Crec que en aquestes eleccions cap partit tindrà el poder de negociació, i tot es dirimirà en governs de minoria. Però no oblidem que és política-ficció.