ERC i Laporta: beneficis i amenaces d’una coalició enunciada

Quin futur electoral té la més que probable coalició entre Jordi Portabella i Joan Laporta perquè aquest darrer concorri a les llistes de les eleccions municipals a Barcelona a dins de la coalició entre ERC i RCAT? Quina és la simpatia que s’estableix entre les persones que se senten properes a algun d’aquests partits en relació a l’altre partit? Pot la coalició finalment manllevar vots al que ERC hauria pogut aconseguir concorrent sola?

Malgrat que és molt difícil de respondre a aquestes preguntes sense dades d’enquesta concretes sobre les eleccions de Barcelona, intentarem aproximar-nos-hi mitjançant el darrer baròmetre d’opinió publicat pel CEO, de febrer de 2011 (disponible aquí). Agafant com a referència la pregunta “a quin partit se sent més proper” (evitem la pregunta record de vot o projecció de vot perquè és en relació a altres comicis, com els generals o els autonòmics) analitzem primerament la simpatia a SI per part dels que senten ERC com el partit més proper a ells, i a l’inrevés.

Dels dos gràfics anteriors podem observar com la simpatia mútua entre ambdós partits és bastant similar: un 57% dels que se senten propers a ERC veuen com a molt proper o proper a SI, i 56% de persones properes a SI veuen ERC com a proper o molt proper. Els percentatges de persones que veuen l’altre partit com a distant i molt distant són per ambdues direccions està entre el 37% i el 39%. Què podria passar en aquest cas en l’entrada de Joan Laporta a una coalició entre ERC i RCAT a Barcelona?

Per tenir algunes informació addicional per analitzar aquesta pregunta, presentem dades sobre la simpatia a Joan Laporta per part d’ERC, RCAT i SI (on 0 és mínima simpatia i 10 màxima simpatia).

D’aquestes dades se’n desprèn que per part de les persones que se senten més properes a SI el fins ara líder del partit Joan Laporta està molt ben valorat. Si a això se li afegeix que el 57% de les persones que senten SI com el partit més proper consideren a ERC com a proper o molt proper, l’entrada de Joan Laporta en una coalició per Barcelona probablement garantiria a aquesta coalició més del 50% dels vots de SI. Més complicat es fa valorar quin efecte pot tenir sobre els votants de RCAt l’entrada de l’expresident del Barça a la coalició; tanmateix, en un partit que sembla que està en retirada, és probable que els seus votants segueixin les directrius de la direcció del partit i votin a la coalició ERC+RCAT+Joan Laporta.

Molt més complicat però és saber què pot passar amb les persones que consideren a ERC el seu partit polític més proper però que valoren a SI com a partit distant o molt distant (37%) i que valoren a Joan Laporta per sota del 5 (un molt significatiu 51,6%). Dins de la bossa de votants d’ERC hi ha una forta oposició a l’exlíder del Barça; ERC farà molt bé de conèixer aquesta situació i plantar-hi cara. L’èxit d’ERC a les properes eleccions de Barcelona, en cas finalment de concórrer amb Joan Laporta dins de les llistes, passa per saber convèncer i mobilitzar el seu propi electorat de la idoneïtat de concórrer conjuntament.

Paradoxalment doncs en aquestes eleccions a Barcelona, l’amenaça per ERC li ve de les reticències del propi electorat a la concurrència amb un personatge per moltes persones controvertit. Per contra, des de l’exterior el suport sembla estar prou assegurat: una important bossa de vots de persones properes a SI i gairebé la totalitat de les properes a RCAt semblen garantits. La lluita d’ERC doncs per les properes eleccions se celebrarà de portes endins.

(*) La població analitzada en aquest baròmetre és la catalana, de manera que hem d’assumir que el comportant dels ciutadans de Barcelona en relació a les preguntes que s’estudien és idèntic al de la resta de la població catalana.

La bola de vidre de Carretero

Carretero ha proposat crear un nou partit per al 2010. La notícia, anunciada dissabte al matí per l’Avui, ha remogut de nou les files d’ERC, pacificades un dia abans amb la renúncia de Josep-Lluís Carod-Rovira de presentar-se de nou com a candidat del partit. El líder de Reagrupament ha declarat que volia crear un nou partit basat en dos eixos: en l’independentisme transversal i en l’oxigenació de l’activitat política.

Els lectors d’aquest humil bloc/g ja saben que ens apassiona la política ficció. Ens hi endinsarem de nou. La pregunta, doncs, és evident: Quin suport podria obtenir un partit eventualment liderat per Carretero?

Aquest estudi prospectiu es basa en un càlcul senzill d’extrapolació. Hem calculat a partir del sistema d’Hondt quins serien els diputats que aconseguirien cadascuna de les formacions polítiques a les eleccions del 2010. El percentatge de vot és el mateix que el de l’any 2006.

I quin suport obtindria el partit “carreterista”? Sabem que el 27% de la militància d’ERC va donar suport a la candidatura del líder de Reagrupament a les eleccions internes del partit.

Aquest és el nou panorama que s’aconseguiria:

*Partit nou liderat per Carretero

No obstant això, toquem de peus a terra. Convé fer diverses consideracions:

1) La militància sempre és més radical ideològicament que els votants d’aquell mateix partit. Assumir que el 27% dels militants sigui el 27% dels electors d’ERC seria erroni.

2) Els votants apliquen el “vot estratègic”. Davant d’un nou partit, l’electorat preferirà partits que els puguin assegurar més representació i possibles formacions de govern.

3) Les preferències polítiques han canviat des del 2006 i això reconfiguraria tot el panorama.

4) Finalment, el pitjor escenari per ERC podria ser el de la interpretació negativa per part del seu electorat (el votant potencial i el real). Aquests individus, veient que el partit es mou d’una crisi a una altra, decidirien quedar-se a casa o optar per altres formacions més petites (com aquesta).

Sigui com sigui, la política, com deia Groucho Marx, és l’art de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. Per tant, deixarem de fer diagnòstics esbiaixats. Almenys fins la propera escissió…

La Teoria del Desplaçament d’ERC

La hostilitat amb que els partits amb representació parlamentària tracten els que no en tenen, o no en volen tenir, sembla ser una característica molt arrelada de les democracies liberals. Arran d’aquesta cultura de la representativitat els mitjans solen tenir una posició més o menys semblant: si no tens vots no ets ningú. Gairebé només l’Avui publicava el passat 25 de juny una notícia sobre l’Assemblea Nacional de les Candidatures d’Unitat Popular (signada per Xavi Tedó) . Cap referència a la política de moviment, a l’emergència de noves formes de fer política o , simplement, a la tasca municipalista. El titular era prou revelador: “La CUP debat fer el salt del municipalisme al Parlament”, de fet a l’assemblea s’hi debatien els Estatuts de l’organització, ni més ni menys, però ja se sap: els partits han de ser màquines d’aconseguir el poder costi el que costi…

Deixant de banda aquestes consideracions, que potser no venen al cas, la notícia esmentava una teoria molt estesa entre la militància. Consistiria en dir que una possible candidatura de les CUP al Parlament podria tenir èxit recollint l’electorat desencantat d’ERC (i això és picar fort perquè afirmen que serien els 300.000 que van perdre a les generals). La crònica s’aturava aquí potser per prudència, però l’argument continua. Sectors d’ERC, i de les mateixes CUP, sostenen que una possible entrada al Parlament del nou “partit” permetria a ERC presentar-se com a més moderada. Cal tenir present, arribats a aquest punt, els postualts ideològics de les CUP que a grans trets són l’independentisme i l’esquerra de tradició marxista (amb variants segons la procedència de la militància: socialistes, comunistes, revolucionaris…); i que aquests arguments que comentem són pro-candidatura. La seva versió extrema, freak si em permeteu, diu que el suposat desplaçament d’ERC permetria que es convertís en el referent d’esquerres català (substituint l’actual PSC i esdevindria el pal de paller d’esquerres o si ho preferiu la biga mestra) i deixaria els postulats més radicals pel grup de les CUP. La hipòtesi, però, presenta diversos problemes:

1) Els actuals 27 regidors i 54 nuclis de la CUP semblen insuficients per fer un assalt al Parlament. Si bé és cert que en el terreny del moviment les organitzacions que hi són més o menys representades són presents arreu del territori del Principat les CUP no. El precedent de les eleccions europees (10.000 vots) i l’absència d’una CUP a Barcelona no són gaire engrescadors.

2) Jugar la carta electoral, tal com comentava més amunt, pot comportar un trade-off respecte les polítiques de moviment. Recursos, militància, tasques, imatge, economia, molts aspectes de l’organització poden veure’s afectats per la deriva electoral i marcar l’agenda del moviment allunyant-lo del carrer (on més força té organitzant el repertori d’accions).

3) Encara hi hauria un segon trade-off: l’ideològic. Probablement arribar a l’electorat fent servir terimonologia marxista o els actuals postulats ideològic presentaria problemes. Segur que apareixerien veus a favor de moderar el discurs…El debat estaria servit. El risc de recórrer a discursos antipolítica o populistes seria elevat.

4) Tot i el reforçament de l’estructura nacional a la darrera Assemblea Nacional les CUP segueixen essent una organització en plural (no se’n diu la CUP sinó “les”). En altres paraules: tot i els reforços d’estructura nacional continuarà funcionant poble a poble, a Manresa, Berga, Mataró o Sant Celoni es prendran les decisions que es considerin oportunes sobiranament. Presentar-se al Parlament implicaria una reductio ad unum que empobriria la pluralitat actual i faria difícil mantenir la imatge de “candidatures populars”.

5) La hipòtesi en sí: el desplaçament d’ERC, sembla més basada en la física elemental, i el billar del bar, que en la ciència política. Precisament podria succeïr el contrari: ERC podria percebre el moviment de les CUP com una amenaça (com perceben en general els moviments socials) i com una alternativa independentista; per tant faria tot el possible per iniciar una reconquesta del “seu” electorat. D’altra banda, la hipòtesi tampoc explica com és possible que només presentant-se la CUP sectors votants del PSC votarien ERC.

6) Versions refinades de la Teoria del Desplaçament (un altre cop provinent dels sectors més freaks) comparen la conjuntura amb Ciutadans (CUP) i el PPC (ERC). Deixaria aquí la meva reflexió per donar pas als companys del Pati que treballen en matèria d’anàlisi de comportament electoral, però si no vaig errat l’entrada de Ciutadans no provocà un moviment al “centre” del PPC i darrerament (amb la nova presidència d’Alícia Sánchez-Camacho) no sembla que hi hagi intencions de fer-ho. Las comparació, en tot cas, és curiosa.

En resum, la Teoria del desplaçament d’ERC no és un bon argument perquè les CUP es presentin al Parlament. El meu parer és que l’argument ha de venir del fons més que no pas de l’estratègia: fer una candidatura des del moviment, aglutinant sectors que fins ara no han estat dins l’anomenada esquerra independentista, i tenint clar que existeix el risc de convertir-se en un Partit, amb P majúsucla, repetint la història de la Crida, de Colom i Carod. I aleshores, si aquest darrer supòsit fos el vàlid, caldria que es presentessin al Parlament?

Marc Sanjaume

ERC, on són els vots? (II)

Ens hem preguntat sovint en aquest bloc (Vigileu que ve el llop!, 9-M i ERC, on són els vots?) on van anar a parar els vots d’ERC en les últimes eleccions generals.

Malgrat disposar d’algunes dades postelectorals, la qüestió no queda aclarida…

Percentatge de votants d’ERC el 2004 que han optat per una altra opció el 2008

Qui són aquests “altres”?

Toni Rodon

El caucus d’ERC (III): Militants i Votants

Una de les conclusions extretes de les primàries d’ERC per la majoria de comentaristes ha estat que si bé ha guanyat la posició oficialista (Puigcercós/Ridao); aquesta no ha obtingut un gran resultat i el corrent crític Reagrupament.cat, representat per Joan Carretero, ha demostrat ser més potent del que semblava. Carretero ha apostat durant tota la campanya pel trencament del pacte de govern amb PSC i ICV i per fer una priorització de l’eix nacional, és a dir, un acostament a CiU per a formar govern. Aquest argument també va ser el més utilitzat per explicar la pèruda de 350.000 vots a les darreres eleccions: l’electorat hauria castigat ERC per haver reeditat el Tripartit abstenint-se tal com va demostrar Elisenda Paluzié en un magnífic article a l’Avui. Així doncs, Carretero volia capitalitzar aquest descontentament de l’electorat i aconseguir la presidència d’ERC.

Fent uns primers anàlisi amb les dades que disposem podem veure que si comparem els resultats de Joan Carretero per comarques amb la diferència de vot d’ERC (la davallada de les darreres eleccions generals del març d’aquest any) veiem que no es corresponen els suports perduts a les comarques amb els vots aconseguits per Carretero. Dit en altres paraules: allà on més va baixar ERC no és on més suport ha obtingut Carretero.

El següent gràfic mostra el suport obtingut per Carretero en percentatge i la diferència entre les generals del 2008 i les eleccions al Parlament del 2006 (negativa a tot arreu):
Fent una regressió linial hem observat que l’associació entre les dues variables no és significativa. Des del Pati podem apuntar diverses hipòtesis per explicar aquests resultats:

1) Suposant que l’abstenció a les darreres generals fos un càstig a ERC pel segon pacte tripartit es podria concloure que el vot a Carretero s’ha fet buscant un canvi de lideratge i no per castigar realment el pacte tripartit.

2) Una hipòtesi alternativa pot ser que votants i militants tenen preferències diferents i que, per tant, allà on molts votants d’ERC es van abstenir, la militància no necessàriament estava en contra dels dirigents partit.

Si aquesta darrera hipòtesi fos certa caldria que la militància la tingués en compte de cara al congrés del proper cap de setmana on es votarà la ponència estratègica del partit. Una cosa són els votants i l’altra als militants, i planificar estratègies en funció de les preferències dels militants pot resultar nefast pel futur del partit.

Marc Sanjaume

El ‘caucus’ d’ERC (II)

Com bé ha documentat el periodista maresmenc Saül Gordillo, les primàries d’ERC han fet bullir la xarxa. A manca d’un debat públic televisat (extrem que els candidats han descartat rotundament), els vídeos per internet, els llibres, les declaracions públiques i els sopars són l’instrument escollit per fer campanya. Com acostuma a ser normal, s’ha creat un bloc per l’ocasió. En qualsevol campanya (i la d’Esquerra no n’és una excepció), l’estratègia passa per quatre fases fonamentals.

1. L’electorat –en aquest cas els militants- es divideix en tres grans grups: Els qui recolzen la candidatura, els que donen suport a l’adversari i, per últim, la immensa majoria de votants.

2. El primer pas és determinar quin grup pertany al “teu” i quin a l’“altre”.

3. Si s’és idealista, l’objectiu seria agafar el màxim nombre de votants. Però no ens enganyem. Captar nous votants és considerat una estratègia a llarg termini i no un objectiu d’una campanya. La campanya deixa poc espai als idealismes. Per vèncer en unes eleccions, no és ni possible ni necessari obtenir els vots de tothom a tot arreu. Cal preguntar-se: “qui ens donarà el vot”? I, sobretot, “qui ens pot donar el vot”? El model a seguir és el següent:

A través de temps, diners, esforç i missatge, l’objectiu se centra en recollir el recolzament dels que dubten, sense perdre els votants fidels. És un doble objectiu difícil d’aconseguir. Per aquest motiu es produeix un bombardeig constant de mecanismes electorals.

En el cas dels candidats d’ERC, la candidatura de Puigcercós per la presidència sembla ser la capdavantera. De moment és capaç d’emetre un missatge constant i, per molt que no si estigui d’acord, la seva imatge surt contínuament als mitjans (politològicament diríem que és capaç de portar l’agenda-setting, és a dir, establir l’agenda pública de temes que es debaten) De fet, l’exconseller de Governació parteix d’un avantatge: els gairebé 10.000 militants ja el coneixen. Això pot no ser un element decisiu en una militància que (com no) és altament polititzada i, per tant, gaudeix d’informació àmplia. Però sí que dóna un punt de partida que pot resultar beneficiós.

Les campanyes són un moment curiós en la vida política d’un país o, en aquest cas, d’un partit. Com els mateixos candidats han reconegut, l’objectiu és compartit (el sobiranisme) però l’estil és diferent. Per tant, veiem aquests dies com s’intenta maximitzar el contrast entre els candidats per apropar-se el màxim possible a les preferències dels votants (militants). El superdissabte del 7 de juny decidirà i aleshores serà quan ERC deixarà la batalla d’idees per centrar-se en la batalla de la realitat. I això sens dubte és molt més complicat.

Toni Rodon

PD/ Pels malalts de la política, us deixo un link on podeu anar a visitar les pàgines personals de cada candidat. Si encara en voleu més, podeu escoltar el debat “a porta tancada” dels candidats.