Arxivar per Agost de 2010

Solidaritat Catalana i Reagrupament: irracionalitat electoral

Permeteu-nos avui que comencem amb una petita faula atribuïda a l’escriptor grec Isop:

A la vora d’un riu, un escorpí camina nerviosament, buscant la manera de passar a l’altra riba. De sobte, arriba una granota.

—Voldries carregar-me a l’esquena per fer-me passar el riu? –pregunta l’escorpí.

—Que et penses que sóc boja? –respon la granota–. Em picaries.

—No ho faria –replica l’escorpí–; que no veus que si ho fes jo també m’enfonsaria? A més, et pagaré bé!

Convençuda, la granota accepta de carregar-se l’escorpí a l’esquena. Comença a nedar cap a l’altra riba. Un cop enmig del corrent, l’escorpí pica la granota. Abans de morir, la granota pregunta:

—Però per què ho has fet?

—Perquè és la meva naturalesa, –diu l’escorpí, i s’enfonsen tots dos.

El nostre atent lector molt probablement ara mateix es deu estar preguntant quina és la relació entre aquesta faula i els dos partits polítics independentistes que encapçalen el títol d’aquest apunt.

Doncs bé, posem-nos mínimament en context i ben aviat ho entendrem. Avui mateix Solidaritat Catalana i Reagrupament han decidit que finalment concorreran en les eleccions separadament. En un comunicat digne de la més gran esquizofrènia, les dues formacions arriben afirmen que “s’ha acordat que cadascuna de les dues formacions es presentarà a les properes eleccions al Parlament, amb una estratègia paral·lela confluent, amb l’objectiu comú de treballar per la independència de Catalunya”. Sense tornar a entrar en els motius del per què del no-acord entre les dues formacions simplement ens posen de manifest que, malgrat que tenir una mateixa ideologia i uns mateixos objectius, no estan disposats a concórrer plegat. El nostre lector, que no es mama el dit, arribarà ben ràpidament al per què de tot plegat…

Pel que fa a les seves conseqüències, és bastant improbable que cap de les dues formacions puguin, de manera individual entrar al nou parlament. Tenint present que per obtenir un diputat a Barcelona es necessiten més de 60.000 vots i que per entrar en la resta de circumscripcions entre 10.000 i 15.000 vots, es podria arribar a donar el cas que 180.000 vots independentistes (60.000 per Barcelona i 10.000 per cada una de les altres circumscripcions, per cadascun dels dos partits) no fossin suficients per obtenir cap representant al Parlament.

I amb això la faula, quina relació té?

Doncs tan simple com el fet que, com l’escorpí en la nostra faula, la naturalesa de l’independentisme a Catalunya sembla cada dia més anar lligada indefectiblement a la divisió: el fet que dos partits polítics que essent iguals ideològicament no siguin capaços d’arribar a una acord per configurar unes llistes conjuntes al parlament quan abans de l’estiu tot semblava que era una bassa d’oli dóna una imatge de l’independentisme més aviat pobre.

Aquells que deien que calia superar els partits tradicionals per una nova manera de fer política han estat els primers que han caigut en el joc partidista. I la societat civil ara, on és? Cap on va?

PD. Tot i això, sempre ens quedarà el remei que el nacionalisme espanyol de Ciutadans i UPyD també concorreran per separat a les eleccions….

L’oferta electoral a les properes eleccions catalanes

S’acosten els comicis que hauran de conformar el parlament dels propers quatre anys a Catalunya i pràcticament no hi ha setmana que no aparegui un nou partit que manifesti interès en presentar-s’hi.

En un època on els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens permeten arribar a una quantitat d’informació inabastable fa uns pocs anys, ara més que mai sembla que diferents moviments que fins al moment no havien fet el salt a la política de partits, ara en veuen la necessitat (i la possibilitat). Potser, ens aventurem a hipotetitzar, és precisament per les facilitats per fer visible el seu discurs que tota aquesta oferta electoral emergeix. De manera indicativa, la gran majoria d’aquests partits fan de la xarxa un mitjà de comunicació molt important.

Analitzem molt breument quins partits es poden presentar a les eleccions al parlament de Catalunya i quines són les seves expectatives:

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): partit de govern actualment. L’actual president de la Generalitat José Montilla encapçalarà la llista dels socialistes. A hores d’ara les enquestes indiquen un retrocés de vot que els faria molt complicat tornar a entrar al Palau de la Generalitat.

Convergència i Unió (CiU): principal partit de l’oposició. Artur Mas es presenta com a candidat per la federació a les eleccions per tercera vegada. Les enquestes indiquen que aquest cop sí que podria obtenir la Presidència de la Generalitat, tot i que sense la majoria dels escons.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): Joan Puigcercós es presenta per primera vegada com a cap de llista de la formació independentista que haurà de fer mans i mànigues per no perdre vots. En les darreres eleccions les enquestes pronosticaven un gran retrocés de la formació però ho van saber pal·liar. Caldrà veure què passa aquest cop i si són capaços de frenar l’avenç d’altres formacions independentistes.

Partit Popular de Catalunya (PP): un PP totalment aïllat de la realitat catalana. Sembla que ha de mantenir els mateixos resultats, sense poder tenir, a priori, cap paper destacat en el proper parlament.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): Joan Herrra es presenta per primer cop com a cap de llistes a les eleccions al Parlament. ICV-EUiA té un electoral molt fidel; s’espera que l’únic partit que ha manifestat la voluntat de reeditar el tripartit mantingui resultats. Com a novetat en aquestes eleccions el partit es presentarà amb un candidat del Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal (PACMA).

Ciutadans de Catalunya-Ciudadanos (C’s): el partit espanyolista d’Albert Rivera ha tingut un paper bastant poc destacat en la present legislatura. Molt tocat per escissions i baralles internes sembla difícil que pugui entrar en el proper parlament, especialment per la competència que pot tenir per part d’UPyD.

Unión, progreso y democracia (UPyD): la branca d’UPyD a Catalunya fa un temps que es va barallar amb la direcció central del partit controlat de manera fèrria per Rosa Díez, i es van escindir. No se sap si UPyD reclutarà candidats entre els militants que van quedar, però sembla complicat a hores d’ara que puguin obtenir algun representant a la cambra catalana, especialment també per la concurrència amb C’s. La fusió entre ambdós partits sembla a hores d’ara molt complicada.

Els Verds: presentats cada cop sota diversos noms, els partits verds són l’eterna ideologia que mai entra al parlament. Obtenen un no gens menyspreables resultats en el conjunt del país però queden sempre molt lluny d’entrar en qualsevol demarcació.

Reagrupament (RCat):  la formació escindida d’ERC i liderada per Joan Carretero ha gaudit d’una propaganda no gens menyspreable per part dels mitjans de comunicació. Estan obrint moltes seus per tot el país i compten amb bastants militants. Les enquestes de vot no han indicat mai que pogués entrar però per tractar-se d’un partit que encara no ha fet pública la seva entrada a la competició i del qual no se’n coneix el cap de llista, gaudia d’un percentatge de vot  directe que no tancava ni molt menys les portes a la seva entrada al Parlament per la demarcació de Barcelona.

Solidaritat Catalana (SC): partit creat per Joan Laporta, Alfons López-Tena i Uriel Bertran. Compten amb pocs militants i sembla que actualment puguin estar allargant una possible coalició amb Reagrupament per poder arribar a un acord electoral en forma de coalició que els afavoreixi. És completament incert el seu suport electoral tot i que és probable que pogués superar a RCat. Difícilment però si les dues formacions concorren separades poden obtenir bons resultats, perquè el seu electorat és el mateix. Sembla que l’acord és només un joc de cadires i hi ha motius per pensar que s’hi acabarà arribant.

Crida per la Terra: partit sorgit d’alguns membres de les CUP i entorn sense el suport de la direcció de la Candidatura a nivell nacional. No se sap si es presentaran però en tot cas les expectatives de vot sense comptar amb el suport de la majoria dels membres de l’Esquerra Independentista és molt baix.

Plataforma per Catalunya (PxC): partit dretà i xenòfob que ja ha anunciat que presentarà una candidatura al Parlament de Catalunya amb la seva figura principal Josep Anglada com a cap de llista. Amb un discurs molt centrat en contra de la immigració és probable que aconsegueixi captar bastants vots, especialment en aquells municipis on ja hi té representació i on hi ha un percentatge molt elevat d’immigració. Si no aconsegueix massa ressò en campanya, és molt complicat que entri al Parlament.

Candidatura Reusenca Independent (CORI): El peculiar cantautor Ariel Santamaria, regidor de l’ajuntament de Reus, ha decidit fer el salt a les eleccions catalanes. Amb caps de llista per cada circumscripció de Reus i amb un programa entre friki (juantxi que li diuen) i d’esquerres, no tenen cap possibilitat d’obtenir bons resultats.

Partit Pirata (pirata): Partit de recent creació en defensa de la societat de la informació i el coneixement i del dret a decidir-ho tot. Forma part d’una xarxa que en altres països europeus ha tingut un cert èxit. Aquí no se li ha d’esperar uns gens bons resultats.

Montserrat Nebrera: Fa un temps que Montserrat Nebrera va manifestar la necessitat de crear un partit de centre dreta, liberal i espanyol, una branca moderada del PP, partit del qual en va marxar després de perdre les primàries contra Alícia Sanchez-Camacho. No està gens clar que es presenti i sembla ser que l’espai electoral d’aquesta formació seria extremadament reduït, sobretot tenint present que ja estarà parcialment ocupat pel PP, C’s i UPyD.

Aquesta és la principal oferta de partits per les properes eleccions. No cal oblidar però altres formacions que tradicionalment han concorregut a les eleccions al Parlament com ara Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents, el Partit Republicà Català, el Partit Obrer Socialista Internacionalista, o el Partit Comunista del Poble de Catalunya.

Entrarà alguna formació independentista nova?  Quina d’elles, faran coalició? Què passa amb els partits espanyolistes? Separats sembla que ho tenen difícil, però poden arribar a un acord? Quines sorpreses ens prepara el nou parlament?

Tot plegat ho seguirem analitzant aquí, a  El Pati Descobert!

Viatges electorals (V): Brasil

En l’actualitat Brasil és l’Estat més poblat de l’Amèrica del Sud i un líder polític i econòmic regional que presenta, tanmateix, un dels índexs de desigualtat més elevats del planeta. Luis Inácio Lula da Silva ha emprès en els darrers anys un ambiciós programa de reforma, no exempt de polèmiques, que en certa manera ha transformat el país. Una de les virtuts col·laterals, que sovint s’oblida però que no deixa de ser important, ha estat l’impacte de Lula en la consolidació de la democràcia brasilera, fràgil fa uns anys. Els successius Latinobaròmetres han anat mostrant com la democràcia, mica en mica, es va assentant.

No obstant això, Lula marxa. El Partit Social-Demòcrata Brasiler (PSDB), encapçalat per José Serra, tindria en principi totes les enquestes a favor per guanyar. Ha estat senador, congressista, ministre i té una llarga política carrera al darrera. A més, compta amb dots de bon orador. Tanmateix, Dilma Rousseff, del Partit dels Treballadors (PT), va pel davant en els sondejos. És una bona política? Segons la gran majoria de mitjans, és una buròcrata més aviat fosca, gestora i amb capacitats de comunicació escasses.

L’avantatge li prové de l’enorme suport de Lula que, tot i els escàndols recents de corrupció, manté elevada. Quatre de cada cinc brasilers aproven la gestió de l’encara president. Gairebé la meitat assegura que el tornaria a votar o que votaria per qualsevol successor seu.

L’eslògan de Serra, “Brasil pot fer més”, no serveix de moment per convèncer. La seva estratègia primerenca d’atacar a Lula no li ha servit per guanyar massa adeptes. Amb un canvi d’estratègia consolidat, però, Serra encara pot tenir opcions davant la seva rival. El passat 5 d’agost va haver-hi el primer debat, però la coincidència amb un important partit de futbol va fer que no fos massa seguit. Llàstima: tots els mitjans coincideixen que el va guanyar.

En tot cas, en un país com Brasil, en què els escàndols poden saltar en qualsevol moment, el clima es va encrespant i les coses es van posant emocionants de cara a les properes eleccions del 3 d’octubre. A més, el rol jugat per Marina Silva, del Partit Verd i la tercera en discòrdia, pot ser clau per decantar la balança i donar un rumb nou (o no) a un dels gegants del primer terç del segle XXI.

Anècdota: Si us hi heu fixat, el primer partit opositor del Brasil s’anomena Partit Socialdemòcrata i és d’ideologia liberal (de “dretes”). Ja ho diuen: el nom no fa la cosa.

Viatges electorals (IV): Kenya

Kenya va votar el passat 4 d’agost una nova Constitució i la va aprovar. Per un estret marge, els ciutadans de la República de l’est d’Àfrica van acceptar el nou sistema. Aquest país de gairebé quaranta milions de persones resumeix molt bé la problemàtica d’alguns estats africans que intenten, mica en mica, construir un sistema democràtic.

La nova constitució enfortia el sistema presidencial, tot i que en alguns aspectes hi introduïa alguns sistemes de contrapesos (els famosos checks and balances). Fins i tot introduïa una peculiar mesura de devolution cap a 47 regions subestatals. La votació, però, reflecteix d’una manera clara les profundes divisions ètniques del país.

L’ètnia més nombrosa, els Luo (12%), van votar sí en bloc, seguint el seu líder Odinga, que no amaga la seva intenció per convertir-se en el nou president. Altres ètnies minoritàries, entre les quals els somalis i la població musulmana (convé recordar que la gran majoria de kenyans són cristians). En general, la majoria de tribus van donar el seu sí.

Amb l’excepció de deu tribus, molt poblades: els kalenji (que, per cert, donen nom a unes sabates esportives, no sense motiu…). Aquesta tribu va ser, de fet, la gran detentora del poder a Kenya durant la presidència (pseudodemocràtica) de Moi, que va acabar l’any 2002. Apartats del poder, la zona que posseïen es va subdividir i va ser ocupada per altres ètnies després de nombroses decisions del govern del país. Arrel d’això, els kalenji han anat covant una actitud de contrarietat respecte les noves maneres de fer política que puguin sorgir de la nova Constitució.

Tot i això, de moment el procés està sent gairebé exemplar. Gràcies a la nova constitució, s’elimina el lloc de primer ministre i sembla que s’entri en una segona etapa. La qüestió, però, segueix sent força complexa. La formació de governs exigeix una gran coalició, formada pels cinc grans grups i fins a trenta-cinc grupuscles polítics. L’any 2008 el govern es va formar amb 41 ministeris i 50 ministres assistents. Tota una Gross Koalition.

Viatges electorals (III): Ruanda

El petit país africà és i serà recordat durant molt anys pel genocidi tutsi de l’any 1994 i per les successives turbulències ètniques entre els hutus i els tutsis. Després d’uns anys en què ha intentat tornar a la normalitat, Ruanda celebrava aquest mes d’agost les segones eleccions des de la guerra civil dels noranta, les quals tenen precisament l’objectiu de consolidar la fràgil democràcia del país. El president actual, Paul Kagame, va aconseguir la victòria amb un 93% dels vots i servirà el país per set anys més. L’any 2003 va aconseguir la victòria amb un 95% dels vots. Segons les fonts oficials, els comicis del mes d’agost van tancar amb una participació del 95%. Com deuen suposar els lectors, tot plegat és un pèl estrany…

Però siguem bons (ingenus?) i pensem que, efectivament, el 93% dels votants han decidit escollir Kagame de nou. Quins actius té? Després del massiu genocidi, Kagame ha aconseguit estabilitzar la regió i fer prosperar el país en termes notables. De fet, l’autoanomena com la “Singapur d’Àfrica”. Al mateix temps, les polítiques de memòria li han donat una alta popularitat, atès que s’han perseguit líders hutus amb una carrera criminal destacable. Tampoc li ha faltat el suport (i, suposem, els diners) des dels seus avaladors internacionals, els Estats Untis i el Regne Unit. Tot plegat ha portat a Kagame i el seu partit, el Front Patriòtic de Ruanda, a donar la imatge dels tutsis com “els jueus d’Àfrica” i a prometre, com els seus homòlegs israelians, un potent principi: “mai més”.

Toquem, però, de peus a terra. La realitat no és sempre la que es ven. Les llibertats que Kagame ha donat a la població no són més grans que les atorgades per Mugabe a Zimbabue. L’oposició també ha estat anihilada. Dels tres oponents principals, dos es troben a la presó i el tercer es troba a l’exili. A més, hi ha partits que s’han volgut presentar per “motius burocràtics”. Molts dels que ho han intentat, denuncien diverses organitzacions pels drets humans, han acabat detinguts. En definitiva, només tres oponents s’han acabat enfrontant a Kagame, tots tres de plataformes properes al partit del president.

“La llibertat és un procés”, ha dit Tito Rutaremara, portaveu del partit de Kagame. “Volem crear la nació”, ha reblat. Caldrà veure-ho. L’exclusió dels altres, però, no sembla pas el millor mecanisme per aconseguir-ho.

Viatges electorals (II): Nauru

Fa un temps que la política de la República més petita del món em té fascinat. Em refereixo a Nauru, país situat prop d’Austràlia amb una població que rodeja les 10.000 persones i un territori que no arriba als 21 quilòmetres quadrats.

En els darrers dies, la República de Nauru ha estat notícia per dos grans temes: en primer lloc, pel seu bloqueig institucional. En segon, per les disputes polítiques amb el seu veí australià. Abans d’entrar-hi, però, fem una mica d’història, sempre necessària.

Després de ser colonitzada per Alemanya i, posteriorment, per Gran Bretanya, Austràlia i Nova Zelanda, Nauru va obtenir la independència l’any 1968. Des d’aleshores va començar a prosperar i va convertir-se fa uns anys el país amb la renda per càpita més elevada del món. La gran quantitat de fosfats del seu sòl van permetre a la petita illa prosperar i fer-se un nom a la regió. Però, com sol passar en aquests casos, la sobreexplotació (diuen que només hi ha fosfat fins el 2011) i la mala política d’inversions han portat el país a la misèria.

La inestabilitat econòmica s’ha traslladat a la inestabilitat política. Des del 2003, el petit país ha tingut cinc presidents. I aquí ve la primera tensió que comentàvem. Els ciutadans han anat enguany a les urnes dues vegades (abril i juny) i en totes dues el resultat ha sigut idèntic: 9 diputats pels partidaris de Marcus Stephen (president), 8 pels contraris i 1 independent (també contrari). Els diputats (per cert, no hi ha partits o almenys no es declaren com a tal) han sigut incapaços de trencar l’empat (convé també recordar que el febrer d’enguany es va fer un referèndum constitucional per evitar els bloquejos. Encara sort…).

La petita illa no és només notícia pel bloqueig polític. Dos fets més l’han posat sobre el mapa. El mes passat va decidir reconèixer Abkhàzia i Ossètia del sud, dos “estats” separats de Geòrgia però que la comunitat internacional no reconeix (a diferència de Kosovë). La polèmica va esclatar quan un diari australià va revelar que Nauru havia rebut 50 milions de dòlars per fer el pas. No és la primera vegada. Durant els anys noranta ja va rebre diners de Xina perquè deixés de reconèixer Taiwan.

No només això. Fa poc s’ha sabut que Austràlia utilitza Nauru per ubicar-hi refugiats polítics (lògicament a canvi de diners). “Només” costa 15 milions de lliures l’any, segons ha dit Julia Gillard, primera ministra australiana.

Amb tot, Nauru ha tingut 36 canvis de govern des de la independència. Sens dubte, una dada que poc importa als nombrosos turistes que visiten les paradisíaques platges de l’illa. Això sí: es demostra que, a vegades, més petit no significa més pau política. I si no, mirin cap a casa…

Viatges electorals (I): Egipte

Què es fa a l’estiu? Es viatja. Què més? Tot allò que no es fa durant l’any. Si més no, s’intenta. Per una o altra raó, arribats a la meitat del període de vacances, un servidor ha hagut d’enfrontar-se a uns sistemes polítics i d’informar-se sobre uns processos electorals concrets. He decidit de compartir el viatge. Avís per a navegants: els llocs no són pas comuns. Comencem per Egipte.

El país de les piràmides i del Nil, però també del canal de Suez i d’un creixement econòmic recent força sòlid, celebra eleccions parlamentàries al novembre. S’escollirà l’Assemblea Popular –es renova cada cinc anys- i el Partit Nacional-Democràtic (PND), el del president Hosni Mubarak, té l’objectiu de no perdre el 89% dels vots que va obtenir l’any 2005 en les “eleccions” presidencials. Ai las!

Aquí rau un dels grans problemes democràtics d’Egipte: precisament, la manca de democràcia. Hi ha un acudit, força popular pel que he pogut comprovar entre els egipcis, que il·lustra la situació. Es veu a Déu llegint un diari i adonant-se que Mubarak ha segut al tro d’Egipte des de fa tres dècades. Immediatament ordena a l’arcàngel Gabriel que expliqui al president que és l’hora de donar el poder al poble. “Sí? Per anar a on?”, diu Mubarak.

Poca cosa sembla que hagi de canviar en el futur recent. El partit de Mubarak té el poder sobre tots els aparells de l’Estat. Les eleccions presidencials, que es celebraran el setembre del 2011, no deixen de ser una pantomima controlada per l’aparell: el PND fins i tot pot escollir els rivals de l’oposició.

Tot plegat genera una participació del 20% sobre els votants registrats, els quals no arriben al 40% de la població. El juny d’enguany es van celebrar eleccions a la Cambra Alta (Shura). El govern va donar una xifra de participació del 14%, tot i que alguns observadors independents el situen al 2-3%. Misèria i companyia.

Els Germans musulmans (Muslim Brothers) van obrir fa uns anys una mínima escletxa al sistema. Prohibits com a organització, van poder presentar algunes candidatures independents. Van aconseguir un terç de l’Assemblea Nacional en la primera ronda. En la segona la policia simplement va tancar molts col·legis electorals i va arrestar els principals líders de l’oposició.

Tanmateix, no tot és foscor. ElBaradei, exap de l’Agència Internacional de l’Energia atòmica i Nobel de la pau, està considerant de presentar-se a les eleccions. La llibertat de premsa que obren els mitjans privats i la successió (potser) imminent de Mubarak obren noves perspectives. Moltes coses, però, han de canviar. ElBaradei ho deixava clar al The Economist de fa uns mesos: “Estic desesperat. No podem tenir un quarter general, no podem recollir fons ni fer mítings públics. Només puc anar a visitar alguns llocs. I encara, perquè quan marxo els arresten a tots”.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter