Arxivar per gener de 2011

Del Majestic al Quebec?

L’antany molt honorable president de la Generalitat Jordi Pujol signà ahir un editorial que podria ser una fita pel camí del catalanisme. L’expresident sembla ser que ja no és l’home dels pactes dels vuitanta ni dels noranta: el regust de la majoria absoluta d’Aznar, el procés estatutari i la sentència del Constitucional – és a dir, la darrera dècada – han evidenciat que la idea “Vicenç Vives /Espriu”, regenerar Espanya, ja no és vigent i la nova empresa del catalanisme passa pel dret de decidir. Però lluny del característic “tot i que” del seu delfí, aquesta vegada Pujol posa un exemple clar: el Quebec del 1995.

Les democràcies occidentals han vist poquíssimes secessions: Noruega (1905), Islàndia (1918) i Irlanda (1922);  el Québec és probablement el cas que més s’acosta a Catalunya, juntament amb Escòcia, pel que fa les nacions sense estat industrialitzades. Però el Canadà no és Espanya, ni el Quebec és Catalunya podria haver dit Pujol; el camí dels quebequesos fou en certa manera similar al que segueix el catalanisme però amb certs matisos.

A. Cafè per a tothom canadenc. Sí, la província francòfona també va veure com el 1982 Canadà oblidava el pacte confederal entre anglòfons segellat el 1867, per uniformitzar la federació i dotar-la d’una Carta de Drets i Deures comuna. Mentre el líder quebequès, René Lévesque, dormia, Pierre Eliott Trudeau esmenà el text constitucional sense el suport de Quebec i el Tribunal Constitucional hi donà el vist-i-plau.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Català, basc i gallec: la xocolata del lloro

La setmana passada finalment entrava en vigor la modificació del reglament del Senat espanyol que permet als senadors emprar el català, el basc o el gallec en les seves intervencions –a excepció, no fos cas, de les interpel·lacions als membres del govern-. La reacció dels sectors més espanyolistes no es va fer esperar. Sota el paraigües de la crisi econòmica, des de diversos sectors de la societat espanyola s’ha posat el crit el cel pel que suposa, segons ells, un autèntic dispendi de recursos públics.

Avui, a El Pati dels Tarongers, volem abordar aquest tema per posar al descobert el fet que, darrere de l’argumentació de la crisi i de l’elevada despesa econòmica que això suposa, no hi ha més que un rerefons polític.

En primer lloc s’ha argumentat que ara mateix no és un bon moment per a dur a terme aquest tipus de polítiques, perquè en temps de crisi, tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. Aquest argument és molt semblant al que, en el seu moment el President José Montilla ja va plantejar quan se li va preguntar si donava suport a la celebració d’una consulta sobre la independència, i la seva resposta va ser, sense embuts, que això no tocava en temps de crisi. En ambdós casos es recorre a un argument de força major i que suposadament ha de condicionar negativament l’aplicació d’aquella política per tal d’evitar haver de donar una resposta en clau negativa. Sobre un argument de no fàcil justificació, es busca una idea de consens superior. Així doncs, quan la crisi hagi amainat, la justificació per no acceptar el català, basc i gallec al Senat o per la celebració d’un referèndum sobre la independència quina serà? Si l’any vinent –mal em pesa que no serà així- l’Estat espanyol creix un 2%, ja no s’hi oposaran?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Un argument fal·laç

La necessitat de recentralització de l’Estat de les autonomies justificada per la crisi econòmica ha entrat finalment a l’agenda política i sembla ser que ho ha fet per quedar-s’hi. L’argument no és nou i agrada: les autonomies són les culpables de la crisi. Deixant de banda el fet que – sí un cop més – l’argument no sol passar de ser una disfressa de la defensa a ultrança de l’unitarisme jacobí, agafat seriosament resulta còmic a més de fal·laç.

En primer lloc, fent una mica de política comparada cau pel seu propi pes que la descentralització fiscal incentiva les economies dels Estats i no al revés. S’han recentralitzat els Estats Units, Àustria, Alemanya o el Regne Unit arran de la crisi econòmica? No. I no només no ho han fet sinó que les institucions internacionals com ara l’OCDE o el Banc Mundial recomanen la descentralització com una mesura per millorar l’eficiència i la governabilitat, a més a més, diversos processos de descentralització fiscal continuen oberts com la comissió Calman a Escòcia impulsada pels diputats laboristes. La qüestió, però, no és només el fet de no mirar més enllà del melic, és més greu. Com es pot culpar les autonomies del desastre econòmic si les seves competències en la matèria són extremadament limitades i Madrid decideix les condicions, els tributs i les característiques del model fiscal?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Les armes americanes (I)

Consternat per un nou episodi de matança indiscriminada, els Estats Units veuen de nou com les armes de foc són les tristes protagonistes de l’actualitat. L’impacte de la matança a l’institut de Columbine ja va crear un gran impacte en la societat americana. Ara, però, l’intent d’acabar amb la congressista Gabrielle Giffords ha donat una nova dimensió a l’assumpte de les armes americanes: els polítics com a blancs a eliminar.

D’ençà del succés, un dels eterns debats americans s’ha tornat posat sobre la taula: augmentar les restriccions per adquirir armes de foc o deixar-ho en l’status quo? L’editorial del The New York Times d’ahir assegurava: “Les lleis d’armes [d’Arizona] són de les més indulgents, permetent fins i tot a un home pertorbat com Loughner comprar una pistola o portar-la sense permís. […] Ara, havent vist de primera mà l’horror de la violència política, Arizona hauria de liderar la nació en silenciar les veus de la intolerància, demanar el final de les temptacions que porten a massacres i imposar controls als instruments que les permeten”. Com sabem, no tothom pensa igual.

Des d’un punt de vista europeu el debat sobre les armes és difícil. Se’ns fa estrany la recurrència a un argument individual (el dret a posseir armes) quan les implicacions afecten a un tercer en un terreny tan fonamental com el del dret a viure, dret essencial. Els motius que porten a una part important de la societat americana a fer-se amb una arma de foc són diversos, creant una situació complexa d’entendre (i de solucionar) per un observador extern. Només cal recordar, per exemple, que a Arizona la possessió d’armes no constituïa un debat polític. No només això, sinó que Giffords hi estava a favor i ella mateixa posseïa armes de foc a casa seva.

Contingua llegint a El Pati dels Tarongers.

Evitar l’”efecte Rosell”

En les seves recents memòries, l’expremier britànic, Tony Blair, ens detalla curosament els seus primers dies al número 10 de Downing Street. Quan va arribar al poder, el Partit Laborista havia patit una llarga travessia pel desert: des de l’any 1979 que els inquilins del govern britànic formaven part del Partit Conservador. Tornar a posseir poder no ha de resultar fàcil, i així ho reconeix Blair en el seu llibre: “El desavantatge d’un govern nou és la manca d’experiència quan es governa. És també, però, un avantatge. La immaduresa, la innocència, l’absència de cinisme que prové de la perpètua immersió en les aigües infestades de tot allò que és el govern; tot plegat et dóna una sensació d’extrem possibilisme”.

Artur Mas ja passeja pel Pati dels Tarongers com a president de la Generalitat. En pocs dies, ja ha ensenyat unes cartes que, de moment, són més una intenció que un efecte real. Del contrast entre la seva campanya electoral i els seus primers dies a Palau se’n desprenen les següents conclusions:

En primer lloc, com bé han repetit nombrosos opinadors, cal passar de la teoria a la pràctica. En termes platònics, Mas haurà de sortir de la caverna i començar a donar forma a aquells elements que, fins el moment, havien estat ombres de la realitat.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter