Catalunya al mirall quebequès

La sentència del TC ha agafat la meitat dels membres del Pati Descobert d’estada al Québec. Tot preguntant-nos com s’articularà la resposta davant d’una sentència que sembla satisfer als dos grans partits espanyols; resulta inevitable establir paral·lelismes amb una nació que té punts en comú amb la nostra.

L’episodi més conegut de la política quebequesa és l’històric referèndum del 1995, guanyat pels federalistes amb un marge escassíssim de 50.000 vots. No obstant, per comprendre perquè els quebequesos van assolir aquell gairebé 50% a favor de la secessió convé anar una mica enrere. El 1987 el Govern federal, de la mà del president Mulroney, assajà d’integrar el Québec al pacte constitucional canadenc, eren els acords del Llac Meech de 1987. Aquests oferien el reconeixement de Québec com a “societat diferenciada” i un paquet de mesures constitucionals (dret de veto en cas de reforma, retirada de programes federals, diverses competències exclusives i el nomenament de tres jutges de la Cort Suprema).

El Québec, signà l’acord, malgrat la reticència dels sectors més sobiranistes, però fou en va ja que el nou text acabà essent sabotejat per la resta de províncies que retardaren la seva signatura, necessària per l’aprovació, provocant que el 1990 es deixés estar el projecte de reforma. Si bé és cert que el Québec podia demanar més, havia admès ser reconegut com a “societat diferenciada” i no com a nació; i si també és cert que sabia la reticències del Canadà anglès a reconèixer-lo, va fer falta aquesta darrer decepció per convèncer-se que era pràcticament impossible que això succeís.

Doncs bé, aquest és un escenari si més no semblant al que es viu avui dia a Catalunya. La sentència de la Cort Suprema espanyola tanca la porta de manera definitiva a una manera d’entendre la relació amb Espanya que ha estat central al catalanisme polític: el pacte entre pobles, el reconeixement mutu i l’autogovern. Aquí, les formulacions confuses de la Constitució espanyola, regions i nacionalitats per exemple, queden finalment interpretades per les estructures d’un Estat que no distingeix entre l’àrbitre, el Tribunal Constitucional, i els jugadors d’un bàndol: PP i PSOE.

Quina serà la reacció catalana a aquest nou escenari? Com es reconstrueix a partir d’ara la narrativa catalanista? La reacció a la decepció constitucional quebequesa fou brutal: l’independentisme augmentà fins un històric 72%, el Primer Ministre provincial, Henri Bourassa, es convertí de la nit al dia en nacionalista i diversos líders polítics abandonaren el Partit Liberal per fundar el Bloc Quebequès d’orientació secessionista. La sacsejada menà la política de la província a l’escenari quasi secessionista del 1995. Quina serà la conseqüència a Catalunya? Serà una sacsejada de les mateixes dimensions? Quants independentises hi ha l’endemà de la sentència si fa uns mesos ja arribaven al 40%?

La pista quebequesa pot donar respostes a aquells que busquen articular una estratègia sobiranista. En aquell cas el lideratge fou fonamental i dos homes marcaren la deriva política: Lucien Bouchard i Jacques Parizeau. El primer, després de la decepció de Meech optà per la valentia d’abandonar la cadira al govern federal i fundar el Bloc Quebequès; el segon, liderà el Partit Quebequès cap a la fi de l’etapisme i aconseguí guanyar les eleccions convocant un referèndum secessionista el segon any de mandat. Així doncs en aquell cas es produí un canvi en la inèrcia establerta que permeté obrir un nou escenari i posar sobre la taula una resposta en forma de sobirania-partenariat. Serà aquesta la resposta a Catalunya?

Publicat a Crònica.

Apunts i derivades de la sentència del TC

Després de quatre anys d’espera el Tribunal Constitucional ha estimat parcialment el recurs a l’Estatut presentat pel Partit Popular. Cal recordar que aquest és el primer dels set recursos que pesaven sobre el text, encara queden per resoldre el del Defensor del Poble, Enrique Múgica,  i els de La Rioja, Múrcia, País Valencià, Aragó i les Illes. La sentència no ha estat cap novetat ja que s’ajusta a les especulacions que s’havien filtrat els darrers mesos: 14 articles declarats inconstitucionals i una trentena més que queden sota una interpretació constitucional encara per determinar. Sembla ser que la sentència explicita la manca de validesa jurídica del preàmbul; a la vegada, segons han publicat diversos mitjans, reitera la indissolubilitat de la nació espanyola remarcant la seva sobirania única. Així doncs, si bé la sentència no retalla tots els articles apuntats pel PP, manté el pols de legitimitats i nega, en definitiva, la legitimitat política catalana supeditant-la a la sobirania de la nació espanyola. A continuació, apuntem alguns aspectes que considerem interessants per fer una lectura de la situació política postsentència:

1)   Les conseqüencies de la sentència són de naturalesa diversa: a) Jurídiques: cal fer una anàlisi a fons de la sentència per veure quins aspectes de l’estatut queden retallats, el “fallo” publicat no conté els fonaments jurídics de la trentena d’interpretacions de l’articulat que probablement es faran públics d’aquí uns dies. b) Polítiques: obre un conflicte de legitimitat que ja havia estat anunciat: el TC ha dictat sentència i modificat un text legal que havia estat referendat per la ciutadania de Catalunya i les Corts generals.

2) Al cap de 4 anys d’especulacions i espera la pregunta és: “i ara què?”, la pilota és a la taulada catalana. a) Malgrat el temps transcorregut la primera impressió és que els partits catalans no havien preparat una resposta concreta. Tot apunta que ahir a la nit el president Montilla i Artur Mas pactaren unes declaracions crítiques però tranquilitzadores i un programa a curt termini: a) declaració institucional pactada al Parlament; b) mobilització ciutadana encara per concretar que els dos líders han demanat que sigui massiva. Aquesta darrera resposta es podria interpretar com una delegació a la societat civil de la defensa de l’Estatut. b)   Més enllà d’aquestes primeres reaccions cal preguntar-se si hi haurà estratègies polítiques a llarg termini. Sembla ser que l’aposta, ara per ara, és fer un front comú dels partits que donaren suport a l’Estatut del 30 de setembre. No obstant les eleccions són a la cantonada,  se’n especula un possible avançament, el front comú es podria trencar tan bon punt els partits es vulguin desmarcar per dibuixar un perfil propi.

3)   Finalment caldrà tenir presents les derivades de la sentència a nivell estatal. Els dos grans partits estatals, que són qui triaren els jutges del TC, podrien estar satisfets amb la sentència emesa. Ara bé, si la sentència té una interpretació restrictiva vàlida per d’altres Estatuts ben aviat es podria veure una involució autonòmica a nivell estatal patrocinada pels dos grans partits estatals i la doctrina interpretativa del TC.

Esperem que aquests punts, encara molt verds, permetin generar debat i seguir l’actualitat d’aquest escenari postsentència estatutària.

El rerepaís obrer (I)

L’altre dia parlava amb un company sobre la vigència de les classes socials i sobre l’anomenat vot de classe (mireu amb els treballadors de qui comparteixo despatx i entendreu d’on surt la discussió). Era un debat que, de fet, barrejava dos temes diferents. En primer lloc, discutíem sobre la vigència de les classes socials. El punt principal de discrepància era si les classes tradicionals (diguem-ne baixa, mitjana i alta, per entendre’ns) se seguien considerant com a vàlides. De seguida vam dubtar sobre el nombre exacte de persones que podríem encabir en la classe obrera i si aquesta havia augmentat o disminuït.

Feia uns dies treballava amb les dades de l’Eurobaròmetre. Vaig aprofitar per mirar aquesta qüestió. Us adjunto el gràfic.

El temps és limitat i no reflecteix bé les grans tendències a llarg termini, obviant l’efecte de diferents fenòmens que s’han anat produint al llarg de la història. Tanmateix, ja va bé per veure dues coses: en primer lloc, que el percentatge de gent que es considera classe treballadora és força constant (de fet, tendències longitudinals més llargues donen resultats semblants). En segon lloc, els Països Baixos, Irlanda i Bèlgica són els països on més gent hi ha que es consideri de la classe treballadora.

I a Catalunya?

Com la tendència general, poca gent es percep de classe baixa. De fet, la majoria s’ubica a la classe mitjana.

El problema principal, però, és que les preguntes sobre classe social a una enquesta no tenen una validesa perfecte, és a dir, no capten el concepte de forma exacta. Les persones (com diria que va dir Emilio Botín un dia) tendeixen a considerar-se de classe mitja. Per mirar la classe “real” hem de fer servir instruments complementaris, com el sou o l’ocupació, però fins i tot així l’aproximació absoluta resulta complicada.

En tot cas, el debat que sosteníem s’articulava en dos elements: 1) avui en dia els partits porten a terme estratègies interclassistes i en molts d’ells l’element de classe no és prioritari. 2) el vot de classe és menys automàtic, probablement perquè la mateixa identitat de classe ja no existeix per bona part de la classe treballadora.

El dubte va quedar en l’aire: la classe social determina el vot a Catalunya? Aprofitant que anem fent un camí d’anàlisi de llarga durada amb motiu de les eleccions catalanes seguirem aprofundint en aquesta qüestió. Tot plegat per saber com es comporta l’anomenat rerepaís obrer.

Com expliquem la participació aquest 20J?

Aquest diumenge 47 municipis de Catalunya han celebrat consulta sobre la independència del país. La participació ha estat al voltant del 14%, la més baixa de totes les tongades que s’havien celebrat fins ara, si bé també és cert que la base sociodemogràfica de la població que era consultada aquest diumenge era la més desfavorable a l’obtenció d’uns bons resultats.

Al Pati Descobert hem anat presentant diferents estudis sobre com es pot explicar la participació en les consultes independentistes després de cada onada. Hi ha diverses variables que s’han erigit com a explicatives de la participació en les consultes, i el model s’ha mostrat bastant estable al llarg de les subseqüents onades. En aquest cas no ha estat menys. A continuació presentem els gràfics bivariats entre la variable participació i aquestes diferents variables.

La mida del municipi (transformada en el seu logaritme) ha estat sempre la variable més destacada per explicar la participació. Clarament, a mesura que augmenta el municipi, la participació decreix.

La tradició participativa és també rellevant al moment d’explicar la participació: en aquells municipis on normalment es vota més, també hi ha una major participació en les consultes.

La població estrangera ha influït negativament en la participació obtinguda, tot i que en aquest cas mitjançant el gràfic l’evidència no és tan clara.

Els votants d’ERC acudeixen massivament a les consultes, de manera que hi ha una relació molt clara entre l’augment dels votants d’Esquerra i la participació obtinguda.

En el cas de CiU la relació no és tan forta si bé encara és positiva.

En aquells municipis on hi ha una major diferència de participació entre les eleccions al Congrés i al Parlament de Catalunya (el que s’anomena abstenció diferencial) és on hi ha una participació menor. Bàsicament és al cinturó de Barcelona on hi ha la major abstenció diferencial. El fet de votar en les eleccions al Congrés i no al Parlament coincideix generalment amb la població castellanoparlant de Catalunya, les persones que al mateix temps són les que tenen menys propensió a votar en els referèndums d’independència.

Finalment, i per aquells que dominen en el tema, presentem el model explicatiu de la participació dut a terme mitjançant una regressió lineal en OLS. Les variables contemplades expliquen més del 70% de la variança de la participació i totes elles són significatives al nivell del 95%, a excepció de la variable onada5, que només ho és al 90%.

Què ens diu aquesta variable? Doncs analitza si, controlant per la resta de factors, el fet que la consulta s’hagi celebrat avui enlloc d’en una altra de les onades ha tingut algun efecte. I malgrat que aquesta variable no és significativa en un nivell convencional de significació, el coeficient de -2 ens indica que és probable que en aquesta darrera onada hi hagi hagut una certa tendència a la desmobiltzació.

Al Pati Descobert seguirem analitzant les consultes!

Previsió de participació en les consultes del 20J

Tal com hem fet en les darreres consultes, presentem els resultats de participació previstos d’acord amb els paràmetres observats fins al moment pels 45 municipis que celebren consulta sobre la independència de Catalunya demà diumenge 20 de juny.

Molta sort i, no cal que ho diguem, esperem que els resultats superin els que la previsió marca. De moment ja sabem per exemple que a Mataró amb el vot anticipat aquest percentatge s’ha superat. Esperem doncs que aquesta sigui la tèndència general demà!

Després de saber els resultats de les consultes, com sempre, farem un anàlisi dels resultats.

Proporcionalitat o personalisme?

Ahir al vespre vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’assemblea oberta a Montreal del partit polític Québec Solidaire. En el marc de la meva tesi doctoral m’interessa estudiar l’estratègia dels partits polítics en determinats contextos, de manera que poder assistir en primera persona en un debat entre líders i militants és una oportunitat que no es pot desaprofitar. El partit polític és marcadament d’esquerres, ecologista i sobiranista, i disposa actualment d’un representat a l’Assemblea Nacional del Quebec, elegit en el districte de Mercier (al barri de Plateau de Montreal, per entrendre’ns, la Gràcia de Barcelona).

Québec Solidaire va obtenir en les darreres eleccions el 3,8% dels sufragis. Al Parlament quebequès s’hi escullen 125 diputats en districtes uninominals, de manera que per guanyar un representant “simplement” has de ser el partit que s’emporta mes vots en un dels districtes. Aixi doncs, si be en un sistema proporcional a aquest partit li haurien correspost al voltant de 5 diputats, el sistema de the first past the post nomes n’hi atribuí un.

Hom podria pensaria doncs que aquest partit estaria completament a favor de l’adopció d’un sistema perfectament proporcional (de fet per exemple, tant UPyD com IU a l’estat han demanat en nombroses ocasions la introducció d’un sistema més proporcional). Però per gran sorpresa meva, quan el diputat de Québec Solidaire –Amir Khadir– va abordar aquest tema, la proposta del partit conservava el principi de the first past the post, i només introduïa un segon nivell d’elecció mitjançant representació proporcional.

Per entendre’ns: la seva proposta consistia en mantenir els 125 diputats al Parlament, dels quals 75 serien escollits com actualment en circumscripcions uninomimals i amb el principi de the first past the post. Els altres 50 diputats Khadir proposava que fossin escollits a nivell de regió en districtes multinominals (i no a nivell nacional en un gran districte multinominal), de manera que es pogués conservar el principi d’elecció d’una persona i de representació del territori, mes que d’un partit (els diputats al ser escollits a la regió i no a nivell nacional encara conservarien el contacte amb el territori).

Si Québec Solidaire volgués introduir un sistema proporcional de veritat on ells s’hi veiessin beneficiats hauria escollit l’opció de dividir el país en districtes multinominals elegits per representació proporcional. Tanmateix, si el partit considera important mantenir el principi de la representativitat del territori, hauria escollit que 75 diputats fossin elegits en districtes uninominals, i els altres 50 restants en un districte únic nacional (a imatge i semblança del que passa a Alemanya).

Però no! Aquests 50 diputats escollits amb sistema de representació proporcional proposava que fossin escollits a nivell de regió, de manera que es pogués conservar el principi –inviolable en el mon anglosaxó– de la representació personal. Malgrat que dividir els 50 diputats en regions perjudica manifestament el partit de Khadir (és millor per ells tenir un gran districte de 50 diputats que, posem pel cas, 10 de 5, on difícilment podran entrar), els principis de la representació personalista estan tan arrelats en aquesta cultura que no se’n poden desvincular. Fins i tot aquells que se’n veuen mes perjudicats!

No parlo de futbol ni de política

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rossell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvis al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rossell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rossell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rossell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rossell.