La sentència del TC ha agafat la meitat dels membres del Pati Descobert d’estada al Québec. Tot preguntant-nos com s’articularà la resposta davant d’una sentència que sembla satisfer als dos grans partits espanyols; resulta inevitable establir paral·lelismes amb una nació que té punts en comú amb la nostra.
L’episodi més conegut de la política quebequesa és l’històric referèndum del 1995, guanyat pels federalistes amb un marge escassíssim de 50.000 vots. No obstant, per comprendre perquè els quebequesos van assolir aquell gairebé 50% a favor de la secessió convé anar una mica enrere. El 1987 el Govern federal, de la mà del president Mulroney, assajà d’integrar el Québec al pacte constitucional canadenc, eren els acords del Llac Meech de 1987. Aquests oferien el reconeixement de Québec com a “societat diferenciada” i un paquet de mesures constitucionals (dret de veto en cas de reforma, retirada de programes federals, diverses competències exclusives i el nomenament de tres jutges de la Cort Suprema).
El Québec, signà l’acord, malgrat la reticència dels sectors més sobiranistes, però fou en va ja que el nou text acabà essent sabotejat per la resta de províncies que retardaren la seva signatura, necessària per l’aprovació, provocant que el 1990 es deixés estar el projecte de reforma. Si bé és cert que el Québec podia demanar més, havia admès ser reconegut com a “societat diferenciada” i no com a nació; i si també és cert que sabia la reticències del Canadà anglès a reconèixer-lo, va fer falta aquesta darrer decepció per convèncer-se que era pràcticament impossible que això succeís.
Doncs bé, aquest és un escenari si més no semblant al que es viu avui dia a Catalunya. La sentència de la Cort Suprema espanyola tanca la porta de manera definitiva a una manera d’entendre la relació amb Espanya que ha estat central al catalanisme polític: el pacte entre pobles, el reconeixement mutu i l’autogovern. Aquí, les formulacions confuses de la Constitució espanyola, regions i nacionalitats per exemple, queden finalment interpretades per les estructures d’un Estat que no distingeix entre l’àrbitre, el Tribunal Constitucional, i els jugadors d’un bàndol: PP i PSOE.
Quina serà la reacció catalana a aquest nou escenari? Com es reconstrueix a partir d’ara la narrativa catalanista? La reacció a la decepció constitucional quebequesa fou brutal: l’independentisme augmentà fins un històric 72%, el Primer Ministre provincial, Henri Bourassa, es convertí de la nit al dia en nacionalista i diversos líders polítics abandonaren el Partit Liberal per fundar el Bloc Quebequès d’orientació secessionista. La sacsejada menà la política de la província a l’escenari quasi secessionista del 1995. Quina serà la conseqüència a Catalunya? Serà una sacsejada de les mateixes dimensions? Quants independentises hi ha l’endemà de la sentència si fa uns mesos ja arribaven al 40%?
La pista quebequesa pot donar respostes a aquells que busquen articular una estratègia sobiranista. En aquell cas el lideratge fou fonamental i dos homes marcaren la deriva política: Lucien Bouchard i Jacques Parizeau. El primer, després de la decepció de Meech optà per la valentia d’abandonar la cadira al govern federal i fundar el Bloc Quebequès; el segon, liderà el Partit Quebequès cap a la fi de l’etapisme i aconseguí guanyar les eleccions convocant un referèndum secessionista el segon any de mandat. Així doncs en aquell cas es produí un canvi en la inèrcia establerta que permeté obrir un nou escenari i posar sobre la taula una resposta en forma de sobirania-partenariat. Serà aquesta la resposta a Catalunya?
Publicat a Crònica.