Arxivar per Octubre de 2009

Són els votants de CiU més immunes a la corrupció?

L’altre dia el president de la Generalitat, José Montilla, va fer les següents afirmacions, en clara al·lusió a Convergència i Unió: “a la dreta i al seu electorat li afecta poc la corrupció”. Van ser unes declaracions prèvies al cas Santa Coloma, que d’una batzegada s’ha emportat el seu alcalde, als exconsellers Prenafeta i Alavedra i a un bon grapat de càrrecs electes locals i de gestors d’organismes públics. Montilla, doncs, criticava una certa incapacitat de l’electorat convergent de ser crític amb els seus polítics i de castigar-los quan calia.

Els efectes de la corrupció sobre el vot continuen sent un dels grans misteris del comportament electoral, sobretot perquè generen una clara paradoxa: per què continuem votant als polítics corruptes?

A l’espera que un company nostre que està estudiant el tema en tregui l’entrellat, es poden fer algunes reflexions:

L’explicació més convincent acostuma a apuntar a la nostra “ceguesa” política, a la manera en què tenim d’avaluar el món públic. Així, quan esclata un cas de corrupció a un partit proper al nostre, tendim a considerar que aquest ha estat un cas aïllat. Flor d’un estiu. En canvi, quan la corrupció afecta al partit rival, de seguida ja considerem que tota la formació és corrupta.

Des d’aquest punt de vista, i posats a especular parcialment, Montilla podria tenir raó: força estudis acostumen a assenyalar que CiU té un nucli dur d’electors i que, en canvi, el PSC té uns electors més volàtils. Almenys a les autonòmiques.

Una segona aproximació, però, l’hem de trobar en el mapa conceptual que els electors “dibuixen” a l’hora de decidir el seu vot. Dins d’un diagrama multidimensional la corrupció és només un dels temes més a tenir en compte i acostuma a anar per darrera d’altres temes com l’economia, les polítiques socials o, en termes generals, la proximitat ideològica amb un partit. Això no vol dir que no es doni importància a la corrupció, sinó que a l’hora de decidir el vot es donen prioritat a temes que es consideren més importants.

Aquí els socialistes ja no surten tan ben parats, sobretot si analitzem la dècada dels noranta i com el PSOE va obtenir victòries malgrat els continus escàndols de corrupció que es destapaven. Fins i tot la “dolça derrota” de l’any 1996 s’atribueix més a l’abstenció d’una part important d’electorat socialista que al càstig dels seus electors per la corrupció destapada en els darrers anys.

Amb tot, siguin o no certs els casos de corrupció, la imatge de la política ja queda tocada, sobretot per les generalitzacions que es fan urbi et orbe. Per això, declaracions com les del President, apel·lant a la ignorància o “vena als ulls” d’una part dels ciutadans poden ajudar a embrutir una mica més el panorama i, a dia d’avui, fins i tot se li pot girar tot en contra.

En general els estudis sobre corrupció ens indiquen que el càstig electoral (accountability) acostuma a ser reduït i que depèn en bona part de què ofereix l’oposició com a alternativa. Vincular casos de corrupció amb pèrdua immediata de suport s’acostuma a fer, però la demostració que el mecanisme funciona dista de ser perfecte.

Fa un temps algú va dir que “si presentem una escombra, guanyem igualment”, fent referència a la poca capacitat dels votants d’un municipi per valorar o castigar la feina feta per l’alcalde de torn. I podia tenir raó, sobretot si l’escombra de l’oposició tenia forats i no era capaç de presentar un projecte creïble.

Així doncs, el problema sembla que no és tant d’escombres, sinó d’un sistema i d’una determinada forma de fer política que desacredita a aquells que s’hi impliquen per convicció i voluntat i desgasta uns ciutadans que s’ho miren sense saber quina cara posar.

Anuncis

Vacances i riquesa

El Pati Descobert fa dos estius va comprovar si la duració de vacances estiuenques incrementava la productivitat un cop l’etapa de vacances havia passat. Ho podeu llegir aquí.

Ara és The Economist que ha volgut mirar si les vacances es relacionen amb la riquesa. Segons conclouen, el seu “work ethics” pot explicar la generació de riquesa americana. Tanmateix, segons es veu al gràfic, no sembla que per les poques vacances que tenen la riquesa sigui molt més elevada que la resta de països.

Potser els hauríem de recomanar, com fèiem fa dos anys, que a més vacances, més productivitat…

Sobiranisme a la jamaicana?

L’actualitat política alemanya ha donat aquests dies una sorpresa fins i tot als analistes polítics més perspicaços. A l’Estat federat de Saarland s’ha format una coalició de govern, amb un únic precedent a la ciutat d’Hamburg, amb els conservadors de la CDU, els liberals de l’FDP i el partit ecologista Die Grüne (Els Verds). Els darrers tenien la paella pel mànec, ja que, amb menys del 6% del vot, feien de frontissa entre una possible majoria d’esquerres sumant amb el centreesquerra a la baixa de l’SPD i l’esquerra a l’alça de Die Linke. L’antipatia entre la militància ecologista envers la figura d’Oskar Lafontaine, líder de Die Linke, sembla que ha estat el que ha acabat permetent aquest pacte de govern. Un acord que ja ha estat qualificat de contranatura per alguns líders dels verds, com ara l’històric militant d’esquerres i eurodiputat Daniel Cohn-Bendit. En tot cas, la premsa alemanya no ha tardat a trobar un símil humorístic a partir dels colors corporatius que identifiquen aquests partits: el negre, el groc i el verd; i han qualificat la coalició com a “jamaicana” per la semblança amb la bandera de l’estat del Carib de Jamaica.

Per uns la coalició de govern formada a Saarland evidencia la moderació ideològica dels ecologistes alemanys, situats a l’extrema esquerra no fa pas gaires anys. La coalició jamaicana és per aquests, doncs, la constatació que Die Grüne ha deixat de ser un partit d’esquerres. Per uns altres, és una prova que la política consisteix en la capacitat de buscar suports, de bastir pactes, més enllà de les diferències apriorístiques. Més al nord, a la Gran Bretanya, el president escocès Alex Salmond sembla que s’ha acollit a la darrera hipòtesi fent seva l’estratègia jamaicana. Conscient que el seu partit està en minoria al Parlament de Holyrood i de la dificultat que això pot comportar per tirar endavant els seus plans sobiranistes, s’ha posat a treballar per buscar suports. Si bé ja comptava amb el suport dels verds, els darrers dies, aprofitant el congrés del seu partit a la localitat d’Inverness, ha buscat la complicitat dels liberals, que segons algunes filtracions podrien simpatitzar amb les demandes sobiranistes de l’SNP. I ho ha fet oferint la possibilitat d’incloure solucions intermèdies a la secessió en un hipotètic referèndum sobre la qüestió, i remarcant la voluntat de mantenir Escòcia dins la corona britànica. Així doncs, Salmond busca probablement reforçar les seves propostes al Parlament anant de la mà dels diputats verds i dels liberals, en certa manera a la “jamaicana”, com a Saarland.

Tot i que en el cas escocès els colors de la coalició no són exactament els de Saarland, les semblances amb la via jamaicana són prou interessants. L’illa de Jamaica, colonitzada pels britànics, aconseguí separar-se de la Gran Bretanya. Després de formar part d’una mena de federació inestable de les Índies Occidentals del 1958 al 1962, optà per la secessió quan aquesta federació quedà finalment dissolta, però es va mantenir dins la corona britànica d’Elisabet II. Els deu anys posteriors a la independència, amb un estat propi, Jamaica va créixer un 6% anual.

Article Publicat a Tribuna Catalana

Paraula contra paraula

Una de les citacions de Pujol ha creat debat i ha merescut una rèplica de Raimon Obiols (PSC).

El text el teniu aquí.

Obiols diu el següent:

“Però és que, a més, recordo bé aquell debat del 26 d’octubre de 1981, en el que per cert participava també (Pujol l’oblida) en Josep Verde i Aldea. Va ser una discussió molt animada. En cap moment vaig dir res del que Pujol diu que vaig dir. En un moment donat, vaig dir (ho reprodueixo de l’hemeroteca de La Vanguardia) que “per a nosaltres i els nostres fills volem que CDC canviï d’opinió“, no donant suport a la decissió de Calvo Sotelo d’entrar abruptament a l’Otan (seqüel.les del 23 – F!). D’aquesta frase a la que “cita” Pujol hi ha, em sembla, una distància sideral”.

Desconec si alguna hemeroteca ho guarda. Si no, tot plegat serà qüestió del terreny sempre pantanós de la política.

Despotisme il·lustrat socialista

Com el primer volum, apassionants les memòries de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. De frases, en podríem destacar moltes. Així ho farem quan el llibre l’hagi acabat. De la primer part, però, sobresurt la important crítica que reben els socialistes (sobretot els socialistes catalans) en alguns dels passatges. Aquí en podeu trobar tres exemples.

“Els socialistes tenen mentalitat de despotisme il·lustrat. Un despotisme, ben entès, compatible amb la democràcia. Diuen: “Nosaltres indicarem el poble què s’ha de fer”. Als anys vuitanta, quan el PSOE governava amb majoria absoluta i era […] el “rei del mambo” a Espanya, la tendència se li va acusar molt. Tant, que l’any 1988 va decidir celebrar amb tota solemnitat i tota la pompa el segon centenari de la mort de Carles II, el rei que més clarament ha representat a Espanya el despotisme de què parlem”.

“A partir del moment que en Calvo Sotelo va haver de formalitzar la petició d’ingrés a l’OTAN, l’oposició de les esquerres es va fer molt virulenta. […] En un debat que va mantenir amb en Miquel Roca i en Joaquim Molins, en Raimon Obiols, el líder del PSC, va arribar a dir: “Aquests senyors de CiU estan disposats a permetre que els míssils de la Unió Soviètica amenacin els nostres Jordis i les nostres Núries”. Aquestes paraules em van fer molt mal”.

“Els socialistes no han tingut un projecte de país, i crec que no el tenen. Parlaven de la conveniència de l’alternativa al nostre govern, cantaven “visca, visca, visca, Catalunya socialista!”, creaven institucions i equipaments paral·lels als nostres com a contrapoder, però un programa sòlid i engrescador, un programa que es pogués encarar al nostre no l’han tingut. Només ERC, amb la idea de la independència, després mal administrada, va dir una cosa nova, il·lusionant, a la qual molta gent es va enganxar”.

On ens porta tot això?

Fa pocs dies, en una tertúlia informal, un home no adscrit a cap partit polític ens preguntava sobre les consultes populars municipals. Ens deia “I ves, on porta tot això?” Tot i que hi donava suport i participava activament en l’organització de la consulta del seu poble per al proper 13 de desembre, tenia aquest dubte lògic i existencial. Per a què serveix tot plegat? La reflexió era fruit de constatar que, malgrat l’eclosió de consultes, el mapa resultant dibuixa allò que ja sabíem: una Catalunya sobiranista a l’interior, als pobles petits i mitjans majoritàriament catalanoparlants, alllò que se n’ha dit rerepaís; i una Catalunya que no s’ocupa d’aquesta qüestió o que, senzillament, hi està en contra. Dues Catalunyes, per tant. Només cal comparar el mapa de consultes populars amb el que va confeccionar Marc Belzunces, a partir de dades d’enquesta, per adonar-se que són un veritable calc. Aquesta constatació ens porta a una hipòtesi plausible: les consultes són una mobilització sobiranista allà on ja hi ha sobiranistes, una mobilització equiparable a fer manifestacions, xerrades o penjar estelades al balcó. En resum, una reiteració d’allò que ja sabíem amb l’objectiu de fer-ne una fotografia municipi per municipi acompanyada d’una litúrgia diguem-ne pseudoelectoral que amplia un xic el repertori d’acció col·lectiva sobiranista. És aquest, doncs, el producte final de les consultes populars? Pensem que no. Les qüestions derivades de les consultes populars poden ser diverses i més interessants que una mera constatació del que ja ens deien les enquestes.

Independentisme2001

En primer lloc, són una clara reivindicació del protagonisme de la societat civil davant dels partits polítics. Malgrat la composició de la plataforma Decidim.cat, el marge d’actuació dels partits polítics queda constret pel requeriment legal que les consultes siguin organitzades des d’entitats privades. Aquesta imposició de la justícia estatal és un veritable entrebanc a l’hora d’organitzar els comicis; però ha fet un favor a la societat civil imposant-ne per llei el protagonisme. Només hi ha consulta allà on una entitat ho impulsa. Es garanteix, per tant, que la tutela dels partits a l’estil top-down sigui complicada d’exercir. En segon lloc, el caràcter constitutivament democràtic de les consultes crida a participar col·lectius que queden desplaçats en una mera manifestació o mobilització clàssica. Aquesta virtut permet que el debat sobre la secessió surti del tabú en què ha viscut els primer trenta anys de la democràcia i sigui una opció a a tenir en compte dins les equacions i futuribles polítics de la ciutadania. En tercer lloc, aquesta normalització del debat secessionista permet reobrir el debat sobre la naturalesa del catalanisme, considerat autonomista per uns i federalista per d’altres; el secessionisme democràtic es postula com un element regeneracionista del catalanisme del segle XXI. Així doncs, lluny de ser una fotografia estàtica d’allò que ja sabíem, les consultes ens plantegen una oportunitat de regeneració democràtica, impulsada des de la societat civil i marcada per elements que han estat constitutius del catalanisme: modernització innovadora i democratització. A desgrat d’aquest apunt optimista és cert, tal com s’ha dit des de les mateixes entitats organitzadores, que aquestes qualitats es poden pervertir fàcilment. D’una banda, cedint el protagonisme que la legalitat ha acabat atorgant a aquestes entitats; de l’altra, fent-ne un ús partidista i publicitari descuidant les garanties democràtiques que ha de tenir tot procés electoral que es vulgui anomenar així. Tot dependrà, com sempre, d’allò que la ciutadania sigui capaç de defensar.

Article publicat a Crònica.cat

—————————————————————————————–

La Catalunya sobiranista

Avui us deixem amb un mapa molt interessant que hem trobat al diri AVUI sobre la Catalunya sobiranista, o almenys aquella que ho intenta.
Sobten o ens agradaria remarcar algunes coses:

  1. la gran majoria de poblacions que volen fer el referèndum estan a la demarcació de Barcelona.
  2. fins i tot poblacions amb elevats nivells de població immigrant volen fer-la, com El Papiol, Molins de Rei o Vallirana. Veurem què passa allà amb la participació…
  3. Important presència de consultes a la Plana de Lleida però en canvi ni una a la zona prepirinenca i pirinenca.
  4. Minoritària presència de consultes a la zona del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. En comarques com el Baix Camp amb clar domini Convergent, o del Priorat, amb més presència d’ERC sobta que no se n’hagin tirat més endavant. I més sabent que quan la consulta d’Arenys es va plantejar, es va dir que hi havia poblacions del Baix Camp interessades. Qüestió de coordinació entre municipis? ja arribaran en la segona tongada?
  5. Cada dia més es manifesta una Catalunya central molt nacionalista, sobretot a les zones de l’Annoia, el Bages, part del Vallès Oriental, i especialment a Osona. En aquesta darrera comarca, faran referèndums en la pràctica totalitat dels municipis.
  6. I en darrer lloc: per què a la “perifèria” hi ha tan pocs referèndums, Catalunya peca, igual que Espanya, de centralisme? I la resposta molt em temo és que sí!

En fi, què en penseu?


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter