Arxivar per Juny de 2011

L’èxit de la CUP (I): on es presenta?

Malgrat que ja fa uns quants dies que vam analitzar  els resultats electorals obtinguts pels diferents partits polítics (abans ho havíem fet per CiU i PSC aquí, pel PP, ERC i ICV aquí, i per PxC aquí) que es van presentar a les eleccions municipals de fa un mes, érem ben conscients que ens faltava la CUP. Els cas de la CUP és altament interessant i per tant no ens volíem conformar amb una anàlisi simplista. Així doncs, en els propers dies presentarem dues anàlisis que ens semblen d’especial rellevància per un partit com les CUP que té per política presentar-se només a municipis on tenen una presència a nivell de carrer important. Ens preguntarem: 1. On es presenten les CUP?; i 2. Com s’explica el seu èxit electoral? Tal i com ja vam fer en l’anàlisi de PxC, emprarem models estadístics per explicar aquest parell de preguntes.

Comencem avui l’anàlisi preguntant-nos on es presenta la CUP. Per a analitzar-ho duem a terme una regressió logística (per a variables binàries on 0= no es presenta la CUP i 1= la CUP es presenta) introduint una sèrie d’elements que poden resultar explicatius del comportament de la candidatura independentista. Els resultats, pels més avesats a l’estadística, els presentem en una taula més avall.

En primer lloc, sembla ser que la mida de la població i les probabilitats de la CUP de presentar-se segueixen un patró en forma de U: dins del grup dels municipis més petits la CUP sembla que té més probabilitats de presentar-se en aquells de dimensions més reduïdes que no pas en aquells una mica més grossos. Ara bé –tal i com el terme quadràtic de la regressió logísitica ens mostra– a mesura que la mida del municipi augmenta, les probabilitats de les CUP de presentar-se també augmenten. Hi ha evidència suficient per afirmar que la CUP ara mateix es presenta en els municipis mitjans i grans del país, mentre que entre els municipis més petits té una major tendència a presentar-se en aquells amb menys població.

La taxa d’atur també sembla erigir-se com a un factor explicatiu de la decisió de competició per part de la CUP: en aquells municipis on la taxa de desocupació és més elevada, la CUP s’hi presenta més. Els mecanismes que poden explicar aquest fet poden ser diversos, però potser el més plausible apunta al fet que, és en els municipis on hi ha un major nombre de persones desocupades on hi ha major decepció per la política i, per tant, una major predisposició a votar un partit alternatiu com la CUP. Deixem una pregunta a l’aire: el context econòmic del municipi afavoreix que s’hi formi una CUP local?

Un factor que és determinant de la decisió d’entrada del partit és el percentatge de persones nascudes a Catalunya.  Les files de militants de les CUP provenen en una gran mesura de persones nascudes a Catalunya, i malgrat que el seu discurs en relació a la immigració és molt obert i favorable a la integració, els membres del partit són encara avui majoritàriament nascuts a Catalunya i catalanoparlants.

Finalment hem introduït la variable associacionisme i obtenim uns resultats força curiosos: el percentatge de persones afiliades en associacions nacionalistes (calculades a partir del nombre d’afiliats a Òmnium Cultural en cada municipi) és una variable rellevant al moment d’explicar la decisió de competició de la CUP només en els municipis més grans: és a dir, en els municipis petits, el fet de tenir un major nombre de persones afiliades en organitzacions nacionalistes no és suficient per explicar l’entrada del partit en competició; és només quan el quòrum de persones nacionalistes associades és suficientment alt quan aquestes poden decidir presentar una candidatura per la CUP. El següent gràfic mostra les probabilitats de presentar-se en funció de les associacions per 1000hab*log població. Malgrat que la interpretació de la variable és complexa, aquesta mostra que a mesura que les persones afiliades a associacions nacionalistes en municipis grossos augmenten, les probabilitats de la CUP de presentar-se també ho fan.

La participació a Catalunya: un fet diferencial

De totes les dades de les eleccions municipals, una ha passat aquest cop bastant inadvertida: la de la participació electoral. Normalment baixa, la participació registrada el 22 de maig no ha produït grans escarafalls ni les habituals proclamacions al buit, malgrat que la xifra catalana és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Concretament, del 55,01%. Només en les eleccions del 2006 la participació va ser tan baixa (el 53,86%).

L’ideal democràtic àmpliament acceptat ens diu que la participació hauria de situar-se al 100%. Només així es podria obtenir una representació plena de cadascun dels ciutadans i ciutadanes que componen el nostre país. No és difícil de veure que Catalunya es troba en aquests moments lluny d’aquest ideal i, de fet, cada vegada se n’allunya més.

El següent gràfic mostra la participació en les darreres eleccions celebrades en els últims anys al nostre país. Ràpidament s’observa que el percentatge de vot no ha estat constant i que hi ha una variació elevada. Les eleccions més participades són, per aquest ordre, les generals, autonòmiques, locals i europees, aquestes últimes a molta distància.

Fins i tot en les general, per què es dóna constantment aquesta xifra tan baixa? Els politòlegs Reif i Schmitt van anomenar “eleccions de segon ordre” a les eleccions europees, caracteritzades per una baixa participació, l’augment del vot de càstig i el creixement del vot protesta. Unes característiques que es poden aplicar a grans trets a les eleccions locals i autonòmiques.

Però aquesta explicació és limitada atès que la catalana constitueix una xifra especialment baixa. Quin són els motius que, una vegada i altra, porten a Catalunya a unes xifres de participació baixíssimes? Tradicionalment hi ha hagut un argument que s’ha imposat i que s’ha referit, sobretot, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que la manca de partits d’esquerra espanyolista deixava orfe un espai d’oferta política important.

Les eleccions municipals trenquen amb força aquest argument. Fins i tot en comicis d’estricta òptica local, en què la proximitat i la coneixença amb els polítics juga un paper important, els nivells d’abstenció són considerablement elevats. L’argument que Catalunya té quelcom especial relacionat amb una mena de nacionalisme dominant ofegador per uns quants ja no resulta vàlid, fins i tot menys quan aquest espai d’oferta política s’ha progressivament ocupat.

Al meu entendre l’estudi de la participació/abstenció catalana s’hauria de reenfocar i situar-se de nou en paràmetres reals. Dos factors emergeixen com a viables a l’hora d’explicar-la: 1) Contextuals. Se li dóna un pes exagerat a l’hora d’explicar l’abstenció, però és cert que la imatge de la política no passa pel millor moment. La correcta connexió ciutadania-política genera una confiança que atrau més persones a les urnes, trencant l’espiral de la desafecció i diluint la insatisfacció. 2) Interès per la política. Tot sovint preguntar-se per què la gent no vota resulta paradoxalment incorrecte per estudiar la participació. Convé preguntar-se: Té interès la gent per votar? L’interès per la política és baix, raquític, i, si bé és cert que la política en té part de culpa, força gent té un desinterès previ a qualsevol contacte polític que el porta a abstenir-se permanentment.

Hi ha factors conjunturals que mouen la participació, com l’economia, el perfil polític del candidat o determinades polítiques públiques, però només arribant a les raons de fons es podrà arribar a augmentar unes xifres constantment baixes i que s’estan convertint en un altre fet diferencial català.

Cinc sortides dels Indignats

El moviment dels Indignats es planteja el futur de la mobilització i estudia les sortides de les seves propostes. Una crítica generalitzada ha estat la falta de concreció,  el cert és però que els documents aprovats en contenen moltes de propostesI una pregunta recurrent és: com les duran a terme? A continuació analitzem cinc sortides del moviment.

Reformes legislatives. La llei electoral espanyola s’ha convertit en el blanc més popular del moviment, en part gràcies als mitjans de comunicació i als càlculs electoralistes d’IU o UPyD . Aquesta, però, té el problema que està exclosa de la reforma per iniciativa popular segons la Constitució espanyola. De fet, cap llei orgànica pot ser modificada via ILP a l’Estat espanyol, això inclou: tributs, drets fonamentals o lleis internacionals entre d’altres.

A Catalunya aquesta situació canvia, els requisits per aconseguir signatures són més laxes(50.000 firmes) i en principi es poden fer iniciatives de tot tipus malgrat que han de superar l’aprovació de la mesa del Parlament. Una iniciativa amb èxit ha estat la prohibició de les curses de braus; un fracàs fou la proposta de recollir signatures per un referèndum d’autodeterminació, que la mesa rebutjà.

Reforma constitucional. Modificar la figura del cap d’Estat o l’estructura de l’Estat, introduir la revocació de càrrecs o incorporar del dret a decidir de les comunitats històriques o autònomes, per exemple, requeriria una reforma constitucional. Si el camí de les ILP és complicat, aquest encara ho és més. La reforma del “cor” de la Constitució requereix una majoria de dos terços a les Corts, la convocatòria d’eleccions i una nova majoria de dos terços ratificada per un referèndum. Així, el procés exigiria el consens dels grans partits espanyols PP i PSOE, o un improbable tomb espectacular del sistema de partits equiparable al de l’Itàlia de principis dels 90.

Pressió política. Establir la marca “Indigants” com una mena de “grup de pressió” és una opció que també contemplen molts acampats. La idea és intentar introduir als programes dels partits tradicionals o de nous partits el màxim de demandes per la via de la pressió a la seva militància i als seus líders. No queda clar però si aquesta via passa per formar part dels partits existents o per realitzar reunions o comitès de seguiment de càrrecs polítics a l’estil dels “lobbies”. Algú ja ha assenyalat, però, que el poder econòmic sol ser molt més persuasiu que la societat civil a l’hora de pressionar governs i partits.

Moviment antagonista. Consolidar-se com un moviment de “ruptura constituent”, com un cert poder paral·lel al de l’Estat, és una opció que ha anat prenent força sobretot entre els acampats més alternatius. Els Indignats han sorprès als moviment socials que ara busquen reestructurar-se permantenir el pols amb el poder que significa haver guanyat una certa “legitimitat” per estar a la plaça. Per aquesta opció, però, resulta difícil veure una sortida a les propostes del consens de mínims, molts alerten del perill que el moviment acabi tenint-se a ell mateix com a objectiu o limitant l’acció a enfrontar-se a l’autoritat només per viure del conflicte permanent.

Dissolució. Finalment, un sector dels indignats considera que la popularitat del moviment ja ha fet que aquest aconseguís els seus objectius: conscienciar de la baixa qualitat democràtica, de la situació crítica de l’economia, de la falta de futur dels joves o de l’enorme poder del sector financer. Aquests consideren que el moviment pot reorganitzar-se quan ho necessiti però que no cal buscar cap nova via per canalitzar demandes. No obstant, l’afany de les assemblees per reestructurar-se i acabar de consensuar propostes de mínims fa pensar que hi ha Indignats per una bona estona.

El racisme de PxC

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter