Arxivar per Desembre de 2010

Qatar i el seu entorn

Després que el FC Barcelona arribés a un acord amb la Qatar Foundation, els experts en el sistema polític qatarià han proliferat. Que sí és una democràcia, que si és una dictadura, que si és una dictadura però on no s’hi viu tan malament, que si n’hi ha molts que estan pitjor… Qatar és un emirat on, constitucionalment ,la consagració de la llibertat de culta, o el dret d’associació i d’expressió estan garantits. La resta, prou conegut: l’Emir és hereditari i el primer ministre és escollit pel monarca (de fet, el primer ministre, Abdullah, és germà del monarca). El disseny es completa amb un Consell Consultiu (Majlis al-Shura) de 35 membres, escollits també pel Monarca per un període de tres anys. El 2003 es va aprovar un referèndum en què es preveia un Consell Consultiu de 45 membres, trenta dels quals escollits per voluntat popular. Constitucionalment es preveuen unes eleccions presidencials l’any 2011 i unes parlamentàries l’any 2013. Però, com bé de preveure, és més fàcil establir-ho que fer-ho i ningú confia que aquests processos es facin de forma neta i democràtica (en el sentit “occidental” del terme).

Qatar  no és pas una democràcia. Però, és una autocràcia absoluta? Quina diferència té amb els estats del seu entorn? Hi ha un conegut índex, el Polity IV (aquí), que codifica si un Estat és una democràcia o una autocràcia. Es tracta d’un índex que va de +10 (democràcia absoluta) a -10 (autocràcia absoluta). Per exemple, gairebé tots els països europeus tenen un valor de +10. No es tracta d’un índex totalment fiable (de fet, la majoria de crítiques que se li poden fer les assumeixo plenament), però sí que ens pot proporcionar una guia. Vegem on se situa Qatar en relació als països de l’entorn.

Un apunt inicial: Somàlia i Iraq tenen un -77 i -66, respectivament. Aquest valor indica que es troben en un període transitori o d’interregne. Si ens fixem en la resta, veiem que Qatar ocupa l’última posició, juntament amb Aràbia Saudita. La resta de països del Golf Pèrsic o de la Península Aràbiga són autocràcies menys “dures” que Qatar o Aràbia Saudí. Avís: aquest valor no explica la qualitat de vida dels ciutadans. Simplement ens diu que, formalment, Qatar no és una democràcia. No només això, sinó que és una autocràcia (gairebé) perfecta.

Per tant, una organització com Qatar Foundation, creada d’un estat autocràtic, per molt que un li pugui veure valors positius per la societat, és difícil que s’identifiqui amb els valors d’altres Estats democràtics al món. Firmar un acord per diners és totalment legítim i, de fet, els governants estan per prendre decisions. Però basar aquestes decisions en qüestions morals o ètiques és perillós, sobretot si davant hi ha un territori que se situa en el costat oposat del que seria una democràcia formal, institucional i de garanties.

Anuncis

Efecte dòmino?

El model autonòmic iniciat al 1978 va tocar sostre amb la Sentència del Tribunal Constitucional de L’Estatut. Aquesta ha estat el detonant d’un efecte dòmino de recentralització  per la via judicial. Ara una nova fitxa cau:  el Tribunal Suprem desautoritza la immersió lingüística.

La Sentència del Tribunal Suprem estableix que tant el castellà com el català poden ser llengües  vehiculars de l’educació. S’atorga la raó a tres famílies que van demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el castellà es “reintroduís” a l’educació catalana de manera “proporcional i equitativa”, i que els escrits i comunicacions amb el centre es poguessin fer en castellà. Tot i que, en un principi la Sala del Contenciós Administratiu del TSJC va desestimar el recurs al desembre del 2008, ara el Tribunal Suprem anul·la la decisió del Superior de Catalunya –en base a la STC- tot afirmant que :“El català ha de ser, per tant, llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però no l’única que gaudeixi de tal condició”, com també que, “el castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”.

Llegeix-lo sencer a El Pati dels Tarongers.

 

Esquerra i Solidaritat: junts a les municipals?

Aquests darrers dies hem pogut escoltar diverses declaracions de líders polítics d’Esquerra i de Solidaritat sobre la possibilitat que ambdós partits polítics puguin arribar a acords puntuals per tal de concórrer conjuntament en alguns municipis en les properes eleccions locals. Si abans de les eleccions al Parlament de Catalunya la crida a la Solidaritat Catalana feta per Joan Laporta no va tenir gens d’èxit, què ha canviat ara perquè ambdós partits estiguin disposats a parlar sobre possibles acords a nivell municipal? Quines són les possibilitats d’èxit d’una proposta com aquesta? I finalment, és probable que l’acord pugui transcendir l’àmbit local i aplicar-se, per exemple, a les eleccions generals del 2012?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Els partits i la crisi de la ‘mà invisible’

Hi ha un consens ampli en afirmar que la crisi financera/econòmica dels darrers anys serà vista pels llibres d’història com una de les més importants dels últims temps. La sacsejada financera ha tingut conseqüències a diferents nivells i, per alguns, fins i tot suposa un punt d’inflexió important. L’impacte de la crisi, iniciada a finals del 2007 i desenvolupada a partir de l’any 2008, també sembla haver afectat en la manera de fer política arreu del món.

O no. Desitjar el que passarà no equival al que ha passat.

Convé preguntar-nos: quin efecte ha tingut la crisi econòmica sobre el plantejament dels partits polítics? Ha mogut o canviat les seves postures? Per exemple, una de les opinions de fons és que, després del terrabastall econòmic, no és bo creure tant en la llei del mercat i en la mà invisible que  mou l’economia. Per tant, si l’opinió social es mou, i els partits representen les preferències ciutadanes, esperaríem també que les formacions polítiques es moguessin d’acord amb l’opinió ciutadana. Són, per tant, més d’esquerres els partits ara que abans de la crisi? Creuen menys en la “mà invisible”?

Seguei llegint a El Pati dels Tarongers (aquí).

L’independentisme després del 28-N

La frustració de l’independentisme generada pel cicle de mobilitzacions anterior a les eleccions ha fet que circulés la idea que aquest està en declivi. No obstant això, l’enquesta de GAPS per a l’Ara ha demostrat que, lluny d’haver entrat en decadència, el secessionisme post 28-N és més viu que mai. Tot apunta que la paradoxa que descrivia Jordi Muñoz, és a dir, quan la independència sembla tenir més suport (proper al 40%) perd representació al Parlament, és en realitat una transformació d’aquesta opció política. Tres aspectes semblen haver canviat profundament després del 28-N:

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers (prem aquí).

El fantasma de l’extrema dreta

Just a l’equador del recompte de vots, i abans que el líder d’Unió Democràtica donés la ja coneguda com a “Enquesta d’en Duran”, un partit feia “esforços” per acaparar l’atenció dels espectadors. Plataforma per Catalunya (PxC) centrava l’atenció d’uns ciutadans que no s’ho acabaven de creure (probablement fins i tot la d’alguns que els van votar). Amb 75.321 vots (2,42%), el partit d’Anglada escampava la por d’aquells que en algun moment vam creure que podria arribar a ser el novè partit del Parlament.

Per què aquesta magnitud de vots? D’on venen les paperetes de PxC? O, dit d’una altra manera, en quines condicions els catalans decideixen donar suport a aquest partit?

[Continua llegint-lo a El Pati dels Tarongers]


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter