Archive for the 'Estats Units' Category

Les armes americanes (I)

Consternat per un nou episodi de matança indiscriminada, els Estats Units veuen de nou com les armes de foc són les tristes protagonistes de l’actualitat. L’impacte de la matança a l’institut de Columbine ja va crear un gran impacte en la societat americana. Ara, però, l’intent d’acabar amb la congressista Gabrielle Giffords ha donat una nova dimensió a l’assumpte de les armes americanes: els polítics com a blancs a eliminar.

D’ençà del succés, un dels eterns debats americans s’ha tornat posat sobre la taula: augmentar les restriccions per adquirir armes de foc o deixar-ho en l’status quo? L’editorial del The New York Times d’ahir assegurava: “Les lleis d’armes [d’Arizona] són de les més indulgents, permetent fins i tot a un home pertorbat com Loughner comprar una pistola o portar-la sense permís. […] Ara, havent vist de primera mà l’horror de la violència política, Arizona hauria de liderar la nació en silenciar les veus de la intolerància, demanar el final de les temptacions que porten a massacres i imposar controls als instruments que les permeten”. Com sabem, no tothom pensa igual.

Des d’un punt de vista europeu el debat sobre les armes és difícil. Se’ns fa estrany la recurrència a un argument individual (el dret a posseir armes) quan les implicacions afecten a un tercer en un terreny tan fonamental com el del dret a viure, dret essencial. Els motius que porten a una part important de la societat americana a fer-se amb una arma de foc són diversos, creant una situació complexa d’entendre (i de solucionar) per un observador extern. Només cal recordar, per exemple, que a Arizona la possessió d’armes no constituïa un debat polític. No només això, sinó que Giffords hi estava a favor i ella mateixa posseïa armes de foc a casa seva.

Contingua llegint a El Pati dels Tarongers.

La dretanització de la protesta: El cas del Tea Party

La protesta és un fenomen que ha anat evolucionant en les societats occidentals en els darrers anys. Si fa unes dècades el ciutadà protesta es relacionava amb una persona crítica amb el sistema polític o econòmic –i generalment d’esquerres- en l’actualitat el perfil del ciutadà que protesta és molt més heterogeni.

És en aquest nou perfil de ciutadà-protestant on podem englobar el naixement als EUA del Moviment Tea Party . Aquesta agrupació, que vol evocar la revolució americana de 1773, va sorgir a principis del 2009 donant el tret de partida a una sèrie de manifestacions coordinades a diferents ciutats dels Estats Units. Aquestes protestes eren la resposta a les lleis de caire socialdemòcrata que havia implementat o pensava implementa l’administració Obama. Les reivindicacions d’aquest moviment es concreten en reduir els impostos, defensar les llibertats individuals i advocar que l’estat interfereixi mínimament a la vida dels ciutadans. Enquestes recents apuntaven que al voltant d’un 18% dels ciutadans americans veien amb bons ulls aquest moviment. El perfil d’aquesta persona és el d’un home blanc, republicà, casat i major de 45 anys. Sens dubte, característiques ben diferenciades del que tradicionalment era el perfil de protestant: home jove, d’esquerres i amb nivells elevats d’estudis.

Però per què s’han produït recentment aquestes protestes? I per què aquestes han virat cap a posicions ideològiques més conservadores?

El primer factor està relacionat amb la desafecció i la desconfiança política. A mesura que augmenta el grau de desafecció institucional i la desconfiança amb les eleccions i les institucions, més mobilització es produirà. La literatura demostra que hi ha una relació clara entre aquests factors. Les reformes que el President Obama ha volgut implementar conjuntament amb la crisi econòmica han fet incrementar considerablement la desconfiança a les institucions. Segons Gallup , 6 de cada 10 ciutadans als EUA consideren que els polítics no tenen en compte les opinions de les persones com ells (el que en termes politològics es coneix com a confiança política externa)

En segon lloc, i d’acord amb l’estudi realitzat per Brücker i Grüner hi ha una relació entre el nivell de creixement de l’economia i donar suport a plataformes d’extrema dreta i partits polítics nacionalistes a les democràcies occidentals. Aquests autors exposen que quan no es produeix creixement econòmic o aquest és molt lleuger  hi haurà més suport a aquest tipus de plataformes. Malgrat tot, els autors adverteixen que és difícil que aquestes plataformes guanyin majories.

En conclusió, s’observa que les èpoques de crisi econòmica porten a una major desconfiança en les institucions i poden incrementar el suport de plataformes  d’ideologia populista o fins i tot d’extrema dreta. I el Tea Party n’és un primer exemple. En vindran més? Són les societats de l’Europa occidental encara més vulnerables a aquest tipus de moviments?

Invertir en borsa política

En política saber què passarà és un estratègia, una capacitat d’anàlisi, una apel•lació a l’electorat per obtenir rèdits futurs i, fins i tot, una predicció més o menys encertada. La política en forma d’enquestes als diaris és, fonamentalment, una predicció de què pot passar en un futur breu o llunyà. Fins ara també sabíem (i aquests dies fa mal recordar-ho) que la política és un negoci, una forma d’enriquir-se, sigui espiritualment o monetàriament.

No sabíem, però, que les dues coses anessin juntes i et poguessis beneficiar de prediccions futures. És a dir, agafar una bola de vidre, apostar diners per un candidat i, si es guanya, obtenir un rèdit. Si es perd, “vuelva usted mañana”.

Als Estats Units (a on sinó?) això ho permet l’anomenat Iowa Electronic Markets (IME). Aquesta organització, amb la universitat que porta el nom de la ciutat (o viceversa), ha creat una borsa en què l’usuari pot comprar accions sobre temes socials i polítics. Són mercats reals en què les persones poden invertir. Per exemple, durant la campanya per les eleccions presidencials americanes les persones podien comprar accions republicanes o demòcrates. Aquí en podeu veure l’evolució (per cert, el repunt demòcrata de l’abril del 2008 correspon al mes en què Obama va insinuar que algunes persones de pobles petits es refugiaven en “les armes i la religió”). L’argument utilitzat per predir els resultats és senzill: si tothom vol accions demòcrates, és que aquest partit va al capdavant. Predirem, doncs, la victòria perquè tothom vol ‘pagar’ una part d’aquesta victòria.

L’IME ofereix altres mercats en els quals pots comprar accions, des dels comicis al Senat a accions sobre la taxa de desocupació. O vegem, per exemple, com van les accions per les properes eleccions al Congrés d’enguany als EEUU.

La qüestió és senzilla: si tothom compra accions demòcrates, predirem una victòria demòcrata. O viceversa. El problema és que, més d’un, pot preveure una victòria d’un partit i començar a comprar accions d’aquella formació de forma desesperada per no perdre el valor. Però que vigili, que encara perdrà la reputació i els diners.

Democràcia americana

Mentre rellegeixo Dalton, em trobo amb aquests dos paràgrafs que fan reflexionar. Us els copio:

Macedo et al. 2005:

“La democràcia americana es troba en perill. El risc no prové d’amenaces externes sinó de tendències internes que la desestabilitzen […] Els americans han renunciat a la política i a l’esfera pública, empobrint la seva vida cívica. Els ciutadans participen menys en els afers públics, amb menys coneixement i menys entusiasme, i en menor mesura del que seria desitjable per una política democràtica vibrant”.

Crewe 1981:

“Cap país com els Estats Units té tantes eleccions i tan variades. Cap país escull tria la seva Cambra baixa amb una freqüència de dos anys o el seu president cada quatre anys. Cap altre país escull popularment els governadors dels Estats o els alcaldes o té una varietat d’oficials triats pel poble (jutges, xèrifs, fiscal, tresorers de la ciutat, entre d’altres). Només Suïssa pot competir en el nombre i la varietat de referèndums locals i només dos (Bèlgica i Turquia) tenen primàries per escollir els candidats arreu del país. Fins i tot si les diferències en la participació electoral es tenen en compte, els americans no voten menys. Molt probablement, voten molt

La lluna de mel del president Obama

Les eleccions acostumen a ser èpoques de forta tensió ideològica. És normal i, fins a un punt, desitjable. Els candidats s’han de diferenciar entre ells i marcar la diferència amb la resta. No deixa de ser com un mercat: dos venedors busquen un mateix comprador (el vot). Cada un d’ells defensarà de la millor manera que el producte que té a les mans és el millor.

Tot i aquestes diferències, generalment, quan hi ha un guanyador, les aigües tornen al seu curs. Els ciutadans tenen la sensació que han de donar confiança al vencedor, encara que no hagi estat la seva primera opció. Aquest és un efecte que, simbòlicament, es coneix com a “període lluna de mel” (honeymoon period). La popularitat del nou president es manté elevada en els primers mesos després de les eleccions. Passat un temps, ja es considera responsabilitat del nou president si la popularitat baixa, es manté o puja.

Què ha passat amb el president dels Estats Units, Barack Obama? El gràfic següent és prou il·lustratiu:

Les altes expectatives que moltes persones hi havien dipositat semblen haver generat un cert efecte frustració. La llista és llarga: Guantánamo, reforma sanitària o crisi econòmica, entre d’altres. Sigui o no responsabilitat seva, esclar.

Amb tot, veient les dades, Obama haurà de tenir en compte que la seva lluna de mel ja s’ha acabat. Només el futur ens dirà si la relació entre el president i la ciutadania és com aquelles relacions en les quals, al principi, només hi trobes pals a les rodes, però el temps ho acaba d’arreglar tot. Si no, només queda el divorci, opció que acostuma a ser més frustrant i, sobretot, bastant més cara.

Democràcia incrustada?

El Times ens informa avui que quatre soldats britànics van morir mentre custodiaven la província de Helmand amb l’objectiu que els afganesos anessin a votar.

En total, però, només 150 es van acostar a les urnes.

It’s very disappointing, diu el general en càrrec de la seguretat…

Els polítics a ritme de pop

La recent mort de Michael Jackson m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps sobre la influència dels músics i, sobretot, de les estrelles musicals en la política. La pregunta de fons del text era: realment importa que gent famosa, de la música, l’esport o algun altre món de color de rosa doni suport a un determinat polític?

Sabem prèviament que la influència dels cantants i les estrelles en èpoques de manca de llibertats democràtiques és elevada. Els Setze Jutges, a casa nostra, o els diferents grups de rock durant la revolució taronja ucraïnesa en poden ser només uns exemples. La gent busca referents i, d’alguna manera, els cantants assumeixen aquest rol.

Però, quin és l’efecte en democràcies ja consolidades?

Com en tantes altres qüestions, els americans ja fa temps que ho estan analitzant. John Street distingeix entre dos tipus de celebrity politicians: el primer és aquell polític o candidat elegit que fa servir elements de la seva celebritat per representar un grup o una causa. El segon és la celebritat que usa la seva popularitat per parlar en nom de l’opinió pública. Potser a Street li manca aquell polític que, amb absència de popularitat o amb voluntat de reforçar-la, fa servir estrelles externes com a mitjà de màrqueting. (Per cert, Street acaba concloent que els polítics “cèlebres” són coherents amb els mecanismes de representació política, fet que no significa que tots ells utilitzin mecanismes correctes).

Als Estats Units no és estrany que els famosos donin suport als polítics. De fet, és plenament normal. Aquí, alguns famosos que han fet el pas, com Sala-i-Martín, han estat criticats.

Potser l’exemple més clar d’impacte mediàtic a través dels famosos s’ha donat en la darrera campanya d’Obama. El cas més paradigmàtic va ser quan va rebre el suport d’Oprah Winfrey, una vertadera mite pels nord-americans. Com a exemple: l’any 2007, Winfrey va seleccionar un sorbet de taronja com un dels seus favorits. Una setmana després la companyia va vendre el triple que en setmanes normals.

Però tornem a la política. En un article de Moore i Garthwaite, en el qual analitzen el conegut ja com a “Oprah effect”, troben que, entre els lectors de la revista d’Oprah, el vot a Obama és significativament alt. Fins i tot, els autors arriben afirmar: “Els nostres resultats suggereixen que l’aprovació d’Obama per Winfrey li va donar un milió addicional de vots”. Sorprenent?

En un altre article, Garthwaite i Moore estudien l’impacte del suport dels famosos entre els primers votants (els que tenen entre 18 i 24 anys). En concret, intenten trobar què els influeix a l’hora d’emetre el seu vot. Els resultats són els següents (els nombres són una mitjana entre l’escala d’1, influència baixa, i 7, influència alta):

Una anàlisi estadística més detallada dóna als autors que la principal influència, a banda de la família, és la dels anuncis de famosos.

Sigui com sigui, a casa nostra, aquesta realitat és encara aliena. L’últim que va intentar portar un músic a un acte de campanya, Pasqual Maragall, encara ho recorda. Precisament per les vegades que el seu tall de veu es va repetir a l’APM

Pd/ Un altre tema és perquè la mort de Jackson em porta al cap tres articles. Però això diria que ja és problema meu.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.