Archive for the 'independència' Category

Convergència, ara va de bo?

Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació.

En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal.  I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot.

Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi.

A favor:  Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional.

A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU.

En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar.

En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

Anuncis

L’èxit de la CUP (I): on es presenta?

Malgrat que ja fa uns quants dies que vam analitzar  els resultats electorals obtinguts pels diferents partits polítics (abans ho havíem fet per CiU i PSC aquí, pel PP, ERC i ICV aquí, i per PxC aquí) que es van presentar a les eleccions municipals de fa un mes, érem ben conscients que ens faltava la CUP. Els cas de la CUP és altament interessant i per tant no ens volíem conformar amb una anàlisi simplista. Així doncs, en els propers dies presentarem dues anàlisis que ens semblen d’especial rellevància per un partit com les CUP que té per política presentar-se només a municipis on tenen una presència a nivell de carrer important. Ens preguntarem: 1. On es presenten les CUP?; i 2. Com s’explica el seu èxit electoral? Tal i com ja vam fer en l’anàlisi de PxC, emprarem models estadístics per explicar aquest parell de preguntes.

Comencem avui l’anàlisi preguntant-nos on es presenta la CUP. Per a analitzar-ho duem a terme una regressió logística (per a variables binàries on 0= no es presenta la CUP i 1= la CUP es presenta) introduint una sèrie d’elements que poden resultar explicatius del comportament de la candidatura independentista. Els resultats, pels més avesats a l’estadística, els presentem en una taula més avall.

En primer lloc, sembla ser que la mida de la població i les probabilitats de la CUP de presentar-se segueixen un patró en forma de U: dins del grup dels municipis més petits la CUP sembla que té més probabilitats de presentar-se en aquells de dimensions més reduïdes que no pas en aquells una mica més grossos. Ara bé –tal i com el terme quadràtic de la regressió logísitica ens mostra– a mesura que la mida del municipi augmenta, les probabilitats de les CUP de presentar-se també augmenten. Hi ha evidència suficient per afirmar que la CUP ara mateix es presenta en els municipis mitjans i grans del país, mentre que entre els municipis més petits té una major tendència a presentar-se en aquells amb menys població.

La taxa d’atur també sembla erigir-se com a un factor explicatiu de la decisió de competició per part de la CUP: en aquells municipis on la taxa de desocupació és més elevada, la CUP s’hi presenta més. Els mecanismes que poden explicar aquest fet poden ser diversos, però potser el més plausible apunta al fet que, és en els municipis on hi ha un major nombre de persones desocupades on hi ha major decepció per la política i, per tant, una major predisposició a votar un partit alternatiu com la CUP. Deixem una pregunta a l’aire: el context econòmic del municipi afavoreix que s’hi formi una CUP local?

Un factor que és determinant de la decisió d’entrada del partit és el percentatge de persones nascudes a Catalunya.  Les files de militants de les CUP provenen en una gran mesura de persones nascudes a Catalunya, i malgrat que el seu discurs en relació a la immigració és molt obert i favorable a la integració, els membres del partit són encara avui majoritàriament nascuts a Catalunya i catalanoparlants.

Finalment hem introduït la variable associacionisme i obtenim uns resultats força curiosos: el percentatge de persones afiliades en associacions nacionalistes (calculades a partir del nombre d’afiliats a Òmnium Cultural en cada municipi) és una variable rellevant al moment d’explicar la decisió de competició de la CUP només en els municipis més grans: és a dir, en els municipis petits, el fet de tenir un major nombre de persones afiliades en organitzacions nacionalistes no és suficient per explicar l’entrada del partit en competició; és només quan el quòrum de persones nacionalistes associades és suficientment alt quan aquestes poden decidir presentar una candidatura per la CUP. El següent gràfic mostra les probabilitats de presentar-se en funció de les associacions per 1000hab*log població. Malgrat que la interpretació de la variable és complexa, aquesta mostra que a mesura que les persones afiliades a associacions nacionalistes en municipis grossos augmenten, les probabilitats de la CUP de presentar-se també ho fan.

Manual de l’organitzador de consultes

[Article de Jordi Muñoz i Marc Guinjoan publicat al Diari ARA el 17/4/2011. Accessible a través de l’ARA Premium en aquest enllaç]

El moviment de les consultes sobre la independència, que va començar de manera gairebé casual a Arenys de Munt, s’ha estès com una taca d’oli per bona part de la geografia de Catalunya fins a abastar més del 58% dels 947 municipis. De manera irregular i progressiva, una mica a batzegades, les consultes han anat penetrant la geografia catalana i ho han fet de baix a dalt, amb un procés descentralitzat i de base voluntària que ha organitzat més de 500 consultes en què han votat 885.000 persones. És un fenomen participatiu sense precedents, i per aproximar-nos al moviment social que hi ha al darrere de les consultes hem fet una enquesta a les comissions organitzadores, de les quals han respost un 55%.

Organització

El primer que cal destacar és que gairebé 7 de 10 comissions han sigut creades expressament per a la consulta, i s’hi participava a títol individual, mentre que només un 20% estaven formades per entitats preexistents. Això ens dóna una indicació clara que som davant d’un moviment nou que va més enllà de l’independentisme tradicional. A més, el de les consultes ha estat un moviment de grans dimensions. Possiblement, la xifra que millor el representi sigui la del voluntariat: de mitjana hi han participat 2,14 voluntaris per cada 100 persones amb dret a vot. És una xifra força elevada: de fet, si els municipis que no han respost tinguessin la mateixa mitjana en l’organització de les consultes hi haurien participat al voltant de 45.000 voluntaris.

Pel que fa als recursos econòmics, mentre que en els municipis més petits s’ha superat l’euro per cada votant potencial, en els més grans ha quedat per sota d’aquesta xifra (al voltant de 0,2 als de més de 15.000 habitants). A més, es tracta de recursos generats al mateix municipi: en el 80% dels casos els recursos propis han suposat la majoria del pressupost.

Activitats

Què han fet les plataformes locals amb aquests recursos? Si fem una repassada a les activitats organitzades, veiem com la gran majoria de comissions han realitzat activitats clàssiques de propaganda (pancartes, cartes, cartells, etc.), mentre que un 70% han emprat internet per difondre la consulta. Pel que fa a activitats més específiques, un 43% han fet visites porta a porta, mentre que una de cada tres comissions ha dedicat esforços específics al col·lectiu immigrant.

Un dels elements centrals en la tasca d’algunes comissions ha estat el de la recerca del vot anticipat, que ha anat guanyant importància a mesura que avançava el procés. Mentre que en la primera onada (al voltant de desembre del 2009) els vots anticipats van suposar poc més d’un 8%, en les últimes onades (des de l’estiu del 2010 fins a la primavera del 2011) han representat al voltant d’un 30%. En alguns municipis, com Mataró i Sabadell, la majoria dels vots recollits van ser anticipats.

Ens trobem davant d’un moviment nou, que s’ha organitzat a cada població de manera relativament autònoma. El moviment ha desplegat una intensa activitat de mobilització i ha implicat a un volum molt important de voluntaris per realitzar activitats variades de cara a afavorir la participació en les consultes. Possiblement aquestes siguin algunes de les claus de l’èxit del moviment, però el que és segur és que el teixit i l’experiència organitzativa en seran la principal herència.

Per què la consulta sobre la independència a Barcelona ha sigut un èxit?

[article publicat a Directe!cat]

Els excel·lents resultats de la consulta sobre la independència de Catalunya en la seva prova de foc a la ciutat de Barcelona ha trencat totes les previsions i ha sorprès amb un índex de participació que ni els més optimistes podien imaginar. Al llarg del procés de les consultes els politòlegs Marc Guinjoan i Jordi Muñoz han provat d’explicar les claus de l’èxit o el fracàs de les consultes a les diferents poblacions. En el seu anàlisi apuntaven a la mida del municipi com un dels factors més rellevants que influeixen en la participació. En aquest article per a directe!cat analitzen quines variables han provocat que l’experiència de Barcelona s’hagi pogut escapar de la tendència esperada.

Hi ha un consens molt generalitzat entre els sectors sobiranistes en acceptar que la consulta sobre la independència celebrada el diumenge passat a Barcelona ha estat un gran èxit de participació. Barcelona s’erigia com la gran prova de foc d’unes consultes que havien mostrat una certa tendència a la desmobilització en els darrers temps, i els esforços bolcats per Barcelona Decideix i per les seves organitzacions a nivell de districte han permès obtenir uns resultats que ni en la més agosarada de les previsions s’havien apuntat.

En articles anteriors (a la revista EINES i a l’Informe sobre l’estat de la democràcia de Catalunya 2010) ja havíem explicat que la participació en les diferents consultes sobre la independència venia fortament determinada per la mida de la població. En municipis petits les campanyes voluntàries, basades en el contacte directe i el porta a porta, poden ser més efectives. En canvi, en els municipis grans les campanyes de comunicació es fan molt més complicades. Però no només això: la mida del municipi és ben sabut que recull, almenys parcialment, la composició del perfil sociològic de l’electorat català.

De fet, tal i com ens mostra la gràfica, existeix una clara associació entre la mida del municipi i la participació en les consultes. Cada punt és un dels municipis que han celebrat consulta, i hi veiem com els municipis més grans han recollit, en termes generals, menys vots a les consultes sobre la independència. La línia indica la tendència de manera clara. En canvi, hi ha alguns punts que s’allunyen força de la línia, i entre ells hi destaca Barcelona, ubicada molt per sobre del que hauríem pogut esperar atenent a la seva població.

Què ha passat a Barcelona? Què ha permès que la participació s’allunyi tant, per la banda alta, de la tendència esperada? A falta de més dades que ens puguin permetre analitzar amb més profunditat el per què del bon resultat de la consulta de Barcelona, podem apuntar a tres factors que semblen haver sigut determinants per aquest èxit.

En primer lloc, l’organització per districtes ha permès que la difusió de la informació sobre la consulta s’hagi fet des de la base. Cadascun dels 10 districtes de Barcelona s’organitzava autònomament amb la seva pròpia comissió, i malgrat que des de Ciutat s’enviaven ordres i sobretot recursos als districtes amb un perfil més complicat, les campanyes i la preparació de la cita del 10 d’abril s’han fet des dels districtes.

En segon lloc, l’experiència acumulada ha permès aprendre del passat. Això s’ha manifestat, especialment, en la recollida de vot anticipat. A mesura que s’han anat desenvolupant les respectives onades de consultes el percentatge de vot anticipat ha anat augmentat molt dràsticament, fins el punt en què en la darrera gran onada del 20 de juny del 2010, més del 50% dels vots obtinguts van provenir de la recollida de vot anticipat. En aquest sentit, Barcelona Decideix va decidir des del primer moment que la millor manera de promocionar la consulta era mitjançant la pròpia recollida de vot anticipat.

I finalment, la major presència en els mitjans de comunicació ha estat clau per donar a conèixer la consulta. Malgrat els grans esforços realitzats per les diferents comissions a nivell de districte per promocionar la consulta, el fet de no comptar amb el suport dels principals grups de comunicació va fer de la difusió una tasca molt complicada. Aquesta tendència però es va començar a invertir en el darrer mes, i va tenir el seu punt àlgid amb el vot de l’expresident Jordi Pujol i del President Artur Mas. Paral·lelament, el simple fet de tractar-se d’un esdeveniment que mobilitzava a tanta gent a la capital del país va donar una rellevància a la notícia més enllà del color polític de les idees que s’estaven defensant.

Amb tot, una correcta organització de les comissions, una major experiència en la celebració de les consultes i una forta presència en els mitjans de comunicació durant –almenys– els darrers dies han permès que la consulta sobre la independència de Barcelona hagi estat un èxit rotund. Finalment, el treball fet per milers de voluntaris durant un llarg any de feina ha tingut la seva recompensa. I és que així sí.

Marc Guinjoan i Jordi Muñoz

Esquerra i Solidaritat: junts a les municipals?

Aquests darrers dies hem pogut escoltar diverses declaracions de líders polítics d’Esquerra i de Solidaritat sobre la possibilitat que ambdós partits polítics puguin arribar a acords puntuals per tal de concórrer conjuntament en alguns municipis en les properes eleccions locals. Si abans de les eleccions al Parlament de Catalunya la crida a la Solidaritat Catalana feta per Joan Laporta no va tenir gens d’èxit, què ha canviat ara perquè ambdós partits estiguin disposats a parlar sobre possibles acords a nivell municipal? Quines són les possibilitats d’èxit d’una proposta com aquesta? I finalment, és probable que l’acord pugui transcendir l’àmbit local i aplicar-se, per exemple, a les eleccions generals del 2012?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

L’independentisme després del 28-N

La frustració de l’independentisme generada pel cicle de mobilitzacions anterior a les eleccions ha fet que circulés la idea que aquest està en declivi. No obstant això, l’enquesta de GAPS per a l’Ara ha demostrat que, lluny d’haver entrat en decadència, el secessionisme post 28-N és més viu que mai. Tot apunta que la paradoxa que descrivia Jordi Muñoz, és a dir, quan la independència sembla tenir més suport (proper al 40%) perd representació al Parlament, és en realitat una transformació d’aquesta opció política. Tres aspectes semblen haver canviat profundament després del 28-N:

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers (prem aquí).

RCat i Solidaritat: aprenem del passat?

Fa pocs dies ja vam fer referència a la irracionalitat que suposà la decisió de Reagrupament i Solidaritat Catalana, amb ideologia i objectius iguals, de presentar-se per separat: argumentàvem que electoralment és una estratègia pràcticament suicida. Avui, volem recordar una situació de fragmentació similar que es produí a les primeres eleccions al Parlament després de la Dictadura, el 1980, i podríem veure repetida el proper 28-N.

L’any 1980 davant de les primeres eleccions democràtiques a casa nostral’independentisme es presentà fragmentat en tres candidatures diferents. Cal recordar que, d’acord amb els documents del partit, ERC no apostava per la secessió. Sí que hi havia, però, diverses organitzacions polítiques independentistes disposades a obtenir representació parlamentària que

s’embarcaren en tres candidatures: Nacionalistes d’Esquerra (NE), Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional i Unitat Popular del Socialisme – CUPS.

Malgrat que en aquell moment totes aquestes formacions, especialment NE i BEAN compartien el dret a l’autodeterminació com a objectiu i es situaven a l’extrema esquerra; problemes organitzatius i sobretot personalismes feren fracassar els intents de formar una candidatura conjunta. Antics militants d’aquestes formacions han recordat que un dels esculls principals fou la rivalitat pel lideratge i la incompatibilitat entre Jordi Carbonell (NE) i Lluís Maria Xirinacs (BEAN).

Vegin aquesta crònica històrica de Gemma Aguilera, o aquesta d’en Roger Buch.

En tot cas, les dades del 1980 parlen per sí mateixes: cap partit independentista obtingué representació. El cert és, però, que lluny de ser grups marginals aquestes candidatures aplegaren prou vots per, en cas d’haver presentat una candidatura conjunta, haver obtingut representació. Si fem un càlcul ràpid veiem que: NE amb 44.798, BEAN amb 14.077 i UPS – CUPS amb 33.086; amb una candidatura conjunta probablement haurien superat els 90.000 vots, que en funció del repartiment per circumscripcions, fàcilment hauria comportat 3 o 4 diputats. Si, a més a més, tenim present l’efecte del vot estratègic els resultats haurien estat superiors.

Així doncs si només canviem els noms, 30 anys més tard, es podria repetir una situació ja viscuda per l’independentisme català.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter