Archive for the 'Nació' Category

Què és una nació?

Ara fa un parell de dies ens van trucar del programa d’en Jordi Sacristan a COM Radio, el Maneres de viure, per preguntar-nos: què és una nació? Poden escoltar el programa aquí. Com que no sabem si ens vam acabar d’explicar prou bé a continuació fem un resum del que volíem dir:

1. La definició majoritària de nació és estatalista: una nació és un estat. Exemples com les Nacions Unides (una organització d’Estats) o el fet que en anglès facin de (molt) mal distingir ambdós termes ho corroboren.

2. Des de l’acadèmia no hi ha consens sobre la definició de nació, però sí que n’hi ha sobre allò que no és: a) no sempre és equivalent a un Estat, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no) i, al revés, hi ha Estats que no són nacions (un exemple històric podria serla URSS); b) no és un grup ètnic, les nacions són ètnicament plurals tot i que a vegades poden ser força homogènies.

3. Aleshores: què és una nació? La definició que considerem més ajustada a la realitat barreja elements objectius i subjectius. Així, una nació és un grup humà amb una cultura, una història i un territori comuns; que comparteix una identitat col·lectiva diferenciada i té voluntat d’autogovern.

Reconeixement exterior i ambició institucional

Aquesta setmana el Govern ha aprovat el Pla d’Acció Exterior impulsat per la viceconsellera d’Afers Exteriors i Cooperació Roser Clavell. Aquest Pla és el fruit de diverses jornades específiques on hi han participat reconeguts acadèmics que habiten al pati descobert, no pas al virtual, sinó al real.

El nou Pla, que preveu entre d’altres coses la creació d’un cos diplomàtic de la Generalitat, ha estat confeccionat des del rigor institucional i  acadèmic. Aquest, és segur que serà criticat com ho ha estat fins ara qualsevol acció exterior del Govern de Catalunya. És cert que la política exterior de la Generalitat ha estat en molts casos, segurament per manca d’una planificació coherent, erràtica, ridícula o lligada a casos de possible nepotisme; però no és pas menys cert que moltes crítiques s’han fet de fora el país per centralisme o malícia i des de dins per cobardia o manca d’ambició institucional. En tot cas, avançant-nos a les crítiques previstes i previsibles, considerem interessant exposar tres arguments forts en defensa del Pla d’Acció Exterior com a eina d’ambició institucional del Govern a l’escena internacional:

1) El reconeixement exterior és fonamental per l’existència d’una nació. Catalunya ha estat definida com una nació per una majoria qualificada al seu Parlament autonòmic. Charles Taylor a Multiculturalism and the Politics of Recognition expressa la qüestió del reconeixement de manera simple a nivell individual des d’una òptica liberal política: el reconeixement cultural dels individus és fonamental pel seu desenvolupament personal, de fet, n’és un element constituent. Permetre i promoure polítiques de nationbuilding a les nacions sense estat, inclosa la necessitat de reconeixement internacional és, doncs, una qüestió de justícia segons Taylor. Tal com ho planteja Will Kymlicka: “The question is not “have national minorities given us a compelling reason to abandon the norm of ethnocultural neutrality?” but rather “why should national minorities not have the same powers of nation-building as the majority?”.

2) La Sentència del TC 165/94 del 26 de maig resol els dubtes sobre la inconstitucionalitat de l’acció exterior autonòmica. Tot i que la Constitució estableix la política exterior com a competència exclusiva de l’Estat 149.1.3; la sentència expressa que una interpretació expansiva de l’article aniria en contra de les competències autonòmiques. Evidentment la sentència limita l’actuació exterior a una cooperació amb l’Estat i a emprendre accions que no generin responsabilitats enfront d’Estats estrangers. Finalment, el nou Estatut preveu al capítol III del títol V els àmbits i les actuacions de la Generalitat en aquesta matèria. Per tant, l’acció exterior catalana té una base jurídica sòlida.

3) La política comparada juga a favor d’una presència internacional forta de la comunitat autònoma de Catalunya. Les entitats subestatals dotades de característiques nacionals com ara el Québec o Escòcia tenen agendes, ministeris, plans i delegacions per tal de dur a terme una acció exterior que permeti el seu reconeixement i la seva presència internacional. Malgrat que la projecció exterior és anterior a les darreres dècades, la globalització creixent no ha fet més que augmentar les necessitats i oportunitats socials, econòmiques i culturals de les entitats subestatals.

Aquests són, a grans trets, tres arguments bàsics que legitimen el Pla d’Acció Exterior presentat aquesta setmana.

Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l’ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:
I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava […]
De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català […]”.
En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi […]”.
A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

Quan les ulleres ideològiques estan brutes…(II)

Seguim donant voltes a les paraules de Basagoiti (PP), reclamant pel seu partit el “centre” de la vida política basca. De les seves paraules se’n desprenien dues sensacions: 1) que el PP era el centre de la política basca i 2), en cas que alguns “eixelebrats” (la frase és meva) no ho veiessin així, el pacte amb el PSE els conformava a ambdós com el punt central. El líder popular ho reblava assegurant que era el tripartit català el que s’allunyava d’aquest centre. Radical, en definitiva.

La setmana passada ja vam veure que la distància entre PSE i PP i la d’entre ERC i PSC era molt més gran en el cas dels primers. Per tant, en termes comparatius, quedava descartada la posició centrista.

No obstant això, com bé deia en Pablo en un comentari, la utilització de les mitjanes de la posició de les persones en l’eix esquerra-dreta pot induir a errors. Els que s’identifiquen (o voten) un determinat partit tendeixen a allunyar el seu rival i a apropar al seu. Així, per exemple, un votant d’ERC que es posés al 2 situaria el seu partit a aquesta posició, malgrat que la població en general li atorga als republicans gairebé un 3. Al mateix temps, allunyaria a un altre partit rival (el PP, per exemple) a posicions extremes (al 10, per exemple, encara que la mitjana d’aquest partit és del 8,32).
Per tant, anem a veure què pensen els votants dels partits (convé dir que l’enquesta és la preelectoral del CIS, amb tots els problemes que això comporta). Una taula ens anirà bé:


Com es pot veure, la diferència és notable. Per exemple, per la població en general el PNB és de centre-dreta (6,36). En canvi, pels seus votants és de centre-esquerra (4,85). El PP també es mou més cap al centre: segons la població s’ubica al 8,66 i segons els seus votants al 6,46.

El més interessant del cas, però, és veure la distribució dels votants dels partits a l’eix esquerra-dreta (s’han obviat els votants d’EA, IU i Aralar a causa de les poques dades de la mostra). Fixi’s que al contrari del què passa amb la població en general, fixi’s que el PP no té cap valor al número 10 (extrema-dreta). Un gràfic ens hi ajudarà:

A simple cop d’ull no sembla que els votants de PSE i PP se solapin de forma significativa. De fet, si restem la posició de les dues possibles alternatives majoritàries (winning coalitions), tampoc ens surten els números:

Diferència votants PSE i PNB: 1,1
Diferència votants PSE i PP: 2,7

Per tant, senyor Basagoiti, ho lamento, però la coalició PP-PSE (o viceversa) no ocupa el “centre” ni pels propis votants dels dos partits.

Però hem de tornar als dubtes que vam expressar l’altre dia: Potser és que la prioritat no és l’eix esquerra-dreta?

—————————————-

Apunt de l’altre dia: Quan les ulleres ideològiques estan brutes… (aquí)
I la setmana vinent: Aritmètica espacial!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes…

El president del Partit Popular al País Basc, Antoni Basagoiti, ha ofert avui al diari La Vanguardia una entrevista en la que reflexionava sobre diversos temes. Principalment, parlava sobre les eleccions basques. En certs moments de l’entrevista el líder popular deixa anar uns quants titulars. El que més m’ha sobtat és el següent: “Cal enmarcar el pacte PSE-PP en la situació pre-democràtica que es vivia al País Basc i en la deriva d’Ibarretxe”.
Deixant de banda aquesta “perla”, la frase següent també és força sucosa: “Jo crec que l’aliança al País Basc és allò nou, allò que té futur, allò antic i obsolet és el model del tripartit català, on es pacta amb els radicals obviant la centralitat”. Entenc que amb aquesta frase Basagoiti se situa a ell mateix al centre i a ERC a la radicalitat (per cert, aprofito per recomanar-vos el post de fa un temps d’Aubachs sobre el terme radical). Per tant, des del Pati, ens podem preguntar: és el PP el centre? O, en tot cas, la distància entre PSE i PP és més curta que la que hi ha entre PSC i ERC?

Si agafem l’eix esquerra-dreta (en el qual el 0 és extrema esquerra i el 10 és extrema dreta), podem calcular a quina posició situa la població a cada partit (preelectoral del CIS pel País BASC i sondeig CEO març del 2008 per Catalunya). La següent taula ho resumeix:


Al País Basc, la mitjana indica que la posició ideològica és del 4,04 (centre-esquerra), posició més alta que la de Catalunya (a l’esquerra: 3,13). El PP no sembla pas que s’acosti ni a la mitjana de l’enquesta ni a la mitjana teòrica (5,5). Al País Basc la població situa el PP al 8,66 (gairebé extrema-dreta) i a Catalunya al 8,32.

Mirem ara la desviació respecte els socis de govern.


La distància entre PP i PSE és de 4,14. Per contra, la de PSC i ERC és de 1,33.

Queda clar, doncs, que el PSE al País Basc no ha decidit pas pactar amb la centralitat. Almenys si entenem el centre en termes d’esquerra i de dreta. Potser es refereixen a un altre tipus de centre, però fins i tot així em costa veure que ells ocupin aquest espai “central”.

Nacionalisme constitucional

Continuant amb Òmnium cultural, ahir va oferir una magnífica conferència a la seu de la institució un habitant del pati descobert conegut per tots nosaltres, en Jordi Muñoz. Aprofitant que ha dedicat els últims tres anys de la seva vida acadèmica a la tesi doctoral sobre el nacionalisme espanyol exposà els principals arguments, molt resumits, que sostenen la seva tesi:

1) El nacionalisme espanyol existeix. Això que sembla una evidència, dit així, no ho és per la majoria de la societat espanyola que considera nacionalistes exclusivament a catalans, bascos i gallecs (pensem per exemple en les etiquetes de les enquestes nacionalista/no-nacionalista)

2) Aquest nacionalisme, que existeix, és més que el de caràcter banal que descriu l’autor Michael Billig. El nacionalisme banal podria consistir en un nacionalisme homologable a la resta d’estats occidentals que fan servir la bandera oficial molt més que a l’Estat espanyol o dónen suport a les seves respectives seleccions esportives. El cas del nacionalisme espanyol va més enllà perquè encara està immers en la tasca de fer coincidir les fronteres de l’Estat que ja té amb les de la nació espanyola.

3) És un nacionalisme modernitzat. Tot i que molts encara pensen en termes del nacionalisme espanyol retrògrad aquest ha aconseguit modernitzar-se i presentar-se a l’exterior com a quelcom deslligat de l’herència franquista. Existeix, també, una part de la societat espanyola sociològicament detectable que ja no es correspon amb aquest nacionalisme retrògrad sinó que s’identifica amb un nacionalisme molt més modernitzat.

4) És un nacionalisme constitucional. La Carta Magna és la pedra de toc del nacionalisme espanyol. Aquesta s’ha elevat a una categoria gairebé mitològica i actua com un element constituent d’un nou consens entre les dretes i les esquerres sobre com ha de ser l’Estat espanyol. Malgrat actuar com un nou consens la Constitució, com tothom sap, conté una herència molt important del règim anterior que cristalitzà en l’article 2.

Finalment, la pregunta inevitable va sorgir durant el debat: què hem de fer els catalans davant d’aquest nacionalisme espanyol tant en forma?

Pensament polític polièdric

Arrel de la Trobada de joves d’Òmnium Cultural, m’han vingut al cap alguns fragments del llibre Pensament Polític als Països Catalans, un compendi de reflexions teòriques i històriques sobre un bon ventall d’ideologies que s’han escampat pel territori català durant la història: anarquisme, socialisme, federalisme, independentisme, unitarisme, liberalisme i un llarg etcètera. Alguns dels textos són plenament recomenables, tot i que d’altres semblen introduïts en calçador. Us deixo amb uns fragments (provocadors, com no).

He repetit molt sovint una afirmació d’Anthony Smith que diu que la història dels nacionalismes ha estat més la història dels seus interlocutors que no pas la història de la ideologia o dels moviments nacionalistes en si mateixos. Per tant, és per això que la diversitat de formes dels diferents graus de concreció que adopta el nacionalisme –en definitiva, el caràcter polièdric que sempre té el nacionalisme i, més en concret, el catalanisme- queden marginats per la interpretació negativa o positiva que fan els analistes del nacionalisme, ja siguin aquests sociòlegs, politòlegs o, fins i tot, historiadors o antropòlegs.

Agustí Colomines, pàg. 217.

El republicanisme català podria trobar les fonts d’inspiració per a la seva reformulació ideològica en els sistemes anglosaxons i escandinau, on existeixen uns règims democràtics amb unes institucions amarades de valors republicans (llibertats individuals efectives, respecte a les identitats col·lectives). A l’inrevés que en el sistema francès, on el republicanisme oficial abstracte i dogmàtic desconeix efectivament els principis que teòricament han de presidir la seva actuació.

Jaume Renyer, pàgina 304.

Quan sorgeixen a Catalunya les primeres propostes republicanes i les federals, juntes o separades? Una lectura ingènuament voluntarista podria empènyer a respondre, més d’un ho ha fet, que el federalisme és com qui diu congènit al tarannà polític català, no debades federal o confederal era l’estructura de la Corona d’Aragó o que el republicanisme hi és també antic. […] Com que els sondeigs d’opinió no ho tenen en consideració, és impossible qualsevol temptativa d’acostar-se al sentiment republicà a la Catalunya del segle XXI, tot i que de retruc també ho és apropar-se al sentiment monàrquic.

Pere Anguera, pàgina 112.

Anarquistes, socialistes i comunistes volien desenvolupar una cultura política entrelligada amb la cultura de les classes populars i compartir així l’àmbit del reformisme social del republicanisme a Catalunya. Cap de les tres mai no es pogué desentendre de la relació i tensió entre l’afirmació democràtica i l’especificitat obrerista ni tampoc de la relació existent entre la reforma gradual i la revolució. […] Catalunya no ha produït cap pensador anarquista ni socialista ni comunista amb influència en l’evolució de les doctrines polítiques a escala europea. I no obstant això, l’experiència dels canvis posats en pràctica en el curt període de la Guerra Civil van tenir un gran impacte en l’imaginari col·lectiu a escala internacional.

Albert Balcells, pàgina 262.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter