Archive for the 'Catalunya' Category

Convergència, ara va de bo?

Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació.

En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal.  I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot.

Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi.

A favor:  Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional.

A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU.

En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar.

En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

La hipòtesi de la independència

Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem; que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.

Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió.Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència.

El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.

Qui vota PxC?

Els darrers dies hem assistit a un serial d’estiu ben curiós: una regidora de la xenòfoba Plataforma per Catalunya de Salt decidia abandonar el partit polític després que, sempre presumiblement, altres membres de la formació obliguessin a la regidora a dimitir arran de la seva intenció de casar-se amb una persona d’origen immigrant. Pocs dies després, el portaveu de la formació al partit dimitia igualment després d’haver rebut pressions perquè deixés el seu company sentimental, també d’origen estranger. Ara els dos nous regidors independents del consistori es queixen que tenen por de les represàlies que puguin prendre contra ells.

A ulls de la majoria de persones amb un cert interès per la política, aquest serial és d’allò més surreal: dues persones amb relacions sentimentals amb persones estrangeres decideixen presentar-se per un partit polític amb clares connotacions xenòfobes i, no és fins al cap d’uns quants mesos en què se n’adonen de veritat a quin partit estan. Encara en estat de xoc, Juana Dolores Martínez afirmava a El Punt Avui: “Jo no sóc racista, i em vaig començar a fer preguntes. No ho vaig entendre i continuo sense entendre-ho. Vaig veure que m’havia ficat en un lloc equivocat”. I afegia posteriorment: “No són racistes, són nazis. No tots, però la majoria sí”.

Davant d’aquesta situació, avui ens volem plantejar: fins a quin punt hi ha un desconeixement de la ideologia de PxC, fins i tot per part dels seus votants potencials? I quin és el percentatge de persones que poden votar PxC sense conèixer l’abast de les polítiques que defensen? Per aquest motiu hem consultat el darrer baròmetre del Centre d’Estudis i Opinió de la Generalitat de Catalunya. Hem seleccionat aquelles persones que manifesten intenció de votar a Plataforma per Catalunya a les properes eleccions autonòmiques i hem avaluat les seves opinions polítiques en comparació amb les del conjunt dels enquestats. En total disposem de 15 persones (0,6% dels enquestats) que manifesten interès per votar aquest partit, un percentatge evidentment molt inferior al que el partit obtindria si les eleccions se celebressin ara, però que ens serveixen per fer-nos una primera idea del perfil del seu votant.

En primer lloc observem que, malgrat que el 70% dels enquestats de PxC es consideren de dreta o d’extrema dreta, hi ha un sorprenent 30% que diuen ser d’esquerres. Primera sorpresa.

En relació a la seva Identificació Nacional Subjectiva, observem com els enquestats de PxC sembla que tenen unes posicions lleugerament més espanyolistes que no pas el conjunt de la població catalana, si bé entre els votants del partit xenòfob també hi ha persones que se senten més catalanes que espanyoles i només catalanes. El clàssic “és català qui viu i treballa a Catalunya” del l’expresident Pujol no els va quedar gaire clar.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, observem que la majoria dels enquestats que diuen tenir intenció de votar PxC en les properes eleccions autonòmiques estan a favor de l’actual status quo. Malgrat  tot, hi ha un percentatge no gens menyspreable (sempre anat amb les precaucions que cal per estar treballant amb només 15 observacions) per qui la solució d’una Catalunya independent és la solució més desitjable.

Si ens fixem en el que votarien en un possible referèndum d’autodeterminació, veiem com les respostes estan completament dividides entre aquells que votarien a favor, els que ho farien en contra i els que s’hi abstindrien. Un popurri doncs de difícil comprensió.

El lloc de naixement és probablement on hi trobem menys sorpreses, almenys amb una mostra tan petita d’enquestats. Tots manifesten haver nascut a Catalunya.

Si ens fixem en el lloc de naixement de la mare, el percentatge és molt semblant al del global de la població de Catalunya: aproximadament la meitat dels seus votants potencials la seva mare va néixer a Catalunya mentre que en una mica menys de la meitat ho va fer en una altra CCAA.

I finalment, ens volem centrar amb el nivell d’estudis, des d’on probablement podem explicar la majoria de situacions difícilment comprensibles que fins al moment hem presentat: tal i com reflecteix el següent gràfic, el nivell d’estudis de les persones que diuen voler votar PxC en les properes eleccions autonòmiques és considerablement baix. De fet tres de cada quatre enquestats que votarien PxC en les properes eleccions autonòmiques diuen tenir només estudis primaris acabats, mentre que, fins i tot dins d’aquesta mostra tan petita d’enquestats, sorprèn no trobar cap persona amb estudis universitaris ni de grau mig ni de grau superior.

Amb tot, i lluny de poder arribar a conclusions definitives amb una mostra tan petita de persones, les dades disponibles ens permeten apuntar al fet que el votant de Plataforma per Catalunya és més heterogeni del que inicialment ens podíem pensar. El discurs en contra de la immigració ha anat calant en els darrers anys en segments molt diversos de la població, no sempre coincidents amb la ideologia política que propugna el partit xenòfob. De totes maneres les dades semblen apuntar a l’existència d’un denominador comú entre totes aquelles persones disposades a votar PxC: són persones nascudes a Catalunya i amb un baix nivell d’estudis.

Malgrat que es fa molt complicat determinar el percentatge de votants de PxC que donen suport a la plataforma xenòfoba sense conèixer plenament les implicacions d’un acte com aquest, les dades semblen apuntar a l’existència d’un segment dels seus votants que no acaben de tenir massa clar la ideologia que propugna el partit. Cal esperar doncs que amb el temps, i una mica d’educació!, tothom vagi posant les coses al seu lloc i que a Catalunya puguem evitar la presència d’elements dinamitadors de la, ja de per si, difícil convivència.

PSC i Esquerra: similituds i diferències de dos processos de regeneració

Després del càstig electoral sofert per les dues principals forces d’esquerres del país en les eleccions autonòmiques del 20 de novembre i de les municipals del 22 de maig es va fer ben palesa la necessitat de regeneració de l’estructura organitzativa interna i un replantejament ideològic i estratègic a fons tant del PSC com d’Esquerra. L’avançament de les eleccions estatals pel proper 20 de novembre ha precipitat encara més els ja urgents processos de regeneració, i en ple mes d’agost, les maquinàries organitzatives d’ambdós partits no paren de funcionar.

Avui en aquest article estiuenc ens volem centrar en les similituds i les diferències que, a hores d’ara i immersos encara els dos partits en els seus respectius processos de canvi, ambdós partits plantegen per tal de renovar-se.

En primer lloc ens fixem en les similituds que ambdós processos presenten:

–          Els dos partits busquen en el municipalisme noves alenades d’aire fresc que permetin airejar i donar noves idees a unes estructures organitzatives i de poder molt rígides i acomodades. En el cas del PSC sona amb molta força el nom de l’alcalde de Lleida Àngel Ros, mentre que en el cas d’Esquerra l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts Oriol Junqueras és l’únic candidat a la presidència del partit.

–          Malgrat buscar en el municipalisme noves cares, en ambdós casos les antigues elits continuen dominant el poder. En el cas del PSC encara de manera formal; en el cas d’Esquerra les que han estat fins ara movent els fils del partit mantenen les seves quotes de poder internes. De moment doncs sembla que hi haurà un canvi formal del poder si bé informalment els fils podria ser que els continuessin movent els mateixos.

Tot i això, ambdós processos també presenten importants divergències:

–          Mentre que el PSC no planteja de moment cap canvi substancial en el discurs plantejat fins al moment –el debat per exemple del grup propi a Madrid segueix ara mateix igual d’apagat que abans de les dues eleccions– en el cas d’Esquerra sembla que hi ha una clara intenció de fer oblidar l’època dels governs tripartits tot articulant un discurs més netament independentista.

–          Mentre que el PSC busca líders en les seves pròpies bases, militants amb una llarga experiència a les files del partit, en el cas d’Esquerra s’intenta buscar líders poc vinculats, almenys orgànicament, amb l’anterior direcció. A  més a més en els darrers temps sembla que la formació independentista s’ha obert a la possibilitat de presentar candidats independents però a l’òrbita del partit en determinades eleccions. Quan en el seu moment es va presentar a Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees per Esquerra, es va entendre aquest gest com a un senyal d’obertura de l’equip dirigent cap a un model de partit menys partitocràtic. En aquell moment però, el fet que el gest no anés acompanyat d’un canvi organitzatiu més profund en el partit va impedir que la decisió tingués les conseqüències desitjades. Queda per veure si finalment l’Alfred Bosch aconsegueix ser el cap de llista d’Esquerra per Madrid si farà l’efecte desitjat.

Podem observar com els processos de regeneració dels dos partits tenen una velocitat i un abast ben diferents: mentre que en el cas del PSC aquest queda limitat a un hipotètic canvi d’imatge sense replantejament ideològic, ERC està duent a terme un procés de renovació no només d’imatge si no també de la ideologia i l’estratègia. L’abast doncs és ben diferenciat per ambdós partits. Amb tot, és fàcilment comprensible aquest major abast del replantejament d’Esquerra per almenys tres motius:

–          El partit independentista ha perdut un percentatge de vot superior al del PSC en les eleccions més importants per ells, les autonòmiques. En canvi, el PSC ha perdut un percentatge no gens menyspreable de vots si bé això ha succeït en unes eleccions no prioritàries per ells (el que la literatura anomena eleccions de segon ordre). El que pugui passar a les eleccions al Congrés sí que podria ser determinant per tirar endavant majors canvis en el partit.

–          Esquerra comanda un vaixell molt més manejable que el del PSC per la pròpia absència d’una estructura superior de control com el PSOE.

–          Mentre que el PSC ha perdut vots en totes les direccions possibles sense que els hagi aparegut una competència directa clara sobre el seu discurs, en el cas d’Esquerra l’aparició de SI i el seu posterior èxit electoral han construït una alternativa vàlida i fiable pel votant independentista.

Les eleccions del proper 20 de novembre seran una bona revàlida per valorar fins a quin punt els processos de regeneració de cada partit han sigut suficients i obtenen per tant els efectes desitjats o si per contra la desconfiança segueix planant sobre els seus nous equips directius.

L’èxit de la CUP (I): on es presenta?

Malgrat que ja fa uns quants dies que vam analitzar  els resultats electorals obtinguts pels diferents partits polítics (abans ho havíem fet per CiU i PSC aquí, pel PP, ERC i ICV aquí, i per PxC aquí) que es van presentar a les eleccions municipals de fa un mes, érem ben conscients que ens faltava la CUP. Els cas de la CUP és altament interessant i per tant no ens volíem conformar amb una anàlisi simplista. Així doncs, en els propers dies presentarem dues anàlisis que ens semblen d’especial rellevància per un partit com les CUP que té per política presentar-se només a municipis on tenen una presència a nivell de carrer important. Ens preguntarem: 1. On es presenten les CUP?; i 2. Com s’explica el seu èxit electoral? Tal i com ja vam fer en l’anàlisi de PxC, emprarem models estadístics per explicar aquest parell de preguntes.

Comencem avui l’anàlisi preguntant-nos on es presenta la CUP. Per a analitzar-ho duem a terme una regressió logística (per a variables binàries on 0= no es presenta la CUP i 1= la CUP es presenta) introduint una sèrie d’elements que poden resultar explicatius del comportament de la candidatura independentista. Els resultats, pels més avesats a l’estadística, els presentem en una taula més avall.

En primer lloc, sembla ser que la mida de la població i les probabilitats de la CUP de presentar-se segueixen un patró en forma de U: dins del grup dels municipis més petits la CUP sembla que té més probabilitats de presentar-se en aquells de dimensions més reduïdes que no pas en aquells una mica més grossos. Ara bé –tal i com el terme quadràtic de la regressió logísitica ens mostra– a mesura que la mida del municipi augmenta, les probabilitats de les CUP de presentar-se també augmenten. Hi ha evidència suficient per afirmar que la CUP ara mateix es presenta en els municipis mitjans i grans del país, mentre que entre els municipis més petits té una major tendència a presentar-se en aquells amb menys població.

La taxa d’atur també sembla erigir-se com a un factor explicatiu de la decisió de competició per part de la CUP: en aquells municipis on la taxa de desocupació és més elevada, la CUP s’hi presenta més. Els mecanismes que poden explicar aquest fet poden ser diversos, però potser el més plausible apunta al fet que, és en els municipis on hi ha un major nombre de persones desocupades on hi ha major decepció per la política i, per tant, una major predisposició a votar un partit alternatiu com la CUP. Deixem una pregunta a l’aire: el context econòmic del municipi afavoreix que s’hi formi una CUP local?

Un factor que és determinant de la decisió d’entrada del partit és el percentatge de persones nascudes a Catalunya.  Les files de militants de les CUP provenen en una gran mesura de persones nascudes a Catalunya, i malgrat que el seu discurs en relació a la immigració és molt obert i favorable a la integració, els membres del partit són encara avui majoritàriament nascuts a Catalunya i catalanoparlants.

Finalment hem introduït la variable associacionisme i obtenim uns resultats força curiosos: el percentatge de persones afiliades en associacions nacionalistes (calculades a partir del nombre d’afiliats a Òmnium Cultural en cada municipi) és una variable rellevant al moment d’explicar la decisió de competició de la CUP només en els municipis més grans: és a dir, en els municipis petits, el fet de tenir un major nombre de persones afiliades en organitzacions nacionalistes no és suficient per explicar l’entrada del partit en competició; és només quan el quòrum de persones nacionalistes associades és suficientment alt quan aquestes poden decidir presentar una candidatura per la CUP. El següent gràfic mostra les probabilitats de presentar-se en funció de les associacions per 1000hab*log població. Malgrat que la interpretació de la variable és complexa, aquesta mostra que a mesura que les persones afiliades a associacions nacionalistes en municipis grossos augmenten, les probabilitats de la CUP de presentar-se també ho fan.

Cinc sortides dels Indignats

El moviment dels Indignats es planteja el futur de la mobilització i estudia les sortides de les seves propostes. Una crítica generalitzada ha estat la falta de concreció,  el cert és però que els documents aprovats en contenen moltes de propostesI una pregunta recurrent és: com les duran a terme? A continuació analitzem cinc sortides del moviment.

Reformes legislatives. La llei electoral espanyola s’ha convertit en el blanc més popular del moviment, en part gràcies als mitjans de comunicació i als càlculs electoralistes d’IU o UPyD . Aquesta, però, té el problema que està exclosa de la reforma per iniciativa popular segons la Constitució espanyola. De fet, cap llei orgànica pot ser modificada via ILP a l’Estat espanyol, això inclou: tributs, drets fonamentals o lleis internacionals entre d’altres.

A Catalunya aquesta situació canvia, els requisits per aconseguir signatures són més laxes(50.000 firmes) i en principi es poden fer iniciatives de tot tipus malgrat que han de superar l’aprovació de la mesa del Parlament. Una iniciativa amb èxit ha estat la prohibició de les curses de braus; un fracàs fou la proposta de recollir signatures per un referèndum d’autodeterminació, que la mesa rebutjà.

Reforma constitucional. Modificar la figura del cap d’Estat o l’estructura de l’Estat, introduir la revocació de càrrecs o incorporar del dret a decidir de les comunitats històriques o autònomes, per exemple, requeriria una reforma constitucional. Si el camí de les ILP és complicat, aquest encara ho és més. La reforma del “cor” de la Constitució requereix una majoria de dos terços a les Corts, la convocatòria d’eleccions i una nova majoria de dos terços ratificada per un referèndum. Així, el procés exigiria el consens dels grans partits espanyols PP i PSOE, o un improbable tomb espectacular del sistema de partits equiparable al de l’Itàlia de principis dels 90.

Pressió política. Establir la marca “Indigants” com una mena de “grup de pressió” és una opció que també contemplen molts acampats. La idea és intentar introduir als programes dels partits tradicionals o de nous partits el màxim de demandes per la via de la pressió a la seva militància i als seus líders. No queda clar però si aquesta via passa per formar part dels partits existents o per realitzar reunions o comitès de seguiment de càrrecs polítics a l’estil dels “lobbies”. Algú ja ha assenyalat, però, que el poder econòmic sol ser molt més persuasiu que la societat civil a l’hora de pressionar governs i partits.

Moviment antagonista. Consolidar-se com un moviment de “ruptura constituent”, com un cert poder paral·lel al de l’Estat, és una opció que ha anat prenent força sobretot entre els acampats més alternatius. Els Indignats han sorprès als moviment socials que ara busquen reestructurar-se permantenir el pols amb el poder que significa haver guanyat una certa “legitimitat” per estar a la plaça. Per aquesta opció, però, resulta difícil veure una sortida a les propostes del consens de mínims, molts alerten del perill que el moviment acabi tenint-se a ell mateix com a objectiu o limitant l’acció a enfrontar-se a l’autoritat només per viure del conflicte permanent.

Dissolució. Finalment, un sector dels indignats considera que la popularitat del moviment ja ha fet que aquest aconseguís els seus objectius: conscienciar de la baixa qualitat democràtica, de la situació crítica de l’economia, de la falta de futur dels joves o de l’enorme poder del sector financer. Aquests consideren que el moviment pot reorganitzar-se quan ho necessiti però que no cal buscar cap nova via per canalitzar demandes. No obstant, l’afany de les assemblees per reestructurar-se i acabar de consensuar propostes de mínims fa pensar que hi ha Indignats per una bona estona.

El racisme de PxC

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter