Corrupció: miopia o filtre?

Per què la corrupció no afecta els partits? Com és possible que els votants segueixin ‘premiant’ polítics corruptes? O, dit d’una altra manera, com és possible que els electors no premiïn a aquells representants polítics que, sota una ombra general de corrupció, no es troben implicats en cap cas de suborn, tràfics d’influències o amistats perilloses?

S’han apuntat nombroses raons: manca de cultura política, incapacitat de l’oposició de presentar una alternativa vàlida o fins i tot la dificultat d’atribuir les responsabilitats a algun líder concret o personalitat. És cert que hi ha la percepció que la societat és tolerant amb la corrupció. Segons el baròmetre de juny del 2011 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), més del 20% de ciutadans consideraven que la societat era “molt” tolerant amb la corrupció i el 41,5% opinaven que ho era “bastant”. Però això no ha de fer oblidar que, quan es pregunta la importància de la corrupció en una escala del 0 al 10, gairebé el 60% de les persones posiciona aquest problema en els punts màxims de l’escala.

No podem oblidar que el fenomen de la corrupció té un component important de ‘miopia’ política. El següent gràfic ens en donarà una idea. S’hi mostra la valoració de la corrupció dels partits en una escala del 0 al 10, sent 0 “gens implicat en casos de corrupció” i 10 “molt implicat en casos de corrupció”. La valoració no és segons la mostra en general, sinó en base als votants de PSOE, PP i CIU. És a dir, a on ubiquen als partits cada un dels votants?

Fixant-nos en les posicions extremes (posicions 9 i 10: barra blava), els votants del PSOE consideren que el PP és més corrupte que el PSOE. Un 5 % dels votants socialistes ubiquen en el 9 i el 10 el PSOE. En canvi, més del 20% dels mateixos votants ubiquen en les mateixes posicions al PP. La situació inversa es produeix amb els votants del PP. Perceben com a més corrupte el PSOE que el seu partit. Finalment, els votants de CiU consideren més corrupte al PP que al PSOE. En tots els casos els votants ubiquen el seu partit en situacions intermèdies (4-6) de corrupció.

Del gràfic també se’n desprèn quelcom més: hem vist que els votants de cada partit consideren més corrupte al partit rival, però és considerable també el grau de corrupció que atribueixen al seu propi partit.  Fixin-se (barra lila) que en el cas del PSOE i del PP és força elevada.

Aquest simple gràfic no descobreix la sopa d’all, però recorda dues coses: primer, que l’enemic polític sempre serà percebut com a més corrupte que “nosaltres”. Segon, que fins i tot una xifra elevada dels votants del propi partit el consideren com a corrupte. Per tant, la corrupció no deixa de ser una manera de reafirmar la pròpia identitat política i, en el seu defecte, per consolidar la idea que la corrupció es troba a totes les files polítiques. Així doncs, per què donar importància a la corrupció si l’altre sempre ho serà més?

Qui vota PxC?

Els darrers dies hem assistit a un serial d’estiu ben curiós: una regidora de la xenòfoba Plataforma per Catalunya de Salt decidia abandonar el partit polític després que, sempre presumiblement, altres membres de la formació obliguessin a la regidora a dimitir arran de la seva intenció de casar-se amb una persona d’origen immigrant. Pocs dies després, el portaveu de la formació al partit dimitia igualment després d’haver rebut pressions perquè deixés el seu company sentimental, també d’origen estranger. Ara els dos nous regidors independents del consistori es queixen que tenen por de les represàlies que puguin prendre contra ells.

A ulls de la majoria de persones amb un cert interès per la política, aquest serial és d’allò més surreal: dues persones amb relacions sentimentals amb persones estrangeres decideixen presentar-se per un partit polític amb clares connotacions xenòfobes i, no és fins al cap d’uns quants mesos en què se n’adonen de veritat a quin partit estan. Encara en estat de xoc, Juana Dolores Martínez afirmava a El Punt Avui: “Jo no sóc racista, i em vaig començar a fer preguntes. No ho vaig entendre i continuo sense entendre-ho. Vaig veure que m’havia ficat en un lloc equivocat”. I afegia posteriorment: “No són racistes, són nazis. No tots, però la majoria sí”.

Davant d’aquesta situació, avui ens volem plantejar: fins a quin punt hi ha un desconeixement de la ideologia de PxC, fins i tot per part dels seus votants potencials? I quin és el percentatge de persones que poden votar PxC sense conèixer l’abast de les polítiques que defensen? Per aquest motiu hem consultat el darrer baròmetre del Centre d’Estudis i Opinió de la Generalitat de Catalunya. Hem seleccionat aquelles persones que manifesten intenció de votar a Plataforma per Catalunya a les properes eleccions autonòmiques i hem avaluat les seves opinions polítiques en comparació amb les del conjunt dels enquestats. En total disposem de 15 persones (0,6% dels enquestats) que manifesten interès per votar aquest partit, un percentatge evidentment molt inferior al que el partit obtindria si les eleccions se celebressin ara, però que ens serveixen per fer-nos una primera idea del perfil del seu votant.

En primer lloc observem que, malgrat que el 70% dels enquestats de PxC es consideren de dreta o d’extrema dreta, hi ha un sorprenent 30% que diuen ser d’esquerres. Primera sorpresa.

En relació a la seva Identificació Nacional Subjectiva, observem com els enquestats de PxC sembla que tenen unes posicions lleugerament més espanyolistes que no pas el conjunt de la població catalana, si bé entre els votants del partit xenòfob també hi ha persones que se senten més catalanes que espanyoles i només catalanes. El clàssic “és català qui viu i treballa a Catalunya” del l’expresident Pujol no els va quedar gaire clar.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, observem que la majoria dels enquestats que diuen tenir intenció de votar PxC en les properes eleccions autonòmiques estan a favor de l’actual status quo. Malgrat  tot, hi ha un percentatge no gens menyspreable (sempre anat amb les precaucions que cal per estar treballant amb només 15 observacions) per qui la solució d’una Catalunya independent és la solució més desitjable.

Si ens fixem en el que votarien en un possible referèndum d’autodeterminació, veiem com les respostes estan completament dividides entre aquells que votarien a favor, els que ho farien en contra i els que s’hi abstindrien. Un popurri doncs de difícil comprensió.

El lloc de naixement és probablement on hi trobem menys sorpreses, almenys amb una mostra tan petita d’enquestats. Tots manifesten haver nascut a Catalunya.

Si ens fixem en el lloc de naixement de la mare, el percentatge és molt semblant al del global de la població de Catalunya: aproximadament la meitat dels seus votants potencials la seva mare va néixer a Catalunya mentre que en una mica menys de la meitat ho va fer en una altra CCAA.

I finalment, ens volem centrar amb el nivell d’estudis, des d’on probablement podem explicar la majoria de situacions difícilment comprensibles que fins al moment hem presentat: tal i com reflecteix el següent gràfic, el nivell d’estudis de les persones que diuen voler votar PxC en les properes eleccions autonòmiques és considerablement baix. De fet tres de cada quatre enquestats que votarien PxC en les properes eleccions autonòmiques diuen tenir només estudis primaris acabats, mentre que, fins i tot dins d’aquesta mostra tan petita d’enquestats, sorprèn no trobar cap persona amb estudis universitaris ni de grau mig ni de grau superior.

Amb tot, i lluny de poder arribar a conclusions definitives amb una mostra tan petita de persones, les dades disponibles ens permeten apuntar al fet que el votant de Plataforma per Catalunya és més heterogeni del que inicialment ens podíem pensar. El discurs en contra de la immigració ha anat calant en els darrers anys en segments molt diversos de la població, no sempre coincidents amb la ideologia política que propugna el partit xenòfob. De totes maneres les dades semblen apuntar a l’existència d’un denominador comú entre totes aquelles persones disposades a votar PxC: són persones nascudes a Catalunya i amb un baix nivell d’estudis.

Malgrat que es fa molt complicat determinar el percentatge de votants de PxC que donen suport a la plataforma xenòfoba sense conèixer plenament les implicacions d’un acte com aquest, les dades semblen apuntar a l’existència d’un segment dels seus votants que no acaben de tenir massa clar la ideologia que propugna el partit. Cal esperar doncs que amb el temps, i una mica d’educació!, tothom vagi posant les coses al seu lloc i que a Catalunya puguem evitar la presència d’elements dinamitadors de la, ja de per si, difícil convivència.

PSC i Esquerra: similituds i diferències de dos processos de regeneració

Després del càstig electoral sofert per les dues principals forces d’esquerres del país en les eleccions autonòmiques del 20 de novembre i de les municipals del 22 de maig es va fer ben palesa la necessitat de regeneració de l’estructura organitzativa interna i un replantejament ideològic i estratègic a fons tant del PSC com d’Esquerra. L’avançament de les eleccions estatals pel proper 20 de novembre ha precipitat encara més els ja urgents processos de regeneració, i en ple mes d’agost, les maquinàries organitzatives d’ambdós partits no paren de funcionar.

Avui en aquest article estiuenc ens volem centrar en les similituds i les diferències que, a hores d’ara i immersos encara els dos partits en els seus respectius processos de canvi, ambdós partits plantegen per tal de renovar-se.

En primer lloc ens fixem en les similituds que ambdós processos presenten:

–          Els dos partits busquen en el municipalisme noves alenades d’aire fresc que permetin airejar i donar noves idees a unes estructures organitzatives i de poder molt rígides i acomodades. En el cas del PSC sona amb molta força el nom de l’alcalde de Lleida Àngel Ros, mentre que en el cas d’Esquerra l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts Oriol Junqueras és l’únic candidat a la presidència del partit.

–          Malgrat buscar en el municipalisme noves cares, en ambdós casos les antigues elits continuen dominant el poder. En el cas del PSC encara de manera formal; en el cas d’Esquerra les que han estat fins ara movent els fils del partit mantenen les seves quotes de poder internes. De moment doncs sembla que hi haurà un canvi formal del poder si bé informalment els fils podria ser que els continuessin movent els mateixos.

Tot i això, ambdós processos també presenten importants divergències:

–          Mentre que el PSC no planteja de moment cap canvi substancial en el discurs plantejat fins al moment –el debat per exemple del grup propi a Madrid segueix ara mateix igual d’apagat que abans de les dues eleccions– en el cas d’Esquerra sembla que hi ha una clara intenció de fer oblidar l’època dels governs tripartits tot articulant un discurs més netament independentista.

–          Mentre que el PSC busca líders en les seves pròpies bases, militants amb una llarga experiència a les files del partit, en el cas d’Esquerra s’intenta buscar líders poc vinculats, almenys orgànicament, amb l’anterior direcció. A  més a més en els darrers temps sembla que la formació independentista s’ha obert a la possibilitat de presentar candidats independents però a l’òrbita del partit en determinades eleccions. Quan en el seu moment es va presentar a Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees per Esquerra, es va entendre aquest gest com a un senyal d’obertura de l’equip dirigent cap a un model de partit menys partitocràtic. En aquell moment però, el fet que el gest no anés acompanyat d’un canvi organitzatiu més profund en el partit va impedir que la decisió tingués les conseqüències desitjades. Queda per veure si finalment l’Alfred Bosch aconsegueix ser el cap de llista d’Esquerra per Madrid si farà l’efecte desitjat.

Podem observar com els processos de regeneració dels dos partits tenen una velocitat i un abast ben diferents: mentre que en el cas del PSC aquest queda limitat a un hipotètic canvi d’imatge sense replantejament ideològic, ERC està duent a terme un procés de renovació no només d’imatge si no també de la ideologia i l’estratègia. L’abast doncs és ben diferenciat per ambdós partits. Amb tot, és fàcilment comprensible aquest major abast del replantejament d’Esquerra per almenys tres motius:

–          El partit independentista ha perdut un percentatge de vot superior al del PSC en les eleccions més importants per ells, les autonòmiques. En canvi, el PSC ha perdut un percentatge no gens menyspreable de vots si bé això ha succeït en unes eleccions no prioritàries per ells (el que la literatura anomena eleccions de segon ordre). El que pugui passar a les eleccions al Congrés sí que podria ser determinant per tirar endavant majors canvis en el partit.

–          Esquerra comanda un vaixell molt més manejable que el del PSC per la pròpia absència d’una estructura superior de control com el PSOE.

–          Mentre que el PSC ha perdut vots en totes les direccions possibles sense que els hagi aparegut una competència directa clara sobre el seu discurs, en el cas d’Esquerra l’aparició de SI i el seu posterior èxit electoral han construït una alternativa vàlida i fiable pel votant independentista.

Les eleccions del proper 20 de novembre seran una bona revàlida per valorar fins a quin punt els processos de regeneració de cada partit han sigut suficients i obtenen per tant els efectes desitjats o si per contra la desconfiança segueix planant sobre els seus nous equips directius.