Arxivar per Desembre de 2008

Bases de dades: un bé públic?

Abans que el 2008 digui adéu definitivament el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha decidit posar a l’abast de qui vulgui les seves bases de dades. La gestió, difusió i explotació de les bases de dades acostuma a ser problemàtica. Les consultores i altres empreses privades que realitzen enquestes (electorals i de tot tipus) no acostumen a posar a disposició del públic el material amb el qual treballen. Fins aquí normal. El problema sorgeix quan la institució és pública i l’interès va més enllà de l’estrictament comercial.

Fins on arriba el meu coneixement, pocs projectes permeten descarregar les dades a través d’internet: el projecte World Values Survey (WVS), l’Enquesta Social Europea (ESS) o les dades de l’American Nation Election Studies (ANES) i del The comparative Study of Electoral Systems (CSES), entre d’altres.


De nou, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha fet tard. La institució de referència de l’àmbit català continua amb un hermetisme absolut. No només és qüestió que el públic en general pugui treballar amb les dades obtingudes ni que pugui fer-ho amb un temps raonablement breu un cop realitzada l’enquesta. És també la impossibilitat de publicar res sense el seu permís explícit. I això limita la capacitat d’exercici i, sobretot, el lliure exercici de divulgació intel·lectual.


El CEO podrà fer (i segurament farà) el pas. Però la intencionalitat ja no semblarà la mateixa. Així que, de moment, mentre no es desperten, haurem d’anar explotant les bases de dades del CIS. Seguirem esperant…
Anuncis

La democràcia a Catalunya

A mitjans de desembre una representació del Pati va assistir a la presentació de l’Informe sobre l’estat de la democràcia a Catalunya, 2007. Per primera vegada s’intenta mesurar el sistema polític català, en termes estructurals. El treball, coordinat per la politòloga Eva Anduiza amb el suport dels també politòlegs Ignacio Lago, Mariona Ferrer, Robert Liñeira, Sergi Pardos i Clara Riba, pretén respondre a dues preguntes complexes, de difícil (o impossible) resposta, però necessàries: Com funciona a la pràctica el nostre sistema polític? Amb quins criteris hem de valorar el procés polític i els seus resultats?

Abans d’entrar en matèria, és necessari reflexionar sobre dues coses: en primer lloc, la bona idea de la Fundació Jaume Bofill a l’hora d’impulsar un projecte d’aquestes característiques. Molts països europeus avaluen freqüentment el seu sistema polític amb instruments rigorosos i amb mètodes precisos. Tot plegat per generar un debat sa i, repetim, necessari. En segon lloc, i potser contrari al darrer punt, el poc impacte mediàtic que ha generat l’acte. Ja dubtàvem fa uns dies de la influència pública de la Ciència Política (Dubtes sobre la ciència política) i aquest acte ho corrobora.

Com avaluen els autors de l’informe la salut democràtica del nostre país? Un anàlisi sobre l’estat de la democràcia requereix una feina prèvia de conceptualització. Una metodologia que l’informe utilitza per dividir un debat molt complex en dues aproximacions al concepte de democràcia: d’una banda, aquelles definicions que han buscat les condicions mínimes imprescindibles per poder parlar de democràcia. D’altra banda, les definicions que, en lloc d’identificar el denominador comú mínim, amplien el contingut de la democràcia incloent-hi els aspectes substantius (és a dir, la democràcia no només és un sistema que respecti uns procediments, sinó que per ser considerada com a tal cal que permeti aconseguir objectius com ara la igualtat o l’autonomia dels ciutadans). L’informe s’aproxima a la realitat catalana des d’una visió empírica. A priori convindria, doncs, esperar que altres edicions n’incloguessin l’analítica i la normativa.
Què destacar d’un informe de més de 400 pàgines i que utilitza un total de 52 indicadors (des del percentatge de periodistes que creuen que s’apliquen normes ètiques al seu àmbit al percentatge de vots en blanc al Parlament? Adjunto aquí algunes idees que he trobat força interessants:

El Govern central té sempre pitjors valoracions que el català o el local. La Generalitat i el govern local obtenen sistemàticament valors superior a l’aprovat (cinc), xifra que gairebé mai supera el govern central. Seria una interessant línia de recerca explorar quins són els motius. Es deu al fet que la Generalitat destini un percentatge del PIB més elevat en despeses socials? Doncs no. El gràfic de la dreta ho constata.

Catalunya sembla exercir un vot menys retrospectiu que altres territoris. Què vol dir això? Seguint a Maravall, la relació entre els polítics i els ciutadans es pot analitzar des de la teoria de l’agència. D’acord amb aquesta teoria, els votants atorguen el poder i esperen que dugui a terme les polítiques que desitgen. És a dir, esperen que compleixi el programa electoral i les promeses que li han permès guanyar les eleccions. Per tant, si el govern ho fa bé, l’escollirem de nou. Si ho fa malament, el penalitzarem. Segons càlculs de l’informe, aquest mecanisme és més dèbil a Catalunya que a altres llocs. “És a dir, quan decideixen el seu vot, els catalans tendeixen a utilitzar d’una manera molt més laxa la valoració de l’actuació del seu govern que a la resta de CCAA. Es basen, per tant, en criteris de decisió complementaris”.

L’interès per la política no està caient. Ha sigut sempre baix. Un cert interès per la política és necessari perquè un sistema democràtic funcioni. A més, és conegut que aquells ciutadans més informats i interessats per la política participen més. Com es veu en el gràfic, el percentatge de persones interessades ha sigut sempre baix (gràfic de sobre), a excepció d’un repunt en els anys 2003-2004. “Aquells anys van ser també anys de forta mobilització, en particular, en el marc de les mobilitzacions contra el govern del PP”. El que no mostra l’informe és l’interès per la política entre els joves. Segurament deu ser baix i en caiguda lliure, com la participació electoral d’aquest segment d’edat (gràfic de sota).

Oposició i govern es reparteixen la presència als mitjans. L’indicador que utilitzen potser no és el més adequat però, com sol passar, és l’únic a l’abast. El que es presenta és una ràtio entre el zero i infinit, en què el valor teòric ideal 1 (màxima igualtat en el temps dedicat a les dues bandes). Els valors entre 0 i 0’9 equivalen a un pes més gran de l’oposició en l’espai mediàtic i els valors per sobre d’1 representen un pes més gran del govern. Com acostumen a assegurar alguns, no sembla que el tripartit estigui especialment “maltractat” pels mitjans analitzats.

L’informe conclou: “Encara que no ens trobem en una situació de mínims històrics, tampoc és bona l’evolució recent dels indicadors relatius a la valoració que els ciutadans fan dels partits polítics. La valoració social dels partits i la proximitat/simpatia descendeixen, mentre que la percepció que “els partits tan sols divideixen” s’incrementa. En aquesta evolució pot haver-hi influït de manera significativa la imatge de la política […] que sovint es destaca: una visió dels polítics i dels partits com si estiguessin desvinculats dels interessos dels ciutadans. Però els partits tampoc són capaços de trencar aquesta dinàmica i presentar-se davant de la ciutadania com a mediadors en la gestió del conflicte”.

En definitiva, un bon intent per mesurar la democràcia a Catalunya que sens dubte ha de tenir continuïtat. Tot plegat, per seguir millorant aquest sistema que és el pitjor de tots, a excepció de tota la resta que s’han provat (Winston Churchill dixit).

La importància de la segona preferència

La publicació d’una enquesta interna de CDC sobre el suport al dret a l’autodeterminació –Avui, 14 de desembre, pàg.7– ha evidenciat una vegada més la preocupació creixent dels partits per aquesta qüestió. L’enquesta esmentada, tot i que conté un marge d’error elevat, mostra una majoria ajustada favorable al dret a l’autodeterminació que varia en funció dels partits votats. Diuen els experts que les enquestes sobre situacions que encara no han tingut lloc, hipotètiques, solen ser males conselleres. En aquest cas, com un afegitó a la incertesa de la pregunta, s’hi suma una qüestió relacionada amb la seva interpretació: des de CDC, la pregunta «Si es convoqués un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, vostè què creu que votaria?» s’interpretava com un indicador del suport a la independència. No obstant això, el propi diari Avui en parlava com el percentatge de suport al dret de decidir (i no pas a la independència estrictament). Així doncs, al fet de parlar sobre un escenari futurible, caldria sumar-hi una interpretació ambigua.

El cas dels referèndums escocesos sobre la devolution –creació de l’autonomia política– que van tenir lloc el 1979 i el 1997 podria ser una experiència útil per a la qüestió que ens ocupa. Tal com és sabut, el referèndum del 1979 va sortir negatiu i el del 1997, positiu. Diversos estudis han demostrat que el factor determinant va ser que si bé al primer referèndum només van votar majoritàriament a favor de la devolution els ciutadans escocesos que tenien com a primera preferència la independència, al segon, també ho van fer aquells que tenien com a primera preferència la devolution i no pas la independència. 

La clau d’aquest canvi va ser que els partidaris de la devolution, el 1979, preferien quedar-se com estaven si aquesta no tirava endavant o havia de menar Escòcia a la secessió; i, en canvi, el 1997, tot i que mantenien la devolution com a primera preferència, consideraven que si aquesta autonomia evolucionava hipotèticament cap a la independència no era tant greu, o no tant com el 1979. I, en tot cas, aquests partidaris de la devolution no volien quedar-se com estaven aleshores.

Malgrat que aquests casos queden una mica lluny, penso que val la pena extreure’n alguna conclusió. Situant-nos en aquest escenari de referèndum hipotètic en què s’exercís el dret de decidir, més enllà de la pregunta que es formulés, caldria tenir present una qüestió cabdal que es podria anomenar «la qüestió de les segones preferències». Consistiria a tenir present allò que és de sentit comú, però que pot passar per alt en intentar maximitzar el suport a la secessió unilateral. I, per tant, tenir present que una polarització del debat públic només comportaria l’enroc dels qui tindrien com a primera preferència un increment de l’autonomia, però potser com a segona preferència la secessió. L’enroc podria fer passar al davant d’aquesta segona preferència la defensa de l’status quo i provocar finalment un canvi de vot tal com va passar al referèndum escocès del 1979.

Sembla ser que en el cas escocès els factors que van desencadenar el canvi de preferències van ser, bàsicament, la percepció que tenien els votants d’una Escòcia autònoma dins
la Unió Europea i la posició d’aquest ens davant d’una possible secessió. En aquest sentit, el pas fet pel Partit Nacionalista Escocès (SNP) reivindicant la independència dins la UE i no pas fora, ajudà a formar una imatge més positiva de l’autonomisme i l’independentisme entre l’electorat. Caldria, doncs, determinar quins podrien ser aquests factors per al cas català i avançar perquè no només els qui tenen la independència com a primera preferència donin suport al dret de decidir sinó que també ho facin els qui la tenen com a segona.

Article publicat a Tribuna Catalana

En Pujol m’ha robat les sabates!

Un té la sensació en acabar de llegir unes memòries que el fer i desfer de cada dia acaba conformant una història singular que, alhora, esdevé universal. Potser per la grandiloqüència dels personatges que acostumes a llegir, potser perquè, des de la nostra edat, veiem com el camí a fer, a construir, és encara molt llarg. I la magnificència d’alguns personatges públics, particularment dels polítics que van ser i ara es troben en un sorollós retir, és sempre més alta que el què ens arribem a pensar quan els llegim o els veiem en els mitjans de forma diària. La tranquil·litat de la distància suposo que en fa la resta.

Les memòries de Pasqual Maragall són un compendi desordenat, instructiu i d’una clarividència agradable. No esperin, però, trobar-hi informació a dojo. Per això, vagin al també recomanable “La gota malaia”, de Lluís Mauri i Lluís Uría. Les memòries de Maragall van per un altre camí. Com en el cas de les de Pujol, la voluntat d’explicar-se preval sobre la voluntat d’explicar. Això deixa ombres i dubtes que sens dubte la història solucionarà. El llibre potser es pot arribar a resumir en unes breus paraules: jocs olímpics, els barris, la ciutat, la regió metropolitana de Barcelona, l’ombra de pujol i la seqüència de federalisme militant, descontentament fins a un possible sobiranisme que mai sabrem on podria haver arribat. En tot cas, l’obra traspua, sobretot, tenacitat. Els moments més entranyables i les arrels del personatge són els més entretinguts:

A l’agrupament escolta hi vaig tractar per primer cop Jordi Pujol, deu anys més gran que jo i procedent del Col·legi Alemany. Naturalment, ell era germanòfil. Potser d’aquí procedeixen, d’entradam una part de les nostres diferències. […] Amb motiu d’una acampada al Montseny, a Viladrau, ens van prendre durant una nit la motxilla i les sabates que deixàvem fora de la tenda. Al seu lloc hi van col·locar un cartell que deia: “Un campament scout sense vigilància no és un bon campament scout [..] A Pujol el fascinava organitzar jocs competitius, ensarronades i proves d’esforç.

O els primers anys a l’ajuntament de Barcelona:

Els primers mesos del nou govern municipals van ser emocionants però no gens fàcils. Ni tan sol ho va ser conèixer una cosa tan bàsica com la xifra real de funcionaris assalariats de l’Ajuntament que governàvem. Encara avui, [..] recordo amb exactitud la xifra a la qual vam arribar després de mesos i comprovacions exhaustives: 15.320 funcionaris. Aquest guarisme resumia una llarguíssima feina de racionalització davant de nombroses situacions abusives, descontrolades o injustament enquistades al llarg dels anys i que ara calia posar al dia amb una nova filosofia de servei públic.

La ciutat:

Sempre he cregut en la gran força de les ciutats al món d’avui, mentre que altres han preferit veure-les amb recel com un contrapoder del seu. Les ciutats són aquí i arreu del món una esperança desbordant […]. La natura és allò que ens han donat, la ciutat és allò que hem fet.

Adéu Espanya”:

Un cop arribats al segle XXI, no sé què diria Unamuno dels renovants intents catalans de contribuir al progrés d’Espanya i la seva vinculació amb Europa, però és indiscutible que ho hem intentat àrduament. […] Hi vaig dir que Catalunya em semblava una bona plataforma per construir Espanya , la millor o una de les millors.

La decepció:

Si he d’enumerar actituds que no puc entendre, he de referir-me al cop polític que em va suposar la decisió de l’executiva del meu partit de proposar modificacions substantives al text aprovat pel Parlament amb els vots dels diputats socialistes. Allò va ser més que una contradicció.

El final?

El corcó treballa silenciós. A vegades els camins coneguts em sorprenen com si fossin nous i la veritat és que en això hi ha un aspecte excitant. D’altres, el predomini de la memòria remota sobre la recent fa que en passar per llocs que no visitava d’ençà un temps tingui la impressió gairebé de tornar a la infantesa, de passar per llocs antiquíssims. […] M’he acostumat a algunes rutines per dissimular. No és agradable oblidar les coses més elementals.

La independència i les enquestes

El diumenge passat ens despertàvem amb una nova enquesta que parla sobre el dret a l’autodeterminació a Catalunya. Es tracta d’un document d’ús intern de Convergència Democràtica de Catalunya al qual l’AVUI hi ha tingut accés, i en publica algunes dades (vegeu el document de l’AVUI).

Es tracta d’una enquesta realitzada sobre una mostra de 1.200 persones, de les quals, el 53% va afirmar que aniria a votar en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Sense endinsar-nos massa en profunditat en aquesta xifra tan baixa de participació, és important mencionar que el fet que la consulta sobre la secessió del país no estigui actualment en l’agenda política, provoca que només aquelles persones que tenen una opinió formada sobre el tema es posicionen. No obstant, en el moment en què la perspectiva d’un referèndum fos real, els indecisos prendrien consciència sobre la matèria, de manera que la participació esperada quedaria notablement per sobre del 53%. El que ens interessa però avaluar avui aquí són els resultats obtinguts per l’enquesta. El diari AVUI publicava el següent gràfic sobre la intenció de vot en l’hipotètic referèndum en funció del record de vot en les eleccions autonòmiques del 2006.

A primer cop d’ull, qualsevol persona amb un mínim de coneixement sobre política catalana podria quedar molt sorprès per percentatge de votants de C’s que estan a favor de la independència (un de cada 3 dels seus votants), i en menor mesura també del PP (gairebé un de cada 5). Tanmateix però, hi ha alguns matisos que s’haurien de tenir en compte al moment d’avaluar aquesta -i totes- les enquestes: el marge d’error de la mostra.

Malgrat que en una enquesta de 1200 persones el marge d’error amb un nivell de confiança del 95% (això és, el resultat que es donaria en el 95% de les enquestes que es realitzessin) és del ± 2,83% (per exemple, si CiU té una intenció de vot del 30%, el valor real estaria comprès entre 27,17% i 32,83% en 19 de cada 20 casos), en aquest cas estem parlant d’opinions dins dels partits, on el nombre de casos disminueix molt, especialment entre els partits amb molt poc suport popular.

Així, des de elpatidescobert.cat hem fet uns càlculs per determinar quin és el marge d’error per cadascun dels partits polítics i ens hem trobat amb el següent (en negreta el resultat obtingut en l’enquesta, i en números més petits l’interval de confiança al 95%):

CiU i PSC són els dos partits amb el marge d’error més baix: en ambdós casos l’interval de confiança és de 13,5%; l’interval d’ERC i d’ICV és del 22% i del 23% respectivament; el del PP és de més del 27%, mentre que el de C’s, amb uns càlculs que estimen que només van trobar 7 dels seus votants que participarien en el referèndum, és del 74%! Si agafem per exemple la darrera enquesta del Cercle d’Estudis Sobiranistes (any 2007), entre les persones que estan a favor o en contra de la independència, hi obtenim els següents resultats:

A favor

En contra

CiU

56,2%

43,8%

PSC (PSOE)

27,0%

73,0%

ERC

90,2%

9,8%

IC-Verds-EUiA

40,2%

59,8%

PP

14,8%

85,2%

Cap partit

32,1%

67,9%

Si comparem els resultats amb el gràfic de més amunt, veiem que només pels casos del PSC i d’ICV (en aquest darrer cas només per 3 dècimes), els resultats no estan inclosos en el rang que hem determinat. I això, sense tenir present que l’enquesta del CES també compta amb un marge d’error similar al de l’enquesta de CDC. Si poguéssim calcular els marges d’errors d’aquesta segona enquesta, amb tota probabilitat fins i tot en el cas del PSC s’encavalcarien els resultats. Tot plegat ens porta a una conclusió final: malgrat que les enquestes no ens parlen mai d’aquestes dades tan tècniques, hem de tenir molt en compte que els resultats obtinguts compten amb un marge d’error, i que per tant, les conclusions a les que s’arriba s’han de llegir amb cautela. Afirmar que l’electorat de C’s (i en menor mesura del PP) és parcialment independentista és una temeritat. Els resultats del PSC en l’enquesta de CDC tampoc sembla, en termes comparatius, que siguin massa fiables.

En definitiva: a pesar del que diuen algunes enquestes que sembla que ens volen presentar una situació ben favorable a la independència fins i tot entre partits amb un electorat aparentment espanyolista, la situació molt probablement no ho és tan.

I això, tenint present que només estudiem els que diuen que votarien; pel que fa a l’opinió de la resta de la ciutadania, això ja són figues d’un altre paner….

Article publicat a Crònica

Monomarentalitats

No crec que el que escrigui a continuació sigui un model de rellevància per la societat, però no podem esperar més de l’estadística simple, de les regressions lineals i de “donar-li a la maquineta” com dirien alguns…Per sort o per desgracia, això produeix uns resultats que ara procediré a comentar:

Recentment hi havia un debat social i polític sobre l’excel·lència educativa a Catalunya. Tema que cansa, però cada dia és més important per tal que els individus es desenvolupin amb normalitat a la societat (que s’ha anomenat) del coneixement. Per això, és important estudiar el fracàs escolar, però aquí em centraré més concretament en els efectes que té l’estructura familiar en els rendiments educatius.

Estudis anteriors han posat de manifest que els infants que creixen en nuclis monoparentals tendeixen a presentar més taxes elevades de fracàs escolar. Això ha provocat que els poder públics dediquessin una part dels diners per mantenir la igualtat econòmica de la situació anterior. No obstant, prèviament no s’han entretingut a analitzar la dedicació en temps per part del progenitor absent (en famílies mono). Hi ha algunes noves enquestes que intenten copsar aquest tipus d’inversió. Sobretot se centren en el Grau de supervisió i seguiment dels problemes educatius del seu fill.

Font: deep throat/temps de les famílies ( categoria de referència parelles biparentals)


A la taula, s’observa que en el model 1 el coeficient de la variable “monoparental mare” és significatiu i positiu, per tant indica que aquells adolescents que viuen en llars monoparentals tenen unes notes amb més mitjana de suspès. Però si al model 1 el controlem per seguiment paternal ( mesurat en freqüència en què el pare i fill/a parlen sobre l’escola), aquest efecte esdevé no significatiu, com es mostra al model 2. Però si encara es controla pels ingressos de la família –model 3-, és veu que l’efecte es capgira.
Per tant, tornem a observar que les estructures familiars no perjudiquen ni beneficien per elles mateixes sinó que realment són els recursos socioeconòmics (com gairebé sempre) els que tenen un efecte directe al fracàs escolar.
El que caldria observar és si la preocupació del pares per parlar sobre l’escola està distribuïda homogèniament o si per contra, està concentrada en alguns sectors. Tot sembla indicar que davant el seguiment dels fills, la professió de la mare és l’aspecte que més influencia, encara que s’ha de profunditzar més la recerca. No obstant, s’ha vist que el seguiment familiar té un efecte més positiu a les classes obreres que a les classes mitjana-alta.
A més, la meva mentora en aquests temes Marga Marí-Klosé, ha analitzat l’efecte de diverses interaccions entre classe i situació econòmica molt interessants, però ja s’encarregarà de publicar-les.

Tot i així, no hem d’oblidar que els pares o mares monoparentals és un col·lectiu de risc, ja que aquest tipus d’estructures disposen de menys recursos tan econòmics com de temps.

Dubtes sobre la Ciència Política

Explicar la Ciència política als profans o, fins i tot, als mateixos politòlegs acostuma a ser una tasca àrdua. De fet, sincerament, molt sovint un mateix es pregunta el leitmotiv principal d’allò que està a punt de fer o del què pretén fer en un futur. I no parlo de les arxiconegudes preguntes de “què fa un politicòleg?” ni de l’“és per fer de polític això?”, qüestions a les que els estudiants de ciència política s’han hagut d’enfrontar i solucionar amb més o menys habiltiat. Em refereixo a quelcom més substancial. Potser la pregunta correcta en aquest cas seria: “què hauria de fer un politòleg?” O, parafrasejant a Sartori (escrit), “Cap a on va la Ciència Política?”.

Faig aquesta reflexió arrel d’un escrit que he trobat al bloc del professor en Ciència Política, Josep Maria Colomer, que en el seu darrer post (More Scientific Politics) fa referència a la recent (i interessant) publicació del llibre de Rein Taagepera, Making Social Sciences More Scientific.

El politòleg estonià (que, com la majoria, exerceix als Estats Units) critica dues coses:

1) La ciència política té actualment un corrent predominant i una “excessiva dependència de les regressions lineals”. És a dir, massa estadística perquè sí. Diu: “Molts estudiosos esdevenen presoners i addictes dels programes computacionals, els quals són incapaços de respondre les preguntes que realment importen”. Advoca per un model building més ben pensat i articulat.

2) A better science would make for better politics. Taagepera observa que la majoria de mètodes i resultats tenen un impacte mínim a l’exterior. Poques ganes d’explicar-se i poc interès del públic.

Les relexions d’aquest llibre m’han fet pensar en un article històric de Sartori, escrit l’any 1994, en què venia a dir més o menys el mateix. Sartori deia aleshores: “Em dóna la sensació que la ciència política dominant ha adoptat un model inapropiat de ciència (extret de ciències dures, exactes) i ha fracassat en establir la seva pròpia identitat, per no dir la seva metodologia pròpia […] Em pregunto: coneixement, per a què? La resposta és que la Ciència Política no pot respondre a aquesta pregunta”.

Sartori és molt crític amb el tipus de ciència americana, obsessionada en “l’emocionant però insubstancial camí de revolucionar-se a si mateixa més o menys cada quinze anys en la cerca de nous paradigmes, models i enfocaments”. En poques paraules, Sartori conclou que la ciència política no va enlloc (amb l’actual model) i proposa una solució: “pensar abans de contar i utilitzar la lògica al pensar”.

L’escrit va rebre moltes crítiques, fins i tot el mateix Colomer va creure que “l’alternativa per la qual es decanta Sartori és només una mostra del seu acreditat sentit de l’humor ja que només fa que oposar resistència a la quantificació”. Curiosament, Colomer es desdiu i sembla assumir el què Taagepera ara proclama. Massa dades numèriques i poca reflexió (follia quantitativa en podríem dir?).

Sigui com sigui, des de la meva modesta posició, em ve al cap el següent (potser els companys del Pati ho comparteixen):

Les aproximacions a la ciència política són diverses i, segons la Universitat a què et trobes, el model és un o altre. A mesura que vas coneixent a companys politòlegs d’altres llocs observes que “el pensament predominant” no és el mateix a la UPF que a la UAB o a la UB. Podríem dir que els models són força diferents. Això no és dolent per si mateix. En tot cas, convé que es conegui què s’està fent i sota quin prisma es fa.

Obsessió quantitativa: Cert és que el poder de les dades és elevat. L’exigència per publicar papers crea excel·lència, millora contínua i, tot sovint, mediocritat. També es repeteix sovint que el mètode és la clau (o el model building). Només el mètode? El com sovint pot fer perdre l’objectiu del per què.
Separació quantitativa i qualitativa. Ara mateix potser no són dos móns paral·lels, però els seus camins s’entrecreuen poques vegades.
Ciència Política i societat. Poc valorada, considerada “ciència de l’opinió” i, tal volta, menyspreada. Això crea endogàmia i retroalimentació. Cal fer un esforç per explicar-se.I des de la mateixa universitat. És inadmissible, per exemple, que la política avanci i la docència quedi anquilosada. L’actualitat és com els rius d’Heràclit, “mai t’hi pots banyar dos cops a la mateix aigua”. Interpretar el món sembla que faci por. Encara avui no he entès el perquè.

No són crítiques existencials, òbviament. La Ciència Política és una disciplina nova (li posem 60 anys?). Els dubtes apareixen i apareixeran a mesura que la seva posició es consolidi i el temps la tracti amb més o menys justícia. Potser nosaltres tenim responsabilitat en la seva definició futura. Qui sap. En tot cas això ja ho valoraran els que facin un nou Pati Descobert d’aquí una generació.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter