Un govern en minoria

Catalunya és, a nivell local, un país de coalicions. Rarament els municipis atorguen la majoria absoluta a un partit concret, per la qual cosa el guanyador (sovint) es veu obligat a fer una coalició de govern o bé governar en minoria sostenint (tot sovint) una coalició de facto. Davant d’una realitat estesa pel territori i en funcionament des de fa anys, les coalicions haurien de ser vistes com un fenomen natural, fruit del propi joc polític i de les circumstàncies del moment. Les coalicions són considerades sovint com un element d’inestabilitat per la política, fruit de les lluites de poder entre els partits que la formen i de la dificultat de governar amb coherència i solvència. No obstant això, no cal oblidar que un dels objectius de la democràcia és la satisfacció de les preferències ciutadanes. Des d’un punt de vista teòric -i pràctic en molts països- les coalicions ajudarien a satisfer aquesta demanda d’una forma més eficient que els governs en minoria.

Catalunya, país de coalicions a nivell local, mostra una voluntat clara i inequívoca que vol un Govern en solitari a la Generalitat. Segons l’enquesta postelectoral del CiS (feta entre el desembre del 2010 i el gener del 2011), un 44% de ciutadans volen un govern de CiU en solitari. La segona opció és un govern de CiU amb el PSC, preferida pel 10,46% de la ciutadania. Es prefereix un govern en minoria que un en coalició, sense tenir realment clar que el primer sigui més estable que el segon.

Identificar el tripartit amb un “desgavell” i un element inestable per part de CiU (amb la inestimable ajuda dels components del tripartit) ha consolidat la ja consolidada opinió catalana que són més favorables governs en minoria que en coalició. Sens dubte un obstacle important pels partits que volen governar Catalunya sense l’ajuda de ningú. Perquè, si ho volen fer en coalició, s’exposen al fenomen descrit per Locke i recollit per Noelle-Neumann en la seva obra “L’espiral del silenci”: “Qualsevol violació de la llei de la moda farà sofrir immediatament a l’individu quan perdi la simpatia i l’estima del seu entorn social”.

La victòria del blanc i el negre

Com sempre ha guanyat el blanc i el negre. De fet, en política passa sovint i l’estrany és que no es produeixi.

La societat catalana té un cert grau d’acord en què els poders públics han de proveir serveis, especialment sanitaris, educatius i serveis socials en sentit abstracte. Cert és que, segons una enquesta del CIS del juny del 2010 (aquí), un 37% dels catalans estaria d’acord en què els impostos haurien de baixar, fins i tot si això significa un nivell general de despesa en serveis públics. Però les opinions sobre el model de benestar (en abstracte) són transversals ideològicament. Mirin el següent gràfic. Mostra el grau d’acord amb l’afirmació que la despesa en educació, sanitat i serveis públics hauria d’incrementar-se, fins i tot si s’augmenten els impostos. Els percentatges estan distribuïts per ubicació ideològica. El grau d’acord se situa entre el 60 i el 70% de forma més o menys homogènia per sector ideològic.

La sanitat és un dels sectors que aglutina millor aquesta transversalitat. Ha sigut tradicionalment la política pública catalana més ben valorada. L’any 2006, per exemple, el 36,1% dels catalans feien una “bona” valoració de l’estat de la sanitat catalana, percentatge deu punts superiors a l’educació, la segona més ben valorada. L’any 2010 un 60% de la població catalana considerava “bastant satisfactòria” la situació de la sanitat. La mateixa enquesta utilitzada anteriorment pregunta als ciutadans quants diners es destinen a sanitat. Entre el 50 i el 60% considera que es destinen els necessaris.

I heus aquí la paradoxa (per no dir una altra cosa) de la política. La transversalitat de l’opinió ciutadana sobre la sanitat no constitueix un element per arribar a acords en un sector crucial però que, com tots, arrossega un dèficit econòmic. Precisament al revés: si ataques l’adversari per aquest flanc, t’apropies d’una opinió majoritària i deixes l’altre com el dolent de la pel·lícula.

Fa uns dies des de CiU ja van respondre que des del seu partit no es vol destruir l’Estat del Benestar i la sanitat catalana, creada i desenvolupada per ells mateixos. La dinàmica ja s’havia creada. Et responen blanc, contestes negre.

Avui han sigut ells, demà en seran uns altres. I la política segueix.

Evitar l’”efecte Rosell”

En les seves recents memòries, l’expremier britànic, Tony Blair, ens detalla curosament els seus primers dies al número 10 de Downing Street. Quan va arribar al poder, el Partit Laborista havia patit una llarga travessia pel desert: des de l’any 1979 que els inquilins del govern britànic formaven part del Partit Conservador. Tornar a posseir poder no ha de resultar fàcil, i així ho reconeix Blair en el seu llibre: “El desavantatge d’un govern nou és la manca d’experiència quan es governa. És també, però, un avantatge. La immaduresa, la innocència, l’absència de cinisme que prové de la perpètua immersió en les aigües infestades de tot allò que és el govern; tot plegat et dóna una sensació d’extrem possibilisme”.

Artur Mas ja passeja pel Pati dels Tarongers com a president de la Generalitat. En pocs dies, ja ha ensenyat unes cartes que, de moment, són més una intenció que un efecte real. Del contrast entre la seva campanya electoral i els seus primers dies a Palau se’n desprenen les següents conclusions:

En primer lloc, com bé han repetit nombrosos opinadors, cal passar de la teoria a la pràctica. En termes platònics, Mas haurà de sortir de la caverna i començar a donar forma a aquells elements que, fins el moment, havien estat ombres de la realitat.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Els efectes dels debats electorals

Una de les qüestions que ha tingut més transcendència del debat de diumenge passat ha estat la proposta de Montilla a Mas per fer un cara a cara abans de les eleccions catalanes. Sense voler entrar a la polèmica que ha suscitat per la representació de només dos partits, o si la Junta Electoral Central permetrà realitzar-ho, ens preguntem quina és la lògica darrera d’aquest debat?

L’oferiment del cara a cara del President de la Generalitat al líder de l’oposició va agafar a molts espectadors per sorpresa. Un cop vist el debat, tothom va pensar que allò només podia respondre  a dues opcions: o bé Montillla tenia un as guardat a la màniga, o bé pensava que una derrota desmesurada podria sumar-li vots, ja que el votant podria crear una empatia amb el perdedor, l’efecte underdog. Des de la distància, s’observa que és una estratègia  lògica, tenint en compte que la teoria exposa que és aquell candidat que es posiciona pitjor a les enquestes el qual necessita que es realitzi un debat; més que aquell candidat que es troba millor posicionat a les mateixes. El debat és un risc, i només aquell que va perdent té més incentius a celebra-lo.

A la majoria de debats televisius no es decideix el guanyador de les eleccions–i el cas que ens ocupa no és una excepció-, ja que la campanya electoral, i en concret els debats electorals, tenen poc marge de maniobra. Tan sols el debat podria ser decisiu si es donessin 3 condicions: a) que els partits estiguessin bastant igualats en intenció de vot estimada, b) que hi hagués un número significatiu d’indecisos reals, (normalment a partir del debat es decantarien cap al candidat més carismàtic) i c) que als debats hi hagués un clar guanyador/a ( cosa que és difícil de determinar). Per tant, és fàcil pronosticar que aquest debat cara a cara no tindrà cap efecte destacable.

————————–

Actualització

Toni: Em permeto “trepitjar” la Sílvia i afegir aquest gràfic amb l’evolució de les audiències televisives en els diferents debats celebrats recentment (2008 eleccions generals, la resta eleccions al Parlament de Catalunya).

Desastres i popularitat

És ben conegut que factors externs al desenvolupament de la política poden tenir un efecte ben directe sobre l’avaluació d’aquesta. L’assumpció d’independència entre la valoració de la tasca d’un govern o d’un president i causes sobrevingudes és totalment falsa. Als Estats Units, on aquest tipus d’estudis els agraden especialment, acostumen a lligar qualsevol sobtat increment i decrement de la popularitat del president a factors puntuals, molt sovint aliens a la política. Vegeu sinó aquesta pàgina sobre l’evolució de la popularitat de l’expresident George Bush.

Avui, poques hores abans que comenci el rescat dels 33 miners atrapats 700 metres sota terra des del passat 5 d’agost a la mina San José de Copiapó de Xile, ens volem centrar en l’evolució de la popularitat del president xilè Sebastián Piñera arran de la gestió de la crisi dels miners.

Tal com es desprèn del primer gràfic (extret del Centro de Estudios Políticos de Chile, podeu consultar tota la informació de l’enquesta aquí), la popularitat del president Piñera tant sols 5 mesos després de la seva elecció (gener del 2010) era molt baixa, especialment si es comparava amb la popularitat de la presidenta sortint Michelle Bachelet.

Sens dubte el succés de l’atrapament dels 33 miners sota terra ha captivat l’opinió pública xilena i del món en general i ha desfermat un sentiment patriòtic xilè d’importants magnituds al voltant del rescat. L’aparent ràpida actuació del govern xilè i la gran implicació d’aquest en les tasques de rescat ha anat com anell al dit al president Piñera, que ha vist importantment incrementada la seva popularitat en les darreres enquestes.

Tal com es desprèn de la següent imatge la troballa dels miners xilens va suposar una important injecció de popularitat al president Piñera al mes d’agost. En les dades més del mes de setembre, la popularitat –que havia incrementat fins al 56% a l’agost– ha caigut molt lleugerament fins al 53%, mantenint-se però 7 punts per sobre de la popularitat del mes de juliol.

El probable èxit del rescat  des miners xilens en les següents hores probablement suposarà una nova injecció de popularitat per un president que, en una situació ben poc usual, s’haurà vist beneficiat per una “desgràcia” natural.

Des de El Pati Descober estarem a l‘aguait de com evoluciona la valoració del president Piñera en els propers mesos i us en mantindrem informats!

Sobre la polèmica de Vic (II)

Un membre del Pati ens advertia ahir de la cua que portarà el canvi de criteri d’empadronament a l’Ajuntament de Vic i no s’equivocava. Us adjuntem uns quants enllaços interessants sobre aquest afer. La notícia va creixent: avui hi ha Ple a l’Ajuntament de la capital osonenca i ja s’han anunciat dues mocions oposades. Una dels ecosocialistes (ICV) i una altra dels xenòfobs de Josep Anglada (PxC). A més a més hi ha una roda de premsa del diputat al Congrés Joan Herrera (ICV) prevista per mitja tarda.

– Entrevista a l’escriptora Najat El Hachmi que es mostra extremadament crítica amb el Govern de Vila d’Abadal

– Manifest del Col·legi d’Advocats sobre la il·legalitat de la mesura

– Comunicat d’una trentena d’associacions i entitats de la ciutat de Vic

– Editorial d’Osona.com donant suport a l’equip de govern i la seva decisió

– Resultats de les darreres eleccions municipals a Vic