Posts Tagged 'Sílvia Claveria'

Efecte dòmino?

El model autonòmic iniciat al 1978 va tocar sostre amb la Sentència del Tribunal Constitucional de L’Estatut. Aquesta ha estat el detonant d’un efecte dòmino de recentralització  per la via judicial. Ara una nova fitxa cau:  el Tribunal Suprem desautoritza la immersió lingüística.

La Sentència del Tribunal Suprem estableix que tant el castellà com el català poden ser llengües  vehiculars de l’educació. S’atorga la raó a tres famílies que van demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el castellà es “reintroduís” a l’educació catalana de manera “proporcional i equitativa”, i que els escrits i comunicacions amb el centre es poguessin fer en castellà. Tot i que, en un principi la Sala del Contenciós Administratiu del TSJC va desestimar el recurs al desembre del 2008, ara el Tribunal Suprem anul·la la decisió del Superior de Catalunya –en base a la STC- tot afirmant que :“El català ha de ser, per tant, llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però no l’única que gaudeixi de tal condició”, com també que, “el castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”.

Llegeix-lo sencer a El Pati dels Tarongers.

 

Els efectes dels debats electorals

Una de les qüestions que ha tingut més transcendència del debat de diumenge passat ha estat la proposta de Montilla a Mas per fer un cara a cara abans de les eleccions catalanes. Sense voler entrar a la polèmica que ha suscitat per la representació de només dos partits, o si la Junta Electoral Central permetrà realitzar-ho, ens preguntem quina és la lògica darrera d’aquest debat?

L’oferiment del cara a cara del President de la Generalitat al líder de l’oposició va agafar a molts espectadors per sorpresa. Un cop vist el debat, tothom va pensar que allò només podia respondre  a dues opcions: o bé Montillla tenia un as guardat a la màniga, o bé pensava que una derrota desmesurada podria sumar-li vots, ja que el votant podria crear una empatia amb el perdedor, l’efecte underdog. Des de la distància, s’observa que és una estratègia  lògica, tenint en compte que la teoria exposa que és aquell candidat que es posiciona pitjor a les enquestes el qual necessita que es realitzi un debat; més que aquell candidat que es troba millor posicionat a les mateixes. El debat és un risc, i només aquell que va perdent té més incentius a celebra-lo.

A la majoria de debats televisius no es decideix el guanyador de les eleccions–i el cas que ens ocupa no és una excepció-, ja que la campanya electoral, i en concret els debats electorals, tenen poc marge de maniobra. Tan sols el debat podria ser decisiu si es donessin 3 condicions: a) que els partits estiguessin bastant igualats en intenció de vot estimada, b) que hi hagués un número significatiu d’indecisos reals, (normalment a partir del debat es decantarien cap al candidat més carismàtic) i c) que als debats hi hagués un clar guanyador/a ( cosa que és difícil de determinar). Per tant, és fàcil pronosticar que aquest debat cara a cara no tindrà cap efecte destacable.

————————–

Actualització

Toni: Em permeto “trepitjar” la Sílvia i afegir aquest gràfic amb l’evolució de les audiències televisives en els diferents debats celebrats recentment (2008 eleccions generals, la resta eleccions al Parlament de Catalunya).

Llistes electorals paritàries?

L’aprovació de la Llei orgànica per la igualtat efectiva de dones i homes sembla que ha tingut efecte; els propers comicis del 28 de Novembre hi haurà una representació a les llistes bastant igualitària entre gèneres: 53,6%  són homes i el 46,4% dones. De moment, les eleccions més igualitàries que se celebraran.

Es podria pensar que aquesta paritat fos enganyosa, i que les llistes estiguessin confeccionades de tal manera que els primers llocs de les llistes electorals dels partits fossin homes, i les posicions més baixes les ocupessin les dones. No obstant, no es dóna el cas. Les llistes en una gran part han estat elaborades conscienciosament a mode de cremallera,  primer un home i després una dona fins al final. Només existeix una excepció entre tots els partits amb possibilitats d’entrar al Parlament que concatena tres homes seguits: Solidaritat Catalana amb J.Laporta, A.Tena i U.Bertran.

Els fets què comentàvem anteriorment són bones notícies per la paritat. Tot i que podem filar més prim i veure que encara podem avançar en aquesta equitat, ja que entre els caps de llista dels partits amb possibilitats parlamentàries no existeix tal equilibri. Dels set partits amb possibilitats d’entrar al Parlament de totes les províncies  (CiU, PSC, ERC, PP, ICV, Rcat i SC) el 82,14% (n=23) caps de llista són homes i només el 17,86 % (n=5) són dones. A més a més, si ens fixem en els 5 primers llocs de les llistes, tot i la paritat, sempre el número de polítics es decanta pel gènere masculí, havent 3 homes i dos dones en gairebé tots els casos. Caldrà veure com queda finalment configurat el Parlament.

S’observa que els factors de demanda s’han fet més equitatius (encara que queda molt per millorar com xarxes exclusives d’homes) a partir de les lleis aprovades. No obstant, als factors d’oferta encara trobem traves: les dones són excloses de la participació de la vida pública degut al funcionament de la vida privada, sobretot quan existeixen obligacions familiars. Seguint aquesta línia la politòloga  T.Verge (2009) exposa que les organitzacions juvenils afiliades a partits polítics presenten una composició equilibrada per sexes de la seva militància fins als 25 anys; però quan es sobrepassa aquesta edat, decreix enormement aquest equilibri.

Veiem que les diferències de gènere en la implicació política s’han reduït enormement a les últimes dècades a nivell autonòmic, tot i que les diferències més problemàtiques encara es poden trobar als municipis. Esperem que aquestes diferencies continuïn decreixent al llarg dels anys.

El joc d’internet a la campanya electoral

La campanya a través d’Internet va ser molt important per donar-li  la victòria a Obama. Aquell fet semblava el tret de sortida perquè la política colonitzés i instrumentalitzés el món de la xarxa. No obstant, aquella acció sembla més un punt aïllat que el començament d’una tendència; la campanya de Gran Bretanya no va utilitzar aquest instrument, i a Catalunya el punt més revolucionari en aquest aspecte ha estat el twittervistic, una iniciativa lloable, però no ha tingut el ressò que li seria apropiat.

Sembla que estem presenciant un canvi progressiu, però Internet encara no ha canviat els terrenys de joc de la política. Aquest mitjà té unes potencialitats encara sense testar profundament: pot arribar a ser més eficient, ja que el cost en distribució, en comparació amb les campanyes tradicionals és menor; també es poden distribuir missatges concrets a audiències més específiques (llistes de distribució, xarxes socials, blocs) i a molta gent a la vegada  (comunicació many to many), i així poder arribar a un tracte més directe amb el ciutadà (amb la conseqüent més capacitat de persuasió).

Entrant en raons substantives però, per què encara no s’empra la total potencialitat d’aquest mitjà de comunicació?

En primer lloc perquè Internet fa por. És un mitjà on ni els partits ni els mitjans de comunicació poden controlar el missatge. Pot arribar un punt on tothom pot ser informant i informador, i on es pot arribar a intercanviar molta més informació de la que els mitjans de comunicació convencionals i partits estan disposats a proporcionar.

En segon lloc, per la poca implantació que el mitjà té encara avui en dia. A Catalunya només un 22% s’informen a través d’Internet; d’aquests un 17% s’informa sobre política, és a dir un 8% del total de la població. D’entre els quals, un terç no confien en les informacions extretes d’Internet. Potser aquest fet fa que el cost d’entrar els polítics en aquesta roda superi els potencials ciutadans que podrien captar.

I en tercer lloc, i malgrat que ha estat mitjançant la xarxa que s’han produït nombrosos estímuls en la mobilització política (més aviat des de tribunes no institucionals), els partits saben que aquells que s’informen mitjançant Internet i participen d’aquestes xarxes interactives són els mateixos que ho fan de manera offline.  Per tant, existeix un paral·lelisme clar entre els ciutadans que participen tant a nivell online com offline. La teoria del reforç és encara vigent.

Mentre el perfil del participant polític online i offline continuï sent tan similar, no es desenvoluparan incentius per tal que els partits polítics entrin de ple en la e-política. Els polítics encara se senten encara còmodes en el terreny de la política convencional, i davant de la perillositat de tenir una arma de doble fil com Internet, han preferit de moment deixar –parcialment– de banda aquest mitjà.

Temps al temps però…

 

* Dades extretes del Baròmetre del CEO (3ra onada 2010) i de l’estudi del CIS 2736.

Els nous partits poden confiar en la campanya electoral?

L’última setmana es va estar presumint sobre quin dia finalment se celebrarien les eleccions catalanes. Tot sembla indicar que es faran el 28 de novembre. Això modifica els temps pre-electorals previstos, ja que alguns partits assumien que les eleccions se celebrarien el 24 d’octubre. Alguns opinadors exposaven que aquest temps era essencial, sobretot per què els nous partits es poguessin fer un espai (RCat i SC). Però realment aquest temps addicional pot condicionar els resultats electorals? I anat més enllà, les campanyes electorals i els períodes electorals serveixen d’alguna cosa?

Estudis previs mostren que en el temps pre-electorals, i en concret a les campanyes electorals, s’hi poden trobar quatre tipus d’efectes: 1) El Reforç, 2) L’activació, 3) La Conversió i 4) La Desactivació. El primer efecte, com la paraula indica, es produeix  quan les campanyes electorals reforcen la decisió que el votant ja tenia en un inici. És a dir, les campanyes provoquen que els ciutadans no variïn la decisió de vot. Val a dir que aquest efecte és el predominant, i en la gran majoria de països desenvolupats aquesta opció representa més d’un 70% dels electors.

El segon efecte que es pot trobar és l’activació, aquest s’identifica en aquells ciutadans que en períodes pre-electorals no saben a qui votar, però en el moment decisiu, voten pel partit què a les anteriors eleccions havien fet.

El tercer efecte és la Conversió, aquest el representen aquells ciutadans que canvien el vot respecte la seva intenció de vot. És un percentatge molt reduït, però els casos en què es dóna es degut a un canvi en la posició de l’escala ideològica dels ciutadans i/o respecte l’avaluació que tenen dels candidats principals.

En quart lloc, s’ha observat que es produeix l’efecte de desactivació. Els desactivats són aquells ciutadans que en un principi tenien la intenció de votar a un partit concret, però finalment no ho fan, i opten per l’abstenció. El nombre de desactivats incrementa sobretot quan es produeix una campanya negativa, és a dir, aquelles en el qual els partits no mostren el seu programa sinó que se centren en desprestigiar al partit adversari, o també quan  empitjora l’avaluació dels candidats què anaven a votar.

Com s’observa en els períodes pre-electorals poques coses canvien, i tot roman sense sorpreses; per tant el possible canvi de dates en la celebració de les eleccions produirà pocs efectes als resultats. L’estratègia de RCat i SC és una campanya activa en la que busquen ampliar l’horitzó, però han d’estar atents amb la avaluació que facin els ciutadans dels candidats, ja que corren el risc de què els seus electors es converteixin en ciutadans desactivats.

Article publicat a Crònica.

La paràbola de la manifestació del 10-J

Els cicles de protestes (en la seva definició àmplia) gairebé sempre responen a un patró: la paràbola. Comencen a créixer i/o expandir-se, arriben al clímax, per seguidament perir. Aquests cicles poden donar fruit i esdevenir un punt d’inflexió pel canvi social i polític; o ser estèrils i mantenir la continuïtat d’allò establert. Però quin és l’estadi on es troba les manifestacions que s’han donat recentment a Catalunya?

  1. Fase d’expansió: És el moment en què uns ciutadans més implicats plantegen exigències que troben eco a altres ciutadans. Això provoca una ràpida difusió de l’acció col·lectiva als sectors menys mobilitzats, i va originant que s’obrin noves oportunitats polítiques (com les ones en un toll d’aigua). Això és el que s’ha anat produint com a conseqüència de l’esgotament per la dificultat de l’aplicació del l’Estatut i l’espera de la Sentència del  Tribunal Constitucional. A partir d’aquests fets es van crear diverses plataformes com la PDD, Araítaca i posteriorment 10.000 a Brusel·les que pretenien canalitzar aquest descontent de la ciutadania. Aquests fets van originar un caldo de cultiu i una sensibilització sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya; que va desembocar en la consulta sobiranista a Arenys de Munt, i que alhora va provocar diferents onades. Tots aquests esdeveniments van ajudar a què es destaqués el tema a l’agenda mediàtica i política.
  2. Clímax: A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional, on es declaren 14 articles incostitucionals i 27 reinterpretables de temes centrals de l’Estatut, s’arriba al punt àlgid de la mobilització de la ciutadania. S’agrupen diferents partits polítics i organitzacions per tal de defensar transversalment un sentit ampli sobre “el dret a decidir”. Dissabte 10 de juliol es van combregar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.
  3. I ara què? Fase de declivi? Després de l’efervescència  i  la manifestació pacífica què passarà? Els ciutadans amb aquestes accions volien manifestar el seu malestar, i la reclamació de l’actuació dels polítics. Si finalment les elits no actuessin en l’esfera política, els ciutadans veuran que les seves reaccions no han servit de res i les protestes cessaran en sec (la societat civil deixarà de manifestar-se, desprès d’un càlcul racional entre costos i beneficis). Si es donés aquesta situació, només es podria esperar que la participació es canalitzés en organitzacions, i aquests moviments adoptin una lògica més política. En canvi, si els partits comencen a establir plans d’acció, la ciutadania es pot veure protegida i continuar la seva mobilització, sense que encara s’entrés a la fase de declivi.

Estem en un punt del cicle de la protesta encara incert. Caldrà veure les actuacions dels partits i les elits per veure si les protestes han estat estèrils o fèrtils. Haurem d’esperar.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter