L’últim almogàver

Metaliteratura, però amb un debat social que mai desapareix. Les obsessions d’un escriptor amb la sociologia d’una forma de fer. Carles Casajuana (Premi Ramon Llull) diu centrar-se únicament en el primer aspecte, però el segon resulta el més colpidor. L’últim home que parlava català és un llibre peculiar. I, com que a diferència del que he parlat, el llibre m’ha sorprès, i agradablement, us escric uns fragments suggeridors:

“L’escriptor català no només ha de competir amb la pantalla, sinó que ha de competir amb la ficció en castellà i en altres llengües. El territori que li queda és molt petit, gairebé marginal. Li queda el simbolisme, els poemes en prosa, les ficcions abstractes, la paròdia, la ironia. I, sobretot, li queda l’omfalisme victimista, és clar, el vell recurs de llepar-se les ferides i de mirar-se el melic. Aquesta és l’aposta de Rovira, oi? Cal reconèixer que és una aposta hàbil. Si hi ha un llibre que el lector català llegirà sens dubte en català és una novel·la sobre la desaparició del català. És la mena de llibre ideal perquè el lector català es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà. La pàtria no vol ciutadans sinó màrtirs”.

“Però el llibre no pot ser una simple biografia del personatge, per reveladora que resulti. El protagonista no és el senyor Bernat sinó la llengua que morirà amb ell. El senyor Bernat només és el testimoni principal de la investigació del professor Rosenfeld, i la seva funció serà obrir-li camins, subministrar-li pistes, ser l’artèria principal de la narració. Lògicament, el senyor Bernat estarà orgullós de parlar català, i sempre ho haurà estat. L’últim almogàver no pot avergonyir-se de la llengua dels seus avis. Però, al costat, de jove, convé que hi pul·lulin tota mena de personatges que se n’empegueeixin, que parlin català com una llengua de segona classe, d’estar per casa. Un directiu d’un banc, per exemple, que fiqui els fills en un col·legi privat en què ensenyin en castellà, amb l’argument que, tot plegat, el català l’aprendran igual […] Han de ser personatges i situacions trets de la vida diària, que resultin familiars al lector. No és pas difícil. Només es tracta de fer visible el vernís de vergonya omnipresent, el complex d’inferioritat que, de tan habitual, ja no sorprèn a ningú”.

El barça augmenta la natalitat?

Davant de comentaris de tertulians enjogassats (o excitats) pels esdeveniments d’aquests dies, servidor, que els reptes d’aquesta mena també l’esveren, ha decidit buscar si el barça té efectes sobre la natalitat. Així que, abans de publicar la nostra secció quinzenal de Crònica, ens permetran la llicència de seguir jugant amb les dades com a nens petits.

Llàstima que no hi hagi dades mensuals (si algú les té, encanta’t de poder rebre-les). La gràcia era calcular quin efecte tenien les copes d’Europa nou mesos després. Però data, is data, que diria el mestre. En tot cas, mirem-ho per Catalunya, no sembla quedar clar del tot que les Copes d’Europa hagin fet pujar el nombre de naixements.

Aquí us adjunto els valors absoluts:

Llàstima. L’efecte no s’intueix. Em queda el dubte de si, realment, importa l’abans, el durant o el després del títol. Sigui com sigui, elucubracions a banda, encara som a temps de fer trencar les estadístiques. Així que mans a l’obra!

Quantificar la glòria!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes…(II)

Seguim donant voltes a les paraules de Basagoiti (PP), reclamant pel seu partit el “centre” de la vida política basca. De les seves paraules se’n desprenien dues sensacions: 1) que el PP era el centre de la política basca i 2), en cas que alguns “eixelebrats” (la frase és meva) no ho veiessin així, el pacte amb el PSE els conformava a ambdós com el punt central. El líder popular ho reblava assegurant que era el tripartit català el que s’allunyava d’aquest centre. Radical, en definitiva.

La setmana passada ja vam veure que la distància entre PSE i PP i la d’entre ERC i PSC era molt més gran en el cas dels primers. Per tant, en termes comparatius, quedava descartada la posició centrista.

No obstant això, com bé deia en Pablo en un comentari, la utilització de les mitjanes de la posició de les persones en l’eix esquerra-dreta pot induir a errors. Els que s’identifiquen (o voten) un determinat partit tendeixen a allunyar el seu rival i a apropar al seu. Així, per exemple, un votant d’ERC que es posés al 2 situaria el seu partit a aquesta posició, malgrat que la població en general li atorga als republicans gairebé un 3. Al mateix temps, allunyaria a un altre partit rival (el PP, per exemple) a posicions extremes (al 10, per exemple, encara que la mitjana d’aquest partit és del 8,32).

Per tant, anem a veure què pensen els votants dels partits (convé dir que l’enquesta és la preelectoral del CIS, amb tots els problemes que això comporta). Una taula ens anirà bé:

Com es pot veure, la diferència és notable. Per exemple, per la població en general el PNB és de centre-dreta (6,36). En canvi, pels seus votants és de centre-esquerra (4,85). El PP també es mou més cap al centre: segons la població s’ubica al 8,66 i segons els seus votants al 6,46.

El més interessant del cas, però, és veure la distribució dels votants dels partits a l’eix esquerra-dreta (s’han obviat els votants d’EA, IU i Aralar a causa de les poques dades de la mostra). Fixi’s que al contrari del què passa amb la població en general, fixi’s que el PP no té cap valor al número 10 (extrema-dreta). Un gràfic ens hi ajudarà:

A simple cop d’ull no sembla que els votants de PSE i PP se solapin de forma significativa. De fet, si restem la posició de les dues possibles alternatives majoritàries (winning coalitions), tampoc ens surten els números:

Diferència votants PSE i PNB: 1,1
Diferència votants PSE i PP: 2,7

Per tant, senyor Basagoiti, ho lamento, però la coalició PP-PSE (o viceversa) no ocupa el “centre” ni pels propis votants dels dos partits.

Però hem de tornar als dubtes que vam expressar l’altre dia: Potser és que la prioritat no és l’eix esquerra-dreta?

—————————————-

Apunt de l’altre dia: Quan les ulleres ideològiques estan brutes… (aquí)
I la setmana vinent: Aritmètica espacial!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes…

El president del Partit Popular al País Basc, Antoni Basagoiti, ha ofert avui al diari La Vanguardia una entrevista en la que reflexionava sobre diversos temes. Principalment, parlava sobre les eleccions basques. En certs moments de l’entrevista el líder popular deixa anar uns quants titulars. El que més m’ha sobtat és el següent: “Cal enmarcar el pacte PSE-PP en la situació pre-democràtica que es vivia al País Basc i en la deriva d’Ibarretxe”.

Deixant de banda aquesta “perla”, la frase següent també és força sucosa: “Jo crec que l’aliança al País Basc és allò nou, allò que té futur, allò antic i obsolet és el model del tripartit català, on es pacta amb els radicals obviant la centralitat”. Entenc que amb aquesta frase Basagoiti se situa a ell mateix al centre i a ERC a la radicalitat (per cert, aprofito per recomanar-vos el post de fa un temps d’Aubachs sobre el terme radical). Per tant, des del Pati, ens podem preguntar: és el PP el centre? O, en tot cas, la distància entre PSE i PP és més curta que la que hi ha entre PSC i ERC?

Si agafem l’eix esquerra-dreta (en el qual el 0 és extrema esquerra i el 10 és extrema dreta), podem calcular a quina posició situa la població a cada partit (preelectoral del CIS pel País BASC i sondeig CEO març del 2008 per Catalunya). La següent taula ho resumeix:

Al País Basc, la mitjana indica que la posició ideològica és del 4,04 (centre-esquerra), posició més alta que la de Catalunya (a l’esquerra: 3,13). El PP no sembla pas que s’acosti ni a la mitjana de l’enquesta ni a la mitjana teòrica (5,5). Al País Basc la població situa el PP al 8,66 (gairebé extrema-dreta) i a Catalunya al 8,32.

Mirem ara la desviació respecte els socis de govern.

La distància entre PP i PSE és de 4,14. Per contra, la de PSC i ERC és de 1,33.

Queda clar, doncs, que el PSE al País Basc no ha decidit pas pactar amb la centralitat. Almenys si entenem el centre en termes d’esquerra i de dreta. Potser es refereixen a un altre tipus de centre, però fins i tot així em costa veure que ells ocupin aquest espai “central”.

Xiulada representativa?

Anit escoltava per RAC1 una tertúlia on un dels convidats va realitzar una afirmació tan irracional com absurda: el contertulià afirmava que les persones que havien xiulat el rei i l’himne espanyol al camp de Mestalla en motiu de la final de la Copa del Rei eren una majoria a l’estadi però una minoria a Catalunya. En termes precisos aquesta persona va dir: “dels 25.000 seguidors que hi havia del Barça a l’estadi de Mestalla, devien xiular el 80%, és a dir, uns 20.000. Ara bé, són 20.000 persones sobre 7 milions de catalans; de fet, aquests són els mateixos de sempre”.

Sense entrar a fer judicis de valor –que no és el que es proposa aquest bloc- ens plantegem rebatre de manera tècnico-especulativa els arguments del contertulià. No cal dir que els arguments que es plantegen no tenen l’estimat suport de les dades, però esperem que amb la col·laboració de tots puguem treure l’entrellat de la situació que es planteja.

En primer lloc és evident que els 20.000 que xiulen no ho estan fent sobre el total de la població catalana, la gran majoria de la qual no va tenir l’oportunitat d’assistir al partit, sinó sobre els 25.000 catalans que deia que hi havia. Una enquesta de 25.000 persones –i assumint aleatorietat de la mostra, després tornarem sobre aquest punt– té un marge d’error de +-0,62% (amb un nivell de confiança del 95%), és a dir, un marge completament irrisori (que bascularia entre 79,38% i 80,62% pel global de la població catalana en cas que efectivament els que xiulessin al camp fossin el 80%).

Tanmateix, probablement assumir aleatorietat de la mostra com a representativa de la població de Catalunya és un xic –molt probablement– agosarat. Tot i això, i atès que els 150.000 socis del Barça van tenir tots per igual accés a les entrades per la Copa del Rei i aquestes es van adjudicar per sorteig, no hi hauria d’haver cap motiu pel qual aquesta mostra no fos aleatòria. Així doncs, en primer terme hauríem de suposar que aquest percentatge de xiuladors és representatiu de l’afició del Barça.

I aquest percentatge és representatiu dels simpatitzants del Barça? Molt probablement menys del que ho és dels seus socis: en primer lloc hi ha un component de classe que podria explicar per què menys simpatitzants xiularien al rei: ser soci del Barça requereix gaudir d’una certa condició econòmica, i és ben sabut que, entre les persones d’aquest rang, el sentiment de pertinença i voluntat alliberadora nacional hi està més arrelat. A més a més, en segon lloc, entre el soci del Barça hi ha un percentatge de catalanoparlants més elevat que no pas entre els seus simpatitzants. Ara bé malgrat que el percentatge de simpatitzants que xiulessin el rei podria disminuir, dubto que ho fes de manera dramàtica.

I encara un nivell més: és aquest percentatge representatiu de Catalunya? Probablement encara menys que dels simpatitzants del Barça. Sense ganes d’entrar en el típic determinisme sostrerià de què els seguidors de l’Espanyol –i del Madrid, per extensió– són espanyolistes (l’experiència m’ha ensenyat ben bé el contrari) sí que sembla bastant irrebatible que entre aquestes persones, i entre les persones que no tenen cap tipus d’adscripció futbolística, el sentiment catalanista-nacionalista hi està menys arrelat. Quan de menys? Això són figues d’un altre paner, i la seva resposta probablement no la sabrem mai.

En conclusió: si bé el soci del Barça sembla bastant clar que ideològicament no és perfectament representatiu de la població catalana, tenint present que un percentatge molt elevat de catalans són del Barça i que aquest és relativament semblant al soci del Barça, és agosarat dir que els que xiulaven a Mestalla són una minoria a Catalunya (argument que per altra banda ha emprat també la vicepresidenta Ma. Teresa Fernández de la Vega).

Quan alguns sectors de la premsa i del govern fan ulls clucs a una situació com aquesta, és de manera deliberada o realment creuen que els que xiularien són una minoria a Catalunya? Especular sobre el percentatge de catalans que xiularien al monarca és molt complicat; tanmateix, segons la modesta opinió d’un servidor, aquest percentatge seria bastant superior que la mencionada “minoria”. Què en penseu?

Això no és "La Pelota Vasca"

La crítica més repetida al documental d’Isona Passola “Cataluña-Espanya” ha consistit en la comparació amb el de Julio Medem La pelota vasca (2003). I no ha estat precisament en sentit positiu, molts han considerat el film de Passola una còpia dolenta del de Medem. Als anuncis emesos per televisió la setmana de l’estrena fins i tot s’hi podia veure un suposat espectador que exclamava: “és La pelota vasca a la catalana!!!”. Però és “com La pelota vasca” el documental de Passola? És clar que no. I és així per dues raons força obvies: la primera és que, el conflicte basc, malgrat situar-se al mateix estat (o estats), no és ni de bon tros, com el català. Alguns hi voldrien veure paral·lelismes però el fet és que predominen les diferències. I la més gran és que el conflicte d’Euskadi, a diferència del català, és entre bascos i espanyols, però també, entre bascos mateix, tal com demostrà Díez-Medrano en una obra impecable (1).

La segona raó la donava fa uns dies la mateixa Isona Passola a la revista El Temps. Passola admetia que la idea del documental li va donar Medem però que “Així i tot he volgut fer una cosa diferent. La pelota vasca és feta en clau interna, mentre que a mi m’interessa més veure per què hi ha aquesta idea centralista d’Espanya”. No sabem si d’alguna manera Passola era conscient d’aquest diferència constitutiva entre els conflictes basc i català; o si simplement va triar fer “una cosa diferent”. En tot cas, ateses aquestes dues raons: que el País Basc no és Catalunya, i que Passola no és Medem; convé esmentar unes quantes consideracions.

En primer lloc, si l’objectiu era abordar el conflicte català, les opinions dels entrevistats, majoritàriament acadèmics, dista força de la realitat. Hi manquen els grisos que configuren la societat catalana entre els blancs i els negres de l’independentisme-unitarisme. Hi manca, per exemple, un equivalent català a Herrero de Miñón. En segon lloc, la profunditat del documental de Medem queda substituida per un excessiu conjunturalisme centrat en els conflictes del finançament i les infraestructures (revindicacions fonamentals, d’altra banda).

A més a més, quan s’aborda la qüestió purament identitària adquireix dimensions grotesques de la mà de Boadella, malgrat que també virtuoses de la mà de Lluís Cabrera. En tot cas són anecdòtiques al costat dels minuts dedicats al finançament o infraestructures. Aquest excés de conjunturalisme pot ser la causa de l’absència de polítics electes a les entrevistes, un aspecte que resta un punt de vista interessant per la ciutadania i que sí que feia Medem. Finalment, si l’objectiu no era el conflicte català sinó, tal com diu Passola, l’anàlisi del centralisme espanyol, s’entén que per projectar el film a sales de tot l’Estat, potser s’hi hauria d’haver donat veu a representants d’altres sensibilitats de la resta de l’estat afectades per aquest centralisme.

Malgrat tot, és un documental ple de dades, molt complet en els aspectes que discuteix. Si el de Medem era d’impacte emocional aquest sembla ser més racional, amb una bateria de greuges al centralisme difícils de rebatre des de Madrid. Sintetitza, en resum, allò que va dir Jordi Pujol fa uns dies: “El projecte no només polític o econòmic sinó de dimensió històrica (…) que ha estat la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya durant els darrers quaranta anys ha entrat en crisi”. Una crisi que Passola fotografia de manera excel·lent.

Díez Medrano, Juan (1999) Naciones divididas : clase, política y nacionalismo en el País Vasco y Cataluña, Madrid : Centro de Investigaciones Sociológicas : Siglo XXI