Fa dies comentàvem la visita del Papa al nostre país fent referència a l’impacte de la religió catòlica i dèiem que la majoria dels catalans se senten catòlics no practicants. Avui ens proposem fer una síntesi no exhaustiva dels arguments de favorables i detractors de la visita.
El primer argument fa referència al cost de la visita per l’erari públic, que ascendirà al milió dos-cents mil euros comptant protocol, seguretat i retransmissió televisiva. Els partidaris d’un Estat laic han criticat que la visita d’un líder religiós, en aquest cas la màxima autoritat de l’Església catòlica, sigui subvencionada amb diners públics i més si presenta un cost tan elevat. Aquesta crítica ha estat rebatuda des de diversos flancs: (a) l’Ajuntament de Barcelona i col·lectius com e-Cristians han calculat que, si bé el cost és elevat, l’impacte econòmic positiu de la visita a Barcelona podria ser equivalent a la visita del Tour de França l’any passat, aportant uns 35 milions d’euros a la ciutat en concepte d’allotjament i manutenció dels feligresos desplaçats a la capital catalana; (b) d’altra banda també s’ha argumentat que el Sant Pare no tan sols és la màxima autoritat de l’Església catòlica sinó que també és Cap d’Estat, en aquest cas del petit Estat que és el Vaticà; finalment, col·lectius com el mateix e-Cristians han recordat que (c) també s’han subvencionat visites d’altres líders espirituals i caps d’Estat amb un cost més elevat que el d’aquesta ocasió.
Un segon argument, també presentat per col·lectius laïcistes, fa referència a la presència pública d’una figura religiosa i al fet que aquesta imparteixi doctrina públicament davant de les màximes autoritats del país. La contracrítica en aquest cas també s’ha centrat en tres aspectes: a) l’homilia de Ratzinger es llegirà a la Sagrada Família, un temple cristià, i no pas en un espai públic com ara un Parlament i b) un país de tradició catòlica com és Catalunya i amb una majoria de la seva població que se’n declara justifica la presència de les autoritats polítiques del país que, a més a més, c) reben un cap d’Estat peculiar. Un apunt a aquest penúltim contraargument ve d’associacions de cristians de base que han criticat fortament la presència del Papa pel fet de voler representar el catolicisme des d’una autoritat que segons ells no pot axercir sobre una majoria de catòlics que, malgrat mantenir la fe, no admeten l’organització institucional actual de l’Església catòlica.
Finalment, hem trobat un tercer argument que el podem anomenar ad hominem. La visita de Benet XVI seria rebutjable pel fet de representar el sector conservador de l’Església associat als postulats més retrògrads i no pas la totalitat del col·lectiu cristià. Aquest darrer argument també ha estat rebatut denunciant una certa mala premsa de l’actual Papa que no es correspondria amb les seves creences i que, en tot cas, seria irrellevant ja que la importància rauria en la seva posició jeràrquica dins l’Església catòlica.
Davant de tots aquests arguments la visita papal ens ha generat preguntes que suggereixen un debat de fons. Una democràcia liberal ha de donar suport públic a les visites dels líders de diverses confessions? Si ho ha de fer, a quines ha de donar suport? És justificable el suport del poder públic a la visita del Pontífex argumentant que una majoria de la població catalana és catòlica? Es pot considerar aconfessional o laica una societat que els seus representants polítics acullen, escolten i promocionen la visita de la màxima autoritat de l’Església catòlica? El debat de fons és la relació entre la democràcia i la religió, en aquest cas la catòlica. Els crítics a la visita papal han atacat la legitimitat del protocol recordant que l’Estat Espanyol, malgrat que es declara aconfessional, manté un tracte preferencial a la religió catòlica a través del Concordat amb el Vaticà que no fou derogat al pacte constitucional; i que a més a més, ha signat acords amb líders d’altres confessions religioses per promoure-les amb diners públics. En canvi, els defensors del suport institucional a la visita n’han defensat la legitimitat precisament apel·lant a la necessitat de promoure una fe majoritària i arrelada a la tradició del país.
Aquests debats mai no solen protagonitzar l’agenda mediàtica en abstracte, sinó associats a esdeveniments concrets. És a dir, a les democràcies del nostre entorn ha estat un debat substantiu en la mesura que ha buscat trobar respostes a conflictes concrets entre secularització i religiositat: el vel, la relació entre homes i dones, els anticonceptius, l’avortament o les visites de líders espirituals. Davant d’això, considerem que la visita de Benet XVI és una bona oportunitat per tornar a plantejar aquest debat a casa nostra. Parlem-ne!
L’ofensiva recentralitzadora liderada pel Partit Popular no es limita al monisme nacional. Segons Rajoy 
A més a més, Bouchard i Taylor llançaren al debat públic una manera d’afrontar la diversitat fruit de la immigració ben diferent de la dels canadencs: la interculturalitat. Si els canadencs apostaven per la multiculturalitat com a model, els professors quebequesos insistiren en la necessitat de bastir un marc de convivència basat en el respecte a les diverses cultures i els seus drets però també en l’intercanvi i els deures. La seva proposta no va ser acceptada per tothom però permeté generar debat sobre la qüestió.
