La visita del Papa: els arguments

Fa dies comentàvem la visita del Papa al nostre país fent referència a l’impacte de la religió catòlica i dèiem que la majoria dels catalans se senten catòlics no practicants. Avui ens proposem fer una síntesi no exhaustiva dels arguments de favorables i detractors de la visita.

El primer argument fa referència al cost de la visita per l’erari públic, que ascendirà al milió dos-cents mil euros comptant protocol, seguretat i retransmissió televisiva. Els partidaris d’un Estat laic han criticat que la visita d’un líder religiós, en aquest cas la màxima autoritat de l’Església catòlica, sigui subvencionada amb diners públics i més si presenta un cost tan elevat. Aquesta crítica ha estat rebatuda des de diversos flancs: (a) l’Ajuntament de Barcelona i col·lectius com e-Cristians han calculat que, si bé el cost és elevat, l’impacte econòmic positiu de la visita a Barcelona podria ser equivalent a la visita del Tour de França l’any passat, aportant uns 35 milions d’euros a la ciutat en concepte d’allotjament i manutenció dels feligresos desplaçats a la capital catalana; (b) d’altra banda també s’ha argumentat que el Sant Pare no tan sols és la màxima autoritat de l’Església catòlica sinó que també és Cap d’Estat, en aquest cas del petit Estat que és el Vaticà; finalment, col·lectius com el mateix e-Cristians han recordat que (c) també s’han subvencionat visites d’altres líders espirituals i caps d’Estat amb un cost més elevat que el d’aquesta ocasió.

Un segon argument, també presentat per col·lectius laïcistes, fa referència a la presència pública d’una figura religiosa i al fet que aquesta imparteixi doctrina públicament davant de les màximes autoritats del país. La contracrítica en aquest cas també s’ha centrat en tres aspectes: a) l’homilia de Ratzinger es llegirà a la Sagrada Família, un temple cristià, i no pas en un espai públic com ara un Parlament i b) un país de tradició catòlica com és Catalunya i amb una majoria de la seva població que se’n declara justifica la presència de les autoritats polítiques del país que, a més a més, c) reben un cap d’Estat peculiar. Un apunt a aquest penúltim contraargument ve d’associacions de cristians de base que han criticat fortament la presència del Papa pel fet de voler representar el catolicisme des d’una autoritat que segons ells no pot axercir sobre una majoria de catòlics que, malgrat mantenir la fe, no admeten l’organització institucional actual de l’Església catòlica.

Finalment, hem trobat un tercer argument  que el podem anomenar ad hominem. La visita de Benet XVI seria rebutjable pel fet de representar el sector conservador de l’Església associat als postulats més retrògrads i no pas la totalitat del col·lectiu cristià. Aquest darrer argument també ha estat rebatut denunciant una certa mala premsa de l’actual Papa que no es correspondria amb les seves creences i que, en tot cas, seria irrellevant ja que la importància rauria en la seva posició jeràrquica dins l’Església catòlica.

Davant de tots aquests arguments la visita papal ens ha generat preguntes que suggereixen un debat de fons. Una democràcia liberal ha de donar suport públic a les visites dels líders de diverses confessions? Si ho ha de fer, a quines ha de donar suport? És justificable el suport del poder públic a la visita del Pontífex argumentant que una majoria de la població catalana és catòlica? Es pot considerar aconfessional o laica una societat que els seus representants polítics acullen, escolten i promocionen la visita de la màxima autoritat de l’Església catòlica? El debat de fons és la relació entre la democràcia i la religió, en aquest cas la catòlica. Els crítics a la visita papal han atacat la legitimitat del protocol recordant que l’Estat Espanyol, malgrat que es declara aconfessional, manté un tracte preferencial a la religió catòlica a través del Concordat amb el Vaticà que no fou derogat al pacte constitucional; i que a més a més, ha signat acords amb líders d’altres confessions religioses per promoure-les amb diners públics. En canvi, els defensors del suport institucional a la visita n’han defensat la legitimitat precisament apel·lant a la necessitat de promoure una fe majoritària i arrelada a la tradició del país.

Aquests debats mai no solen protagonitzar l’agenda mediàtica en abstracte, sinó associats a esdeveniments concrets. És a dir, a les democràcies del nostre entorn ha estat un debat substantiu en la mesura que ha buscat trobar respostes a conflictes concrets entre secularització i religiositat: el vel, la relació entre homes i dones, els anticonceptius, l’avortament o les visites de líders espirituals. Davant d’això, considerem que la visita de Benet XVI és una bona oportunitat per tornar a plantejar aquest debat a casa nostra. Parlem-ne!

(Re)centralisme absurd

L’ofensiva recentralitzadora liderada pel Partit Popular no es limita al monisme nacional. Segons Rajoy les autonomies són un obstacle per la recuperació econòmica. Rajoy fa seves les tesis recentralitzadores més extremes formulades per UPyD segons les quals la culpa de la crisi econòmica és de la descentralització. Les declaracions del líder popular ens recorden un magnífic article que publicà  el nostre col·lega Pablo Simón-Cosano: ¿Es el estado autonómico perjudical para la economia?

La idea que la descentralització política perjudica el creixement econòmic va contra la teoria econòmica moderna i la tendència internacional. Si ens fixem en la primera tres grans arguments fan pensar el contrari. En primer lloc, se sol argumentar que la descentralització acosta més el govern a les necessitats dels ciutadans i per això genera una distribució millor dels bens i serveis. Així doncs, es considera que millora l’eficiència assignativa, coneix les demandes concretes; i també l’eficiència econòmica, permet satisfer-les a un cost menor. En segon lloc, la descentralització permet un grau més elevat de correspondència política, és a dir, genera incentius als ciutadans per participar, dissenyar i finançar els bens i serveis que ha de proveïr el Govern. Finalment, és considerada un element democratitzador ja que es faciliten els mecanismes de rendiment de comptes si governants i governats són més a prop.

Deixant de banda aquest arguments de caràcter teòric, fer un cop d’ull al paisatge internacional en matèria de descentralització ens pot acabar de convèncer. Tal com ens recordava en Pablo al seu article, la dinàmica de recentralització va contra la tendència dels estats del nostre entorn. Potències econòmiques com Itàlia, el Regne Unit o França estan aplicant plans de descentralització; els EUA i Alemanya són federals i països emergents com ara Brasil o la Índia també.

Ràpid que tanquen les urnes!

En les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2006, Pasqual Maragall va decidir situar-les l’1 de novembre. La novetat d’aquella convocatòria era que els comicis, per primer cop, se celebraven en dimecres. La raó? Augmentaria la participació. La conseqüència? La participació no va augmentar.

No és l’únic malabarisme. Si fa sol, la gent no vota perquè va a la platja o d’excursió. Si plou, no ho fan perquè es queden a casa. Si hi ha crisi econòmica, resulta que la desafecció (llegeixi’s insatisfacció) ens embolcalla amb totes les seves forces i ens evita votar. Si hi ha creixement econòmic, ja estem contents i ens quedem a casa. Tot un reguitzell d’imaginatives respostes a un problema més de fons.

Ara bé, algunes mesures que semblen sensates també poden tenir el mateix efecte. Els Estats Units ens n’ofereixen un exemple. Molts estats han dissenyat mecanismes per fer augmentar la participació, sobretot en el vot avançat. Es permet votar abans del dia de les eleccions per correu electrònic o en centres de votació situats a supermercats o altres espais públics. Resultat: més del 30% dels vots en les eleccions presidencials del 2008 es van emetre el dia de les eleccions. L’argument és evident: el vot avançat ofereix una oportunitat addicional per emetre el vot.

O no.

Un estudi de Burden, Canon, Mayer i Moynihan (Universitat de Wisconsin-Madison) indica justament el contrari. El vot avançat disminueix la participació global. El següent gràfic posa en relació el percentatge total de vots en els diferents estats dels EUA, amb el percentatge de vots avançats. Com s’observa, la tendència és negativa. És a dir, alts percentatges de vot avançat van associats a nivells més baixos de participació.

Probablement el dia de les eleccions tal com el coneixem està a punt de convertir-se en una espècia en perill d’extinció. Hi ha alguns que diuen que ja vivim en un estat de política permanent. Qui sap si viurem en un estat d’eleccions permanents. Això sí: no queda clar si aquest escenari ens portarà a taxes de participació més elevades.

Multiculturalisme o res?

Les expulsions per criteris ètnics del president francès Nicolas Sarkozy i les declaracions d’Angela Merkel sobre la multiculturalitat, decretant-ne el fracàs, han polaritzat un cop més el debat públic sobre la qüestió. Seguint la deriva caricaturitzada i grotesca que solen prendre els debats complexos on al nostre país; hom podria arribar a la conclusió que davant la diversitat cultural creixent arribada de la mà de la immigració només hi ha dues postures polítiques possibles, a saber: tirar entre a) la multiculturalitat extrema que a la llarga acabaria diluent la identitat comuna en una mena de mosaic de ghettos on la cultura autòctona en seria un més, o b) l’assimilacionisme tout court basat en la por a la deportació massiva mitjançant criteris ètnics i la imposició d’una suposada cultura local inmutable.

Un debat serè i pausat sobre la qüestió hauria de fer veure a l’opinió pública de casa nostra, de l’Estat espanyol i d’Europa que la qüestió no va de blanc o negre, sinó de grisos. Avui dilluns el pati descobert real, el de la Universitat Pompeu Fabra, acollirà al professor i col·lega Guy Laforest de la Université Laval que pronunciarà una conferència sobre l'”acomodació raonable”, el terme que empraren els professors Gerard Bouchard i Charles Taylor quan, per encàrrec del Parlament quebequès, escrigueren un informe per aconsellar al Govern quebequès quines mesures prendre davant del pluralisme cultural i religiós (la famosa Comissió Bouchard-Taylor).

Les conclusions de l’informe no són exportables. Foren fruit d’un debat obert, de grups de discussió i d’investigacions liderades pels professors esmentats en una societat com la quebequesa, acostumada als debats madurs entre intel·lectuals, que té clara la voluntat de defensar el secularisme i els valors liberals. Bouchard i Taylor, però, digueren tres coses que al meu entendre es podrien aplicar a casa nostra:

1) Cal tranquilitzar la societat, som lluny dels conflictes culturals i religiosos greus i en tot cas hem d’ignorar aquells que intenten desestabilitzar aquesta situació; 2) Cal fer entendre als immigrants la necessitat d’acomodar-se a la societat d’acollida i escoltar el que  necessiten i demanen per fer-ho “còmodament”; 3) Cal practicar una actitud oberta essent coneixedors dels límits de l’acomodació, per dur a la pràctica aquest tercer mandat cal tenir molt clar quina societat volem i definir uns principis i límits que no puguin ser trepitjats (per exemple: la igualtat entre homes i dones, secularisme si és el cas, etc…).

A més a més, Bouchard i Taylor llançaren al debat públic una manera d’afrontar la diversitat fruit de la immigració ben diferent de la dels canadencs: la interculturalitat. Si els canadencs apostaven per la multiculturalitat com a model, els professors quebequesos insistiren en la necessitat de bastir un marc de convivència basat en el respecte a les diverses cultures i els seus drets però també en l’intercanvi i els deures. La seva proposta no va ser acceptada per tothom però permeté generar debat sobre la qüestió.

Segur que avui el professor Laforest ens donarà més claus per abordar aquesta qüestió.  Som-hi!

El joc d’internet a la campanya electoral

La campanya a través d’Internet va ser molt important per donar-li  la victòria a Obama. Aquell fet semblava el tret de sortida perquè la política colonitzés i instrumentalitzés el món de la xarxa. No obstant, aquella acció sembla més un punt aïllat que el començament d’una tendència; la campanya de Gran Bretanya no va utilitzar aquest instrument, i a Catalunya el punt més revolucionari en aquest aspecte ha estat el twittervistic, una iniciativa lloable, però no ha tingut el ressò que li seria apropiat.

Sembla que estem presenciant un canvi progressiu, però Internet encara no ha canviat els terrenys de joc de la política. Aquest mitjà té unes potencialitats encara sense testar profundament: pot arribar a ser més eficient, ja que el cost en distribució, en comparació amb les campanyes tradicionals és menor; també es poden distribuir missatges concrets a audiències més específiques (llistes de distribució, xarxes socials, blocs) i a molta gent a la vegada  (comunicació many to many), i així poder arribar a un tracte més directe amb el ciutadà (amb la conseqüent més capacitat de persuasió).

Entrant en raons substantives però, per què encara no s’empra la total potencialitat d’aquest mitjà de comunicació?

En primer lloc perquè Internet fa por. És un mitjà on ni els partits ni els mitjans de comunicació poden controlar el missatge. Pot arribar un punt on tothom pot ser informant i informador, i on es pot arribar a intercanviar molta més informació de la que els mitjans de comunicació convencionals i partits estan disposats a proporcionar.

En segon lloc, per la poca implantació que el mitjà té encara avui en dia. A Catalunya només un 22% s’informen a través d’Internet; d’aquests un 17% s’informa sobre política, és a dir un 8% del total de la població. D’entre els quals, un terç no confien en les informacions extretes d’Internet. Potser aquest fet fa que el cost d’entrar els polítics en aquesta roda superi els potencials ciutadans que podrien captar.

I en tercer lloc, i malgrat que ha estat mitjançant la xarxa que s’han produït nombrosos estímuls en la mobilització política (més aviat des de tribunes no institucionals), els partits saben que aquells que s’informen mitjançant Internet i participen d’aquestes xarxes interactives són els mateixos que ho fan de manera offline.  Per tant, existeix un paral·lelisme clar entre els ciutadans que participen tant a nivell online com offline. La teoria del reforç és encara vigent.

Mentre el perfil del participant polític online i offline continuï sent tan similar, no es desenvoluparan incentius per tal que els partits polítics entrin de ple en la e-política. Els polítics encara se senten encara còmodes en el terreny de la política convencional, i davant de la perillositat de tenir una arma de doble fil com Internet, han preferit de moment deixar –parcialment– de banda aquest mitjà.

Temps al temps però…

 

* Dades extretes del Baròmetre del CEO (3ra onada 2010) i de l’estudi del CIS 2736.

A la dreta de la dreta

Llegeixo amb atenció l’article que Enric Juliana publicava la setmana passada (aquí) amb motiu del 12 d’octubre. En un instant de l’article Juliana afirma: “El de la dreta extrema és un públic fidel, estable i barroer. I en un  moment de forta competència mediàtica, caracteritzada per la fragmentació de les audiències, aquest nínxol té molts pretendents. El centre se’n va a la dreta. I la dreta a l’extrema dreta”.

Mirem-ho. Si analitzem l’evolució ideològica de la societat espanyola sembla que no sigui el cas (0 extrema esquerra – 10 extrema dreta). L’electorat es mou en el centre, centre-esquerra. La tendència és lleugerament cap a la dreta, però no sembla indicar una evolució clara i estable.

Tot i les dades, Juliana pot seguir tenint la raó. En aquest gràfic estem utilitzant una mitjana, fet que pot amagar els moviments de la dreta cap a l’extrem que intueix el periodista de La Vanguardia. A més, Juliana assegura que aquest fenomen es produeix gairebé exclusivament a la Comunitat de Madrid. Desgraciadament hi ha poques enquestes que analitzin totes les comunitats autònomes amb un nombre d’enquestats suficient i, per tant, un marge d’error acceptable.

Tot i això, podem encara preguntar-nos: és la dreta de la comunitat de Madrid més extrema que la de la resta d’autonomies? El Baròmetre 2829 del CIS ens permet donar-hi un cop d’ull. Si mirem on s’ubiquen les persones que es consideren de dretes, trobem que no és el cas. Curiosament les Illes Balears encapçala la llista (autoubicació de 7,4), seguida de Catalunya (7,26). Navarra és la comunitat on la gent de dretes s’ubica en posicions més moderades (6,66).

Aquestes dades no ens mostren, però, una qüestió crucial: quanta gent de dretes hi ha a cada comunitat? En aquest cas les dades són diferents. A Catalunya i al País Basc el percentatge és clarament inferior. La dreta segueix arrossegant connotacions molt negatives, la  qual cosa es trasllada a l’eix esquerra-dreta. Aquest cop la classificació l’encapçala Múrcia, Castella i Lleó i La Rioja.

Per tant, les dades no semblen mostrar que a Madrid hi hagi més persones de dretes o que les que hi ha siguin més extremes.

O no…

Molt encertadament, Enric Juliana anomena a aquest moviment “Tea Party” madrileny. Estaria basat en dos puntals: rebuig a Zapatero i a les seves polítiques econòmiques i rebuig a les autonomies i al “xantatge” dels partits “nacionalistes”. Així doncs, la qüestió és: ens permet l’eix esquerra-dreta captar les dues dimensions?

[continuarà…]