Arxivar per febrer de 2011

Nihilisme independentista?

Llegim a  l’Ara que ESADE i la Fundació Carulla han descobert dues tendències creixents a casa nostra. D’una banda, el suport al “Sí” en una hipotètica pregunta  sobre la independència ja arriba al 45%. De l’altra, la societat catalana és cada vegada més individualista. Davant d’aquests resultats alguns s’han afanyat a apuntar una deriva cap a una mena de nihilisme independentista*, ressaltant la suposada incompatibilitat del projecte col·lectiu, l’Estat propi, amb l’individualisme creixent.

Però és així realment? Són tendències contraposades individualisme i independentisme? Argumentarem que no, tot al contrari.

En primer lloc, cal distingir l’individualisme de l’egoisme. Si entenem el primer com una doctrina que fa de la llibertat individual el seu valor principal no va necessàriament associat al segon, això és a actuar sempre de manera autointeressada. Des d’aquest punt de vista,l’independentista de la llibertat individual és basa precisament en la reivindicació d’aquest valor per rebutjar formar part d’un Estat que l’oprimeix. Si a aquest valor hi afegim la llibertat d’associació, corol·lari de la llibertat individual – és a dir formar un col·lectiu amb qui vols i no pas amb qui t’imposen ja tenim la formula adequada per la creació d’un nou Estat.

En segon lloc, cal distingir l’individualisme del nihilisme. El segones confon amb el primer però en realitat no hi té gaire a veure. Mentre el nihilista rebutja tenir valors – siguin els que siguin, això no és un valor en sí mateix? – i sobretot els valors suprems; l’individualista ja hem dit més amunt que estima la seva llibertat per sobre de tot. Aquesta distinció, però, és altament suggerent d’altra banda: ha de ser un valor suprem la independència?

En tot cas, més que no pas la teoria és la naturalesa del projecte independentista – vegin les consultes populars – la que desmenteix l’acusació: potser som cada vegada més individualistes, però no pas egoistes i ni molt menys, nihilistes. Sabem el que volem.

* Aquest post ha estat inspirat pel comentari del lector de l’Ara: ricarddíaz.

Anuncis

La nova etapa del CEO

Amb el nomenament de Jordi Argelaguet com a director, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) començarà una nova etapa. Com tots els nous períodes, s’obre un procés de canvi i de reflexió per la institució catalana, encarregada de la producció d’enquestes polítiques i socials, a més d’una multitud de temes diversos d’interès ciutadà i acadèmic. De moment el principal canvi es produeix en l’adscripció de l’organisme: ha passat del Departament d’Economia a Presidència. Adscrit a Economia després de la polèmica de les enquestes del 2003, el CEO s’adscriu ara a Presidència (no sabem si per quedar-s’hi) a l’espera que CiU canviï la llei -si finalment ho fa- que regula l’organisme.

Atès que alguns membres d’El Pati treballen amb enquestes i, a més, ens interessa tot allò que sigui posar Catalunya a escrutini empíric, ens agradaria aportar algunes idees i fer referència a la nova etapa del CEO. Se’ns entengui: més enllà de les qüestions legals i purament polítiques, posem en escrit algunes qüestions que, en la nostra modesta opinió, l’organisme català hauria de tenir en compte o posar sobre la taula per reflexionar:

  1. Objectivitat. Les enquestes s’utilitzen com a instrument polític i, si es fa amb elegància, ja és bo que es faci. Força el ciutadà a informar-se, a destriar el gra de la palla i a veure quin líder polític ha exagerat en la seva interpretació. A diferència del que pensen molts, la neutralitat en les enquestes és difícil i la seva interpretació no és senzilla perquè cal tenir molts elements sobre la taula i fer-ho escrupolosament. Molts cops no hi ha ni consens en la “comunitat científica”. Això no vol dir, però, que s’utilitzi un prisma científic per interpretar les enquestes a favor de tesis personals. Per exemple, durant les rodes de premsa dels últims dos anys s’insistia fins la sacietat que “el vot en blanc és el tercer partit de Catalunya”, donant a entendre que la suposada majoria d’un determinat partit era més producte d’un estat d’instatisfacció general que d’un moviment de canvi de fons. Tothom que té un mínim coneixement d’enquestes sap que la manifestació del vot en blanc és sinònim de moltes coses, d’insatisfacció o desafecció, però també de dubte, desconeixement o manca d’informació. Les cabrioles interpretatives sempre són perilloses.
  2. Innovació i risc. El CEO és, a dia d’avui, unes (quantes) passes enrere del seu homòleg espanyol, el CIS. La institució espanyola d’enquestes té una llarga història, un fort pedigrí i un pressupost més elevat. Tanmateix, això no treu que el CEO no aposti per fórmules imaginatives i apostes ambicioses. Això inclou també la capacitat de modificar els qüestionaris i d’introduir nous elements d’anàlisi de forma constant. La rigidesa en ciències socials no aporta res. La catalana és la societat que més enquestes produeix (públiques i privades) de l’Estat i que constantment s’està autointerrogant. Cal buscar sinèrgies i aprofitar el dinamisme i les noves tecnologies.
  3. Bases de dades. En aquesta línia, i com va fer el CIS, l’obertura de les bases de dades a la societat seria un gran canvi. El secret estadístic és l’argument emprat per no fer-ho. Però aquest mateix argument es pot aplicar a les bases de dades del CIS. No només això: si es pateix per la vulneració de la personalitat, només cal eliminar les variables clau que facilitin una possible cerca de qui ha contestat l’enquesta. Entenem que el CEO es guardi les enquestes durant un període concret de temps, que per això les han fetes i tenen el dret d’analitzar-les en primícia, però guardar-les sense més pretensió que “conservar-les” no té cap sentit en un món en què la informació flueix per totes bandes. Són enquestes públiques que, guardades en un calaix, no tenen cap sentit. Bé, sí, només un: provocar que no existeixin estudis amb les seves bases de dades. Ja em diran quin gran negoci…
  4. Contacte amb la comunitat científica. Pot semblar una nimietat, però el darrer pas és important per establir un contacte constant amb els professionals que poden beneficiar-se de la tasca del CEO. Això avui ja passa, però cal ser més constant i eficaços. D’aquesta manera la feina del CEO “s’obrirà” i s’establiran mecanismes comuns positius per tots dos móns. Hi ha moltes idees que han de fer reflexionar a l’organisme: per què no crear una publicació electrònica de “documents de treball” sobre Catalunya i amb bases de dades del CEO? I organitzar més jornades de comú acord amb les universitats? I jornades de formació? Idees que, creiem, s’haurien de posar sobre la taula de nou.
  5. Intenció de vot. Fins el moment el CEO publicava en les enquestes la intenció directa de vot. Aquesta mesura té “problemes”, atès que, per exemple, no té en compte el vot ocult o no computa com un vot a un determinat partit alguns vots en blanc (o abstencions). Normalment cada casa d’enquestes aplica una “cuina” perquè els resultats s’ajustin a la realitat. Publicar només la intenció de vot com fa el CEO significa alliberar-se de qualsevol crítica. Però, és informatiu? Més aviat poc. Com fer-ho? Es podrien buscar mecanismes alternatius, com la possibilitat d’establir una cuina concreta pactada per diferents experts independents i, a més, publicar-la al web. Transparència i rigor en una sola decisió.

Com en molts àmbits, Catalunya hauria de destacar per l’excel·lència i la capacitat d’estímul del debat intel·lectual. El nostre país disposa de les millors universitats en ciències socials i obrir el CEO seria un gran pas pel lliure exercici de divulgació acadèmica. Som quatre gats els que intentem treballar en aquest àmbit. Fer les coses més fàcils només resulta en el benefici de tots.

Desitjar molta sort en aquesta nova etapa. D’aquí quatre anys (o abans) en tornem a parlar.

Apunts sobre les revoltes al món àrab

El passat dijous el Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF va organitzar una magníficataula rodona sobre la situació política al món àrab que comptà amb els professors Josep Ibáñez i Abel Escribà com a ponents. L’acte va confirmar que les activitats sobre l’actualitat política, ben escasses a la Universitat d’avui, són un èxit si estan ben organitzats. Us deixem amb els apunts que vam prendre:

RevolucióSón revolucions el que hem vist a Tunísia o a Egipte? Si agafem una definició estricta del terme revolució aquesta implica una transformació de l’estructura de l’Estat. Per tant, podrem dir si són veritables revolucions quan disposem d’una certa perspectiva. L’horitzó electoral i de reforma constitucional que s’ha marcat Egipte pot transformar la revolta en revolució.

Llindar revolucionari. Un anàlisi racional dels processos revolucionaris es basa en aquest concepte. Cada individu té un llindar revolucionari diferent, és a dir, per decidir-se a participar necessita que un nombre determinat de persones ja ho hagin fet. Aquest és un problema clàssic de totes les accions col·lectives. L’inici de la revolució es produeix a partir d’individus amb un llindar revolucionari tendencial a zero; l’exemple brutal és l’home que es cremà viu a Tuníssia i que inicià la cadena revolucionària.

Economia. Un element que cal tenir present és la mala situació econòmica d’aquests països. L’efecte “bola de neu” necessari per desencadenar la onada de revoltes no s’explica sense aquest factor. Els ciutadans que han liderat les revoltes eren de procedència diversa, però cal destacar el fet que molts treballadors no qualificats provinents del sector metalúrgic i tèxtil hi ha donat suport. Aquests obrers tenen salaris miserables comparat amb la classe mitjana de Tuníssia i Egipte.

Noves tecnologies. Els esforços del Govern egipci per tallar les conexions de telèfon mòbil i internet, pressionant les companyies operadores, demostren que les noves teconologies hi han jugat un paper clau. Però quin és el mecanisme causal que explica l’impacte revolucionari d’aquests nous mitjans de comunicació? En primer lloc, ofereixen una finestra al món que permet obtenir informació de tot tipus sense que passi pels filtres governamentals. En segon lloc, en un moment de mobilització ciutadana permet conèixer quines són les “decisions” de participació d’altres individus. Aquí tornem a la qüestió del “llindar revolucionari”: si per exemple, els nostres amics del Facebook sabem que hi participen probablement hi acabarem participant.

Asils dictatorials. Les lògiques demandes de fer justícia amb els dictadors dels pobles revoltats xoquen amb una realitat molt més dura. Sovint la sortida del país dels dictadors és precisament el que permet una transició en aquests països, si els dictadors es veuen acorralats dins les seves fronteres solen perpetuar les dictadures per la força si disposen del suport de l’Exèrcit.

Interessos estrangers. Com a mínim cal tenir presents tres aspectes. La importància geopolítica de la zona passa en primer lloc per les energies: el gas i el petroli circulen o s’extreuen en aquesta zona. En segon lloc, Egipte controla el pas del canal de Suez que connecta la mar Roja amb la Mediterrània i permet el pas de mercaderies d’orient cap a occident. Finalment, la qüestió de l’auge de l’islamisme radical, amb el conflicte palestí de fons, preocupa als països occidentals. La prudència dels Estats Units o de la UE davant de les revoltes s’explica per aquests interessos, que alguns ja han afirmat que estarien més segurs sota el jou de dictadors com Mubarak o Ben Ali.

Fa uns dies parlàvem de les revoltes com una quarta onada de democratització, ho podeu veure aquí.

Eleccions a Baden-Würtenberg: la caiguda del gegant?

En els propers dos mesos se celebren un total de 7 eleccions a diferents lands alemanys que han de deteminar, en certa mesura,  la salut de la coalició tripartita governant al país, formada pels cristianodemòcrates de la CDU d’Angela Merkel, la seva branca bavariana CSU i el partit liberal FDP. Alemanya ha estat el país que ha liderat la gestió de la crisi en els països europeus, i així ho reconeixen els mateixos ciutadans alemanys, que en un 61% valoren positivament la tasca realitzada per l’executiu Merkel per sortir de la crisi. De fet, aquest 2010 el país ha crescut a un ritme del 3.6%, el percentatge més alt des de la reunificacó del país a principis dels 90.

Ara bé, la salut econòmica del país no determina, com en molts casos s’ha observat en altres països, la salut electoral dels partits polítics. I menys en el cas de les eleccions als lands alemanys, que sistemàticament s’han mostrat capaços de mantenir un debat polític i unes dinàmiques de suport electoral força alienes a les tendències observades a nivell estatal. Ara bé, això evidentment no vol dir que des de Berlín no es mirin amb molta atenció aquestes eleccions regionals. Tot i que l’electorat sempre s’ha mostrat a nivell de land més predisposat a votar a candidatures més minoritàries (de manera similar a Catalunya amb els partits nacionalistes, però amb la diferència que en aquest cas no existeixen partits d’àmbit regional), aquestes eleccions sempre són un bon termòmere de les pespectives electorals a nivell estatal.

I entre les eleccions a lands que se celebren, sens dubte unes de les més rellevants són les que tindran lloc al land de Baden-Württenberg. Aquest estat situat al sudoest d’Alemanya –tercer en extensió i en població, i una de les locomotores econòmiques del país amb una gran quantitat d’indústria i d’empreses punteres a nivell internacional– està a punt de patir un xoc electoral sense precedents. Des de la creació l’any 1952 del land, el partit cristianodemòcrata CDU ha guanyat i ha aconseguit governar en totes i cada una de les legislatures. En el primer gràfic es mostra l’evolució del nombre de representants obtinguts en la Cambra de Baden-Württenberg per cadascun dels partits polítics que han obtingut repesentació, i en línia puntejada, on s’ha situat la majoria en cada cas (el sistema electoral del land és de representació mixta, amb unes caracterrístiques particulars que fan que el nombre de diputats variï en cada elecció. Més informació aquí. Per veure els resultats complets, aquí).

El proper 27 de març se celebraran doncs les eleccions en aquest land, i les perspectives electorals de la CDU són força magres. Malgrat que s’espera que els cristianodemòcrates siguin la força política que reculli el major nombre de sufragis, és molt proabable que aquests no puguin sumar prous representants amb l’FPD per arribar a la majoria. En aquest cas, s’obriria la porta a un possible acord entre els Verds (que passarien de ser la  segona del parlament) amb l’SPD. Vegem l’evolució de les enquestes:

Com s’observa en el gràfic, la CDU va patir una forta devallada l’octubre del 2010 arrel d’unes concessions d’obra en una empresa “amiga” per realitzar remodelacions a l’estació d’Stuttgart (capital del Land), fet que s’afegia a una tendència ja negativa a nivell estatal. Ara bé, en els darrers mesos la CDU ha remuntat, si bé no prou com per compensar la pèrdua de suport dels liberals de l’FDP, que estan acusant molt la mala gestió del seu polític insigna, Guido Westerwelle, com a cap del Ministeri d’Afers Exteriors alemany. L’FDP podria fins i tot no arribar a obtenir el 5% dels vots que marca l’entrada al Parlament del land, la qual cosa frusraria per complet qualsevol possibilitat de coalició entre els cristianodemòcrates i els liberals.

Entretant,  els Verds han anat incrementant en els darrers temps el seu suport electoral, sobretot gràcies a la transferència de vots d’un SPD en hores baixes i de L’Esquerra (Die Linke), forta a l’est del país però que té moltes dificultats per implantar-se en les zones més occidentals. Encara queda però més d’un mes per la celebració de les eleccions i la CDU sembla que marca una tendència a l’alça. On acabarà? Podran entrar l’FDP i l’Esquerra al Parlament? Petits detalls marcaran la campanya política a Baden-Wurttenberg, i per extensió, a Alemanya. De  moment, els seus carrers ja estan plens de cartells electorals enunciant les esperades eleccions; des d’aquesta tribuna ho anirem seguint.

 

Com s’observa en el gràfic, la CDU va patir una forta devallada l’octubre del 2010 arrel d’unes concessions d’obra en una empresa “amiga” per realitzar remodelacions a l’estació d’Stuttgart (capital del Land), fet que s’afegia a una tendència ja negativa a nivell estatal. Ara bé, en els darrers mesos la CDU ha remontat, si bé no prou com per compensar la pèrdua de suport dels liberals de l’FDP, que estan acusant molt la mala gestió del seu polític insigna, Guido Westerwelle, com a cap del Ministeri d’Afers Exteriors alemany. L’FDP podria fins i tot no arribar a obtenir el 5% dels vots que marca l’entrada al Parlament del land, la qual cosa frusraria per complet qualsevol possibilitat de coalició entre els cristianodemòcrates i els liberals.

Entretant,  els Verds han anat incrementant en els darrers temps el seu suport electoral, sobretot gràcies a la transferència de vots d’un SPD en hores baixes i de L’Esquerra (Die Linke), forta a l’est del país però que té moltes dificultats per implantar-se en les zones més occidentals. Encara queda però més d’un mes per la celebració de les eleccions i la CDU sembla que marca una tendència a l’alça. On acabarà? Podran entrar l’FDP i l’Esquerra al Parlament? Petits detalls marcaran la campanya política a Baden-Wurttenberg, i per extensió, a Alemanya. De  moment, els seus carrers ja estan plens de cartells electorals enunciant les esperades eleccions; des d’aquesta tribuna ho anirem seguint.

País Valencià: parlem-ne

La setmana passada un parell d’articles apareguts al diari Ara posaven sobre la taula un debat que, malgrat estar en un estat de letargia semiconstant, de tant en tant apareix, un senyal inequívoc que el tema no està encara resolt. Estem parlant, ni més ni menys, de les relacions entre el Principat i el País Valencià. David Miró publicava en un article que titulava “De països i catalans” (reproduït a El Racó Català aquí, i amb una extens debat posterior) una crítica molt exhaustiva a la possibilitat que la Solidaritat Catalana de Joan Laporta es presentés a les eleccions autonòmiques del proper mes de maig al País Valencià. Dos dies més tard l’article era en bona mesura subscrit pel mallorquí Sebastià Alzamora, amb un article titulat “Som unes quantes nacions”.

La situació política al Principat i al País Valencià és arxiconeguda per tots els nostres lectors. En poques paraules, mentre que el nacionalisme –no necessàriament independentista– és i ha estat hegemònic a Catalunya i té una forta capacitat per modular l’agenda pública tant a nivell institucional com civil, en el País Valencià el moviment nacionalista ha tingut històricament moltes dificultats per entrar a les Corts. En aquesta legislatura que ara s’acaba, el Bloc Nacionalista va concórrer amb coalició amb EUPV sota les sigles de Compromís del País Valencià per tal de superar l’exigent llindar electoral del 5% per entrar a les Corts valencianes i va aconseguir finalment introduir 3 representants a les Corts Valencianes. Tanmateix, la confrontació ben aviat va irrompre en les files de Compromís, de manera que és totalment improbable que repeteixin la mateixa coalició en les eleccions de maig.

[continuar llegint a El Pati dels tarongers]

La quarta onada?

Les revoltes a Egipte d’aquests dies, conjuntament amb la rebel·lió a Tunísia de fa unes setmanes, ha fet pensar en un efecte dispersió pels països autocràtics d’Orient Mitjà. O de més enllà. Alguns s’han apressat a rememorar a Huntington i a recordar que el naixement de les democràcies segueix un patró cíclic i que ja fa temps que esperem la darrera onada democratitzadora. Segons el politicòleg americà, la història mostra que les democràcies han nascut durant tres grans onades, l’última de les quals va començar el 1974 amb la revolució de Portugal i, a grans trets, es va allargar fins els anys 90, període en què molts països es van democratitzar arran de la caiguda de la Unió Soviètica. L’argument de Huntington és senzill: un país es converteix en democràcia fet que, per efecte contagi, acaba “animant” a d’altres països a fer el pas.

Els esdeveniments a Egipte, però, recorden més aviat una altra de les teories que en el fràgil terreny de les ciències polítiques causen furor. Em refereixo als camins que, segons Robert Dahl, pot emprendre un país per passar d’una autocràcia a una democràcia. El cas egipci, però, ens mostra com el trànsit de règims autoritaris cap a sistemes democràtics s’ha d’explicar, en ple segle XXI, utilitzant nous instruments.

Abans de recordar la [criticada i doblement citada] teoria de Dahl, un breu repàs als esdeveniments del país del Nil ens ajudarà a situar-nos.

El suport al règim de Mubàrak s’ha anat esvaint a mesura que les condicions econòmiques empitjoraven i les llibertats escassejaven. Particularment, la nova generació ha canviat les regles del joc. Més educada, urbana, més exposada a la informació que circula mundialment (vegi’s, per exemple, wikileaks) i, sobretot, amb menys paciència cap a unes estructures rígides i cap a una constitució dissenyada a mida pels partits governamentals. Algunes dades ho il·lustren. Segons l’enquesta “Joves, energia emocional i violència política” (2005), el percentatge de gent que prefereix la democràcia a una altra forma de govern és superior entre els joves (veure gràfic).  També ho és entre els professionals liberals.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

[Aquest article ve motivat per una piulada de @eligirona. Gràcies per la inspiració!]


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter