La paràbola de la manifestació del 10-J

Els cicles de protestes (en la seva definició àmplia) gairebé sempre responen a un patró: la paràbola. Comencen a créixer i/o expandir-se, arriben al clímax, per seguidament perir. Aquests cicles poden donar fruit i esdevenir un punt d’inflexió pel canvi social i polític; o ser estèrils i mantenir la continuïtat d’allò establert. Però quin és l’estadi on es troba les manifestacions que s’han donat recentment a Catalunya?

1. Fase d’expansió: És el moment en què uns ciutadans més implicats plantegen exigències que troben eco a altres ciutadans. Això provoca una ràpida difusió de l’acció col·lectiva als sectors menys mobilitzats, i va originant que s’obrin noves oportunitats polítiques (com les ones en un toll d’aigua). Això és el que s’ha anat produint com a conseqüència de l’esgotament per la dificultat de l’aplicació del l’Estatut i l’espera de la Sentència del  Tribunal Constitucional. A partir d’aquests fets es van crear diverses plataformes com la PDD, Araítaca i posteriorment 10.000 a Brusel·les que pretenien canalitzar aquest descontent de la ciutadania. Aquests fets van originar un caldo de cultiu i una sensibilització sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya; que va desembocar en la consulta sobiranista a Arenys de Munt, i que alhora va provocar diferents onades. Tots aquests esdeveniments van ajudar a què es destaqués el tema a l’agenda mediàtica i política.
2. Clímax: A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional, on es declaren 14 articles incostitucionals i 27 reinterpretables de temes centrals de l’Estatut, s’arriba al punt àlgid de la mobilització de la ciutadania. S’agrupen diferents partits polítics i organitzacions per tal de defensar transversalment un sentit ampli sobre “el dret a decidir”. Dissabte 10 de juliol es van combregar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.
3. I ara què? Fase de declivi? Després de l’efervescència  i  la manifestació pacífica què passarà? Els ciutadans amb aquestes accions volien manifestar el seu malestar, i la reclamació de l’actuació dels polítics. Si finalment les elits no actuessin en l’esfera política, els ciutadans veuran que les seves reaccions no han servit de res i les protestes cessaran en sec (la societat civil deixarà de manifestar-se, desprès d’un càlcul racional entre costos i beneficis). Si es donés aquesta situació, només es podria esperar que la participació es canalitzés en organitzacions, i aquests moviments adoptin una lògica més política. En canvi, si els partits comencen a establir plans d’acció, la ciutadania es pot veure protegida i continuar la seva mobilització, sense que encara s’entrés a la fase de declivi.

Estem en un punt del cicle de la protesta encara incert. Caldrà veure les actuacions dels partits i les elits per veure si les protestes han estat estèrils o fèrtils. Haurem d’esperar.

Escòcia vol la “devo max”

El mes de novembre passat el president escocès Alex Salmond va fer públic el White Paper, redactat pel seu Govern, sobre el futur constitucional d’Escòcia. Aquest document oficial, entre d’altres aspectes, detallava la proposta de referèndum sobre la sobirania que l’SNP tenia al programa polític. S’hi especificaven les diverses opcions que podrien tenir els electors escocesos en cas de convocar el referèndum esmentat. La gran novetat fou la introducció d’opcions intermèdies, malgrat l’independentisme declarat de l’SNP, per tal de satisfer els votants indecisos i també els partits de l’oposició: laboristes i liberals, en principi, contraris al referèndum. Cal recordar que els nacionalistes escocesos no disposen de la majoria absoluta al Parlament i, per tant, la proposta de referèndum difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura.

Les novetats introduïdes foren dues afegides a les opcions preexistents d’status quo o secessió. En primer lloc es va introduir la possibilitat gradualista d’aprovar els treballs de la Comissió Calman impulsada pels laboristes que consistiria a incrementar certes competències sobre trànsit i altres aspectes i, a més a més, dotar el Govern escocès de certes atribucions en política fiscal (modificacions de les taxes fixades per Westminster). La segona possibilitat introduïda pel document de Salmond, i la més innovadora, fou l’anomenada “devo max” (devolució màxima). La devolució màxima consistiria a dotar al Parlament de Holyrood de totes les atribucions d’un Parlament estatal excepte la seguretat i la política exterior (i potser la política monetària). Aquest escenari, proper a l’opció secessionista, donaria a les institucions escoceses un rang semiestatal.

Doncs bé, segons una enquesta, encara per publicar, aquesta darrera opció, la “devo max”, seria la preferida pels escocesos. Un 60% de l’electorat preferiria que tots els pressupostos es decidissin al Parlament escocès i, tot i que només una tercera part voldrien la independència (28%), el suport per l’opció de devolució màxima seria majoritari.

Curiosament l’escenari dibuixat per l’enquesta de l’ScotCen (Scottish Centre for Social Research) és incòmode per a tots els partits. L’SNP ha de presentar d’aquí a poc la proposta de referèndum al Parlament, encara que sap que no serà aprovada per l’oposició de laboristes i liberals. D’altra banda, els laboristes han apostat des de Londres per la via gradualista de la Comissió Calman, que ara sembla que no satisfà ni el seu propi electorat. Finalment, són els liberals els qui podrien desequilibrar la balança a favor de la “devo max”, però el seu líder, Tavish Scott, s’ha mostrat partidari de seguir amb l’autogovern actual malgrat les discrepàncies de membres del seu propi partit.

Article publicat a Crònica.cat

Quan les ulleres ideològiques estan brutes… (III)

Amb una mica de retard (perdoneu), retornem a les conseqüències de les eleccions basques. En vam parlar aquí i aquí. En els dos darrers apunts vam intentar mirar si el pacte del PP-PSE era la centralitat, tal com deia el líder del PP, Basagoiti. En termes d’esquerra i dreta ja vam veure, del dret i del revés, que el pacte entre socialistes i populars no significava pas el que es venia des de les files conservadores.

Però com molts dels nostres aguts lectors ens van fer notar (endevinant el tercer apunt), al País Basc la política no només es decideix en termes de dreta i d’esquerra (i de centre), sinó en termes de l’eix nacional (de les dues nacions: aquí no caurem en l’error de dir “no nacionalisme” a una cosa que traspua hormones nacionals per totes bandes).

Què ens diuen les dades? Mirem on posicionen els ciutadans a cada partit en l’eix esquerra-dreta i en l’eix nacional.

Posteriorment mirem els dos pactes possibles que es van plantejar i el càlcul en les dues dimensions (ho hem mirat en termes absoluts, i no quadràtics, fent les distàncies city-block. Assumim, per tant, que els dos eixos pesen el mateix).

Com veiem les distàncies absolutes entre el pacte PSE-PP (6,5) és més alta que la del pacte PNB-PSE (6,2).

PNV-PSE ————-1,8————–4,4—————6,2

PSE-PP————– -4,1————–2,4—————6,5

En volen més? Segons el CIS, només un 10% dels bascos dóna suport al pacte entre el PSE i el PP. La probabilitat que aquests siguin la centralitat del país, és força baixa.

Per tant, senyor Basaigoti, potser els seus votants s’ho creuen. Però els lectors del Pati Descobert, no. Serà una altra cosa, però el pacte PSE-PP al País Basc no és la centralitat.

Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l’ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:

“I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava […]”

“De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català […]”.

“En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi […]”.

“A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

Quan les ulleres ideològiques estan brutes…(II)

Seguim donant voltes a les paraules de Basagoiti (PP), reclamant pel seu partit el “centre” de la vida política basca. De les seves paraules se’n desprenien dues sensacions: 1) que el PP era el centre de la política basca i 2), en cas que alguns “eixelebrats” (la frase és meva) no ho veiessin així, el pacte amb el PSE els conformava a ambdós com el punt central. El líder popular ho reblava assegurant que era el tripartit català el que s’allunyava d’aquest centre. Radical, en definitiva.

La setmana passada ja vam veure que la distància entre PSE i PP i la d’entre ERC i PSC era molt més gran en el cas dels primers. Per tant, en termes comparatius, quedava descartada la posició centrista.

No obstant això, com bé deia en Pablo en un comentari, la utilització de les mitjanes de la posició de les persones en l’eix esquerra-dreta pot induir a errors. Els que s’identifiquen (o voten) un determinat partit tendeixen a allunyar el seu rival i a apropar al seu. Així, per exemple, un votant d’ERC que es posés al 2 situaria el seu partit a aquesta posició, malgrat que la població en general li atorga als republicans gairebé un 3. Al mateix temps, allunyaria a un altre partit rival (el PP, per exemple) a posicions extremes (al 10, per exemple, encara que la mitjana d’aquest partit és del 8,32).

Per tant, anem a veure què pensen els votants dels partits (convé dir que l’enquesta és la preelectoral del CIS, amb tots els problemes que això comporta). Una taula ens anirà bé:

Com es pot veure, la diferència és notable. Per exemple, per la població en general el PNB és de centre-dreta (6,36). En canvi, pels seus votants és de centre-esquerra (4,85). El PP també es mou més cap al centre: segons la població s’ubica al 8,66 i segons els seus votants al 6,46.

El més interessant del cas, però, és veure la distribució dels votants dels partits a l’eix esquerra-dreta (s’han obviat els votants d’EA, IU i Aralar a causa de les poques dades de la mostra). Fixi’s que al contrari del què passa amb la població en general, fixi’s que el PP no té cap valor al número 10 (extrema-dreta). Un gràfic ens hi ajudarà:

A simple cop d’ull no sembla que els votants de PSE i PP se solapin de forma significativa. De fet, si restem la posició de les dues possibles alternatives majoritàries (winning coalitions), tampoc ens surten els números:

Diferència votants PSE i PNB: 1,1
Diferència votants PSE i PP: 2,7

Per tant, senyor Basagoiti, ho lamento, però la coalició PP-PSE (o viceversa) no ocupa el “centre” ni pels propis votants dels dos partits.

Però hem de tornar als dubtes que vam expressar l’altre dia: Potser és que la prioritat no és l’eix esquerra-dreta?

—————————————-

Apunt de l’altre dia: Quan les ulleres ideològiques estan brutes… (aquí)
I la setmana vinent: Aritmètica espacial!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes…

El president del Partit Popular al País Basc, Antoni Basagoiti, ha ofert avui al diari La Vanguardia una entrevista en la que reflexionava sobre diversos temes. Principalment, parlava sobre les eleccions basques. En certs moments de l’entrevista el líder popular deixa anar uns quants titulars. El que més m’ha sobtat és el següent: “Cal enmarcar el pacte PSE-PP en la situació pre-democràtica que es vivia al País Basc i en la deriva d’Ibarretxe”.

Deixant de banda aquesta “perla”, la frase següent també és força sucosa: “Jo crec que l’aliança al País Basc és allò nou, allò que té futur, allò antic i obsolet és el model del tripartit català, on es pacta amb els radicals obviant la centralitat”. Entenc que amb aquesta frase Basagoiti se situa a ell mateix al centre i a ERC a la radicalitat (per cert, aprofito per recomanar-vos el post de fa un temps d’Aubachs sobre el terme radical). Per tant, des del Pati, ens podem preguntar: és el PP el centre? O, en tot cas, la distància entre PSE i PP és més curta que la que hi ha entre PSC i ERC?

Si agafem l’eix esquerra-dreta (en el qual el 0 és extrema esquerra i el 10 és extrema dreta), podem calcular a quina posició situa la població a cada partit (preelectoral del CIS pel País BASC i sondeig CEO març del 2008 per Catalunya). La següent taula ho resumeix:

Al País Basc, la mitjana indica que la posició ideològica és del 4,04 (centre-esquerra), posició més alta que la de Catalunya (a l’esquerra: 3,13). El PP no sembla pas que s’acosti ni a la mitjana de l’enquesta ni a la mitjana teòrica (5,5). Al País Basc la població situa el PP al 8,66 (gairebé extrema-dreta) i a Catalunya al 8,32.

Mirem ara la desviació respecte els socis de govern.

La distància entre PP i PSE és de 4,14. Per contra, la de PSC i ERC és de 1,33.

Queda clar, doncs, que el PSE al País Basc no ha decidit pas pactar amb la centralitat. Almenys si entenem el centre en termes d’esquerra i de dreta. Potser es refereixen a un altre tipus de centre, però fins i tot així em costa veure que ells ocupin aquest espai “central”.