Archive for the 'Federalisme' Category

Cafè per a tot el món

La descentralització dels estats és una qüestió que es troba a l’ordre del dia. En els darrers anys nombrosos governs han decidit crear entitats subestatals, dotant-les de poder i de gestió autònoma. Ara bé, quin Estat es troba més descentralitzat? És a dir, quin Estat s’ha aprimat més a base de cedir poders i competències a governs subestatals? S’acostuma a parlar d’Alemanya, Suïssa o els Estats Units com a paradigmes de la descentralització. Per antonomàsia s’afirma que són els estats federals els més descentralitzats del món. Recordeu la pregunta sobre model territorial en les enquestes, en què les persones associen l’opció “estat federal” amb una major quota d’autogovern. Una assimilació perillosa, perquè federalisme no significa necessàriament més competències ni tenir més competències implica viure en un Estat federal.

Aquests dies estic remenant les dades d’un índex que precisament pretén mesurar en quina mesura un Estat es troba descentralitzat. Es tracta de l’Índex d’Autoritat Regional (RAI). És la suma de dos conceptes (self-rule i shared-rule, dels quals en parlarem un altre dia) i té un rang d’1 (mínima descentralització) a 24 (màxima descentralització). He construït un gràfic que us adjunto (dades any 2006).

Bòsnia i Hercegovina, per motius diguem-ne “necessaris”, apareixen al capdavant de la llista. Com esperava, Alemanya, Bèlgica, Sèrbia i Montenegro i els Estats Units el segueixen. L’estat espanyol se situa en vuitè lloc, amb una puntuació de 22,1. Hi ha diverses sorpreses: el Canadà es troba només uns punts percentuals per sobre d’Espanya i Suïssa una mica per sota. Altres estats amb la imatge de descentralitzats es troben força lluny. És el cas d’Àustria o el Regne Unit.

Convé precisar que es tracta d’un índex i, per tant, la realitat pot quedar lleugerament distorsionada. Tampoc té en compte les idiosincràsies de cada país.

Advertència. Que ningú malinterpreti les dades. La descentralització es pot fer bàsicament per dos motius. En primer lloc, perquè es considera que el poder, com més a prop de la gent, millor. És l’aplicació del principi de subsidiarietat. En segon, un Estat pot descentralitzar-se perquè considera una bona via per acomodar les realitats nacionals.

Les dades ens recorden que els problemes Catalunya-Espanya no són només una qüestió de descentralització, sinó de l’acceptació de la pluralitat interior. Ho deia Ferran Mascarell a La Vanguardia aquest diumenge: “La Espanya que ens proposa [el TC] és regressiva i retardatària i de nou actua com si tingués el dret de propietat de Catalunya”.

Pd/ En el proper article mostraré dades de Catalunya i d’altres comunitats autònomes. Encara són més sorprenents.

Reconeixement exterior i ambició institucional

Aquesta setmana el Govern ha aprovat el Pla d’Acció Exterior impulsat per la viceconsellera d’Afers Exteriors i Cooperació Roser Clavell. Aquest Pla és el fruit de diverses jornades específiques on hi han participat reconeguts acadèmics que habiten al pati descobert, no pas al virtual, sinó al real.

El nou Pla, que preveu entre d’altres coses la creació d’un cos diplomàtic de la Generalitat, ha estat confeccionat des del rigor institucional i  acadèmic. Aquest, és segur que serà criticat com ho ha estat fins ara qualsevol acció exterior del Govern de Catalunya. És cert que la política exterior de la Generalitat ha estat en molts casos, segurament per manca d’una planificació coherent, erràtica, ridícula o lligada a casos de possible nepotisme; però no és pas menys cert que moltes crítiques s’han fet de fora el país per centralisme o malícia i des de dins per cobardia o manca d’ambició institucional. En tot cas, avançant-nos a les crítiques previstes i previsibles, considerem interessant exposar tres arguments forts en defensa del Pla d’Acció Exterior com a eina d’ambició institucional del Govern a l’escena internacional:

1) El reconeixement exterior és fonamental per l’existència d’una nació. Catalunya ha estat definida com una nació per una majoria qualificada al seu Parlament autonòmic. Charles Taylor a Multiculturalism and the Politics of Recognition expressa la qüestió del reconeixement de manera simple a nivell individual des d’una òptica liberal política: el reconeixement cultural dels individus és fonamental pel seu desenvolupament personal, de fet, n’és un element constituent. Permetre i promoure polítiques de nationbuilding a les nacions sense estat, inclosa la necessitat de reconeixement internacional és, doncs, una qüestió de justícia segons Taylor. Tal com ho planteja Will Kymlicka: “The question is not “have national minorities given us a compelling reason to abandon the norm of ethnocultural neutrality?” but rather “why should national minorities not have the same powers of nation-building as the majority?”.

2) La Sentència del TC 165/94 del 26 de maig resol els dubtes sobre la inconstitucionalitat de l’acció exterior autonòmica. Tot i que la Constitució estableix la política exterior com a competència exclusiva de l’Estat 149.1.3; la sentència expressa que una interpretació expansiva de l’article aniria en contra de les competències autonòmiques. Evidentment la sentència limita l’actuació exterior a una cooperació amb l’Estat i a emprendre accions que no generin responsabilitats enfront d’Estats estrangers. Finalment, el nou Estatut preveu al capítol III del títol V els àmbits i les actuacions de la Generalitat en aquesta matèria. Per tant, l’acció exterior catalana té una base jurídica sòlida.

3) La política comparada juga a favor d’una presència internacional forta de la comunitat autònoma de Catalunya. Les entitats subestatals dotades de característiques nacionals com ara el Québec o Escòcia tenen agendes, ministeris, plans i delegacions per tal de dur a terme una acció exterior que permeti el seu reconeixement i la seva presència internacional. Malgrat que la projecció exterior és anterior a les darreres dècades, la globalització creixent no ha fet més que augmentar les necessitats i oportunitats socials, econòmiques i culturals de les entitats subestatals.

Aquests són, a grans trets, tres arguments bàsics que legitimen el Pla d’Acció Exterior presentat aquesta setmana.

Escòcia vol la “devo max”

El mes de novembre passat el president escocès Alex Salmond va fer públic el White Paper, redactat pel seu Govern, sobre el futur constitucional d’Escòcia. Aquest document oficial, entre d’altres aspectes, detallava la proposta de referèndum sobre la sobirania que l’SNP tenia al programa polític. S’hi especificaven les diverses opcions que podrien tenir els electors escocesos en cas de convocar el referèndum esmentat. La gran novetat fou la introducció d’opcions intermèdies, malgrat l’independentisme declarat de l’SNP, per tal de satisfer els votants indecisos i també els partits de l’oposició: laboristes i liberals, en principi, contraris al referèndum. Cal recordar que els nacionalistes escocesos no disposen de la majoria absoluta al Parlament i, per tant, la proposta de referèndum difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura.

Les novetats introduïdes foren dues afegides a les opcions preexistents d’status quo o secessió. En primer lloc es va introduir la possibilitat gradualista d’aprovar els treballs de la Comissió Calman impulsada pels laboristes que consistiria a incrementar certes competències sobre trànsit i altres aspectes i, a més a més, dotar el Govern escocès de certes atribucions en política fiscal (modificacions de les taxes fixades per Westminster). La segona possibilitat introduïda pel document de Salmond, i la més innovadora, fou l’anomenada “devo max” (devolució màxima). La devolució màxima consistiria a dotar al Parlament de Holyrood de totes les atribucions d’un Parlament estatal excepte la seguretat i la política exterior (i potser la política monetària). Aquest escenari, proper a l’opció secessionista, donaria a les institucions escoceses un rang semiestatal.

Doncs bé, segons una enquesta, encara per publicar, aquesta darrera opció, la “devo max”, seria la preferida pels escocesos. Un 60% de l’electorat preferiria que tots els pressupostos es decidissin al Parlament escocès i, tot i que només una tercera part voldrien la independència (28%), el suport per l’opció de devolució màxima seria majoritari.

Curiosament l’escenari dibuixat per l’enquesta de l’ScotCen (Scottish Centre for Social Research) és incòmode per a tots els partits. L’SNP ha de presentar d’aquí a poc la proposta de referèndum al Parlament, encara que sap que no serà aprovada per l’oposició de laboristes i liberals. D’altra banda, els laboristes han apostat des de Londres per la via gradualista de la Comissió Calman, que ara sembla que no satisfà ni el seu propi electorat. Finalment, són els liberals els qui podrien desequilibrar la balança a favor de la “devo max”, però el seu líder, Tavish Scott, s’ha mostrat partidari de seguir amb l’autogovern actual malgrat les discrepàncies de membres del seu propi partit.

Article publicat a Crònica.cat

Professor Requejo

La setmana passada el setmanari El Temps realitzaven una entrevista al catedràtic de teoria política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo, en el marc d’un anàlisi sobre el present i el futur de Catalunya.

Cal recordar que Ferran Requejo, tan sols 3 o 4 anys ençà era un ferm defensor de l’Espanya federal i plurinacional. Vegem mitjançant amb unes quantes cites extretes de la revista, on ha quedat el seu federalisme:

“Zapatero passarà a la història com a “Zapartero I, El Embustero”

“el camí de l’autonomisme i el federalisme són morts”

“els partits catalanistes han d’avançar en allò que dic l’independentisme en castellà. Cal penetrar a l’àrea metropolitana, a les classes mitjes i baixes, fer entendre que paguen molt més del que reben”

“avui, part del discurs independentista és encara molt primari, poc elaborat i, de vegades, molt sectari”

“cal una estratègia de confrontació. Això vol dir mesures radicals, desobeir agunes lleis. Hem de començar a proposar com a una opció estratègica la desobediència civil”

“estic a favor del consens trasnversal entre partits, i del consens entre forces independentistes, amb lideratges i programes clars -i que es deixin de romanços de grupuscles adolescents- que permetin de crear moviments potents. Les alternatives independentistes, si són sectàries, són condemnades al fracàs”

“jo era federalista, defensava, fins fa poc, una tesi del federalisme plurinacional. Actualment m’he radicalitzat perquè veig que això és inútil. Espanya no té cap interès en federalitzar-se”

Espanya: un país federal o descentralitzat?

A l’última classe de Klaus-Jürgen Nagel discutíem quines característiques podíem trobar que definissin a l’Estat espanyol com a federal. Hi ha algunes planes web, molt prestigioses, com la Forum of Federations, que l’inclouen en els països federals.
En resum, són les següents:
A favor:
Compta amb un Senat. Consta d’unitats territorials. Hi ha una certa descentralització (les unitats territorials gaudeixen de self-rule). Els mecanismes financers l’apropen a la federació. Hi ha dos nivells de govern.

En contra:
El Senat no és una cambra territorial. L’existència de províncies no és coherent amb un Estat federal. El caràcter obert de la Constitució (ambigüitat constitucional). La Constitució espanyola no és un pacte (inexistència d’un federal pact). Els territoris no tenen res a dir en el procés d’esmenar la constitució. Els territoris no formen part del Tribunal Constitucional. Els poders residuals van a l’Estat. Existència de la llei de bases que pot homogeneïtzar legislació. El poder judicial no es troba descentralitzat i es vincula amb l’Estat.


Dues visions més:

Luis Moreno: “A España, la Constitució democràtica adoptada per referèndum popular el 1978 no conté la paraula fedral. Malgrat tot, convé emfasitzar l’estructura quasi-federal o la filosofia federal que inspira el text constitucional espanyol”.

Montserrat Gibernau: “[El text de 1978] impedeix a Espanya ser una federació ja que la unitat és presentada com un valor suprem. Les ‘nacionalitats i regions’ tenen certa autonomia però no són “estats sobirans”. No van prendre part en la redacció de la Constitució i no tenen el dret de decidir si es mantenen dins o marxen de l’espai polític creat per la Constitució”.

Toni Rodon


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter