Archive for the 'Catalanisme' Category

10A:més enllà de l’agitprop?

El proper diumenge 10 d’abril es celebrarà la consulta sobiranista de Barcelona tancant un cicle de mobilització de l’independentisme iniciat el setembre del 2009 a Arenys de Munt. Com que ja hi haurà temps de fer balanç, avui volem parlar de la manera d’entendre les consultes. Diversos intel·lectuals iperiodistes de tendències contraposades han coincidit a definir-les, rescatant un terme en desús, com una campanya d’agitprop.Recordem-ho, l’agitprop fou un concepte desnevolupat per Pléjanov i Lenin que unia els termes agitaciópropaganda; era una estratègia clau del Partit Comunista rus que posteriorment batejaria el departament d’agitprop com a Departament Ideològic on lapropaganda pesava més que l’agitació. Tot i que aquest terme va gaudir d’una certa popularitat durant els anys 70′ a casa nostra, aplicar-lo al fenomen de les consultes que hem viscut els darrers mesos sembla força desafortunat per diverses raons.

En primer lloc, és un terme associat al sentit més clàssic de partit, a l’adoctrinament ideològic, que posteriorment serví per legitimar el règim soviètic. Aquest, doncs, és a les antípodes de l’esperit de les consultes basat en la participació de la societat civil, el treball en xarxa, el voluntariat ciutadà i la transversalitat de militàncies i pertinences.

En segon lloc, és dubtós que l’objectiu de les consultes sigui merament propagandístic. Si ho fos s’hagués limitat a una campanya pel “dret de decidir” que podria haver consistit en accions puntuals dutes a terme per membres d’organitzacions independentistes i la difusió massiva de pancartes, pamflets, etc. Les consultes són quelcom més substancial que això perquè generen un espai de participació ciutadana que, tal com vam veure a Arenys de Munt, implica un grau de desobediència civil.

Finalment, lluny de ser una campanya exclusivament independentista, el centre de gravetat de les consultes és el “dret de decidir”. En aquest sentit la reivindicació és l’exercici de la democràcia per escollir un aspecte com és el de la sobirania legitimant, això és important, les posicions a favor i en contra de la independència política.

Així doncs,  resulta força sorprenent que el terme agitprop hagi fet fortuna per descriureun fenomen que té més a veure amb la desobediència civil, la participació ciutadana i la legitimitat democràtica que amb les campanyes d’adoctrinament dels bolxevics (del 17′ o dels 70′).

Els nous partits poden confiar en la campanya electoral?

L’última setmana es va estar presumint sobre quin dia finalment se celebrarien les eleccions catalanes. Tot sembla indicar que es faran el 28 de novembre. Això modifica els temps pre-electorals previstos, ja que alguns partits assumien que les eleccions se celebrarien el 24 d’octubre. Alguns opinadors exposaven que aquest temps era essencial, sobretot per què els nous partits es poguessin fer un espai (RCat i SC). Però realment aquest temps addicional pot condicionar els resultats electorals? I anat més enllà, les campanyes electorals i els períodes electorals serveixen d’alguna cosa?

Estudis previs mostren que en el temps pre-electorals, i en concret a les campanyes electorals, s’hi poden trobar quatre tipus d’efectes: 1) El Reforç, 2) L’activació, 3) La Conversió i 4) La Desactivació. El primer efecte, com la paraula indica, es produeix  quan les campanyes electorals reforcen la decisió que el votant ja tenia en un inici. És a dir, les campanyes provoquen que els ciutadans no variïn la decisió de vot. Val a dir que aquest efecte és el predominant, i en la gran majoria de països desenvolupats aquesta opció representa més d’un 70% dels electors.

El segon efecte que es pot trobar és l’activació, aquest s’identifica en aquells ciutadans que en períodes pre-electorals no saben a qui votar, però en el moment decisiu, voten pel partit què a les anteriors eleccions havien fet.

El tercer efecte és la Conversió, aquest el representen aquells ciutadans que canvien el vot respecte la seva intenció de vot. És un percentatge molt reduït, però els casos en què es dóna es degut a un canvi en la posició de l’escala ideològica dels ciutadans i/o respecte l’avaluació que tenen dels candidats principals.

En quart lloc, s’ha observat que es produeix l’efecte de desactivació. Els desactivats són aquells ciutadans que en un principi tenien la intenció de votar a un partit concret, però finalment no ho fan, i opten per l’abstenció. El nombre de desactivats incrementa sobretot quan es produeix una campanya negativa, és a dir, aquelles en el qual els partits no mostren el seu programa sinó que se centren en desprestigiar al partit adversari, o també quan  empitjora l’avaluació dels candidats què anaven a votar.

Com s’observa en els períodes pre-electorals poques coses canvien, i tot roman sense sorpreses; per tant el possible canvi de dates en la celebració de les eleccions produirà pocs efectes als resultats. L’estratègia de RCat i SC és una campanya activa en la que busquen ampliar l’horitzó, però han d’estar atents amb la avaluació que facin els ciutadans dels candidats, ja que corren el risc de què els seus electors es converteixin en ciutadans desactivats.

Article publicat a Crònica.

Solidaritat Catalana: i ara què?

Dèiem fa uns pocs dies que no era massa complicat de preveure que els diferent partits polítics convidats a entrar a Solidaritat Catalana rebutjarien la proposta. Les dinàmiques internes dels partits, la seva història, la voluntat de persistir com a organització i de conservar les seves elits a nivell local, la pròpia ideologia diferenciada –més enllà de la independència– i un llarg etcètera d’altres arguments ens feia pensar que les possibilitats d’arribar a un acord eren realment baixes. I efectivament, una setmana després ben poc se’n parla d’aquesta possibilitat d’acord.

El partit que més havia centrat els interessos del que podia fer –per l’esperança encara d’alguns que pogués integrar-s’hi­–, ERC, ja ha rebutjat rotundament la possibilitat d’entrar en la coalició.  Per altra banda, i tal com era d’esperar, Reagrupament no va trigar ni un dia en donar suport a la proposta.

I a partir d’ara, què pot passar?

No és agosarat pensar que les mateixes persones que van estar darrere de la proposta de Solidaritat Catalana fossin conscients de les possibilitats remotes d’èxit de tal plantejament. Ara bé, no per això l’acte es converteix ja de per si en quelcom inútil. Rere la presentació d’una proposta unitària com aquesta s’hi podria estar articulant tan un argument polític com una justificació de pes per concórrer a les eleccions de la propera tardor. Anem a pams.

Amb la proposta de Solidaritat Catalana els seus membres ressalten i amplifiquen una argument polític que precisament, ja fa dies que un altre partit hi va a darrere: la unitat de l’independentisme més enllà de les preferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta. El fet que ara apareguin més persones realçant la necessitat de crear una unitat independentista (i atenció, personalitats de relleu!) dóna més legitimitat i popularitat a la mobilització d’aquest discurs –atès que se n’obre el ventall de persones que li donen suport, i ja no és només quelcom atribuïble a Reagrupament.

I en segon lloc, el fet que els partits polítics amb representació a l’arc parlamentari hagin rebutjat la proposta d’unitat proporciona un recurs discursiu molt potent al nou partit: ells han buscat la unitat dels partits polítics –segons diuen, més enllà de les figures personals–, però són precisament aquests partits els que l’han rebutjat. Si això s’afegeix a un caldo de cultiu importantíssim d’insatisfacció tant amb els partits polítics actuals com amb el funcionament del sistema polític, crea una situació molt propícia per l’aparició d’un nou partit polític.

Què hem d’esperar per tant en els propers dies? Les dinàmiques polítiques poden donar moltes voltes en qüestió d’hores, però no seria massa agosarat preveure que algunes de les persones que han fet la proposta de creació de la Solidaritat Catalana s’integressin –d’alguna manera o altra– en un projecte polític amb l’objectiu únic i prioritari de la independència.

Està clar que queda per veure fins a quin punt persones com l’Uriel Betran o en López Tena estaran disposats a deixar els seus respectius partits polítics, però en el tauler d’escacs de la política catalana fa temps que s’hi entreveu l’entrada d’una nova figura… I en tot cas, tot sembla indicar que la presentació de la Solidaritat Catalana, més que simplement fer volar coloms, podria ben bé haver estat una jugada estratègica d’alta volada!

Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs

Vagi per endavant que la voluntat de qui us escriu no és la de realitzar, en cap moment, un judici moral sobre la idoneïtat d’una coalició electoral nacionalista o independentista en les properes eleccions catalanes. Deixem si de cas aquest paper als nostres estimats lectors, que segur que tenen suficients elements de judici per valorar-ne la conveniència.

Joan Laporta va presentar ahir a Barcelona, conjuntament amb Uriel Bertran i Alfons López-Tena, una proposta per la formació d’una candidatura única, transversal i independentista a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Aquesta candidatura, que portaria el nom de Solidaritat Catalana, està inspirada en la coalició formada l’any 1905 a Catalunya arran d’una sèrie de desgreuges en relació a l’estat espanyol, i que es va presentar amb un èxit rotund a les eleccions catalanes del 1907.

Quin és el futur que se li espera a aquesta proposta? Quina serà la resposta dels partits polítics?

A hores d’ara cap dels partits convidats ha opinat sobre la proposta, però no és difícil aventurar-se a dir que hi haurà una resposta unànime en contra de la proposta per part de tots els partits polítics, a excepció de Reagrupament. I per què? És un altre senyal això de la desunitat del nacionalisme i l’independentisme?

Des del nostre modest punt de vista aquest no és un símptoma de cap d’aquests factors. Cal entendre que cadascun dels partits polítics amb presència al Parlament (i fins i tot les CUP, convidades però sense presència parlamentària) tenen una estructura organitzativa ben desenvolupada i relativament rígida (que els converteix en organismes amb capacitat de reaccionar limitada), però sobretot, tenen una ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la.

Cada partit té les seves dinàmiques de treball internes, cada partit disposa d’unes bases a nivell local que no necessàriament s’han d’entendre amb les bases dels altres partits convidats a Solidaritat, cada partit té unes elits polítiques que viuen de i per la política, cada partit té una història i una voluntat de persistència, i especialment, cada partit té una ideologia que va més enllà de la voluntat independentista.

Justament per això Reagrupament ja s’ha afanyat a donar suport a l’alternativa. Fa temps que el partit de Carretero s’ha presentat com a un model transversal d’acord entre persones que més enllà de les seves postures en l’eix esquerra-dreta es defineixen com a independentistes. Els seus militants són extremadament plurals i cap dels elements desxifrats en l’anterior paràgraf encara no s’erigeixen com a un element que impedeixi l’entesa amb altres formacions independentistes.

La creació de coalicions electorals és quelcom de naturalesa complicada. Les dinàmiques internes dels partits (tan a nivell local com a nivell d’elits) fan que només sota condicions d’extrema necessitat partits amb èxit electoral acceptin de concórrer conjuntament en les eleccions. A més, són múltiples els fracassos que se’n deriven.

Remuntant-nos en la història, però no tant lluny d’on estem avui mateix, només cal recordar com va acabar la primera versió de Solidaritat Catalana: enfrontaments interns entre les diferents faccions del partit ja el mateix 1908 van anar desvirtuant el projecte fins que el suport de la Lliga Regionalista als militars i a les execucions durant la Setmana Tràgica (1909) van acabar fent desaparèixer per complet la Solidaritat Catalana…

Per què serà una manifestació multitudinària?

Les accions col·lectives, i les manifestacions en particular, difícilment tenen èxit ( d’assistència), ja que és necessària la confluència de factors tant estructurals com conjunturals que afavoreixin aquest tipus d’acció. Les estructures que donaran marc a la manifestació del 10 de juliol no han canviat; no obstant, s’observa que alguns determinants contextuals han virat. Aquestes petites modificacions poden portar a la fortalesa dels moviments socials i l’èxit de les accions que aquests generen. Seguidament apuntarem aquells canvis més destacats.

(1)   Les elits donen suport a la manifestació. El cas de la manifestació de dissabte, la major part els partits de Catalunya (PSC, CiU, ICV i ERC) han fet una crida a la ciutadania per tal que participin.  El suport dels partits permet que la manifestació es publiciti fàcilment, s’ofereixin recursos logístics (autobusos des de diferents poblacions, informació…), i es presenti l’assistència a la mateixa com una acció normalitzada. A més a més, la transversalitat de les elits fa que moltes altres associacions i entitats simpatitzants mobilitzin als seus afiliats.

(2)   Els alineaments electorals. En períodes preelectorals -on la força electoral pot canviar- els grups socials no representats, però organitzats, es tornen atractius pels partits establerts. Els partits que tenen en ment les eleccions de la tardor s’apressen a “fer-se seus” els diferents moviments (PDD o Òmnium), per així compartir-ne els èxits. D’aquesta manera interessa a certs partits l’èxit de les accions que produeixen aquests moviments; atorgant-los visibilitat i importància.

(3)   La descohesió del poder. Si es produeixen fractures internes del poder no només es debilita la posició dels mateixos partits, sinó que produeix l’enfortiment dels moviments socials, com també de les seves accions. Això s’ha exemplificat amb la no-unanimitat en el lema que ha d’encapçalar la manifestació (“som una nació volem decidir vs. Senyera), fet que ha generat una desacreditació del partits a favor d’una serietat dels moviments que havien pactat el lema de la manifestació.

(4)   Estructures de mobilització. Una de les conseqüències que han introduït les consultes sobre la independència és la  creació de noves estructures organitzatives a nivell municipal. Aquestes organitzacions -que es troben coordinades entre elles- permeten més fàcilment la mobilització i l’organització de  la ciutadania als territoris implantats: tenen canals de comunicació ràpids i eficients, i poden establir incentius selectius.

Tot i això, no s’ha d’oblidar que els últims mesos hi ha hagut canvis latents a la població que provenen: a) del desgasament que ha portat el procés de la Sentència del Tribunal Constitucional, b) del treball realitzat per les entitats per mobilitzar a la ciutadania, i c) la incorporació a l’agenda mediàtica d’aquests temes que repercuteixen a l’agenda política.

Els factors contextuals auguren un èxit a la manifestació de dissabte 10 de juliol. Esperarem quin és el resultat final. De moment la societat civil s’ha organitzat al carrer, ara cal que els líders polítics manifestin el seu descontent a l’esfera política.

Article publicat a Crònica

No parlo de futbol ni de política

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rossell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvis al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rossell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rossell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rossell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rossell.

Rerepaís

Als que ens coneixeu ja sabeu que a El Pati Descobert estem bastant abonats al concepte ‘rerepaís’. Al Rodamots, una iniciativa digital que t’envia cada dia una paraula o una frase, han enviat precisament avui aquest concepte. Abans que en Marc Sanjaume ens deleiti avui amb un post sobre les eleccions britàniques, ens sembla curiós penjar-lo:

Rerepaís

Interior d’una regió per oposició a la costa, a la vora del mar.

[Etimologia — De «rere-» (del llatí «retro», ‘rere’ o ‘darrere’) i «país» (del francès «pays», mateix significat, i aquest, del francès antic «paiis», del llatí tardà «pagensis», ‘pagès’, derivat de «pagus», ‘camp, indret rural’).]

I tanmateix, això que li havia succeït no és res que no sigui freqüent entre molts ciutadans de Barcelona, on les expressions d’estranyesa o d’incomprensió davant de qualsevol accent o dialecte del català que no sigui el que ells fan servir (i que ara no entraré a qualificar) són el pa de cada dia. Ni tan sols cal que l’interlocutor vingui d’un indret extraterrestre com Mallorca: amb que procedeixi de racons exòtics com les terres de Ponent, el delta de l’Ebre o les comarques de l’anomenat rerepaís, n’hi pot haver prou perquè es reprodueixi el problema.

Sebastià Alzamora, «Blaveros catalans» (Avui, 14 de febrer del 2009)


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter