Archive for the 'Reagrupament' Category

RCat i Solidaritat: aprenem del passat?

Fa pocs dies ja vam fer referència a la irracionalitat que suposà la decisió de Reagrupament i Solidaritat Catalana, amb ideologia i objectius iguals, de presentar-se per separat: argumentàvem que electoralment és una estratègia pràcticament suicida. Avui, volem recordar una situació de fragmentació similar que es produí a les primeres eleccions al Parlament després de la Dictadura, el 1980, i podríem veure repetida el proper 28-N.

L’any 1980 davant de les primeres eleccions democràtiques a casa nostral’independentisme es presentà fragmentat en tres candidatures diferents. Cal recordar que, d’acord amb els documents del partit, ERC no apostava per la secessió. Sí que hi havia, però, diverses organitzacions polítiques independentistes disposades a obtenir representació parlamentària que

s’embarcaren en tres candidatures: Nacionalistes d’Esquerra (NE), Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional i Unitat Popular del Socialisme – CUPS.

Malgrat que en aquell moment totes aquestes formacions, especialment NE i BEAN compartien el dret a l’autodeterminació com a objectiu i es situaven a l’extrema esquerra; problemes organitzatius i sobretot personalismes feren fracassar els intents de formar una candidatura conjunta. Antics militants d’aquestes formacions han recordat que un dels esculls principals fou la rivalitat pel lideratge i la incompatibilitat entre Jordi Carbonell (NE) i Lluís Maria Xirinacs (BEAN).

Vegin aquesta crònica històrica de Gemma Aguilera, o aquesta d’en Roger Buch.

En tot cas, les dades del 1980 parlen per sí mateixes: cap partit independentista obtingué representació. El cert és, però, que lluny de ser grups marginals aquestes candidatures aplegaren prou vots per, en cas d’haver presentat una candidatura conjunta, haver obtingut representació. Si fem un càlcul ràpid veiem que: NE amb 44.798, BEAN amb 14.077 i UPS – CUPS amb 33.086; amb una candidatura conjunta probablement haurien superat els 90.000 vots, que en funció del repartiment per circumscripcions, fàcilment hauria comportat 3 o 4 diputats. Si, a més a més, tenim present l’efecte del vot estratègic els resultats haurien estat superiors.

Així doncs si només canviem els noms, 30 anys més tard, es podria repetir una situació ja viscuda per l’independentisme català.

Solidaritat Catalana i Reagrupament: irracionalitat electoral

Permeteu-nos avui que comencem amb una petita faula atribuïda a l’escriptor grec Isop:

A la vora d’un riu, un escorpí camina nerviosament, buscant la manera de passar a l’altra riba. De sobte, arriba una granota.

—Voldries carregar-me a l’esquena per fer-me passar el riu? –pregunta l’escorpí.

—Que et penses que sóc boja? –respon la granota–. Em picaries.

—No ho faria –replica l’escorpí–; que no veus que si ho fes jo també m’enfonsaria? A més, et pagaré bé!

Convençuda, la granota accepta de carregar-se l’escorpí a l’esquena. Comença a nedar cap a l’altra riba. Un cop enmig del corrent, l’escorpí pica la granota. Abans de morir, la granota pregunta:

—Però per què ho has fet?

—Perquè és la meva naturalesa, –diu l’escorpí, i s’enfonsen tots dos.

El nostre atent lector molt probablement ara mateix es deu estar preguntant quina és la relació entre aquesta faula i els dos partits polítics independentistes que encapçalen el títol d’aquest apunt.

Doncs bé, posem-nos mínimament en context i ben aviat ho entendrem. Avui mateix Solidaritat Catalana i Reagrupament han decidit que finalment concorreran en les eleccions separadament. En un comunicat digne de la més gran esquizofrènia, les dues formacions arriben afirmen que “s’ha acordat que cadascuna de les dues formacions es presentarà a les properes eleccions al Parlament, amb una estratègia paral·lela confluent, amb l’objectiu comú de treballar per la independència de Catalunya”. Sense tornar a entrar en els motius del per què del no-acord entre les dues formacions simplement ens posen de manifest que, malgrat que tenir una mateixa ideologia i uns mateixos objectius, no estan disposats a concórrer plegat. El nostre lector, que no es mama el dit, arribarà ben ràpidament al per què de tot plegat…

Pel que fa a les seves conseqüències, és bastant improbable que cap de les dues formacions puguin, de manera individual entrar al nou parlament. Tenint present que per obtenir un diputat a Barcelona es necessiten més de 60.000 vots i que per entrar en la resta de circumscripcions entre 10.000 i 15.000 vots, es podria arribar a donar el cas que 180.000 vots independentistes (60.000 per Barcelona i 10.000 per cada una de les altres circumscripcions, per cadascun dels dos partits) no fossin suficients per obtenir cap representant al Parlament.

I amb això la faula, quina relació té?

Doncs tan simple com el fet que, com l’escorpí en la nostra faula, la naturalesa de l’independentisme a Catalunya sembla cada dia més anar lligada indefectiblement a la divisió: el fet que dos partits polítics que essent iguals ideològicament no siguin capaços d’arribar a una acord per configurar unes llistes conjuntes al parlament quan abans de l’estiu tot semblava que era una bassa d’oli dóna una imatge de l’independentisme més aviat pobre.

Aquells que deien que calia superar els partits tradicionals per una nova manera de fer política han estat els primers que han caigut en el joc partidista. I la societat civil ara, on és? Cap on va?

PD. Tot i això, sempre ens quedarà el remei que el nacionalisme espanyol de Ciutadans i UPyD també concorreran per separat a les eleccions….

Solidaritat Catalana: i ara què?

Dèiem fa uns pocs dies que no era massa complicat de preveure que els diferent partits polítics convidats a entrar a Solidaritat Catalana rebutjarien la proposta. Les dinàmiques internes dels partits, la seva història, la voluntat de persistir com a organització i de conservar les seves elits a nivell local, la pròpia ideologia diferenciada –més enllà de la independència– i un llarg etcètera d’altres arguments ens feia pensar que les possibilitats d’arribar a un acord eren realment baixes. I efectivament, una setmana després ben poc se’n parla d’aquesta possibilitat d’acord.

El partit que més havia centrat els interessos del que podia fer –per l’esperança encara d’alguns que pogués integrar-s’hi­–, ERC, ja ha rebutjat rotundament la possibilitat d’entrar en la coalició.  Per altra banda, i tal com era d’esperar, Reagrupament no va trigar ni un dia en donar suport a la proposta.

I a partir d’ara, què pot passar?

No és agosarat pensar que les mateixes persones que van estar darrere de la proposta de Solidaritat Catalana fossin conscients de les possibilitats remotes d’èxit de tal plantejament. Ara bé, no per això l’acte es converteix ja de per si en quelcom inútil. Rere la presentació d’una proposta unitària com aquesta s’hi podria estar articulant tan un argument polític com una justificació de pes per concórrer a les eleccions de la propera tardor. Anem a pams.

Amb la proposta de Solidaritat Catalana els seus membres ressalten i amplifiquen una argument polític que precisament, ja fa dies que un altre partit hi va a darrere: la unitat de l’independentisme més enllà de les preferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta. El fet que ara apareguin més persones realçant la necessitat de crear una unitat independentista (i atenció, personalitats de relleu!) dóna més legitimitat i popularitat a la mobilització d’aquest discurs –atès que se n’obre el ventall de persones que li donen suport, i ja no és només quelcom atribuïble a Reagrupament.

I en segon lloc, el fet que els partits polítics amb representació a l’arc parlamentari hagin rebutjat la proposta d’unitat proporciona un recurs discursiu molt potent al nou partit: ells han buscat la unitat dels partits polítics –segons diuen, més enllà de les figures personals–, però són precisament aquests partits els que l’han rebutjat. Si això s’afegeix a un caldo de cultiu importantíssim d’insatisfacció tant amb els partits polítics actuals com amb el funcionament del sistema polític, crea una situació molt propícia per l’aparició d’un nou partit polític.

Què hem d’esperar per tant en els propers dies? Les dinàmiques polítiques poden donar moltes voltes en qüestió d’hores, però no seria massa agosarat preveure que algunes de les persones que han fet la proposta de creació de la Solidaritat Catalana s’integressin –d’alguna manera o altra– en un projecte polític amb l’objectiu únic i prioritari de la independència.

Està clar que queda per veure fins a quin punt persones com l’Uriel Betran o en López Tena estaran disposats a deixar els seus respectius partits polítics, però en el tauler d’escacs de la política catalana fa temps que s’hi entreveu l’entrada d’una nova figura… I en tot cas, tot sembla indicar que la presentació de la Solidaritat Catalana, més que simplement fer volar coloms, podria ben bé haver estat una jugada estratègica d’alta volada!

Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs

Vagi per endavant que la voluntat de qui us escriu no és la de realitzar, en cap moment, un judici moral sobre la idoneïtat d’una coalició electoral nacionalista o independentista en les properes eleccions catalanes. Deixem si de cas aquest paper als nostres estimats lectors, que segur que tenen suficients elements de judici per valorar-ne la conveniència.

Joan Laporta va presentar ahir a Barcelona, conjuntament amb Uriel Bertran i Alfons López-Tena, una proposta per la formació d’una candidatura única, transversal i independentista a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Aquesta candidatura, que portaria el nom de Solidaritat Catalana, està inspirada en la coalició formada l’any 1905 a Catalunya arran d’una sèrie de desgreuges en relació a l’estat espanyol, i que es va presentar amb un èxit rotund a les eleccions catalanes del 1907.

Quin és el futur que se li espera a aquesta proposta? Quina serà la resposta dels partits polítics?

A hores d’ara cap dels partits convidats ha opinat sobre la proposta, però no és difícil aventurar-se a dir que hi haurà una resposta unànime en contra de la proposta per part de tots els partits polítics, a excepció de Reagrupament. I per què? És un altre senyal això de la desunitat del nacionalisme i l’independentisme?

Des del nostre modest punt de vista aquest no és un símptoma de cap d’aquests factors. Cal entendre que cadascun dels partits polítics amb presència al Parlament (i fins i tot les CUP, convidades però sense presència parlamentària) tenen una estructura organitzativa ben desenvolupada i relativament rígida (que els converteix en organismes amb capacitat de reaccionar limitada), però sobretot, tenen una ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la.

Cada partit té les seves dinàmiques de treball internes, cada partit disposa d’unes bases a nivell local que no necessàriament s’han d’entendre amb les bases dels altres partits convidats a Solidaritat, cada partit té unes elits polítiques que viuen de i per la política, cada partit té una història i una voluntat de persistència, i especialment, cada partit té una ideologia que va més enllà de la voluntat independentista.

Justament per això Reagrupament ja s’ha afanyat a donar suport a l’alternativa. Fa temps que el partit de Carretero s’ha presentat com a un model transversal d’acord entre persones que més enllà de les seves postures en l’eix esquerra-dreta es defineixen com a independentistes. Els seus militants són extremadament plurals i cap dels elements desxifrats en l’anterior paràgraf encara no s’erigeixen com a un element que impedeixi l’entesa amb altres formacions independentistes.

La creació de coalicions electorals és quelcom de naturalesa complicada. Les dinàmiques internes dels partits (tan a nivell local com a nivell d’elits) fan que només sota condicions d’extrema necessitat partits amb èxit electoral acceptin de concórrer conjuntament en les eleccions. A més, són múltiples els fracassos que se’n deriven.

Remuntant-nos en la història, però no tant lluny d’on estem avui mateix, només cal recordar com va acabar la primera versió de Solidaritat Catalana: enfrontaments interns entre les diferents faccions del partit ja el mateix 1908 van anar desvirtuant el projecte fins que el suport de la Lliga Regionalista als militars i a les execucions durant la Setmana Tràgica (1909) van acabar fent desaparèixer per complet la Solidaritat Catalana…

Aprofundir en Reagrupament

Fa unes setmanes es va celebrar la segona assemblea de Reagrupament.cat. Encara existeixen moltes incògnites sobre aquesta associació amb aires de partit: si finalment es convertiran en un partit, si la plana major de Reagrupament se n’aniran amb Laporta o fins i tot en què es concreten els seus conceptes. Fruit de l’assemblea va sorgir un document, intentarem exposar les primeres impressions d’aquest programa, per veure si dóna més llums a l’entrellat d’aquesta associació .

Els objectius primordials que han defensat amb claredat és: 1) arribar a què Catalunya sigui  un Estat independent (Aubachs teoritza aquest tema) i 2) la regeneració democràtica. Sempre han exposat l’eix nacional com a prioritari i gairebé únic objectiu, sense voler establir-se en l’eix ideològic, ni aprofundir en d’altres propostes. Es defineixen com ideològicament transversals (alguns membres diuen que ja no existeixen ni les dretes ni les esquerres); és aquesta heterogeneïtat grupal la que dificulta l’establiment d’un acord consensuat en d’altres àmbits. S’han curat en salut i ja han establert algunes mesures perquè  la transversalitat ideològica  no els hi jugui més males passades: 1) No faran coalicions de cap mena amb altres partits (només volen declarar un Estat independent) 2) No hi haurà disciplina de partit. Per tant, cada diputat votarà segons la seva ideologia i allò que el seu territori li reivindiqui.

Tot i això, el document que han elaborat -que pretén ser un full de ruta cap a una Catalunya independent-  profunditza més en d’altres aspectes que no són els anterior exposats. Estableixen algunes idees que van des de les polítiques econòmiques a les polítiques de seguretat. Intentarem fer una breu anàlisi de les primer impressions:

(1) En primer lloc s’observa que hi ha una descompensació al full de ruta. És un document que vol transcendir el programa de partit, tot elaborant les bases d’un Estat català, però alhora vol establir coses molt detallades de les polítiques. Veiem que hi ha una part que es dedica a l’organització de l’Estat català molt general,  i alhora una regulació detallada de lleis contra corrupció.

(2) A la secció que estableixen les polítiques econòmiques s’observa un gran pes del petit empresari. Encara que gairebé tot el document fa afirmacions generals, en aquest cas mostra algunes mesures molt concretes que aplicarien en el seu benefici: com la reducció de l’impost de societats o la possible baixada de quotes empresarials a la Seguretat Social.

(3) Les polítiques d’educació, de Sanitat i de gènere també ocupen una part important del programa. Però sempre parlen de mesures generalistes i en cap cas filen tant prim com en el cas anterior. Els fets més destacables són a les mesures d’educació, ja que pretenen que hi hagi una secundària en doble via. És a dir, que a partir dels 14 anys els alumnes puguin triar entre un ensenyament secundari professionalitzador o un generalista. Si més no, una política molt controvertida…

Tot i que es tracta d’una anàlisi preliminar, diria que intenten captar un electorat transversal (quants més millors, com tots els partits)a partir dels programes políticament correctes, però el públic potencial d’aquest partit són els petits empresaris de la Catalunya interior. La gran petita burgesia catalana.

Ipse dixit, Reagrupament*

A Reagrupament sembla que les aigües ja tornen a baixar calmades. Uns quants dies després de la sorprenent notícia que la major part de la cúpula directiva reagrupada dimitia, ja tornem a tenir a Joan Carretero i els seus deixebles a la direcció del partit (perdó, n’hem de dir associació encara?).

Què ha passat? Tan egoistes i malintencionats eren els 4 directius que es van negar a dimitir i que les pressions internes del partit han aconseguit que finalment ho facin? Podem afirmar doncs que la crisi està solucionada i que no ha passat res? Vegem-ho per parts:

– Darrera la crisi de Reagrupement hi ha dues visions sobre el partit la diferenciació de les quals no és menor: per una banda, els 4 membres que van quedar a la Junta directiva del partit apostaven pel compliment escrupolós dels estatuts, que estableixen (establíem, potser hauríem de dir) que l’elecció dels candidats a els eleccions catalanes s’havia de fer des de cada una de les circumscripcions. Els directius dimissionaris per contra estaven disposats a qüestionar els estatuts dissenyats pocs mesos abans amb uns fins instrumentals bastant clars, i que tot sembla indicar que giren al voltant del nom de Joan Laporta (tot i que hi ha qui té alguna altra explicació…).

– La gran majoria dels partits tenen els seus mecanismes perquè l’elecció dels candidats quedi controlada pels dirigents. És un mecanisme decisori que presenta els seus beneficis i els seus inconvenients; en tot cas, està sempre a l’abast dels nous partits decidir sobre la seva organització.

Per què Reagrupament opta per un mecanisme de decisió tan assembleari i directe? El partit neix sota l’estela d’un gran líder, de manera que hi ha motius per creure que una estructura més centralitzada hauria estat més favorable. Ara bé, justament d’aquí plora la criatura: un dels plantejaments programàtics de RC passava per la regeneració democràtica, de manera que si els seus líders volien ser coherents amb els seus plantejaments (almenys teòrics), havien de decidir-se en favor d’una estructura organitzativa descentralitzada i molt horitzontal, amb poques jerarquies.

– Aquest mecanisme de decisió assembleari però topa ben aviat amb els interessos del partit i de la seva classe dirigent. Aquí ve el problema però: enlloc de passar per l’adreçador i acceptar el que estableixen els estatuts, una colla de dirigents liderats per Joan Carretero decideixen tirar pel dret i proposen l’elecció dels candidats pels comicis catalans de finals d’any a través d’una votació en assemblea, procediment a través del qual aquests es podrien assegurar l’entrada a llistes de les persones que més els convenen (i evitar per exemple que per Tarragona hi entri Jaume Renyer).

– La sortida dels 4 dirigents que defensaven el compliment dels estatuts significa l’acceptació per part de RC que la regeneració democràtica no era més que una retòrica infonamentada; tal com els va passar a C’s i UPyD, els nous partits polítics tenen incentius per plantejar conceptes tan vagues però alhora efectius políticament com “regerenació democràtica”, “nova manera de fer política”, etc. Però això, lamentablement, és simplement, foc d’encenalls: ben aviat es fa palès que les maquinàries dels partits generen unes dinàmiques centralitzadores i jeràrquiques difícils de superar, fins i tot entre els partits de nova creació.

– Aquests partits per tant, passen a tenir una estructura similar als ja existents. Això de per si no és ni bo ni dolent; no volem dir amb això que Reagrupament hagi perdut tota la credibilitat que se li havia atribuït. Simplement, volem posar de manifest que molt sovint la retòrica dels qui treballen en causes “de poc abast” pot veure’s qüestionada en el moment en què aquesta causa agafa més volada. Cal anar doncs molt en compte amb el que s’afirma i amb el que es diu creure, per no caure, a la primera de canvi, en afirmacions infonamentades.

Ipse dixit, senyors….

(* Ipse dixit: afirmació amb certesa malgrat no tenir un fonament real i veritable)


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter