Archive for the 'Catalanisme' Category



Rerepaís

Als que ens coneixeu ja sabeu que a El Pati Descobert estem bastant abonats al concepte ‘rerepaís’. Al Rodamots, una iniciativa digital que t’envia cada dia una paraula o una frase, han enviat precisament avui aquest concepte. Abans que en Marc Sanjaume ens deleiti avui amb un post sobre les eleccions britàniques, ens sembla curiós penjar-lo:

Rerepaís

Interior d’una regió per oposició a la costa, a la vora del mar.

[Etimologia — De «rere-» (del llatí «retro», ‘rere’ o ‘darrere’) i «país» (del francès «pays», mateix significat, i aquest, del francès antic «paiis», del llatí tardà «pagensis», ‘pagès’, derivat de «pagus», ‘camp, indret rural’).]

I tanmateix, això que li havia succeït no és res que no sigui freqüent entre molts ciutadans de Barcelona, on les expressions d’estranyesa o d’incomprensió davant de qualsevol accent o dialecte del català que no sigui el que ells fan servir (i que ara no entraré a qualificar) són el pa de cada dia. Ni tan sols cal que l’interlocutor vingui d’un indret extraterrestre com Mallorca: amb que procedeixi de racons exòtics com les terres de Ponent, el delta de l’Ebre o les comarques de l’anomenat rerepaís, n’hi pot haver prou perquè es reprodueixi el problema.

Sebastià Alzamora, «Blaveros catalans» (Avui, 14 de febrer del 2009)

Experiments naturals amb l’idioma dels exàmens

Avui vull presentar, i de manera molt ràpida, un experiment amb el que m’he trobat pràcticament sense voler. En el marc de l’assigantura de Tècniques d’Investigació I del grau de Ciències Poítiques, hi ha una part de la nota que ve determinada per un examen que fem els professors de pràtiques amb el programa SPSS. Resulta que tenia dos dies d’examen: el dimarts i el divendres.

L’examen de l’assinatura estava ja fet en castellà per part del professor titular. Per manca de temps no el vaig traduir, de manera que els estudiants del dimarts van tenir l’examen redactat en castellà. En canvi, per aquest divendres sí que el vaig traduir.

Ens trobem davant d’un experiment pràcticament natural: assumint que la distribució d’alumnes castellans i catalans és homogènia entre els dos grups, i tenint present que els alumnes devien saber per igual que era jo qui corregiria els examens, podem veure quin és l’efecte del fet que l’examen sigui en castellà en l’idioma de resposta. Els resultats són altament significatius:

– El dimarts el 45% de les persones van fer l’examen en català

– El divendres, el percentatge ha augmentat fins al 88,4%

Si ens fixem en les mitjanes per cada dia, essent “0” fer l’examen en castellà i “1” en català, el valor obtingut del dimarts és del 0.45, mentre que pel divendres és de 0,88. Fent una ANOVA per testar la significació, evidentment aquesta és significativa al 99,9%.

Probablement no estem descobrint la sopa d’all amb aquest test, és evident. Ara bé, aquestes dades demostren, una vegada més com entre molts catalans, l’idioma amb el qual ens hi adrecem és determinant per explicar l’idioma amb el que ens respondran.Així doncs que ja ho sabeu, si ens estimem una mica la nostra llengua, a vegades un fet tan simple com adreçar-nos en català pot ser determinant per la salut de l’idioma!

Mas President?

És la tercera vegada i, el més probable, l’última que ho intenti. El president de CiU, Artur Mas, fa dies que ha donat per arrencat el llarg periple que encara queda fins les properes eleccions, sempre i quan l’actual govern (o un dels membres de l’actual govern) no decideixi convocar eleccions anticipades. Potser per això Mas repeteix contínuament que després de la “travessia pel desert” cal ser al Govern “per mèrits propis”.

Des de les eleccions anteriors, la valoració que la ciutadania ha fet de Mas ha estat constant i positiva (gràfic següent). De fet, és l’únic dels líders que registra un aprovat en la sèrie 2006-2009. La valoració és molt més elevada (dos punts més) en el cas de les persones que diuen haver votat a CiU en les eleccions del 2006.

Cert és que l’oposició no acostuma a patir el desgast governamental, però precisament perquè la seva visibilitat en els mitjans és molt més baixa, els seus votants es poden sentir desencisats i començar a valorar negativament l’oposició del seu líder.

L’altre dia, a El Pati (descobert, esclar), enmig de crisis internes tripartites, parlàvem de la facilitat amb què la resta de partits estaven aplanant el camí a Mas. Fa uns dies vèiem que la ciutadania valora de forma negativa l’obra realitzada pel tripartit. Per tant, segons el que entenem com a teoria mínima de la democràcia, aquests mateixos ciutadans suspendrien el govern i optarien per l’oposició.

Aquesta idea –com també dèiem– no és immediata ni significa que, segons les dades, Mas governi. Al president i candidat de CiU li falta convèncer a la ciutadania que ell és capaç de fer-ho millor. En termes tècnics, no només ha de guanyar-se el vot retrospectiu (aquell que puntua el passat per decidir), sinó el vot prospectiu (aquell que valora més el que pot fer un cop al Govern).

I en aquest aspecte Mas també té un avantatge relatiu. Segons el CEO, en un seguit d’àmbits públics (sanitat, infraestructures, educació…), CiU apareix com el segon partit dels catalans, sempre per darrera del PSC. Només en un àmbit CiU apareix com el primer. És l’economia.

Per tant, depèn de com s’enfoqui el debat, Mas pot acabar convencent a moltes persones que ell és la millor persona per treure el país de la crisi econòmica.

Dit d’una altra manera, malgrat que les enquestes el situïn per davant, la seva capacitat per modular el debat públic i de portar-lo cap allà on se sent més còmode li permetrà apel·lar a una part important de votants indecisos que poden resultar decisius.

L’obtenció d’escons suficients per governar i la política d’aliances ja són figues d’un altre paner. Un interrogant que deixem per una altra entrega.

Propera edició: José Montilla.

D’arenys només n’hi ha un i és Arenys de Munt

Acabem de saber els resultats de la consulta d’Arenys de Munt, població del Maresme, epicentre dels mitjans aquests dies i “capital de Catalunya” per uns moments, tal com Carles Móra, el seu enèrgic alcalde, ha manifestat de forma reiterada. Quines claus ha tingut la convocatòria?

1. Participació. Han votat 2.671 persones. El 41% del cens. Qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l’afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s’hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 i 17 anys (ambdós inclosos) que aquest cop podien votar. Si retires el 40% d’ambdós grups (la participació que hi ha hagut), el percentatge final de participació puja força. D’altra banda, potser la orografia d’Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. En tot cas, pures especulacions.

2. La preconsulta, la clau de tot plegat: Fer un contrafàctic i afirmar què hauria passat si el rebombori previ no s’hagués produït és, a hores d’ara, difícil. No obstant això, és indubtable que els tribunals (i, per tant, la premsa i la societat en general) han donat volada a un fet que, probablement, no hauria estat tan transcendent. Han augmentat la utilitat d’anar a votar.

3. Seriositat i prestigi. Els organitzadors han donat en tot moment imatge de seriositat i bona feina. Han actuat, en definitiva, com si fos una consulta institucional. Això ha generat confiança entre la ciutadania, necessitada de referents i de feina “ben feta”. També ha provocat que la transversalitat augmentés: gent de tota mena s’ha acostat avui a les urnes.

4. Banalitat i crítiques absurdes. D’opinions, n’hi ha hagut de tota mena. Ja se sap. Hi ha de tot, a la vinya del senyor. Tanmateix, d’opinions coherents, n’hi ha hagut poques. S’ha arribat fins i tot a dir que els ajuntaments no poden donar suport a un “fet” que no és competència seva. Quantes mocions o decisions prenen els plens municipals en favor o en contra de coses que no són competència seva? Argumentar que el poble no parli (i amb això no vull caure en populismes barats) és difícil i, perquè això passi, les circumstàncies han d’ajudar-hi. Aquest cop ha estat impossible.

5. Espiral del silenci. Ho comentàvem aquest matí i els resultats ho han confirmat. S’ha generat un “espiral del silenci” procliu al sí i contrari al no. El nombre de vots en blanc ho acaba de corroborar. Aquest fenomen es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge (a l’estil del “si tu no hi vas, ells tornen”, per entendre’ns). Això no vol dir que si la consulta hagués estat “real” no s’hauria produït el mateix resultat. Però en un país “de menjar bé i pair bé” com el nostre, això pot haver desincentivat a més d’un.

6. Si la consulta hagués estat real…de ben segur que més gent s’hauria acostat a les urnes. Per part de les dues bandes. L’experiència mostra que els referèndums apropen a més població a votar (la utilitat del vot augmenta) i que els debats previs són fonamentals per explicar el comportaments d’uns i altres.

En resum, i seguint un article que ja vam publicar fa un temps, podríem dir (de forma agosarada) que Catalunya ha viscut la seva primera experiència (o intent) de secessió en una democràcia liberal.

Pd/ perdoneu però internet està col·lapsat. Els resultats que puc haver ofert poden ser lleugerament erronis. D’altra banda, que em perdonin els d’Arenys de Mar pel títol, però crec que, per un cop, els “veïns de la muntanya” tenen raó.

Col·lapse estatutari?

El col·lectiu Ara Itaca! publica aquesta interessant teranyina conceptual.

Amics, saludats, però coneguts?

Desmuntar tòpics, imatges que tenim del món, és potser una de les coses més gratificants que et poden passar. Les certeses que anem adquirint al llarg del temps esdevenen immutables i correm el perill de quedar-nos estancats.

La imatge de Josep Pla, col·laboracionista amb els colpistes de la Guerra Civil i conservador fins al moll de l’os, que tant va ser prodigada en un article de la Revista Sàpiens de fa un temps (i que servidor va llegir amb una manca de capacitat crítica gairebé insultant), l’ha intentada trencar Enric Vila en el seu darrer llibre, “El nostre heroi”.

Tot i que algunes parts em generen encara dubtes i més preguntes, la imatge del gran escriptor de la literatura catalana del segle XX m’ha canviat. D’exemples, molts. Entre ells, aquests dos:

La monarquia trobarà sempre política per fer una política unitària. Per una raó molt senzilla. El problema català és l’únic problema que ha sentit i sent el poble castellà. És un poble aquest que històricament encara ha de néixer. És un poble que no ha sigut mai ell, que no té una història pròpia, ni un moment de personalitat autèntica. És un poble que ha fet la política dels altres, que les vegades que ha sigut alguna cosa fou en tant que instrument dels altres. És un poble ofegat dins de la història d’Alemanya, d’Anglaterra, de França o de l’Eslgésia. I és precisament perquè ha sigut sempre un instrument que ha conservat unes característiques nacionals ferotgement típiques. El problema català, per la part que té de crítica d’Espanya, revolta fins les entranyes la gelosia natural d’un poble, i això sobretot perquè nega una història. Per aquest cantó, doncs, les coses són encara més clares. I davant de la fatalitat ofensiva que té el nostre problema, no hi ha dret, si es vol conservar una posició catalanista honrada, a buscar un punt de sortida. No. No hi ha sortida.

(Fragment de Pla que l’autor diu extreure d’una revista a l’exili. Pàgina 337)

“Quin dia, però, ens adonarem que el material més infecte és el d’aquest tipus d’intel·lectual semianalfabet, espessament provincià, que es passa la vida donant consells de moderació i demanant el “fino y gracioso escepticismo” a totes les persones una mica ben orientades? Quin dia serà, però, que el públic es donarà de baixa de La Vanguardia, per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat? Si sentiu en Calvet, com si sentiu l’Escofet, si haguéssiu sentit ahir l’Oliver, el pobre fracassat, us faríeu creus de viure en un país tan tronat, tan deixat de la mà de Déu, tan insuportable. Si algú té raó, se li estira l’americana, tot recomanant-li calma i serenitat”.

(“El perfecte ridícul”, La Publicitat, Febrer de 1926).


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter