On tens el cap?

Segons una enquesta feta recentment per Metroscopia i publicada per El País, el 40% de la població assegura que votarà a les properes eleccions del dia 22 de maig pensant “exclusivament” en termes locals. La mateixa enquesta també revela que el 19% dels ciutadans votarà tenint en compte com funciona el govern d’Espanya. Les persones que decidiran el seu vot en base a qüestions no locals representa un percentatge superior en grans ciutats. La informació donada fins ara no ho detalla, però un bon percentatge de ciutadans també votarà pensant en com porta a terme les seves tasques el govern autonòmic.

La versió minimalista de la democràcia ens diu que els ciutadans valoren el govern per la feina que ha fet. Si fa bona feina, el govern de torn es mereix seguir i se’l vota de nou. Si la tasca duta a terme es valora negativament, els ciutadans escolliran un nou govern.

Però les dades d’aquesta enquesta ho desmunten tot. Si el ciutadà vota per temes que no tenen res a veure amb el que s’està decidint, s’exerceix realment el rendiment de comptes? Dit d’una altra manera, importa el que fan els ajuntaments electoralment parlant?

El 1980 els politicòlegs Reif i Schmitt van definir el que s’anomena eleccions de segon ordre. Segons aquest model, algunes eleccions, com les locals o europees, són com una mena de gran “enquesta” per un altre govern superior. Les de segon ordre, tenen tres característiques: primer, un participació més baixa. Segon, el creixement del vot protesta. Tercer, que són utilitzades pels ciutadans per castigar el partit al govern.

En definitiva, les locals representen un cas comú del que s’anomena “contaminació electoral” (en Marc us n’explicaria més coses). Per dir-ho d’una manera planera i simplista: el ciutadà no li importa que les places o els carrers de la ciutat tinguin un millor aspecte, sinó el que fa el govern de la Generalitat o de l’Estat. Aquesta “confusió” té importants conseqüències en el món municipal. Imaginem-nos el següent escenari: un poble amb un alcalde carismàtic, més o menys proper als ciutadans i que governa el poble amb vocació (us semblarà idíl·lica, però no crec pas que ho sigui tant). Molts ciutadans no el triaran (o reelegiran) pel que ha fet, sinó pel que ha decidit un altre govern en responsabilitats en què l’alcalde o alcaldessa no hi té res a dir!

Gran part del problema d’aquesta “confusió” se situa en el grau d’interès que desperten les municipals. L’11,3% dels catalans considera que les eleccions municipals són les més importants (gràfic adjunt). El percentatge de ciutadans interessats en aquest tipus d’eleccions és superior, però no s’allunya massa d’aquesta xifra (dades de l’últim baròmetre del CEO).

Recordo que un alcalde de la meva ciutat deia sovint que el poder local representa la minyona del sistema. El món municipal assumeix tot sovint responsabilitat alienes i carrega amb una part important de la pressió de les polítiques públiques d’altres administracions. Una feina “bruta” que, en termes electorals, hi ha probabilitats que no es recompensi o castigui, atès que el ciutadà està decidint en base a d’altres paràmetres.

L’ideal democràtic ha posat gairebé sempre l’atenció en la manera de comportar-se dels governants. Potser seria interessant centrar-nos també en la capacitat del ciutadà per saber distingir entre peres i pomes.

El dia abans

En els darrers temps hem estat parlant força de les eleccions que se celebren demà als lands alemanys de Reihnland Pfalz i, especialment, en el de Baden-Württenberg. En un primer article  vam explicar com les eleccions podien marcar un abans i un després en la història del land de Baden-Württenberg en tant que, per primer cop des de la seva creació el 1952, els conservadors de la CDU podien perdre el control de l’executiu. En segon lloc vam mostrar com en la societat alemanya, a manca d’un cleavage centre-perifèria potent, es conviu amb dos eixos que sovint nosaltres els confonem: l’eix econòmic i el dels valors. Finalment, aquesta setmana vam introduir-nos una mica en temes teòrics per ensenyar com en les eleccions als lands alemanys no només hi ha contaminació electoral que prové de dins d’Alemanya, sinó que el desastre de Fukushima també ha influït molt considerablement les eleccions en aquest land.

A un dia de les eleccions, volem mostrar quins resultats preveuen els darrers sondejos d’opinió i plantejar els dubtes que es presenten.

En primer lloc, les darreres enquestes d’intenció de vot no mostren canvis significatius en relació a les enquestes presentades la darrera setmana. Els Verds, després del desastre de Fukushima sembla que consoliden la segona posició, per sobre de l’SPD. La CDU manté amb força el liderat però mostra una lleugera tendència a la baixa, especialment després del desastre nuclear del Japó. I tant els liberals de l’FPD com els postcomunistes de l’Esquerra continuen la pugna per superar la barrera del 5% que els permetria entrar al Parlament d’Stuttgart.

Davant d’aquest context, sorgeixen algunes preguntes que ben aviat podrem respondre:

–          Consolidaran els Verds la segona posició que els indiquen les enquestes? Si fos el cas, i davant la possible creació d’una coalició de govern verd-roja, els ecologistes podrien arribar per primer cop en la història d’Alemanya a governar en un land.

–          Aconseguiran els Verds i l’SPD sumar el 50% dels vots? Malgrat que a hores d’ara sembla complicat, seria molt senzill si ni l’FPD ni l’Esquerra entressin al Parlament. En aquest cas, hi hauria més d’un 10% dels vots que quedarien sense poder entrar al parlament (els de l’FDP, de l’Esquerra i dels altres partits), de manera que els escons es repartirien entre els tres partits que superen el llindar electoral.

–          Entraran els liberals de l’FDP en el Parlament del land? Si l’FDP aconsegueix entrar en el Parlament de Baden-Württenberg mentre que l’Esquerra es queda a fora, dependent del percentatge de vots i del repartiment d’escons, la CDU i l’FPD podrien arribar a una coalició de govern similar a la del conjunt de l’Estat.

–          Entrarà l’Esquerra? Si aquest fos el cas, i independentment de si l’FPD entrés o no, hi hauria mot probablement una majoria d’esquerres/ecologista. Ara bé, quin rol adoptarien els postcomunistes? Amb tota probabilitat permetrien la coalició entre Verds i SPD de governar, però quina seria la seva actitud al Parlament? Estarien disposats a entrar en un govern tripartit? Voldrien els seus eventuals companys de coalició l’entrada del controvertit partit d’Oskar Lafontaine en el govern del land?

A un dia de les eleccions queden doncs moltes preguntes obertes. El futur de Baden-Württenberg, però especialment de la coalició governant en el conjunt del país (formada precisament per la CDU i l’FPD) està en joc en aquest land del sud-oest d’Alemanya. Ben aviat se sàpiguen els resultats els analitzarem!

Baden-Württenberg, capital Fukushima

En ciència política hi ha un fenomen ben conegut que s’anomena “efectes de contaminació”. De manera ràpida, el que s’assumeix darrere d’aquesta teoria és que tant les elits polítiques quan determinen les seves decisions d’entrada en unes eleccions (presentar-se o no, fer-ho sol o no) i els votants quan escull a qui votar, no prenen decisions únicament i exclusiva en base a l’arena de competició que s’està decidint. Deixant de banda les actituds de les elits polítiques, que pel que aquí respecta no ens venen al cas, els votants poden tenir actituds que estan “contaminades” si per exemple, en les eleccions autonòmiques catalanes voten en base a criteris i propostes de polítiques públiques d’unes altres eleccions, com ara les generals.

La literatura ha analitzat considerablement aquest fenomen, tot assumint que la contaminació es redueix a un fenomen entre eleccions que són contemporànies en el temps i l’espai. Per tant, segons aquest criteri, les eleccions europees i les estatals podrien estar contaminades; les municipals i les autonòmiques; i fins i tot entre districtes d’una mateixa elecció. Ara bé, el que la literatura no ha establert mai és que les eleccions poden estar contaminades fins i tot quan no són contemporànies en l’espai. Això és precisament el que està succeint en les previsions de suport als partits polítics per eleccions als lands a Alemanya.

El proper cap de setmana se celebren eleccions a dos lands al sud-oest del país, a Reihnland-Pfalz i a Baden-Württenberg (de les eleccions en aquest darrer land en vam parlar fa poc). A Baden-Württenberg, on les eleccions se celebren el proper diumenge 27, els conservadors de la CDU veuen amenaçats per primer cop des de la creació del land el 1953 la seva hegemonia arran dels bons resultats que pronostiques les enquestes a Verds i socialdemòcrates. En el següent gràfic mostrem l’evolució de la intenció de vot en les eleccions a aquest land. Malgrat que els Verds semblava que tenien moltes possibilitats d’acabar segons i poder liderar una coalició verda-roja, en els darrers temps el partit havia anat patint una constant caiguda en la expectativa de vot, que els havia deixat uns cinc punts per sota de l’SPD.

Ara bé, això era fins fa una setmana. Després del gran terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear al Japó, el partit Verd ha reactivat encara més el seu ja de per si tema estrella de l’energia nuclear i de la necesitat de tancar les plantes atòmiques, al mateix temps que creixia notablement la por i les reticències a aquest tipus d’energia a Alemanya. Els resultat? En menys de 10 dies el partit Verd ha incrementat la seva expectativa de vot en un 25%, passant del 20% que li donaven les eleccions a començaments de març al 25% que li han donat en les enquestes publicades aquest cap de setmana. Vegem-ne l’evolució més recent (la línia de punts assenyala el dia de la catàstrofe al Japó. L’enquesa publicada el 12 de març es va realitzar entre el 4 i el 10 de març). Per veure la sèrie completa d’enquestes ho podeu fer aquí.

Tal i com s’observa en el gràfic doncs el desastre nuclear al Japó sembla que ha encoratjat a molts votants a replantejar-se el seu vot per les eleccions del proper diumenge. Sorprenentment, sembla que l’SPD no rep tant les conseqüències del desastre com el partit d’Angela Merkel, que en els darrers dies ha caigut precisament en la seva expectativa de vot en 5 punts percentuals. La situació que marquen ara mateix les enquestes permetria que la coalició Verds-socialdemòcrates pogués arribar al parlament d’Stuttgart, tot i que sempre dependria de si l’FPD i L’esquerra poden aconseguir el 5% dels vots que els permetria entrar al parlament.

Vegem doncs que un fenòmen ocurregut a milers de quilòmetres de distància i que, aparentment, no té cap mena d’influència sobre les eleccions a Baden-Württenberg sembla que està permetent als Verds de remuntar en les enquestes, cosa que els podria fins i tot permetre liderar una hipotètica coalició amb els socialdemòcrates.

Tindrem un ull amatent a l’evolució de la intenció de vot a Baden-Württenberg; l’altre ull, a Fukushima; sembla que aquella central té alguna cosa més a dir-hi del que qualsevol s’hauria pogut imaginar….

Una opinió transversal

Fa dècades el politicòleg Donald Stokes va fer una distinció entre dos tipus de conflicte polític que va causar furor. Stokes se n’adonà que, en política, no tot es pot dividir en dos aspectes diferents. És a dir, no tot és blanc i negre. En concret, va distingir entre els temes de posició (position issues) i els temes de valença (valence issues). Els temes de posició serien els temes tradicionals i a partir dels quals els partits discuteixen. Per exemple, el rol de l’Estat en l’economia, l’avortament, la política ambiental…Per contra, els temes de valença són aquells a l’entorn dels quals es construeix un consens general. Es tracta d’aspectes com la corrupció o la integritat moral d’un líder polític. És, de fet, una qüestió de com enquadrar el missatge. Tot i que les mesures per combatre la corrupció poden ser diverses (o nul·les) seria surrealista que un polític faci un míting defensant la corrupció. És també estrany que un polític no es presenti a si mateix com una persona amb una vida correcte (excepcions, pensant en Itàlia, sempre en trobem.).

Una estratègia clau dels partits és intentar assumir idees plenament acceptades per la ciutadania. Si els ciutadans, amb independència de la ideologia, accepten un tema, el partit que domini el tema en sortirà vencedor. Per exemple, després d’un govern del mateix color durant molts anys, la idea de “canvi” comença a estendre’s entre la ciutadania. I a vegades s’assumeix fins i tot pels partidaris del partit del govern. Un altre exemple més clar i proper: a l’Estat espanyol el PP és vist com el partit més capaç de defensar la unitat d’Espanya. Com que entre els ciutadans espanyols l’opinió de trencar amb Espanya és minoritària, el PP esdevé absolut vencedor en aquesta dimensió. Per tant, com que ho saben, fan d’aquesta dimensió un cavall de batalla electoral.

Tractant dades aquests dies he vist que la immigració s’està convertint perillosament en un d’aquests temes. Fixeu-vos en el següent gràfic (dades: Enquesta Social Europea, 2008). L’escala indica si els immigrants fan del país en qüestió un millor o un pitjor lloc per viure (a 15 països europeus). Les tres línies representen els ciutadans d’esquerra, dreta i centre. Com es pot observar, no hi ha massa discrepància en les opinions. Ni entre els que consideren que són bons ni entre els que creuen que són dolents les diferències ideològiques són massa grans.

I a Catalunya? L’Enquesta Social Europea del 2008 inclou un “mòdul” pel nostre país. El panorama és un pèl diferent. Entre les posicions 6-10 (és a dir, entre aquells que creuen que la immigració és generalment un fenomen positiu) hi ha més persones d’esquerra. També s’observa, però, que entre les posicions negatives (0-4), no hi ha massa diferències ideològiques.

Les opinions negatives sobre la immigració s’estan convertint perillosament en transversals. Entre aquells que valoren negativament el fenomen, les discrepàncies ideològiques es dilueixen. Catalunya encara no ha arribat a la situació d’Europa, però hi ha senyals que indiquen que camina cap aquesta direcció. En termes tècnics, un tema de posició s’està convertint a poc a poc en un tema de valença. Això no implica que immediatament es generin partits xenòfobs. Determinats partits poden aprofitar aquestes “opinions transversals” (que, sovint, ells mateixos han ajudat a crear) per créixer i fer-se seu el tema. El terreny s’està adobat perquè es produeixi.

ERC i Laporta: beneficis i amenaces d’una coalició enunciada

Quin futur electoral té la més que probable coalició entre Jordi Portabella i Joan Laporta perquè aquest darrer concorri a les llistes de les eleccions municipals a Barcelona a dins de la coalició entre ERC i RCAT? Quina és la simpatia que s’estableix entre les persones que se senten properes a algun d’aquests partits en relació a l’altre partit? Pot la coalició finalment manllevar vots al que ERC hauria pogut aconseguir concorrent sola?

Malgrat que és molt difícil de respondre a aquestes preguntes sense dades d’enquesta concretes sobre les eleccions de Barcelona, intentarem aproximar-nos-hi mitjançant el darrer baròmetre d’opinió publicat pel CEO, de febrer de 2011 (disponible aquí). Agafant com a referència la pregunta “a quin partit se sent més proper” (evitem la pregunta record de vot o projecció de vot perquè és en relació a altres comicis, com els generals o els autonòmics) analitzem primerament la simpatia a SI per part dels que senten ERC com el partit més proper a ells, i a l’inrevés.

Dels dos gràfics anteriors podem observar com la simpatia mútua entre ambdós partits és bastant similar: un 57% dels que se senten propers a ERC veuen com a molt proper o proper a SI, i 56% de persones properes a SI veuen ERC com a proper o molt proper. Els percentatges de persones que veuen l’altre partit com a distant i molt distant són per ambdues direccions està entre el 37% i el 39%. Què podria passar en aquest cas en l’entrada de Joan Laporta a una coalició entre ERC i RCAT a Barcelona?

Per tenir algunes informació addicional per analitzar aquesta pregunta, presentem dades sobre la simpatia a Joan Laporta per part d’ERC, RCAT i SI (on 0 és mínima simpatia i 10 màxima simpatia).

D’aquestes dades se’n desprèn que per part de les persones que se senten més properes a SI el fins ara líder del partit Joan Laporta està molt ben valorat. Si a això se li afegeix que el 57% de les persones que senten SI com el partit més proper consideren a ERC com a proper o molt proper, l’entrada de Joan Laporta en una coalició per Barcelona probablement garantiria a aquesta coalició més del 50% dels vots de SI. Més complicat es fa valorar quin efecte pot tenir sobre els votants de RCAt l’entrada de l’expresident del Barça a la coalició; tanmateix, en un partit que sembla que està en retirada, és probable que els seus votants segueixin les directrius de la direcció del partit i votin a la coalició ERC+RCAT+Joan Laporta.

Molt més complicat però és saber què pot passar amb les persones que consideren a ERC el seu partit polític més proper però que valoren a SI com a partit distant o molt distant (37%) i que valoren a Joan Laporta per sota del 5 (un molt significatiu 51,6%). Dins de la bossa de votants d’ERC hi ha una forta oposició a l’exlíder del Barça; ERC farà molt bé de conèixer aquesta situació i plantar-hi cara. L’èxit d’ERC a les properes eleccions de Barcelona, en cas finalment de concórrer amb Joan Laporta dins de les llistes, passa per saber convèncer i mobilitzar el seu propi electorat de la idoneïtat de concórrer conjuntament.

Paradoxalment doncs en aquestes eleccions a Barcelona, l’amenaça per ERC li ve de les reticències del propi electorat a la concurrència amb un personatge per moltes persones controvertit. Per contra, des de l’exterior el suport sembla estar prou assegurat: una important bossa de vots de persones properes a SI i gairebé la totalitat de les properes a RCAt semblen garantits. La lluita d’ERC doncs per les properes eleccions se celebrarà de portes endins.

(*) La població analitzada en aquest baròmetre és la catalana, de manera que hem d’assumir que el comportant dels ciutadans de Barcelona en relació a les preguntes que s’estudien és idèntic al de la resta de la població catalana.

Corruptes i miops

Durant aquest últim any els casos de corrupció han sovintejat arreu. Des del cas Gürtel al País Valencià als escàndols diversos a Andalusia, la corrupció ha esquitxat força comunitats autònomes. Els ciutadans de molts territoris s’han acostumat a veure com els escàndols de corrupció ocupaven dia sí dia també les pàgines dels diaris. I tanta insistència, com les diferents notícies polítiques, fa que la ciutadania canviï l’opinió sobre determinats temes en relació al seu entorn.

De seguida, però, sorgeix un dubte: En quines comunitats els ciutadans perceben que la corrupció està més estesa? Cadascú tindria la seva resposta, però a priori el País Valencià i Múrcia ocuparien les primeres posicions, atès el gran nombre de casos que hi ha hagut en els darrers mesos. Per comprovar-ho, la base de dades del CIS Ética pública i corrupció (2009) ens permet endinsar-nos en la qüestió. Una de les preguntes del qüestionari demana als ciutadans si creuen que la corrupció està molt estesa en la política autonòmica. Ho he dividit per comunitat autònoma i en surt el següent gràfic (el percentatge equival a la gent que assegura que la corrupció està “molt” o “bastant” estesa a nivell autonòmic. S’han eliminat aquelles comunitats amb un número escàs de casos):

El País Basc és on els ciutadans creuen que la corrupció està més estesa, seguit d’Extremadura i d’Aragó. Catalunya ocupa la vuitena posició (de 12). El País Valencià la novena.

Per què el País Valencià es troba tant avall? Per què un territori que ha patit casos de corrupció diversos i continuats no mostra nivells encara més elevats de percepció de la corrupció? Una vegada més la política ens en pot explicar una gran part. Si mirem la percepció segons la proximitat partidista, el panorama és diferent. El 81.69% dels afins als socialistes consideren que la corrupció està molt o bastant estesa. Per contra, prop del 65% dels afins al PP ho veuen de la mateixa manera.

Un element més per un procés arxiconegut i que porta a recordar que la corrupció, si no es compleixen uns condicionants determinants, té uns efectes electorals molt baixos (per no dir pràcticament nuls). I és que la corrupció, com tantes altres coses, també és un fenomen filtrat per la visió política de cadascú: mentre alguns hi veuen més del compte, altres són, ras i curt, miops per voluntat.