Una opinió transversal

Fa dècades el politicòleg Donald Stokes va fer una distinció entre dos tipus de conflicte polític que va causar furor. Stokes se n’adonà que, en política, no tot es pot dividir en dos aspectes diferents. És a dir, no tot és blanc i negre. En concret, va distingir entre els temes de posició (position issues) i els temes de valença (valence issues). Els temes de posició serien els temes tradicionals i a partir dels quals els partits discuteixen. Per exemple, el rol de l’Estat en l’economia, l’avortament, la política ambiental…Per contra, els temes de valença són aquells a l’entorn dels quals es construeix un consens general. Es tracta d’aspectes com la corrupció o la integritat moral d’un líder polític. És, de fet, una qüestió de com enquadrar el missatge. Tot i que les mesures per combatre la corrupció poden ser diverses (o nul·les) seria surrealista que un polític faci un míting defensant la corrupció. És també estrany que un polític no es presenti a si mateix com una persona amb una vida correcte (excepcions, pensant en Itàlia, sempre en trobem.).

Una estratègia clau dels partits és intentar assumir idees plenament acceptades per la ciutadania. Si els ciutadans, amb independència de la ideologia, accepten un tema, el partit que domini el tema en sortirà vencedor. Per exemple, després d’un govern del mateix color durant molts anys, la idea de “canvi” comença a estendre’s entre la ciutadania. I a vegades s’assumeix fins i tot pels partidaris del partit del govern. Un altre exemple més clar i proper: a l’Estat espanyol el PP és vist com el partit més capaç de defensar la unitat d’Espanya. Com que entre els ciutadans espanyols l’opinió de trencar amb Espanya és minoritària, el PP esdevé absolut vencedor en aquesta dimensió. Per tant, com que ho saben, fan d’aquesta dimensió un cavall de batalla electoral.

Tractant dades aquests dies he vist que la immigració s’està convertint perillosament en un d’aquests temes. Fixeu-vos en el següent gràfic (dades: Enquesta Social Europea, 2008). L’escala indica si els immigrants fan del país en qüestió un millor o un pitjor lloc per viure (a 15 països europeus). Les tres línies representen els ciutadans d’esquerra, dreta i centre. Com es pot observar, no hi ha massa discrepància en les opinions. Ni entre els que consideren que són bons ni entre els que creuen que són dolents les diferències ideològiques són massa grans.

I a Catalunya? L’Enquesta Social Europea del 2008 inclou un “mòdul” pel nostre país. El panorama és un pèl diferent. Entre les posicions 6-10 (és a dir, entre aquells que creuen que la immigració és generalment un fenomen positiu) hi ha més persones d’esquerra. També s’observa, però, que entre les posicions negatives (0-4), no hi ha massa diferències ideològiques.

Les opinions negatives sobre la immigració s’estan convertint perillosament en transversals. Entre aquells que valoren negativament el fenomen, les discrepàncies ideològiques es dilueixen. Catalunya encara no ha arribat a la situació d’Europa, però hi ha senyals que indiquen que camina cap aquesta direcció. En termes tècnics, un tema de posició s’està convertint a poc a poc en un tema de valença. Això no implica que immediatament es generin partits xenòfobs. Determinats partits poden aprofitar aquestes “opinions transversals” (que, sovint, ells mateixos han ajudat a crear) per créixer i fer-se seu el tema. El terreny s’està adobat perquè es produeixi.

Esquerra i Solidaritat: junts a les municipals?

Aquests darrers dies hem pogut escoltar diverses declaracions de líders polítics d’Esquerra i de Solidaritat sobre la possibilitat que ambdós partits polítics puguin arribar a acords puntuals per tal de concórrer conjuntament en alguns municipis en les properes eleccions locals. Si abans de les eleccions al Parlament de Catalunya la crida a la Solidaritat Catalana feta per Joan Laporta no va tenir gens d’èxit, què ha canviat ara perquè ambdós partits estiguin disposats a parlar sobre possibles acords a nivell municipal? Quines són les possibilitats d’èxit d’una proposta com aquesta? I finalment, és probable que l’acord pugui transcendir l’àmbit local i aplicar-se, per exemple, a les eleccions generals del 2012?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

L’independentisme després del 28-N

La frustració de l’independentisme generada pel cicle de mobilitzacions anterior a les eleccions ha fet que circulés la idea que aquest està en declivi. No obstant això, l’enquesta de GAPS per a l’Ara ha demostrat que, lluny d’haver entrat en decadència, el secessionisme post 28-N és més viu que mai. Tot apunta que la paradoxa que descrivia Jordi Muñoz, és a dir, quan la independència sembla tenir més suport (proper al 40%) perd representació al Parlament, és en realitat una transformació d’aquesta opció política. Tres aspectes semblen haver canviat profundament després del 28-N:

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers (prem aquí).

A la dreta de la dreta

Llegeixo amb atenció l’article que Enric Juliana publicava la setmana passada (aquí) amb motiu del 12 d’octubre. En un instant de l’article Juliana afirma: “El de la dreta extrema és un públic fidel, estable i barroer. I en un  moment de forta competència mediàtica, caracteritzada per la fragmentació de les audiències, aquest nínxol té molts pretendents. El centre se’n va a la dreta. I la dreta a l’extrema dreta”.

Mirem-ho. Si analitzem l’evolució ideològica de la societat espanyola sembla que no sigui el cas (0 extrema esquerra – 10 extrema dreta). L’electorat es mou en el centre, centre-esquerra. La tendència és lleugerament cap a la dreta, però no sembla indicar una evolució clara i estable.

Tot i les dades, Juliana pot seguir tenint la raó. En aquest gràfic estem utilitzant una mitjana, fet que pot amagar els moviments de la dreta cap a l’extrem que intueix el periodista de La Vanguardia. A més, Juliana assegura que aquest fenomen es produeix gairebé exclusivament a la Comunitat de Madrid. Desgraciadament hi ha poques enquestes que analitzin totes les comunitats autònomes amb un nombre d’enquestats suficient i, per tant, un marge d’error acceptable.

Tot i això, podem encara preguntar-nos: és la dreta de la comunitat de Madrid més extrema que la de la resta d’autonomies? El Baròmetre 2829 del CIS ens permet donar-hi un cop d’ull. Si mirem on s’ubiquen les persones que es consideren de dretes, trobem que no és el cas. Curiosament les Illes Balears encapçala la llista (autoubicació de 7,4), seguida de Catalunya (7,26). Navarra és la comunitat on la gent de dretes s’ubica en posicions més moderades (6,66).

Aquestes dades no ens mostren, però, una qüestió crucial: quanta gent de dretes hi ha a cada comunitat? En aquest cas les dades són diferents. A Catalunya i al País Basc el percentatge és clarament inferior. La dreta segueix arrossegant connotacions molt negatives, la  qual cosa es trasllada a l’eix esquerra-dreta. Aquest cop la classificació l’encapçala Múrcia, Castella i Lleó i La Rioja.

Per tant, les dades no semblen mostrar que a Madrid hi hagi més persones de dretes o que les que hi ha siguin més extremes.

O no…

Molt encertadament, Enric Juliana anomena a aquest moviment “Tea Party” madrileny. Estaria basat en dos puntals: rebuig a Zapatero i a les seves polítiques econòmiques i rebuig a les autonomies i al “xantatge” dels partits “nacionalistes”. Així doncs, la qüestió és: ens permet l’eix esquerra-dreta captar les dues dimensions?

[continuarà…]



Ideologia escocesa

Fa uns dies vam presentar unes dades que reflectien el posicionament en l’eix esquerra-dreta dels diputats del Partit Laborista i dels diputats del Partit Conservador. Destacàvem la importància de conèixer millor què pensen els nostres diputats i que les enquestes podien resultar útils.

Arrel d’uns comentaris que vam rebre, presento també les dades de l’Scottish National Party (SNP). El primer element a destacar (que no es reflecteix al gràfic) és el nombre de votants de l’SNP que no són capaços d’ubicar en l’eix esquerra-dreta el seu partit. En concret, el 40%. Recordem que les dades són del British Electoral Study de l’any 2001.

Com es veu al gràfic, els votants que són capaços d’ubicar el seu partit l’ubiquen majoritàriament al centre. És a dir, l’SNP, pels seus votants, és un partit de centre. En canvi, com reflecteix la línia negra, els diputats de l’SNP creuen que els seus votants són d’esquerres. De fet, (línia marró), els mateixos diputats de l’SNP s’ubiquen força a l’esquerra.

Aquesta dissonància pot deure’s a dos factors: en primer lloc, la data de les enquestes. Tant l’enquesta als diputats com als ciutadans és feta l’any 2001. En l’època l’SNP encara no havia fet el gran creixement que experimentaria després. Seria interessant reproduir l’anàlisi avui. En segon lloc, podria ser que la dimensió esquerra-dreta no resultés important per diputats o votants de l’SNP, fet que explicaria la dissonància en els resultats.

Pd/ Excepcionalment aquest article és per encàrrec. Esperem haver satisfet als sol·licitants.

Ciutadans ideològics, diputats encara més

Quan s’analitza la ideologia en termes empírics, s’acostuma a parlar de la ideologia dels votants o dels electors. A través del clàssic eix esquerra-dreta, s’estudia un reguitzell de temes: si els individus es consideren de dretes o d’esquerres, a on ubiquen el seu partit, si són capaços d’ubicar-se, etcètera.

Per contra, estudiar la ideologia dels representants polítics és menys comú. A Catalunya i a l’Estat hi ha alguns projectes que precisament pretenen estudiar els diputats i diputades i conèixer millor què és el que pensen. És sempre bo saber l’opinió dels que et representen, fins i tot més quan se’ls fa una enquesta anònima. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Precisament remenava aquests dies el British Representation Study (BRS), un estudi fet l’any 2001 als representants de la Cambra dels Comuns del Regne Unit. L’enquesta inclou preguntes sobre temes diversos i permet saber la ubicació ideològica dels MP. M’interessava veure les coincidències ideològiques entre diputats d’un partit i els seus votants.

Analitzem el següent gràfic. La línia marró representa la ubicació ideològica dels diputats del Partit Laborista que s’extreu del BRS. Es constata, per exemple, que gairebé el 40% dels diputats laboristes se situa al 3. La línia negra és la ubicació dels votants laboristes segons l’opinió dels diputats del seu partit. És a dir, representa on ubiquen els diputats laboristes als seus electors. Finalment, la línia verda és l’autoubicació d’aquells que van votar el Partit Laborista (aquestes dades extretes d’una enqueseta als ciutadans, del British Election Study, BES, també de l’any 2001).

En el cas del Partit Laborista (recordem: just al mig de l’època de canvis de Tony Blair) s’observa com els diputats que el representaven eren més d’esquerres que els seus votants. De fet, la distància és important, atès que els votants laboristes se situaven bàsicament al centre. El gràfic també detalla que els diputats laboristes creien que els seus votants eren més d’esquerres que la realitat.

Succeïa el mateix en el Partit Conservador (aleshores liderat per William Hague)? La distància és un pèl més gran. És interessant veure com els diputats conservadors ubiquen els seus electors en termes molt semblants d’on s’ubiquen ells mateixos. En canvi, els votants conservadors també es consideraven, l’any 2001, com a electors de centre.

Què vol dir tot això? Factors conjunturals del moment a banda, és important per un partit polític que els seus representants actuïn amb coherència ideològica. Una obvietat teòrica que, no obstant això, és difícil d’acomplir. Si un partit creu que els seus votants es troben en una posició ideològica llunyana a la real, tendirà a prioritzar uns valors i unes qüestions poc útils pels seus interessos.

Tanmateix, altres mecanismes poden estar en joc. Les elits polítiques treballen dia a dia amb la “tragèdia política”, que diria Weber. És a dir, han de decidir sobre qüestions ideològiques, per la qual cosa poden prendre una consciència més intensa que la resta de ciutadans. Sigui com sigui, i en un sistema amb llistes tancades com el nostre, i mentre aquestes no canviïn, convé fer redoblats esforços per conèixer quin tipus de representants tenim. La política només s’arregla amb més política.