Arxivar per Març de 2009

L’esquerda rural/urbà: paradoxes agrícoles

Aquest va ser el títol de la ponència que un membre del Pati, Marc Sanjaume, va oferir el passat 24 de febrer a l’empara de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (web), secció que pertany a l’Institut d’Estudis Catalans (web).

En el butlletí electrònic que edita la institució (el qual ha sortit aquest mes de març i és d’accés obert), fan referència a aquest acte i vinculen un text que el mateix Marc va publicar a El Pati Descobert: es titulava Paradoxes agrícoles.

Per què es protesta?

Han estat uns dies molt agitats als carrers de les diferents ciutats de l’estat espanyol. Només aquesta setmana hi ha hagut manifestacions contra Bolonya, la manifestació d’empresaris i autònoms, i la manifestació contra l’avortament que s’ha celebrat diumenge. A l’Estat espanyol tot i tenir una de les taxes més baixes de participació política, destaca el fet que la protesta (assistència a les manifestacions) té un percentatge molt alt comparat amb la resta de països europeus. Ja que aquests últims participen més políticament en altres àmbits com ara les associacions.
La protesta històricament s’ha associat a diferents factors. Com ser estudiant, ser jove i tenir una ideologia d’esquerres. Aquest últim factor ha anat perdent força a mesura que passaven els anys. És a dir, s’ha donat la “normalització” de la protesta. Anteriorment l’esquerra ostentava el monopoli, ja que qüestionava el sistema capitalista i amb la protesta pretenia el canvi social. Però d’uns anys ençà la protesta política, més en concret les manifestacions, són un instrument utilitzat des dels partits polítics -abans s’organitzaven per agents no tan institucionalitzats- i per tots els colors polítics (per exemple veiem manifestacions contra el matrimoni homosexual, contra l’estatut, manifestacions “de les corbates”, manifestacions pro-vida…). D’una altra banda, també es produeix un fet diferencial entre territoris. Així es constata que hi ha diferències de protesta entre Madrid i Catalunya en referència a la freqüència i temàtica de les manifestacions. A Madrid, s’aglutinen més nombre de manifestacions ja que es aquí on es concentren més poders/competències i per tant es pot reclamar més. A més a més, les manifestacions que se celebren a Madrid tenen una temàtica més “de dretes”, ja que en aquesta comunitat autònoma el PP té més capacitat de mobilització. En canvi, a Catalunya la temàtica de les manifestacions no es consideren properes a l’eix ideològic de la dreta. A més, moltes d’aquestes manifestacions sorgeixen amb una temàtica pro-nacionalista.
Però perquè s’han produït tantes manifestacions últimament? Hi ha dos fets que poden explicar que es produeixi aquest canvi de context de mobilització política (sense voler entrar al factor d’anàlisi meso de l’acció col·lectiva, ni al factor del capital social.) 1) Quan més alt sigui el grau de desafecció institucional, la desconfiança a les eleccions i institucions i el sentiment d’identitat nacional, més mobilització es produirà. Si ens fixem al primer gràfic veiem que l’índex de satisfacció política va decaient, fins a arribar a graus d’insatisfacció elevats. A més, al segon gràfic mostra com evoluciona la in/satisfacció segons la des/vinculació dels ciutadans. S’observa que aquells ciutadans integrats han incrementat molt la seva insatisfacció. Són aquests els més implicats a la res pública.
Evolució de l’Índex de satisfacció política

Font: CEO març 2009

Evolució de la in/satisfacció segons la des/vinculació dels ciutadans
Font: CEO març 2009
2) La protesta política també dependrà de les avaluacions que facin els ciutadans de l’eficàcia de la seva participació a la política. És a dir, quant més gran sigui l’eficàcia interna dels ciutadans, creuran que les seves accions seran més eficaces, i per tant protestaran més.

Font: CEO febrer 2009

Encara que no veiem un augment substancial del percentatge de la gent que creu que pot influir en el que fan els polítics. Potser els actors clau -els líders- de les organitzacions que convoquen manifestacions sí que veuen que poden influir, i per tant aquests han mobilitzat a més població.
En conclusió, la protesta s’ha convertit en un instrument utilitzat per tots els partits polítics, i donant-se diferències territorialment en aquesta activitat. La insatisfacció política s’ha convertit en el caldo de cultiu perquè hi hagi un augment de la protesta.

¿Per què hi ha tanta corrupció a l’Estat espanyol?

Aquesta pregunta d’investigació és la que es planteja avui al diari El Pais el professor Lapuente Giné. I apunta, i discuteix, diverses variables independents que poden explicar els nivells anormalment elevats de corrupció a l’Estat espanyol respecte les democràcies liberals occidentals:

– V1. Cultural: Forma part del caràcter mediterrani (picaresca postfeixista que diria un altre professor) robar diners públics, fer tractes de favor, pagar suborns, etc…Aquesta variable no el convenç: ens porta a un problema d’endogeneïtat: què és primer, la cultura corrupte o un disseny institucional que l’afavoreix? La literatura ha demostrat que determinats dissenys institucionals afavoreixen la corrupció, i pertant generen una cultura de corrupció (no pas a la inversa).

– V2. Disseny institucional: Segons l’autor aquesta explicació és la més plausible. El disseny institucional espanyol és dels que té més càrrecs polítics de les democràcies europees. En una ciutat d’entre 100.000 i 500.000 habitants arreu d’Europa depenen del partit X que guanya les eleccions unes tres persones. A l’Estat espanyol en depèn tota una xarxa de persones.

Nosaltres hem pensat que s’hi pot afegir una tercera variable:

V3. El rendiment de comptes de la ciutadania. Si observem una taula de corrupció percebuda veurem que la posició del nostre Estat està lluny de ser la que li pertoca ( tot i que potser ha pujat el darrer any). Dades de Transparency International.

Considerem que la preocupació de l’electorat per aquesta qüestió és cabdal perquè els partits polítics estiguin obligats a actuar amb transparència i honestedat. I que qualsevol variació del disseny institucional per intentar solucionar el problema de la corrupció només es podrà implementar si compta amb un grup de pressió de la societat civil que hi doni suport ja que, tal com demostra l’article del professor Lapuente Ginés, és molt difícil que les porpostes es facin des dels mateixos partits.

Inestabilitat llatina

L’altre dia un company de doctorat va presentar el seu projecte de tesi que, a grosso modo, intenta captar l’impacte que la violència ha tingut en la política a l’Amèrica Llatina i, sobretot, en la percepció que en tenen els ciutadans. La qüestió no és sobrera.
De fet, el tema em va fer pensar en un treball que vam fer a segon de carrera (Política Comparada I) sobre la inestabilitat i els canvis de règim a cinc països de l’Amèrica Llatina. Us deixo un gràfic que va fer un company. Certament, no sembla que hagin tingut períodes plàcids.

Un ciutadà, un vot?

De la promoció de politòlegs que fa uns anys vam sortir de la UPF i vam seguir vida acadèmica a la universitat (no en som gaires o, més ben dit, som quatre gats), en Pablo ja ha fet la seva primera aparició pública. Concretament, en un article publicat a la Revista de Estudios Políticos (web), intitulat “La desigualdad y el valor de un voto: el malapportionment de las cámaras bajas en perspectivas comparadas”. És un article difícil per gent no avesada a la ciència política quantitativa (modèstia a part), però intentaré fer-ne un resum amb les paraules que el mateix Pablo utilitza.
Molts sistemes electorals, com el català, tenen un problema de malapportionment. Què és això? Aquest és un fenomen que es produeix quan hi ha una desviació entre el percentatge d’escons que es trien en un districte i el percentatge de població amb dret a sufragi passiu. Perquè m’entenguin, farem servir un exemple del cas català: quan hi ha eleccions, es posa de relleu que Lleida escull un diputat amb menys vots que Barcelona. Per tant, en el sistema català, hi ha malapportionment. Com bé diu en Pablo, aquest efecte té conseqüències normatives: trenca el principi democràtic d’“un home, un vot”. És a dir, que Lleida tria un diputat amb menys vots que la resta.
L’article busca respondre a la següent pregunta: per què tenen més aquest biaix alguns països que altres?
En el text es mostra que la desigualtat d’un país explica l’existència de malapportionment.
Entre moltes idees, la conclusió principal a la qual s’arriba és la següent: “El principal mecanisme causal que argumento és que les elits van dissenyar un sistema electoral esbiaixat amb la intensió d’obtenir avantatge en la competició electoral o, com a mínim, assegurar-se una quota de representació. Per això, van aprofitar la desigualtat existent en el país i van sobrerrepresentar les àrees més despoblades, que són al mateix temps les més rurals i conservadores, confiant en obtenir així més avantatge” [la traducció és meva].
La lògica és clara. Els països del sud d’Europa, Amèrica Llatina i Àfrica són els que tenen més aquest biaix. Així, els notables i cacics rurals van aprofitar els desequilibris territorials per donar més pes als districtes en què la base electoral era més forta. D’aquesta manera, la victòria era més fàcil.
Pels curiosos, us deixo la llista dels països amb més malapportionment:

Nota: Dels que vam fer l’assignatura de Sistemes Electorals del Màster en Ciències Polítiques i Socials de la UPF en som tres els que hem tingut l’oportunitat que algú d’allà fora ens accepti un article a una revista. Al Pati us anirem explicant les diferents investigacions! Per cert, espero que el Kanciller no em mati per haver-me deixat alguna cosa important… :p

La confiança en el futur del Govern

“Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”. Aquest era un dels molts eslògans que des del PSC es va utilitzar per captar el vot a les passades eleccions generals. Vist el resultat, 25 diputats, l’estratègia va funcionar, tant des del punt de vista de la mobilització electoral, com des de la capacitat per atraure el vot útil (en parlàvem aquí, per exemple).
Des del punt de vista del vot econòmic, aquest resultat era poc comprensible. Key ens diu el següent: “el votant és simplement un avaluador d’esdeveniments, resultats i accions del passat. Jutja retrospectivament; anticipa el futur només en la mesura en què fent expressa la seva aprovació o desaprovació del què ha succeït abans. Els votants poden rebutjar o aprovar el què han conegut. Però no és probable que se sentin molt atrets per promeses sobre quelcom nou i desconegut”.
Cert és que els resultats econòmics de l’executiu durant la primera legislatura van ser positius, però les dades del moment indicaven que la valoració dels ciutadans sobre l’economia es balancejava a l’entorn de l’aprovat. Tampoc els esdeveniments recents (crisi de les infraestructures, crisi política…) donaven molts factors positius als socialistes per rebre aquest suport massiu.
Per tant, contradient a Key, sembla dubtós que la valoració del passat fos l’única que empenyés els socialistes fins a quotes gairebé històriques.
Com s’ho van fer?
L’estratègia socialista es va basar en tres grans puntals:
a) La promesa de la llum al final del túnel. D’acord amb aquest argument, les condicions econòmiques (o les condicions de Catalunya) millorarien com a conseqüència de les polítiques, però només després de creuar un “riu de llàgrimes”. És un argument intertemporal. Com diu Maravall, “en vez de pan para hoy y hambre para manyana, la promesa consiste en hambre para hoy, pan para mañana”.
b) El caràcter inevitable de les polítiques: De fet, l’argument utilitzat habitualment per la ministra va en aquesta línea: “Són necessaris els problemes a rodalies perquè la xarxa de trens es modernitzi”. L’argument és simple: no hi ha alternativa si es vol avançar.
c) Una oposició de la qual es desconfia: Potser el més important. Quan la por a l’oposició és alta (i la credibilitat de l’oposició escassa), augmenta l’autonomia dels governs. És a dir, disminueix el control sobre el seu caràcter representatiu. S’utilitza la imatge del “bon” partit com un poderós instrument simbòlic amb la finalitat de mobilitzar als votants que recelen de l’oposició.
Per què recupero aquest anàlisi?
Fixin-se que de tots tres punts (sobretot del primer i l’últim), se’n dedueix una certa “confiança prospectiva”. És a dir, demanar el vot pel que queda per construir i no tant en base a la valoració del què s’ha fet durant el passat.
I quan es demana la confiança en el futur i els “temes” no avancen, és més fàcil que la gent quedi desenganyada. La intenció electoral que els diaris van mostrant es manté, però la volatilitat creix (dades del CEO). I, com no, el partit que governa n’és el principal perjudicat. Dit d’una altra manera, les orelles del llop s’estan començant a veure. I, si no, mirin el següent gràfic.

Les ulleres ideològiques

Xafardejant he trobat aquestes dades que mostren que les “ulleres ideològiques” actuen sempre, fins i tot en temps de crisi. El seu filtre fa que les circumstàncies o situacions s’interpretin de forma subjectiva i, a més, la conjuntura política tingui alguna cosa a dir-hi. El cas més fefaent és el dels votants del PSC, menys crítics que la resta de ciutadans amb la situació de l’economia catalana.

Així doncs, la pregunta més interessant és la que ens hem de fer en termes contrafàctics: sortirien les mateixes dades si qui governés no fos el PSC?


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter