Archive for the 'Barça' Category

Qatar: un país amb una ‘democràcia’ curiosa

Enquadrar un missatge és sovint tant important com el missatge mateix. De fet, recordaria William Safire, en política (i en l’esport), “el que és percebut per la premsa i el públic és el que és”, per la qual cosa és condició necessària donar-li a un missatge el to que més t’afavoreixi. Per aquest motiu, la tria de les paraules, de l’enfocament i del discurs esdevenen una part fonamental de qualsevol idea a comunicar. Malgrat tot, l’emparaulament -per utilitzar el terme de Lluís Duch– no és infal·lible, i cal estar atent a no triar un discurs que no tingui cap mena de relació amb la realitat més directa.

Aquest problema és el que precisament ha succeït a la junta directiva del Barça amb tot l’afer sobre Qatar. “País més avançat de la regió”; “es vol obrir al món”; “monarquia constitucional”; “si li han donat el Mundial, serà per alguna cosa [..] i podrà fer com nosaltres als Jocs Olímpics del 1992”; o “diu molt d’ells que hagin acceptat sotmetre’s a una votació democràtica ‘a posteriori’” són algunes de les frases que s’han sentit aquests dies amb relació al multimilionari acord.

Amb un creixement econòmic espectacular –fins i tot en temps de crisi-, Qatar està governat des del 1995 per l’emir Sheikh Hamad, que va accedir al càrrec després d’un cop d’Estat –sanguinari, hauria d’afegir- contra el seu pare. L’any 2003 es va aprovar en referèndum una nova constitució que garantia alguns drets a les dones i creava un consell legislatiu assessor –dir-ne parlament seria agosarat-. Això sí: la campanya en contra no es va poder fer perquè els partits polítics estaven (i estan) prohibits. Tampoc van poder votar els més de 400.000 habitants-treballadors que viuen assíduament al país.

Una ràpida panoràmica a la seva situació mostra ràpidament que els objectius que Javier Faus va explicar a l’Assemblea de Compromissaris grinyolen per més d’una banda. Concretament, que Qatar “comparteixi els valors amb nosaltres” (l’Assemblea no s’hauria fet!) i que “sigui compatible amb Unicef”, seria cert si 1) Qatar respectés els drets humans subscrits per Unicef i 2) si fos una democràcia.

Dos indicadors per mesurar la democràcia ens mostren la farsa de tot plegat. Segons Freedom House, en una escala de l’1 al 7 (essent l’1 el valor màxim de llibertat), Qatar té un 6 en drets polítics i un 5 en drets civils. Segons el Polity IV, Qatar té un -10 en democràcia (el valor més baix). Un element afegit és que, segons ambdós indicadors, l’evolució democràtica ha estat nul·la. El gràfic que s’adjunta així ho il·lustra: en trenta anys el país no ha fet cap canvi substancial en llibertats polítiques.

Més enllà de la fiabilitat d’ambdós indicadors, quelcom queda clar: donar arguments per justificar la democràcia qatarina és tan perillós com irreal, sigui l’actual o la que podria ser en un futur. Prestar atenció només a Al-Jazzeera i a les Majlis oficials amb un poder de decisió esquifit, és estirar massa un argument que se’t gira ràpidament en contra. I és que la junta de Rossell va preferir obviar les parts positives de l’acord –essencialment econòmiques- i devia confiar en allò que repetia sempre Walter Lippman: “Quan diem ficcions no volem dir mentides, sinó representacions de l’entorn que en major o menor grau són obra dels individus”. El missatge no sempre es pot controlar. És precisament allò que ha passat: representants esportius fent de politòlegs per tal de crear una democràcia. Concretament, una democràcia de ficció.

Anuncis

Qatar i el seu entorn

Després que el FC Barcelona arribés a un acord amb la Qatar Foundation, els experts en el sistema polític qatarià han proliferat. Que sí és una democràcia, que si és una dictadura, que si és una dictadura però on no s’hi viu tan malament, que si n’hi ha molts que estan pitjor… Qatar és un emirat on, constitucionalment ,la consagració de la llibertat de culta, o el dret d’associació i d’expressió estan garantits. La resta, prou conegut: l’Emir és hereditari i el primer ministre és escollit pel monarca (de fet, el primer ministre, Abdullah, és germà del monarca). El disseny es completa amb un Consell Consultiu (Majlis al-Shura) de 35 membres, escollits també pel Monarca per un període de tres anys. El 2003 es va aprovar un referèndum en què es preveia un Consell Consultiu de 45 membres, trenta dels quals escollits per voluntat popular. Constitucionalment es preveuen unes eleccions presidencials l’any 2011 i unes parlamentàries l’any 2013. Però, com bé de preveure, és més fàcil establir-ho que fer-ho i ningú confia que aquests processos es facin de forma neta i democràtica (en el sentit “occidental” del terme).

Qatar  no és pas una democràcia. Però, és una autocràcia absoluta? Quina diferència té amb els estats del seu entorn? Hi ha un conegut índex, el Polity IV (aquí), que codifica si un Estat és una democràcia o una autocràcia. Es tracta d’un índex que va de +10 (democràcia absoluta) a -10 (autocràcia absoluta). Per exemple, gairebé tots els països europeus tenen un valor de +10. No es tracta d’un índex totalment fiable (de fet, la majoria de crítiques que se li poden fer les assumeixo plenament), però sí que ens pot proporcionar una guia. Vegem on se situa Qatar en relació als països de l’entorn.

Un apunt inicial: Somàlia i Iraq tenen un -77 i -66, respectivament. Aquest valor indica que es troben en un període transitori o d’interregne. Si ens fixem en la resta, veiem que Qatar ocupa l’última posició, juntament amb Aràbia Saudita. La resta de països del Golf Pèrsic o de la Península Aràbiga són autocràcies menys “dures” que Qatar o Aràbia Saudí. Avís: aquest valor no explica la qualitat de vida dels ciutadans. Simplement ens diu que, formalment, Qatar no és una democràcia. No només això, sinó que és una autocràcia (gairebé) perfecta.

Per tant, una organització com Qatar Foundation, creada d’un estat autocràtic, per molt que un li pugui veure valors positius per la societat, és difícil que s’identifiqui amb els valors d’altres Estats democràtics al món. Firmar un acord per diners és totalment legítim i, de fet, els governants estan per prendre decisions. Però basar aquestes decisions en qüestions morals o ètiques és perillós, sobretot si davant hi ha un territori que se situa en el costat oposat del que seria una democràcia formal, institucional i de garanties.

No parlo de futbol ni de política

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rossell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvis al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rossell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rossell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rossell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rossell.

La identitat de l’opi del poble (II)

Perdoneu per l’absència, però les festes majors i la canícula estiuenca passen factura.

Permeteu-me un apunt ràpid.

Arrel del text que vam escriure sobre la identitat i el futbol (llegiu aquí), s’han escrit coses força interessants a la xarxa.

Una d’elles al bloc del valencià i historiador de la UPF, Vicent Baydal. Aquí i aquí.

Tot plegat, però, prové del bloc del sociolingüista Natxo Sorolla, que s’ha dedicat a “jugar” amb les dades. D’elles n’ha tret un gràfic d’allò més interessant, creuant l’interès per la selecció espanyola i l’eix esquerra-dreta. Us l’adjunto. (Aquí teniu l’apunt).

La identitat de l’opi del poble

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha decidit realitzar una enquesta (o incloure unes preguntes a una part d’ella) per saber el perfil dels afeccionats als equips de futbol. Els resultats, segons llegim a la premsa, són els següents: la dreta sociològica és majoritàriament del Madrid, mentre que l’esquerra simpatitza amb el Barça. En termes de partit, només el 13,7% dels votants del PP simpatitza amb el Barça, percentatge que puja al 26% entre el PSOE i al 30% entre els d’IU. Només un 25% dels votants d’IU simpatitza amb el club blanc, fet que el converteix en l’únic partit d’àmbit estatal que compta amb més simpatitzants del barça que del Madrid.

L’estudi es prodiga amb més preguntes i alguna que altra fotesa, a més d’alguna interpretació periodística que obvia els (sagrats?) marges d’error. No sé si calia fer un estudi d’aquestes característiques per saber el que tothom sap. Potser, com diu un company del Pati, no cal mirar-se els números per saber que el sol sortirà cada dia (company: Hume et diria que és l’experiència la que et fa creure que el sol surt cada dia, però no tenim cap garantia que sortirà demà! Però diria que això ja és un altre tema…).

L’enquesta del CIS m’ha recordat a un article que vaig llegir recentment de Ramón Llopis, i que em va deixar astorat sobre la quantitat de producció (diguem-ne: acadèmica o amb pretensió de) que s’ha fet sobre la capacitat del futbol d’integrar, alienar i de nacionalitzar. El podeu llegir aquí.

Fa un temps Camacho, Del Bosque o Cruyff van declarar que els mediocres resultats de la selecció espanyola es devien a la falta de sentiment nacional dels espanyols i, més concretament, dels seleccionats, fet que els fa perdre nervi, competició, il·lusió i bravura en la lluita”. L’argument, que s’assentava sobretot en la manca d’èxits de la selecció espanyola a nivell internacional, ha caigut pel seu propi pes. Sovint s’ha negat que existeixi la capacitat d’un equip de nacionalitzar un col·lectiu (fent política o no, això ja és un altre tema). En tot cas, el podríem encabir en el món del nacionalisme banal (aquí en Marc en parla, l’Aubachs o ho fa aquí i en d’altres enllaços que trobareu remenant). I l’èxit d’un Estat, d’una empresa o d’un equip de futbol n’afecten el resultat global.

En el seu estudi, Llopis presenta les següents dades sobre el seguidors del barça:

Per desgràcia, no presenta les mateixes pel Real Madrid (potser perquè no les té), fet que fa inevitable veure si aquesta associació “país-equip” també es produeix i, sobretot, en quina envergadura en el cas del club blanc.

En definitiva, Llopis conclou: “Amb la creació de l’Estat de les autonomies s’ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial” [??]. “Així doncs, la globalització suposa un repte per a la construcció de la identitat de l’Estat-nació, també en el cas del futbol. Els Estats han perdut la seva capacitat de perfilar una identitat comuna i l’esfera cultural esdevé més plural”. “En definitiva, la separació del futbol de l’espai Estat-nació es manifesta en una pluralització identitàries de la qual afloren identificacions múltiples i pertinences diverses”.

Es poden arribar a aquestes conclusions estudiant només el perfil de l’afeccionat del barça i el suport a la selecció espanyola? Tanmateix, si el futbol és el catalitzador d’uns determinats sentiments col·lectius, per què només ho haurien de ser per una part?


Pd/ Per cert, un company em recorda que enguany la nota de tall de CC Polítiques ha sigut d’un 5,82. Els professors del Pati Descobert que es preparin…

El barça augmenta la natalitat? (II)

Em comenta una bona amiga que el nombre de naixements per mes sí que es troben registrats a l’Idescat (no es pot buscar les coses amb tantes presses…). Així que tornem a repetir l’anàlisi fet l’altre dia (aquí).

I és sorprenent. Primer veiem l’evolució general.

Ara observem la següent taula:

Nou mesos després de les copes d’Europa del 1992 i del 2006 el nombre de naixements no semblen augmentar de forma rellevant. Per exemple, l’any 1993, durant el febrer, hi va haver 4.360 naixements, per sota de la mitjana de l’any (4.645). En el mateix mes del 2007 n’hi va haver 6.229, també per sota la mitjana de 6.976. En tot cas es registren xifres força altes durant els mesos de gener o de març. Potser l’alegria va venir abans o després! Qui sap!

El barça augmenta la natalitat?

Davant de comentaris de tertulians enjogassats (o excitats) pels esdeveniments d’aquests dies, servidor, que els reptes d’aquesta mena també l’esveren, ha decidit buscar si el barça té efectes sobre la natalitat. Així que, abans de publicar la nostra secció quinzenal de Crònica, ens permetran la llicència de seguir jugant amb les dades com a nens petits.

Llàstima que no hi hagi dades mensuals (si algú les té, encanta’t de poder rebre-les). La gràcia era calcular quin efecte tenien les copes d’Europa nou mesos després. Però data, is data, que diria el mestre. En tot cas, mirem-ho per Catalunya, no sembla quedar clar del tot que les Copes d’Europa hagin fet pujar el nombre de naixements.

Aquí us adjunto els valors absoluts:
Llàstima. L’efecte no s’intueix. Em queda el dubte de si, realment, importa l’abans, el durant o el després del títol. Sigui com sigui, elucubracions a banda, encara som a temps de fer trencar les estadístiques. Així que mans a l’obra!

La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter