Archive for the 'Comportament Polític' Category

Llums i ombres de la democràcia interna

Si parlar de democràcia ja resulta complicat, parlar de democràcia dels partits polítics esdevé sovint un autèntic malson. Margaret Tatcher va ser substituïda per John Major després d’una conspiració interna; entre 1964 i 1969 el govern laborista de Harold Wilson va patir dotze derrotes en les conferències del seu propi partit; a casa nostra, fa uns anys, ERC va patir una important escissió després d’un impecable (a ulls externs) procés de primàries intern. Processos democràtics, però amb resultats convulsos. Malgrat que la postura general és de crítica i de cinisme envers la democràcia interna, hi ha grans dilemes que frenen la conversió democràtica d’un partit.

La democràcia requereix que els ciutadans puguin escollir els seus representants. Quelcom que no sempre succeeix a l’interior dels partits, motiu pel qual –entre d’altres- l’elecció dels candidats per primàries és una demanda que apareix assíduament als mitjans. Però també és sabut que el debat intern fa aflorar rancors interns i disputes fratricides. El dilema emergeix: obro un procés de primàries amb risc de fracturar-me i esperant uns beneficis futurs que, qui sap, potser no arriben? O em mantinc com estic, ancorat en una imatge de rigidesa que pot generar insatisfacció, fins i tot entre els meus? Els partits saben que els ciutadans volen democràcia, però valoren molt més que el partit estigui unit. Però la unitat fa ofegar debats interns, fet criticable feroçment per mitjans i ciutadans.

Millor un lideratge compartit o un lideratge ‘clàssic’? Michels deia que “qualsevol sistema de lideratge és incompatible amb els postulats més essencials de la democràcia”. El problema, però, és que la ciutadania demana líders amb qui confiar, assegurant-se que tenen el suport del partit al darrera. Fins que -no ho oblidem- prengui una decisió polèmica: aleshores l’acusaran immediatament de no fer cas a les seves bases i de perpetuar un sistema poc dialogant!

Però ja sabem que les bases no sempre et porten pel bon camí: més ideològics que la resta de la ciutadania, els militants demanen compensacions ideològiques al partit quan és el govern (determinades polítiques públiques, per exemple), fet que allunya al partit de compromisos més globals. Un perill que s’incrementa en els casos de governs de coalició. Però si el partit decideix no fer cas als seus militants, la mar de fons del partit es comença a moure i més d’un es comença a qüestionar el per què de ser al govern si no pot implementar les polítiques públiques que desitjaria.

Tot plegat recorda el llegendari premier britànic, Winston Churchill, quan va deixar bocabadat a més d’un quan, enmig d’un dels seus discursos, va deixar anar: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Potser és aquest el problema: tot sovint, el votant mitjà no sap què vol ni com ho vol. Heus aquí el problema.

Anuncis

Convergència, ara va de bo?

Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació.

En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal.  I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot.

Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi.

A favor:  Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional.

A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU.

En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar.

En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

Corrupció: miopia o filtre?

Per què la corrupció no afecta els partits? Com és possible que els votants segueixin ‘premiant’ polítics corruptes? O, dit d’una altra manera, com és possible que els electors no premiïn a aquells representants polítics que, sota una ombra general de corrupció, no es troben implicats en cap cas de suborn, tràfics d’influències o amistats perilloses?

S’han apuntat nombroses raons: manca de cultura política, incapacitat de l’oposició de presentar una alternativa vàlida o fins i tot la dificultat d’atribuir les responsabilitats a algun líder concret o personalitat. És cert que hi ha la percepció que la societat és tolerant amb la corrupció. Segons el baròmetre de juny del 2011 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), més del 20% de ciutadans consideraven que la societat era “molt” tolerant amb la corrupció i el 41,5% opinaven que ho era “bastant”. Però això no ha de fer oblidar que, quan es pregunta la importància de la corrupció en una escala del 0 al 10, gairebé el 60% de les persones posiciona aquest problema en els punts màxims de l’escala.

No podem oblidar que el fenomen de la corrupció té un component important de ‘miopia’ política. El següent gràfic ens en donarà una idea. S’hi mostra la valoració de la corrupció dels partits en una escala del 0 al 10, sent 0 “gens implicat en casos de corrupció” i 10 “molt implicat en casos de corrupció”. La valoració no és segons la mostra en general, sinó en base als votants de PSOE, PP i CIU. És a dir, a on ubiquen als partits cada un dels votants?

Fixant-nos en les posicions extremes (posicions 9 i 10: barra blava), els votants del PSOE consideren que el PP és més corrupte que el PSOE. Un 5 % dels votants socialistes ubiquen en el 9 i el 10 el PSOE. En canvi, més del 20% dels mateixos votants ubiquen en les mateixes posicions al PP. La situació inversa es produeix amb els votants del PP. Perceben com a més corrupte el PSOE que el seu partit. Finalment, els votants de CiU consideren més corrupte al PP que al PSOE. En tots els casos els votants ubiquen el seu partit en situacions intermèdies (4-6) de corrupció.

Del gràfic també se’n desprèn quelcom més: hem vist que els votants de cada partit consideren més corrupte al partit rival, però és considerable també el grau de corrupció que atribueixen al seu propi partit.  Fixin-se (barra lila) que en el cas del PSOE i del PP és força elevada.

Aquest simple gràfic no descobreix la sopa d’all, però recorda dues coses: primer, que l’enemic polític sempre serà percebut com a més corrupte que “nosaltres”. Segon, que fins i tot una xifra elevada dels votants del propi partit el consideren com a corrupte. Per tant, la corrupció no deixa de ser una manera de reafirmar la pròpia identitat política i, en el seu defecte, per consolidar la idea que la corrupció es troba a totes les files polítiques. Així doncs, per què donar importància a la corrupció si l’altre sempre ho serà més?

PSC i Esquerra: similituds i diferències de dos processos de regeneració

Després del càstig electoral sofert per les dues principals forces d’esquerres del país en les eleccions autonòmiques del 20 de novembre i de les municipals del 22 de maig es va fer ben palesa la necessitat de regeneració de l’estructura organitzativa interna i un replantejament ideològic i estratègic a fons tant del PSC com d’Esquerra. L’avançament de les eleccions estatals pel proper 20 de novembre ha precipitat encara més els ja urgents processos de regeneració, i en ple mes d’agost, les maquinàries organitzatives d’ambdós partits no paren de funcionar.

Avui en aquest article estiuenc ens volem centrar en les similituds i les diferències que, a hores d’ara i immersos encara els dos partits en els seus respectius processos de canvi, ambdós partits plantegen per tal de renovar-se.

En primer lloc ens fixem en les similituds que ambdós processos presenten:

–          Els dos partits busquen en el municipalisme noves alenades d’aire fresc que permetin airejar i donar noves idees a unes estructures organitzatives i de poder molt rígides i acomodades. En el cas del PSC sona amb molta força el nom de l’alcalde de Lleida Àngel Ros, mentre que en el cas d’Esquerra l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts Oriol Junqueras és l’únic candidat a la presidència del partit.

–          Malgrat buscar en el municipalisme noves cares, en ambdós casos les antigues elits continuen dominant el poder. En el cas del PSC encara de manera formal; en el cas d’Esquerra les que han estat fins ara movent els fils del partit mantenen les seves quotes de poder internes. De moment doncs sembla que hi haurà un canvi formal del poder si bé informalment els fils podria ser que els continuessin movent els mateixos.

Tot i això, ambdós processos també presenten importants divergències:

–          Mentre que el PSC no planteja de moment cap canvi substancial en el discurs plantejat fins al moment –el debat per exemple del grup propi a Madrid segueix ara mateix igual d’apagat que abans de les dues eleccions– en el cas d’Esquerra sembla que hi ha una clara intenció de fer oblidar l’època dels governs tripartits tot articulant un discurs més netament independentista.

–          Mentre que el PSC busca líders en les seves pròpies bases, militants amb una llarga experiència a les files del partit, en el cas d’Esquerra s’intenta buscar líders poc vinculats, almenys orgànicament, amb l’anterior direcció. A  més a més en els darrers temps sembla que la formació independentista s’ha obert a la possibilitat de presentar candidats independents però a l’òrbita del partit en determinades eleccions. Quan en el seu moment es va presentar a Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees per Esquerra, es va entendre aquest gest com a un senyal d’obertura de l’equip dirigent cap a un model de partit menys partitocràtic. En aquell moment però, el fet que el gest no anés acompanyat d’un canvi organitzatiu més profund en el partit va impedir que la decisió tingués les conseqüències desitjades. Queda per veure si finalment l’Alfred Bosch aconsegueix ser el cap de llista d’Esquerra per Madrid si farà l’efecte desitjat.

Podem observar com els processos de regeneració dels dos partits tenen una velocitat i un abast ben diferents: mentre que en el cas del PSC aquest queda limitat a un hipotètic canvi d’imatge sense replantejament ideològic, ERC està duent a terme un procés de renovació no només d’imatge si no també de la ideologia i l’estratègia. L’abast doncs és ben diferenciat per ambdós partits. Amb tot, és fàcilment comprensible aquest major abast del replantejament d’Esquerra per almenys tres motius:

–          El partit independentista ha perdut un percentatge de vot superior al del PSC en les eleccions més importants per ells, les autonòmiques. En canvi, el PSC ha perdut un percentatge no gens menyspreable de vots si bé això ha succeït en unes eleccions no prioritàries per ells (el que la literatura anomena eleccions de segon ordre). El que pugui passar a les eleccions al Congrés sí que podria ser determinant per tirar endavant majors canvis en el partit.

–          Esquerra comanda un vaixell molt més manejable que el del PSC per la pròpia absència d’una estructura superior de control com el PSOE.

–          Mentre que el PSC ha perdut vots en totes les direccions possibles sense que els hagi aparegut una competència directa clara sobre el seu discurs, en el cas d’Esquerra l’aparició de SI i el seu posterior èxit electoral han construït una alternativa vàlida i fiable pel votant independentista.

Les eleccions del proper 20 de novembre seran una bona revàlida per valorar fins a quin punt els processos de regeneració de cada partit han sigut suficients i obtenen per tant els efectes desitjats o si per contra la desconfiança segueix planant sobre els seus nous equips directius.

L’èxit de la CUP (i II): com expliquem els seus resultats?

El dia passat analitzàvem quines eren les claus que expliquen la decisió de les diferents CUP locals de concórrer en les eleccions. Vam mostrar com en els municipis mitjans i grans la probabilitat de presentar-se augmentava, com la taxa d’atur era rellevant, el percentatge de persones nascudes a Catalunya i com el percentatge d’associats era important per determinar l’entrada en els municipis de dimensions més grans.

Avui, enlloc de ficar-nos en la decisió d’entrada en competició, volem analitzar quins són els factors que expliquen els resultats electorals obtinguts per la CUP. Mitjançant mètodes estadístics ens fixem en els 73 municipis on la CUP es va presentar (no incloem els municipis on es va presentar amb altres marques) per analitzar què determina el major o menor èxit de cada candidatura a nivell local. (L’anàlisi es fa a través d’una regressió per OLS. Val a dir que amb un nombre de casos tan baix les inferències que se’n desprenen mostren uns nivells de significació sovint per sota dels nivells convencionals).

Els resultats de l’anàlisi ens confirmen que la mida de la població és un factor rellevant per explicar l’èxit de la CUP. Mantenint constant la resta de variables incloses en el model, a mesura que la mida de la població augmenta, el percentatge de vots de la CUP disminueix, fet que posa de manifest una evidència com és el fet que les candidatures de la CUP basen les seves campanyes electorals i el seu èxit en la proximitat amb el votant.

De manera molt similar, el nombre relatiu de persones associades en organitzacions de caire nacionalista (mesurada mitjançant el percentatge d’associats a Òmnium Cultural per municipi) és un factor que també sembla erigir-se com a determinant per explicar l’èxit de les CUP. Això confirma la imatge que les CUP no només tenen èxit allà on les seves campanyes de proximitat es poden desenvolupar amb més facilitat sinó també en aquells municipis on hi ha un major percentatge de persones involucrades en associacions de caràcter nacionalista o sobiranista.

En tercer lloc, i com era d’esperar, la CUP obté millors resultats allà on hi ha un percentatge major de persones nascudes a Catalunya. Malgrat el discurs transversal i integrador de la candidatura és evident que les seves bosses de votants encara són en gran mesura les persones nascudes a Catalunya.

I ja per acabar, sembla ser que la implantació de la CUP és substancialment major a la demarcació de Barcelona i de Girona en comparació a Lleida i Tarragona. Mantenint fixes la resta de variables mencionades fins al moment, una candidatura presentada a Barcelona o a Girona obtindria fins a 5 punts percentuals més de suport electoral que en un municipi de Lleida o de Tarragona, fet que posa de manifest l’existència de processos de difusió territorials del partit.

La següent taula mostra els resultats de l’anàlisi estadística.

Abans d’acabar amb l’article no volem deixar passar l’oportunitat per donar un parell d’informacions ben curioses.

En primer lloc, tenint present els resultats electorals de la CUP en aquests 73 municipis, on prediuen les estadístiques que el partit s’hauria de presentar en el futur? Si seleccionem només els municipis de més de 3.000 habitants (valor agafat aleatòriament, si algú ho desitja es pot donar la informació per tots els municipis de Catalunya) i excloem els municipis on la CUP ja es presenta, observem que candidatures locals podrien obtenir bons resultats en els següents pobles: Artesa de Segre, Caldes de Malavella, Sant Pol de Mar, Cardona, Torrelles de Llobregat (tots ells amb un 15% de vot predit); Puig-reig, Matadepera, Taradell, Cabrera de Mar, Dosrius, Moià i Vacarisses (16%), Porqueres (17%) i Bescanó (19%).

I en segon lloc, només pels autèntics amants de l’estadística, i responent a una petició en el post anterior, duem a terme un model Heckman d’estimació dels resultats, amb la variable de selecció “taxa d’atur”, que s’ha demostrat significativa per explicar la decisió d’entrada de la CUP però no pas els seus resultats electorals. Com mostra el model, els resultats pràcticament no canvien…

L’èxit de la CUP (I): on es presenta?

Malgrat que ja fa uns quants dies que vam analitzar  els resultats electorals obtinguts pels diferents partits polítics (abans ho havíem fet per CiU i PSC aquí, pel PP, ERC i ICV aquí, i per PxC aquí) que es van presentar a les eleccions municipals de fa un mes, érem ben conscients que ens faltava la CUP. Els cas de la CUP és altament interessant i per tant no ens volíem conformar amb una anàlisi simplista. Així doncs, en els propers dies presentarem dues anàlisis que ens semblen d’especial rellevància per un partit com les CUP que té per política presentar-se només a municipis on tenen una presència a nivell de carrer important. Ens preguntarem: 1. On es presenten les CUP?; i 2. Com s’explica el seu èxit electoral? Tal i com ja vam fer en l’anàlisi de PxC, emprarem models estadístics per explicar aquest parell de preguntes.

Comencem avui l’anàlisi preguntant-nos on es presenta la CUP. Per a analitzar-ho duem a terme una regressió logística (per a variables binàries on 0= no es presenta la CUP i 1= la CUP es presenta) introduint una sèrie d’elements que poden resultar explicatius del comportament de la candidatura independentista. Els resultats, pels més avesats a l’estadística, els presentem en una taula més avall.

En primer lloc, sembla ser que la mida de la població i les probabilitats de la CUP de presentar-se segueixen un patró en forma de U: dins del grup dels municipis més petits la CUP sembla que té més probabilitats de presentar-se en aquells de dimensions més reduïdes que no pas en aquells una mica més grossos. Ara bé –tal i com el terme quadràtic de la regressió logísitica ens mostra– a mesura que la mida del municipi augmenta, les probabilitats de les CUP de presentar-se també augmenten. Hi ha evidència suficient per afirmar que la CUP ara mateix es presenta en els municipis mitjans i grans del país, mentre que entre els municipis més petits té una major tendència a presentar-se en aquells amb menys població.

La taxa d’atur també sembla erigir-se com a un factor explicatiu de la decisió de competició per part de la CUP: en aquells municipis on la taxa de desocupació és més elevada, la CUP s’hi presenta més. Els mecanismes que poden explicar aquest fet poden ser diversos, però potser el més plausible apunta al fet que, és en els municipis on hi ha un major nombre de persones desocupades on hi ha major decepció per la política i, per tant, una major predisposició a votar un partit alternatiu com la CUP. Deixem una pregunta a l’aire: el context econòmic del municipi afavoreix que s’hi formi una CUP local?

Un factor que és determinant de la decisió d’entrada del partit és el percentatge de persones nascudes a Catalunya.  Les files de militants de les CUP provenen en una gran mesura de persones nascudes a Catalunya, i malgrat que el seu discurs en relació a la immigració és molt obert i favorable a la integració, els membres del partit són encara avui majoritàriament nascuts a Catalunya i catalanoparlants.

Finalment hem introduït la variable associacionisme i obtenim uns resultats força curiosos: el percentatge de persones afiliades en associacions nacionalistes (calculades a partir del nombre d’afiliats a Òmnium Cultural en cada municipi) és una variable rellevant al moment d’explicar la decisió de competició de la CUP només en els municipis més grans: és a dir, en els municipis petits, el fet de tenir un major nombre de persones afiliades en organitzacions nacionalistes no és suficient per explicar l’entrada del partit en competició; és només quan el quòrum de persones nacionalistes associades és suficientment alt quan aquestes poden decidir presentar una candidatura per la CUP. El següent gràfic mostra les probabilitats de presentar-se en funció de les associacions per 1000hab*log població. Malgrat que la interpretació de la variable és complexa, aquesta mostra que a mesura que les persones afiliades a associacions nacionalistes en municipis grossos augmenten, les probabilitats de la CUP de presentar-se també ho fan.

Algunes reflexions post 22M: CiU i PSC

Tan sols un dia després de la celebració de les eleccions municipals a Catalunya comencen a aflorar les primeres anàlisis sobre els resultats obtinguts per cada partit polític i sobre les perspectives de futur que es dibuixen en el mapa català a partir d’avui. Nosaltres no volem ser menys, i per això plantegem algunes de les que creiem que han estat les claus de les eleccions. Avui analitzem el cas de CiU i PSC; en els subseqüents dies anirem analitzant la resta de formacions polítiques.

1. La rotunda victòria de CiU. Convergència fa vàlids els pronòstics més agosarats i no només s’emporta autèntics feus socialistes com Reus, Mataró, sinó que guanya Girona i s’endú l’alcaldia del cap i casal. A això se li ha d’afegir unes molt elevades probabilitats que finalment pugui emportar-se també la Diputació de Barcelona, un autèntic cuirassat del socialisme català i quelcom inimaginable de guanyar fa uns pocs anys.

Aquesta derrota planteja però una nova problemàtica per la federació nacionalista: descartats els pactes amb PxC, queda per veure què farà CiU amb el PP: tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació el seu suport seria clau, mentre que una possible aliança amb ells a Tarragona podria prendre l’alcaldia a Josep Fèlix Ballesteros. A canvi, és probable que el PP demanés governar als dos municipis que ha guanyat amb majoria relativa, Castelldefels i Badalona. Ara bé, quina seria la reacció de l’electorat de CiU a aquesta estratègia justament ara en què els votants de la federació són més sobiranistes que mai?

2. La desfeta del PSC. Es socialistes han patit una derrota sense pal·liatius. Las desfeta de Barcelona és dura, però la més que probable pèrdua de la seva Diputació suposaria un cop molt dur per als socialistes. Àmpliament reconeguda aquesta institució com a un “cementiri d’elefants” on el PSC hi enviava les velles glòries ja defenestrades, la seva pèrdua permetria obrir els calaixos de la institució de manera similar al que el primer govern tripartit va fer amb CiU el 2003.

Amb tot, el PSC ha aguantat el vendaval molt notòriament a Lleida i a Sabadell de les mans de dos candidats que han sabut sempre marcar un perfil propi en relació a la resta del partit. Per una banda el lleidatà Àngel Ros, que ha vist revalidada la seva majoria a l’alcaldia de la capital del Segrià a partir d’un discurs propi molt ben marcat, amb un perfil notòriament més catalanista a la resta del partit, i amb uns resultats de gestió de la ciutat molt satisfactoris a ulls dels seus conciutadans. Per l’altra banda, el socialista Manuel Bustos ha revalidat la victòria a Sabadell –a només un regidor de la majoria absoluta– malgrat que durant la darrera legislatura ha estat àmpliament criticat per les seves suposades males maneres de fer política al municipi i pel seu caràcter fortament personalista. Justament són aquests motius els que impossibiliten més a Manuel Bustos per erigir-se com a líder del PSC català. La seva proximitat a l’ala més espanyolista del PSC tampoc l’ajudaria.

Tot al contrari que l’alcalde de Lleida. Àngel Ros sembla a hores d’ara ben posicionat per la cursa en la successió de José Montilla com a secretari general dels socialistes catalans. El debat successori no trigarà a aflorar i de ben segur que la relació del PSC amb el PSOE  serà un dels temes de campanya més rellevants. El PSC sap que s’ha de renovar. Serà però el nou secretari general capaç de marcar perfil en relació a Madrid? El futur del PSC és incert, però a hores d’ara sembla difícil la remuntada electoral en un futur proper sense que el seu nou candidat sigui capaç de diferenciar-se dels socialistes a Madrid.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter