Archive for the 'Estat de les autonomies' Category

El tancament autonòmic en tres jugades

La sentència del TC sobre l’Estatut necessita ser situada dins la línia cronològica del desenvolupament autonòmic espanyol. Només així s’arriba a comprendre’n la profunditat històrica malgrat les lectures superficials que alguns s’obstinen a fer-ne.

El 1981, amb les esgarrifances del 23-F encara a flor de pell, UCD i PSOE perpetraren el primer pacte autonòmic d’Estat, l’objectiu era “harmonitzar” el model territorial mitjançant la LOAPA. L’article quart d’aquesta llei, aprovada amb el suport dels diputats del PSC, declarava la prevalença de les lleis de bases en tots els casos com a mecanisme de simetrització. Malgrat que el 1983 fou declarada inconstitucional en molts aspectes, el TC no era l’òrgan deslegitimat i polititzat d’avui, l’esperit de les lleis de bases es mantingué intacte al llarg els vuitanta. Les comunitats autònomes de via lenta i ràpida (art.143 CE i art.151 CE) havien de ser equiparades. Ni rastre de possibles asimetries, regiones i nacionalidades havien de ser el mateix.

La raó d’Estat tornà a emergir en un context de crisi econòmica i política. Tot i la tensió asfixiant entre PP i PSOE, el febrer del 1992 als dos partits no els costà gaire posar-se d’acord per continuar la seva tasca. El mateix diari El Pais es sorprengué publicant un titular memorable: González y Aznar abren una tregua de 20 minutos para firmar el pacto autonómico (29/2/1992). La “treva” perseguia equiparar totes les comunitats autònomes en matèria competencial atorgant 32 competències noves a les deu comunitats de via lenta, sanitat i educació entraven dins del paquet “harmonitzador”.

I finalment, el 2010, després d’un procés de reformes estatutàries, la sentència del TC torna a ser un punt d’inflexió, aquest ja definitiu. L’Estatut català retallat marcaria el sostre que l’Estat espanyol està disposat a acceptar en matèria descentralitzadora. “Purgant-ne” els aspectes que anaven massa enllà pel que fa les competències i les institucions pròpies es dóna exemple: aquesta és la línia vermella per qui gosi demanar més poders.

Catalunya al mirall quebequès

La sentència del TC ha agafat la meitat dels membres del Pati Descobert d’estada al Québec. Tot preguntant-nos com s’articularà la resposta davant d’una sentència que sembla satisfer als dos grans partits espanyols; resulta inevitable establir paral·lelismes amb una nació que té punts en comú amb la nostra.

L’episodi més conegut de la política quebequesa és l’històric referèndum del 1995, guanyat pels federalistes amb un marge escassíssim de 50.000 vots. No obstant, per comprendre perquè els quebequesos van assolir aquell gairebé 50% a favor de la secessió convé anar una mica enrere. El 1987 el Govern federal, de la mà del president Mulroney, assajà d’integrar el Québec al pacte constitucional canadenc, eren els acords del Llac Meech de 1987. Aquests oferien el reconeixement de Québec com a “societat diferenciada” i un paquet de mesures constitucionals (dret de veto en cas de reforma, retirada de programes federals, diverses competències exclusives i el nomenament de tres jutges de la Cort Suprema).

El Québec, signà l’acord, malgrat la reticència dels sectors més sobiranistes, però fou en va ja que el nou text acabà essent sabotejat per la resta de províncies que retardaren la seva signatura, necessària per l’aprovació, provocant que el 1990 es deixés estar el projecte de reforma. Si bé és cert que el Québec podia demanar més, havia admès ser reconegut com a “societat diferenciada” i no com a nació; i si també és cert que sabia la reticències del Canadà anglès a reconèixer-lo, va fer falta aquesta darrer decepció per convèncer-se que era pràcticament impossible que això succeís.

Doncs bé, aquest és un escenari si més no semblant al que es viu avui dia a Catalunya. La sentència de la Cort Suprema espanyola tanca la porta de manera definitiva a una manera d’entendre la relació amb Espanya que ha estat central al catalanisme polític: el pacte entre pobles, el reconeixement mutu i l’autogovern. Aquí, les formulacions confuses de la Constitució espanyola, regions i nacionalitats per exemple, queden finalment interpretades per les estructures d’un Estat que no distingeix entre l’àrbitre, el Tribunal Constitucional, i els jugadors d’un bàndol: PP i PSOE.

Quina serà la reacció catalana a aquest nou escenari? Com es reconstrueix a partir d’ara la narrativa catalanista? La reacció a la decepció constitucional quebequesa fou brutal: l’independentisme augmentà fins un històric 72%, el Primer Ministre provincial, Henri Bourassa, es convertí de la nit al dia en nacionalista i diversos líders polítics abandonaren el Partit Liberal per fundar el Bloc Quebequès d’orientació secessionista. La sacsejada menà la política de la província a l’escenari quasi secessionista del 1995. Quina serà la conseqüència a Catalunya? Serà una sacsejada de les mateixes dimensions? Quants independentises hi ha l’endemà de la sentència si fa uns mesos ja arribaven al 40%?

La pista quebequesa pot donar respostes a aquells que busquen articular una estratègia sobiranista. En aquell cas el lideratge fou fonamental i dos homes marcaren la deriva política: Lucien Bouchard i Jacques Parizeau. El primer, després de la decepció de Meech optà per la valentia d’abandonar la cadira al govern federal i fundar el Bloc Quebequès; el segon, liderà el Partit Quebequès cap a la fi de l’etapisme i aconseguí guanyar les eleccions convocant un referèndum secessionista el segon any de mandat. Així doncs en aquell cas es produí un canvi en la inèrcia establerta que permeté obrir un nou escenari i posar sobre la taula una resposta en forma de sobirania-partenariat. Serà aquesta la resposta a Catalunya?

Publicat a Crònica.

Apunts i derivades de la sentència del TC

Després de quatre anys d’espera el Tribunal Constitucional ha estimat parcialment el recurs a l’Estatut presentat pel Partit Popular. Cal recordar que aquest és el primer dels set recursos que pesaven sobre el text, encara queden per resoldre el del Defensor del Poble, Enrique Múgica,  i els de La Rioja, Múrcia, País Valencià, Aragó i les Illes. La sentència no ha estat cap novetat ja que s’ajusta a les especulacions que s’havien filtrat els darrers mesos: 14 articles declarats inconstitucionals i una trentena més que queden sota una interpretació constitucional encara per determinar. Sembla ser que la sentència explicita la manca de validesa jurídica del preàmbul; a la vegada, segons han publicat diversos mitjans, reitera la indissolubilitat de la nació espanyola remarcant la seva sobirania única. Així doncs, si bé la sentència no retalla tots els articles apuntats pel PP, manté el pols de legitimitats i nega, en definitiva, la legitimitat política catalana supeditant-la a la sobirania de la nació espanyola. A continuació, apuntem alguns aspectes que considerem interessants per fer una lectura de la situació política postsentència:

1)   Les conseqüencies de la sentència són de naturalesa diversa: a) Jurídiques: cal fer una anàlisi a fons de la sentència per veure quins aspectes de l’estatut queden retallats, el “fallo” publicat no conté els fonaments jurídics de la trentena d’interpretacions de l’articulat que probablement es faran públics d’aquí uns dies. b) Polítiques: obre un conflicte de legitimitat que ja havia estat anunciat: el TC ha dictat sentència i modificat un text legal que havia estat referendat per la ciutadania de Catalunya i les Corts generals.

2) Al cap de 4 anys d’especulacions i espera la pregunta és: “i ara què?”, la pilota és a la taulada catalana. a) Malgrat el temps transcorregut la primera impressió és que els partits catalans no havien preparat una resposta concreta. Tot apunta que ahir a la nit el president Montilla i Artur Mas pactaren unes declaracions crítiques però tranquilitzadores i un programa a curt termini: a) declaració institucional pactada al Parlament; b) mobilització ciutadana encara per concretar que els dos líders han demanat que sigui massiva. Aquesta darrera resposta es podria interpretar com una delegació a la societat civil de la defensa de l’Estatut. b)   Més enllà d’aquestes primeres reaccions cal preguntar-se si hi haurà estratègies polítiques a llarg termini. Sembla ser que l’aposta, ara per ara, és fer un front comú dels partits que donaren suport a l’Estatut del 30 de setembre. No obstant les eleccions són a la cantonada,  se’n especula un possible avançament, el front comú es podria trencar tan bon punt els partits es vulguin desmarcar per dibuixar un perfil propi.

3)   Finalment caldrà tenir presents les derivades de la sentència a nivell estatal. Els dos grans partits estatals, que són qui triaren els jutges del TC, podrien estar satisfets amb la sentència emesa. Ara bé, si la sentència té una interpretació restrictiva vàlida per d’altres Estatuts ben aviat es podria veure una involució autonòmica a nivell estatal patrocinada pels dos grans partits estatals i la doctrina interpretativa del TC.

Esperem que aquests punts, encara molt verds, permetin generar debat i seguir l’actualitat d’aquest escenari postsentència estatutària.

La teoria de l’autogol

La macabra teoria de l’autogol guanya adeptes. Aquesta teoria defensa, ras i curt, que la reforma estatutària pot acabar fent perdre bous i esquelles a l’autogovern de Catalunya. És a dir, que no només serien foc d’encenalls les novetats del text refrendat el 2006  sinó que, l’operació de reforma, acabaria ribotant aspectes continguts al de Sau; sí, al del 1979. I així, segueix la teoria, es confirmaria allò que popularment es coneix com un autogol; la qual cosa invalidaria la posició conformista dels que pensaven que si la reforma anava malament “sempre quedaria el text del 1979”. Vegem alguns aspectes de la teoria:

1) La consagració de la LOFCA com el marc de finançament de Catalunya és una de les crítiques que diversos experts i ERC mateix van apuntar durant el referèndum del 2006. L’Estatut del 79 deixava la qüestió de manera indefinida, subjecta a les negociacions polítiques, mentre que el nou Estatut les encarrilava dins el marc de la LOFCA. L’acord final de l’estiu passat ha confirmat que les negociacions polítiques encara prevalen, però dins el marc de la LOFCA i sense estar blindades a “si es glaça la Bàltica”, que diu en Pujol.

2) Els magistrats “conservadors”, encapçalats per Gillermo Jiménez, aprofitaran l’avinentesa de la sentència sobre el recurs del PP per retallar competències en matèria de llengua i educació, però també d’institucions i finançament, contingudes a l’estatut del 1979. Recordem que la Llei de política lingüística del 1998, per exemple, va poder ser salvada dels atacs del PP precisament perquè Aznar necessità el suport de CiU per governar.

3) D’altra banda, la gran novetat a les Corts, després d’una interpretació restrictiva del nou Estatut, podria ser l’utilització de la nova doctrina constitucional per negar traspassos de competències via 150.2. No caldria, doncs, ni quedar com els dolents de la pel·lícula després d’una interpretació restrictiva, simple doctrina del TC. Una arma afegida podria ser la reintroducció del recurs previ d’inconstitucionalitat defensat aquests dies pel PP, que seria molt útil en aspectes competencials després de la nova doctrina.

4) Finalment, la qüestió no es limita a l’autogovern català. La repercussió d’una sentència restrictiva seria d’abast estatal. A la sentència sobre el recurs del PP s’hi afegirà la sentència del recurs del Defensor del Pueblo, que prepara el magistrat també “conservador” Jorge Rodríguez-Zapata. Aquesta seguiria la doctrina de la primera sentència que afecta més articles del text estatutari. Així, el resultat global sobre les competències declarades inconstitucionals definides a l’Estatut, podria tenir repercussions restrictives sobre l’Estatut gallec (1981), el canari (1982), l’andalús (2006), i el catellano-lleonès (2007).

Si aquests extrems es confirmen, i la correlació de majories al TC els aproven, s’observaria una recentralització i resimetrització estatal en tota regla. Aquesta, però, seria per via judicial i no pas per via política com va intentar la LOAPA del 1982, impulsada pel PSOE, que fou declarada inconstitucional pel TC dels vuitanta uns anys més tard. El diputat al Congrés Francisco Jorquera (BNG) ho té clar: som davant d’una segona LOAPA. Autogol a la porteria catalana, però també a la de l’Estat autonòmic.

Reconeixement exterior i ambició institucional

Aquesta setmana el Govern ha aprovat el Pla d’Acció Exterior impulsat per la viceconsellera d’Afers Exteriors i Cooperació Roser Clavell. Aquest Pla és el fruit de diverses jornades específiques on hi han participat reconeguts acadèmics que habiten al pati descobert, no pas al virtual, sinó al real.

El nou Pla, que preveu entre d’altres coses la creació d’un cos diplomàtic de la Generalitat, ha estat confeccionat des del rigor institucional i  acadèmic. Aquest, és segur que serà criticat com ho ha estat fins ara qualsevol acció exterior del Govern de Catalunya. És cert que la política exterior de la Generalitat ha estat en molts casos, segurament per manca d’una planificació coherent, erràtica, ridícula o lligada a casos de possible nepotisme; però no és pas menys cert que moltes crítiques s’han fet de fora el país per centralisme o malícia i des de dins per cobardia o manca d’ambició institucional. En tot cas, avançant-nos a les crítiques previstes i previsibles, considerem interessant exposar tres arguments forts en defensa del Pla d’Acció Exterior com a eina d’ambició institucional del Govern a l’escena internacional:

1) El reconeixement exterior és fonamental per l’existència d’una nació. Catalunya ha estat definida com una nació per una majoria qualificada al seu Parlament autonòmic. Charles Taylor a Multiculturalism and the Politics of Recognition expressa la qüestió del reconeixement de manera simple a nivell individual des d’una òptica liberal política: el reconeixement cultural dels individus és fonamental pel seu desenvolupament personal, de fet, n’és un element constituent. Permetre i promoure polítiques de nationbuilding a les nacions sense estat, inclosa la necessitat de reconeixement internacional és, doncs, una qüestió de justícia segons Taylor. Tal com ho planteja Will Kymlicka: “The question is not “have national minorities given us a compelling reason to abandon the norm of ethnocultural neutrality?” but rather “why should national minorities not have the same powers of nation-building as the majority?”.

2) La Sentència del TC 165/94 del 26 de maig resol els dubtes sobre la inconstitucionalitat de l’acció exterior autonòmica. Tot i que la Constitució estableix la política exterior com a competència exclusiva de l’Estat 149.1.3; la sentència expressa que una interpretació expansiva de l’article aniria en contra de les competències autonòmiques. Evidentment la sentència limita l’actuació exterior a una cooperació amb l’Estat i a emprendre accions que no generin responsabilitats enfront d’Estats estrangers. Finalment, el nou Estatut preveu al capítol III del títol V els àmbits i les actuacions de la Generalitat en aquesta matèria. Per tant, l’acció exterior catalana té una base jurídica sòlida.

3) La política comparada juga a favor d’una presència internacional forta de la comunitat autònoma de Catalunya. Les entitats subestatals dotades de característiques nacionals com ara el Québec o Escòcia tenen agendes, ministeris, plans i delegacions per tal de dur a terme una acció exterior que permeti el seu reconeixement i la seva presència internacional. Malgrat que la projecció exterior és anterior a les darreres dècades, la globalització creixent no ha fet més que augmentar les necessitats i oportunitats socials, econòmiques i culturals de les entitats subestatals.

Aquests són, a grans trets, tres arguments bàsics que legitimen el Pla d’Acció Exterior presentat aquesta setmana.

Política quotidiana, normalitat autonòmica

Érem molts els qui pensàvem que les eternes discussions d’aquest agost sobre la possible publicació de la sentència del TC serien fer volar coloms. Efectivament, només ha calgut arribar al primer dia del nou curs, amb gairebé tothom ja reincorporat, per tornar a la política quotidiana. I al nostre país això significa mirar cap a Madrid abans de prendre cap decisió arriscada, no fos cas que prenguéssim mal.
Tot i les possibles tensions generades per l’anomenat sector catalanista del PSC, ahir l’executiva del partit es reunia per decidir “esperar la sentència sense estridències” i proclamar que la sort de l’Estatut va lligada a la del president del Govern espanyol, o al revés. Mentrestant, CDC feia la primera reunió del secretariat i, curiosament, decidia aparcar l’assumpte de l’Estatut i centrar-se en la gestió de la crisi, és a dir, en el debat de política general al Congrés espanyol. D’altra banda, els republicans ja havien anunciat l’inici de les negociacions sobre el vot als pressupostos amb la “cartera catalana” de Joan Ridao sobre la taula; i Dolors Camats declarava que ICV votarà a favor dels pressupostos si s’impulsaven les reformes fiscals previstes.
La gravetat de la situació que planteja la sentència del TC ha estat remarcada per Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, que reitera la necessitat d’anar més enllà del “peixalcovisme” clàssic. I és que aquesta és l’estratègia plantejada pel conseller Saura després de la primera reunió de Govern aquest curs polític: aplicar l’article 150.2 competència per competència, amb una llei orgànica per a cadascuna, que requereix majoria absoluta al Congrés dels Diputats. “Sis anys de negociació estatutària no han de servir per això” es lamenta Porta. I es lamenta amb raó, si cal avançar en l’autogovern a base de transferències puntuals serem un altre cop a l’escenari dels anys noranta, tal com ha dit el president Pujol. I tenint en compte que l’article 150.2 només s’ha aplicat una vegada en trenta anys —pel traspàs de trànsit durant els pactes del Majèstic—, ens haurem d’esperar asseguts.
De l’inici del curs polític, però, en podem treure una conclusió. Si és cert que els tempos són clau en la política, caldria plantejar-se d’una vegada per totes com marcar-los des del nostre país. No és seriós que d’un dia per l’altre, havent arribat al final de l’estiu i tornat a la política quotidiana, passem a comportar-nos com una autonomia més. La batalla política sovint comença marcant l’agenda, les prioritats, del debat polític per tal de treure’n profit. Sembla ser, però, que tornem a les negociacions a Madrid, al desencís de pensar que el finançament dependrà sempre dels pressupostos generals i les competències d’una llei orgànica. La normalització autonòmica comença aquí, acceptant un altre cop la política quotidiana, o és que només som país a l’agost?

Publicat a: Tribuna Catalana

Cafè per a tots? No! El molc jo!

En certs cercles intel·lectuals, acadèmics i polítics d’arreu d’Espanya, es comença a estendre la idea que el procés autonòmic ha anat massa enllà. Els arguments són amplis, heterodoxos i, en alguns casos, provocadors: les comunitats generen ineficiència, empitjoren la crisi, regne de taifes, creen un pork barrel a l’espanyola, debiliten la identitat nacional…

En certa manera, no els falta la raó en alguns aspectes. El model territorial espanyol s’ha anat construint a mesura que passaven els anys, sense un model al cap predefinit, i a ressò de la voluntat dels governs i, sobretot, de la manca de majories parlamentàries sobre les quals assentar-se. És, en certa manera, un OPNI (Objecte Polític No Identificat) territorial. Després d’anys d’anàlisis i discussions diverses, sobre el possible caràcter “regional” o “federal” de l’Estat, sembla que s’hagi arribat a un cert consens respecte el caràcter “regional” de l’Estat, amb tints “federals” que només conformarien l’“esperit” del model que es va creant a mesura que passen els anys.

En general, se sosté que qualsevol estat vol descentralitzar-se per dos motius: primer, per donar resposta a sensibilitats culturals. Seria el cas de Catalunya, el País Basc o, en d’altres latituds, el Québec. Segon, per motius d’eficàcia. Seguint l’argument “el govern, com més a prop de la gent, millor”, els estats decideixen crear unitats governamentals més properes a un territori concret. Sota aquest concepte se situaria el famós principi de subsidiarietat de la Unió Europea.

Com no, l’Estat espanyol ha sigut un cas sui generis, aplicant el primer dels criteris i un criteri ad hoc (calmar barons regionals? Motins? Qüestió d’oportunitat?) que ha acabat donant forma al que avui en dia coneixem com Estat de les Autonomies.

Es pot ara desmantellar part del poder de les CCAA i tornar enrere de forma fàcil?

Aquesta pregunta acostuma a camuflar dos debats:

1. Es presenta, sovint, el poder de les CCAA com un joc de tensions entre les elits polítiques. A banda de les nacions històriques, s’acostuma a dir que les CCAA tenen més o menys autonomia en la mesura que són capaços d’influenciar el govern central. Sigui a través del partit (amb els famosos barons regionals) o formant partits regionals que puguin aconseguir recursos per la comunitat. Però el que s’oblida sovint és que els ciutadans també s’acostumen al poder de la comunitat autònoma. El següent gràfic (Cis, 2005) indica el percentatge de persones que ha respost “molt d’acord” o “d’acord” a la pregunta de “totes les decisions importants s’haurien de prendre a la comunitat autònoma”. Com es pot veure, el percentatge no és menyspreable.

La gent s’acostuma a conviure amb el poder del seu govern regional, els polítics envien missatges adreçats només al seu territori i les institucions ajuden a crear un marc polític propici perquè la comunitat sigui molt sovint la referència, en detriment del Govern central.

En resum, voler recentralitzar topa amb un element que sovint s’oblida: l’autonomia crea voluntat autonomista, fins i tot en aquells territoris on no existia voluntat de ser comunitat.

2. Tot Estat descentralitzat s’ha d’analitzar a partir de quatre eixos analítics. L’eix uninacional-plurinacional, l’unitarisme-federalisme, la centralització-descentralització i la simetria-asimetria.

Tot sovint, però, no queda massa clar si els que volen buidar les comunitats autònomes ho volen fer per qüestions de descentralització (tercer debat) o per qüestions nacionals (primer debat).

De fet, no deixen de ser les mateixes discussions que podem anar llegint als manuals d’història (antiga, moderna i contemporània) des que l’Estat espanyol es reconeix com a tal. I ja en van uns quants segles…

Article publicat a Crònica.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter