Arxivar per Abril de 2010

Un somni electoral fet realitat?

El guanyador s’emporta tots els escons. First past the post. Senzill, ràpid d’explicar i fàcil d’utilitzar. A més, conegut per tothom i, òbviament, profundament arrelat entre els britànics. Com diu Lijphart, el sistema electoral del país ha ajudat a forjar un caràcter polític, un way of life públic diferent a d’altres latituds. Segurament la cultura política hi té més a veure, però és cert que el sistema ajuda a la proximitat política, al contacte entre el ciutadà i el representant. Això no vol dir, però, que els casos de corrupció i de mala política sovintegin. Ja ho deia Maquiavel: la política es regeix per unes regles pròpies. I, qui sap, potser el sistema electoral no entra en aquestes lleis.

Les “bondats” de la formula, però, no agraden a tothom: els Liberal Demòcrates volen reformar el sistema electoral! No és res que vingui de nou. La diferència més gran radica en què ara les possibilitats semblen més properes. Probablement sigui una voluntat que no despertarà consens, atès que es tracta d’un joc de suma zero (alerta: com el cas català!). No obstant això, com que les coses nord enllà funcionen diferent, com a mínim mantinguem el dubte.

Per què volen reformar la llei electoral? Els Libs són un partit curiós. Definits com a europeistes, econòmicament conservadors i socialment progressistes, tenen una forta implantació a nivell local. Una bona base per a poder assolir cotes més àmplies de poder. Tot i això, la seva “creu” particular continuen sent les eleccions al Parlament. No és només que el vot estratègic provoqui que els seus votants desertin cap a laboristes i conservadors, sinó que la formula electoral els penalitza de manera important. En el següent gràfic es veu clarament com el percentatge de vots (línia blava) és sempre molt més elevat que el percentatge d’MP que aconsegueixen (línia vermella).

Si l’últim debat d’avui no canvia molt les coses (per cert, es podrà seguir pel 3/24), la perspectiva d’un hung Parliament canvia les coses. Els Lib semblen ser l’objecte preuat pels dos grans partits. Paradoxes de la política comparada: mentre uns (nosaltres!) maldem per canviar el sistema electoral i fer-lo a l’estil britànic, ells volen introduir-hi correccions que afavoreixin la proporcionalitat. Cert és que el 7 de maig, un dia després de les eleccions, quan li ofereixin entrar al govern, Nick Clegg, el flamant líder dels Lib, pot canviar de parer. Tot depèn de si el mite faustià es compleix i Clegg prefereix pa per avui o un sistema electoral per demà. O les dues coses, que tal i com pinta el tema també es podrien donar.

25 d’abril: èxit o fracàs?

A falta d’obtenir els resultats definitius de participació a nivell municipal ens plantegem fer una primera anàlisi sobre les consultes per la independència que aquest cap de setmana han portat a 265.000 persones d’un total de 212 municipis a pronunciar-se sobre el futur de Catalunya.

Com be sabem, la participació ha estat del 20,2%, un punt per sota de les darreres consultes del 28 de febrer i 7 per sota de les del 13 de desembre. Els mitjans de comunicació de la corda espanyolista o bé regionalista s’han afanyat a remarcar que la participació havia disminuït un altre cop i que l’independentisme cada cop rep menys suports (vegis per exemple l’editorial i un article de El Periódico). És evident que en el sentit més estricte del terme la participació ha disminuït. Ara bé, és important que al moment d’analitzar els resultats de les consultes tinguem en compte tres factors.

1. La independència, principal força de Catalunya

A hores d’ara en els municipis on s’han celebrat les consultes, els vots favorables a la independència ja arriben als 450.000. Això ja és més que el total de vots que ha tret qualsevol dels partits polítics de Catalunya en els municipis on s’ha presentat. Si prenem en consideració totes les diferents tandes de consultes que s’han celebrat i en mirem el seu nombre de vots afirmatius i el nombre de vots als partits polítics en les darreres eleccions al Parlament, CiU rebé 400.000 vots (50.000 per sota dels 450.000 que ja han rebut les consultes). Molt més lluny però queda el partit que més guerriller s’ha mostrat avui amb les consultes: el PSC,  amb tan sols 250.000 vots.

Si ens fixem només en les consultes d’avui, els vots afirmatius hauran estat probablement al voltant dels 240.000. CiU, per aquests municipis en rebé poc més de 200.000, i el PSC 143.000.

2. Participació baixa?

El partit que governa actualment a Catalunya va ser votat l’any 2006 per una mica menys de 800.000 persones, d’un cens electoral de 5.300.000 persones, la qual cosa representa el 15% del total. El principal partit del parlament, tan sols va rebre el 17,6% del total dels sufragis. Aquí a més a més s’ha de tenir en compte que en les consultes d’ahir hi podien votar determinats estrats de la població que tradicionalment s’han mostrat menys actius políticament com són els immigrants i els joves d’entre 16 i 18 anys.

3. Disminució de la participació?

Tal com explicàvem en la darrera entrada del bloc i a Vilaweb, la composició sociopolítica dels municipis que han celebrat aquesta tanda de consultes era més complicada que la que s’havia donat fins ara. Dos factors que s’han mostrat com a altament influenciables en l’explicació de la participació de les consultes han estat la mida del municipi (com més gros, menys participació) i el percentatge de vot a ERC, CiU i en menor mesura a ICV. Em ambdós casos en les consultes d’ahir aquestes variables prenien valors desfavorables a la participació.

Després de dur a terme un anàlisi estadístic, les característiques dels municipis que decidien aquest 25 d’abril auguraven que en cas que els patrons de comportament de les dues anteriors tandes es complissin, la participació quedaria una mica per sota del 17%. Això sortosament no s’ha complert, ja que la participació ha quedat pràcticament 3 punts per sobre del previst.

Com podem esperar aquest diferencial de participació entre el que s’esperava i el que s’ha obtingut? doncs tenint present que els mitjans de comunicació han fet igualment per aquesta tanda el buit informatiu, gran part de la variança en la participació esperada i obtinguda ha de venir explicada per la qualitat de la publicitació de les consultes. Un anàlisi posterior haurà de confirmar aquesta hipòtesi, però sembla bastant clar que les plataformes que han celebrat una consulta aquest diumenge han treballat molt i ho han fet molt bé, probablement fins i tot coneixent els errors que s’havien comès en les darreres tandes.

I és especialment en els municipis més grossos on hi ha hagut la diferència: a Girona, on s’ha registrat una participació 6 punts i mig per sobre del que s’esperava (21,4% contra 14,9%); a Reus, 7 punts per sobre (14,4% contra 8,1% previst); Olot, 7,5 per sobre (26,5% contra 19%); Granollers 5,4 punts per sobre (17% contra 11,6% previst) o Manresa i Igualada, ambdues tres punts per sobre.

Les consultes d’aquest diumenge doncs frenen el gran temor que hi havia entre amplis sectors del sobiranisme d’obtenir una altra disminució de la participació, i demostren encara la validesa d’aquests processos. La batalla de les grans ciutats, fins ara bastant inèdita, s’ha superat amb nota, posant de manifest que la feina ben feta té les seves recompenses. Podem concloure, sense cap mena de remordiment, que aquest diumenge els catalans i la democràcia han tingut un gran èxit!

Les consultes a El Pati Descobert

Avui 23 d’abril, diada de Sant Jordi, apareixen un parell d’articles a la xarxa gestats des de El Pati Descobert al voltant de les consultes populars sobre la independència del proper 25 d’abril.

En primer lloc, en el tercer informatiu diari sobre les consultes del 25-A a Vilaweb apareix un nou estudi realitzat pel membre de El Pati Descobert, Marc Guinjoan, i el també politòleg Jordi Muñoz sobre la previsió de participació en les consultes del proper diumenge. D’acord amb anàlisis estadístics que hem anat presentant al bloc, els dos politòlegs estimen una participació del 16,78%. En l’article també podeu trobar la participació estimada per a cadascun dels 193 municipis que celebren la consulta.

En aquest video, en Jordi Muñoz explica per què una participació d’aquest nivell no suposaria una desmobilització de l’electorat sinó el simple fet que els municipis on se celebren les consultes són més “complicats” que els precedents

Per altra banda, també publiquem a Crònica.cat un article d’anàlisi sobre aquesta taxa de participació prevista del 16,78%. Us el deixem a continuació.

Les consultes del 25A: participació prevista

El proper cap de setmana com ja és ben conegut se celebrarà una següent onada de consultes sobre la independència de Catalunya on més d’un milió de ciutadans d’un total de 193 municipis del Principat estan cridats a les urnes. Des de El Pati Descobert hem anat publicant una llarga d’anàlisis sobre les consultes que han estat resultat de l’anàlisi conjuntament d’en Jordi Muñoz (UAB) i Marc Guinjoan (UPF) sobre les diferents onades que s’han celebrat de consultes. El resultat més palpable, de moment, és l’article “Votar independència. Organització i participació a les consultes sobre la independència ” a la Revista Eines 11.

A pocs dies de la celebració de la següent onada publiquem al diari digital Vilaweb una predicció de participació per cadascun dels municipis que celebraran consulta. Mitjançant la tècnica estadística de la regressió lineal i tenint present els resultats obtinguts en les darreres tandes de consultes, prenem en consideració unes quantes variables (totes elles s’han mostrat estadísticament significatives per explicar la participació) per fer una estimació dels resultats esperables de participació: la població, la taxa d’estrangers, la participació en les eleccions autonòmiques del 2006, el fet que la consulta se celebrés a Osona o no, el percentatge de vots a ERC, a CiU i a ICV, i l’abstenció diferencial observada entre les eleccions autonòmiques i les estatals.

Els resultats per cadascun dels municipis poden ser consultats en l’informe que presentem, però aquí ens agradaria fer una petita valoració de la participació prevista. Aquesta, i si se segueixen els patrons de comportament que es van observar en les dues primeres tandes de consultes, quedaria en un 16,78%, 5 punts per sota de les consultes del febrer, i més de 10 per sota de les del desembre.

És aquest però un mal resultat? Quan parlem de participació en les consultes cal que tinguem present que hi ha dos elements que són extremadament rellevants per explicar l’assistència a les urnes: la mida del municipi (com més gran, menys participació per les dificultats de publicitació) i el percentatge de vot a ERC, CiU, i en menor mesura ICV. Vegem en els següents gràfics quina és l’evolució en les successives tandes d’aquests elements:

Dels dos gràfics ràpidament se’n desprèn que tan CiU com ERC cauen en percentatge de vot a mesura que avancen les tandes de consultes (presentem dades també per la resta de municipis on, fins i tot, el PSC supera a CiU, i el PP a ERC), al mateix temps que la mida mitjana del municipi augmenta.

Estem doncs cada cop davant de municipis més complicats, on la realitat social no afavoreix ni el desenvolupament de les comissions organitzadores ni l’assistència massiva a les urnes. De fet, entre les primeres consultes del desembre del 2009 a les darreres de febrer, i malgrat el buit informatiu per part dels grans mitjans de comunicació, només hi va haver una caiguda de l’1,2% atribuïble a factors no contemplats en l’anàlisi estadístic de la primera tanda.

Què podem esperar doncs de la participació d’aquest diumenge? Amb tota probabilitat, lamentablement, la participació no superarà el 20%. Probablement molta gent s’espera per aquest dissabte una gran onada de participació, però la tendència observada en les passades tandes és prou coherent com per pensar que aquest cop també s’hi assemblarà.

Això ens porta directament a dues reflexions: aquest diumenge tots els que puguem hem d’acudir a les urnes. Hem de convèncer a tots els nostres coneguts de la necessitat i de la importància que té pel nostre país que puguem decidir sobre el seu futur de manera lliure, ja bé sigui en favor de la independència o de la continuïtat a Espanya.

Ara bé, i dit això, hem d’afrontar una segona reflexió: fins quan? Les prediccions de participació per a la resta de municipis de Catalunya preveuen una participació del 6,42%. Evidentment no es preveuen realitzar consultes arreu del país, però en determinats municipis on ja s’està treballant es prediuen resultats de participació molt baixos que haurien de fer reflexionar. Les consultes s’han mostrat des del primer dia molt sensibles a determinats factors; tenir-los en compte al moment de decidir si celebrar una consulta en el propi municipi és una tasca tan difícil de fer des del punt de vista emocional com necessària.

Tot amb tot, les consultes, independentment dels resultats que hagin obtingut, hauran servit sens dubte per aglutinar a nivell local amplis sectors del sobiranisme que semblaven allunyats per sempre; hauran servit per demostrar que, en efecte, tenim un objectiu comú i que podem lluitar tots conjuntament per ell; i hauran servit per posar, un altre cop, el debat sobiranista sobre la taula. Estiguem convençuts que el nostre camí cap a la llibertat passa per aquí.

Ja ho sabeu, aquest diumenge, tots a votar!

El Pati amb Sant Jordi!

Sant Jordi ja el tenim aquí. Per aquest motiu, hem decidit que cada membre d’El Pati us recomani un llibre. Aquí ho teniu!

La meva recomanació passa per un llibre que no és una novetat. Tot i això, potser perquè em va sorprendre positivament, crec que és encertat suggerir-lo. Es tracta del llibre “Estimat doctor / Admirat mestre” (Acontravent), que recull les cartes entre dos catalans universals, el músic Pau Casals i el doctor Josep Trueta. Un llibre àgil i d’una editorial que s’ha fet un lloc entre els llibres de qualitat. Té l’avantatge de poder analitzar una època des de dues mirades lúcides i realistes amb les circumstàncies del país. Ja em direu què us sembla! (Toni Rodon).

Per la meva banda, jo us recomano un llibre que, malgrat una mica feixuc i llarg de llegir, planteja una sèrie de paradoxes molt interessants sobre la supervivències de les societats al llarg de la història i la seva capacitat d’adaptació al medi natural en el que es desenvolupen. Ens hem preguntat mai, quan per exemple visitem les ruïnes Maies o les magnífiques estàtues de l’Illa de Pasqua per què una societat com aquella va ser capaç d’erigir-se en un referent de la seva època per, posteriorment i en molt pocs anys, perdre-ho tot i esdevenir una societat pobra i endarrerida? En el llibre Collapse: How Societies Choose to Fail or Succeed” (Viking Press), l’autor Jared Diamond -guanyador del Premi Pulizer amb el llibre “Guns Germs and Steel“- ens planteja una revisió de la història de societats antigues des d’un punt de vista mediambientalista, amb el clar objectiu d’aprendre dels errors del passat per construir el futur de la terra. (Marc Guinjoan).

Una altra obra interessant que fins ara no ha estat traduïda a la nostra llengua és el darrer llibre del quebequès Michel Seymour “De la tolérance à la reconnaissance. “Une théorie libérale des droits collectifs” (Boréal). Malgrat que es tracta d’una obra adreçada a filòsofs o teòrics polítics la seva redacció és assequible i conté reflexions diverses sobre els estats plurinacionals, les nacions sense estat o el dret de secessió. Seymour reflexiona sobre aquests aspectes a partir dels aparells normatius de tres grans pensadors: Charles Taylor, Will Kymlicka i John Rawls. Els capítols estan dedicats a aspectes diversos que han preocupat a aquests filòsofs a l’hora de pensar l’encaix dels drets col·lectius i les minories a les democràcies liberals actuals. Resulta particularment interessant, des del punt de vista català, la defensa a partir de contraarguments dels drets col·lectius i la proposta de reconèixer un dret de secessió legítim. (Marc Sanjaume)

Si us interessen els entrellats o allò que es gesta a les bambolines de la política us recomano: Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Mina). Toni Aira, doctor en periodisme, aprofundeix en el backstage dels líders més destacats dels últims temps. Repassa alguns episodis polítics protagonitzats per alguns dirigents que van des de Bill Clinton fins a Zapatero passant per Blair, Bush o Sarkozy. De retruc, i em sembla bo ressaltar, aquest llibre mostra la diferència entre els polítics i els assessors dels mateixos. Potser a partir d’ara no preguntaran tant als politòlegs: Vas cap a polític?

En paraules de l’autor, director del Singular Digital: “Són els spin doctors, els estrategs polítics […], ben a tocar del líder, decideixen més del que molts estan disposats a admetre”. Fins a quin punt els xiuxiuejadors tenen el poder?. Bona lectura! ( Sílvia Claveria)

Una majoria de centre-esquerra?

En un acte a Pinós (Solsonès), el president de la Generalitat, José Montilla, va fer aquestes declaracions: “sóc català i catalanista, espanyol i federalista; europeu i europeista i progressista i de centre-esquerra, com la majoria”. Apel·lar a la majoria és un risc, donat que et pot fer caure en una fal·làcia ad populum (“tothom sap que…”), traslladant una opinió personal a un estat global inventat. Ens centrarem en l’última part de l’afirmació, en què considera que la majoria de la població catalana és de centre-esquerres.

Fem un gràfic i situem la distribució de l’electorat català en l’eix esquerra (0) dreta (10). Com es pot veure, la “majoria” està ubicada al cinc (30%). Els catalans ubiquen el PSC al 4,3, just el valor on s’ubica tot l’electorat de mitjana. CiU queda més lluny: al 6,1.

Segons es pot veure en el gràfic, sembla que el PSC parteix de cert avantatge atès que és vist com un partit ubicat on la “majoria” dels catalans s’ubiquen.

Però aquesta anàlisi pot portar a errors. Les persones tendeixen a apropar el seu partit (efecte assimilació) i a allunyar el rival (efecte projecció), efectes no contemplats quan s’analitza l’electorat en general o s’utilitzen les mitjanes. Per això cal anar un pas més enllà. Si s’examina la ubicació ideològica dels partits segons els seus propis votants, el panorama que s’obté és una mica més clar. Com es pot veure, el PSC segueix al centre-esquerra. Ara, però, el partit que ocupa la “majoria” és CiU, a qui els seus votants ubiquen al centre (lleugerament escorat a la dreta). De mitjana també deduïm que els votants de CiU allunyen menys el PSC del que ho fan els votants d’aquest partit.

En conclusió, quan parlem de “majoria”, a quina ens referim? A la dels nostres o a la dels seus? Amb tot, un secret ja conegut: la ideologia sempre es mira en termes relatius.

Un quilòmetre

Un quilòmetre és la distància que hi ha entre el número 10 de Downing Street i Buckingham Palace. Pels que hi hagueu anat, sabreu que el trajecte té dues cares: d’una banda, l’ebullició de la Whitehall, plena de trànsit i de turistes que s’obren pas entre la multitud. De l’altra, The Mall, camí que voreja el St James Park i que, si bé ple de turistes, ofereix una passejada amb calma i que resulta agradable. És precisament aquest el trajecte que el primer ministre britànic, Gordon Brown, va fer el passat 6 d’abril per demanar formalment a la Reina la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions.

Es tracta d’un trajecte que amb cotxe oficial no deu durar més de dos minuts. Tot i això, com diria Javier Cercas, un instant pot ser revelador de tota una trajectòria. Brown esgota un mandat que, com el camí a Buckingham Palace, ha estat dur, tosc i complicat, però també ha acabat mostrant un camí d’esperança, de calma i de possibilitats polítiques reals. Del Gordon ‘down’ s’ha passat a uns laboristes que encara es veuen amb opcions.

El problema és que la fuga de votants d’aquests anys ha estat especialment intensa. Per què? Dit d’una altra manera, per què els votants laboristes ara no opten un altre cop pel ‘seu’ partit? Per on ha de començar a treballar Gordon Brown i els seus per recuperar suports?

Podem establir vàries hipòtesis: la guerra d’Iraq, els escàndols de corrupció, la frustració de les expectatives, el suspens de la gestió governamental o la situació econòmica.

A través d’una anàlisi de regressió logística (veure peu de pàgina), tres grans factors apareixen com a determinants perquè votants dels laboristes en el passat deixin de fer-ho. Es tracta de la corrupció, les simpaties cap a Brown i la gestió de la crisi econòmica. Curiosament, la guerra d’Iraq, les expectatives frustrades i suspendre o no l’obra de govern no tenen impacte.

Considerar a Brown un candidat poc honest i amb qui no es pot confiar augmenta un 70% les probabilitats de donar l’esquena als laboristes. D’altra banda, la imatge de Brown no és molt positiva entre aquells que abandonen la “Casa Gran” del labour. Per exemple, entre aquells que el valoren amb un cinc, la probabilitat de no tornar-los a votar creix un 36%.

El factor determinant, però, és la gestió de la crisi econòmica. El següent gràfic mostra la probabilitat que els votants laboristes abandonin el seu partit (per votar a algun altre o abstenir-se) segons l’avaluació econòmica futura.

Els resultats mostren com el Labour no desperta molta confiança perquè solucioni la situació. Entre aquells que creuen que l’economia anirà millor, la probabilitat de deixar de votar el partit laborista encara es troba per sobre del 30%. Un percentatge elevat si es compara amb els Conservatives, als quals la gent els atorga més credibilitat per solucionar la situació.

Gordon Brown ha estat reconegut internacionalment per ser un dels líders que millor gestió ha fet de la crisi financera. Tot apunta que el Regne Unit serà un dels primers en abandonar els valors negatius. En canvi, al seu propi país els votants laboristes penalitzen Gordon Brown per no veure clar el futur econòmic. Curiosa paradoxa.

————————————————————————————–

Pd/ (nota metodològica). El càlcul s’ha fet amb la base de dades de juny del 2008 del British Election Study (es pot descarregar aquí). La VD defineix aquells que van votar els laboristes i ho tornarien a fer (1) i aquells que el van votar però no ho tornarien a fer (0). El model inclou variables de control socioeconòmiques i actitudinals. S’han fet testos de postestimació que descarten multicol·linealitat. Models posteriors canviant la VD (diferenciant entre aquells que votarien a Cameron, als liberals o anirien a l’abstenció) indiquen resultats similars.

Poders fàctics de Catalunya: uniu-vos!

Llegeixo pel Twitter que Jordi Font, llicenciat en Geografia i Història (i un bell conegut d’El Pati), diu en un article a l’Avui: “l’hauríem volgut president de la Generalitat el 1980. No va ser possible: tots els poders van posar-s’hi en contra”. Es refereix al candidat del PSC, Joan Reventós, que aquell any es disputava la presidència de Catalunya contra Jordi Pujol. Com bé saben, per la dinàmica recent dels resultats electorals dels socialistes i per un clima que molts creien procliu, Reventós estava cridat a ser el president del país.

Però finalment no ho va ser. I sorprèn a qui dóna la culpa Font. La pregunta que ràpidament ve al cap és: quins poders fàctics? Jo, de fet, me’n plantejo una altra: per què aquests ‘poders fàctics’ no actuen sempre?

Una simple anàlisi: si calculem el diferencial de vots a nivell de districte entre les eleccions generals de 1979 (1 de març) i les del Parlament de Catalunya de 1980 (20 de març), veiem clarament com gairebé 270.000 persones van decidir deixar de votar-los.

Els poders fàctics actuen a vegades? Sempre? O actuen malament i només afecten als ‘nostres’?

Advertència: que les ulleres ideològiques no ens espatllin una bona anàlisi…


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter