Archive for the 'Desafecció' Category

La participació a Catalunya: un fet diferencial

De totes les dades de les eleccions municipals, una ha passat aquest cop bastant inadvertida: la de la participació electoral. Normalment baixa, la participació registrada el 22 de maig no ha produït grans escarafalls ni les habituals proclamacions al buit, malgrat que la xifra catalana és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Concretament, del 55,01%. Només en les eleccions del 2006 la participació va ser tan baixa (el 53,86%).

L’ideal democràtic àmpliament acceptat ens diu que la participació hauria de situar-se al 100%. Només així es podria obtenir una representació plena de cadascun dels ciutadans i ciutadanes que componen el nostre país. No és difícil de veure que Catalunya es troba en aquests moments lluny d’aquest ideal i, de fet, cada vegada se n’allunya més.

El següent gràfic mostra la participació en les darreres eleccions celebrades en els últims anys al nostre país. Ràpidament s’observa que el percentatge de vot no ha estat constant i que hi ha una variació elevada. Les eleccions més participades són, per aquest ordre, les generals, autonòmiques, locals i europees, aquestes últimes a molta distància.

Fins i tot en les general, per què es dóna constantment aquesta xifra tan baixa? Els politòlegs Reif i Schmitt van anomenar “eleccions de segon ordre” a les eleccions europees, caracteritzades per una baixa participació, l’augment del vot de càstig i el creixement del vot protesta. Unes característiques que es poden aplicar a grans trets a les eleccions locals i autonòmiques.

Però aquesta explicació és limitada atès que la catalana constitueix una xifra especialment baixa. Quin són els motius que, una vegada i altra, porten a Catalunya a unes xifres de participació baixíssimes? Tradicionalment hi ha hagut un argument que s’ha imposat i que s’ha referit, sobretot, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que la manca de partits d’esquerra espanyolista deixava orfe un espai d’oferta política important.

Les eleccions municipals trenquen amb força aquest argument. Fins i tot en comicis d’estricta òptica local, en què la proximitat i la coneixença amb els polítics juga un paper important, els nivells d’abstenció són considerablement elevats. L’argument que Catalunya té quelcom especial relacionat amb una mena de nacionalisme dominant ofegador per uns quants ja no resulta vàlid, fins i tot menys quan aquest espai d’oferta política s’ha progressivament ocupat.

Al meu entendre l’estudi de la participació/abstenció catalana s’hauria de reenfocar i situar-se de nou en paràmetres reals. Dos factors emergeixen com a viables a l’hora d’explicar-la: 1) Contextuals. Se li dóna un pes exagerat a l’hora d’explicar l’abstenció, però és cert que la imatge de la política no passa pel millor moment. La correcta connexió ciutadania-política genera una confiança que atrau més persones a les urnes, trencant l’espiral de la desafecció i diluint la insatisfacció. 2) Interès per la política. Tot sovint preguntar-se per què la gent no vota resulta paradoxalment incorrecte per estudiar la participació. Convé preguntar-se: Té interès la gent per votar? L’interès per la política és baix, raquític, i, si bé és cert que la política en té part de culpa, força gent té un desinterès previ a qualsevol contacte polític que el porta a abstenir-se permanentment.

Hi ha factors conjunturals que mouen la participació, com l’economia, el perfil polític del candidat o determinades polítiques públiques, però només arribant a les raons de fons es podrà arribar a augmentar unes xifres constantment baixes i que s’estan convertint en un altre fet diferencial català.

Anuncis

Els altres

Amb el termini per la presentació de candidatures ja tancat, el DOGC ha publicat la llista de candidatures per les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 28 de novembre. Rècord en la història recent (llegeixi’s democràtica) del nostre país: 114 llistes competiran per un dels 135 escons que hi ha en joc. Sembla que els partits es reprodueixen per espores. Per què tanta efervescència partidista?

La teoria ens diu que el naixement de nous partits és poc freqüent. Normalment, quan esperem trobar més partits és en les primeres eleccions democràtiques. Són situacions d’incertesa, en què ningú sap les seves capacitats reals i l’especulació és a l’ordre del dia. Tothom s’anima a presentar-se. Però això ja va succeir i les properes inauguraran la IX legislatura!

Certament. Avui en dia les regles de joc són àmpliament conegudes. Tothom sap com de difícil és trencar el sistema de partits actual. En aquest sentit, no s’entenen certs moviments de partits, una irracionalitat pura, perquè el sistema electoral t’exclou ràpidament del repartiment d’escons. En teoria, els partits aprenen progressivament a actuar estratègicament i a decidir les seves accions electorals en base al seu rèdit electoral. El següent gràfic sosté en part aquest argument: el vot cap a partits extraparlamentaris (línia negra) ha anat caient amb el pas dels anys. Els electors deixen de votar a partits que no tindran influència (ni indirecta!) i els partits decideixen no presentar-se i estalviar l’esforç que suposa.

Així doncs, per què aquesta obstinació en formar llistes per les properes eleccions al Parlament?

Com a primera causa s’ha apuntat a la desafecció dels ciutadans. És un argument difícil de sostenir, precisament perquè la desafecció hauria de generar el procés contrari. La desafecció “desconnecta” els ciutadans de la política, els n’allunya. Si hi ha desafecció, la ciutadania creu que la política no la representa i passa a recloure’s en l’esfera privada. No es dedica a formar nous partits. Crear noves plataformes és signe de politització, just al contrari del capteniment cap a la política.

Sembla que cal enfocar la nostra atenció cap a la insatisfacció política, una de les raons que també es troba darrera del previsible augment del vot en blanc (línia taronja del gràfic). És cert que hi ha una part important dels catalans que està despolititzat. No intervé en política i la política no li interessa. Serien els desafectes. El problema, però, no és (només) aquest grup de població. Una de les novetat d’saquestes eleccions és que un segment important de catalans polititzats (que creuen en la política i tenen predisposició a votar) es troba manifestament insatisfet amb la política i amb els partits consolidats. Els índexs del CEO ho mostren a cada onada.

Si hi ha més partits, l’oferta augmenta i, per tant, les persones tenen més opcions per triar. Bona part de l’èxit dels nous partits dependrà de la seva capacitat per absorbir els catalans insatisfets. Acostumen a ser ciutadans que s’informen, que viuen l’actualitat política amb interès, que consideren que la política és un “mal necessari” maquiavelià, però que han perdut una referència partidista. No tenen un referent. Creuen en la política però aquesta no els dóna un pilar on sostenir-se.

L’eclosió de nous partits pot omplir un buit. Segurament molts ciutadans insatisfets aniran a l’abstenció, però les noves plataformes intentaran cobrir un forat. Ara bé, la política, en tant que “equilibri entre la gent que vol entrar i que vol sortir”, que diria Bossuet, és aquí més matemàtica que mai. No serà fàcil. Es necessiten molts vots a Barcelona i una correlació de forces peculiar a la resta de districtes.

No només això, sinó que l’eclosió de nous partits també pot afectar als partits consolidats, sobretot aquells amb un electorat més insatisfet. Però potser, diguem-ne indirectament, aquest ja és un dels objectius de tanta excitació partidista.

Article publicat a El Singular Digital.

Democràcia americana

Mentre rellegeixo Dalton, em trobo amb aquests dos paràgrafs que fan reflexionar. Us els copio:

Macedo et al. 2005:

“La democràcia americana es troba en perill. El risc no prové d’amenaces externes sinó de tendències internes que la desestabilitzen […] Els americans han renunciat a la política i a l’esfera pública, empobrint la seva vida cívica. Els ciutadans participen menys en els afers públics, amb menys coneixement i menys entusiasme, i en menor mesura del que seria desitjable per una política democràtica vibrant”.

Crewe 1981:

“Cap país com els Estats Units té tantes eleccions i tan variades. Cap país escull tria la seva Cambra baixa amb una freqüència de dos anys o el seu president cada quatre anys. Cap altre país escull popularment els governadors dels Estats o els alcaldes o té una varietat d’oficials triats pel poble (jutges, xèrifs, fiscal, tresorers de la ciutat, entre d’altres). Només Suïssa pot competir en el nombre i la varietat de referèndums locals i només dos (Bèlgica i Turquia) tenen primàries per escollir els candidats arreu del país. Fins i tot si les diferències en la participació electoral es tenen en compte, els americans no voten menys. Molt probablement, voten molt

"Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents"

Fa uns dies vaig poder tenir el plaer d’entrevistar per la revista Valors a José Ramon Montero, un dels “pares” de la Ciència Política a Espanya. Us en deixo un extracte. La podeu llegir sencera clicant aquí.

Des de la ciutadania es té la impressió que, sovint, la política es mou més a cop d’enquesta que en base a la reflexió serena.

Les enquestes et donen orientacions. Reaccionar quan veus que les enquestes no et donen la raó no sol ser positiu. Canviar d’opinió sobtadament desconcerta, sobretot si anteriorment el partit ha estat dilatant una decisió important. Però tot plegat és complicat. La situació és enrevessada perquè qualsevol moviment dels partits és criticat amb acusacions i contra acusacions. És un procés d’apatia global, de manca de confiança.

De desafecció?

Així és. És un fenomen recent i no sabem quan acabarà ni tenim la solució perfecta. A l’Estat hi ha un grup de ciutadans que veuen que la política és una cosa aïllada, que no serveix de res. Es tenen percepcions negatives vers la política i actituds de desídia. Els partits comproven que hi ha desafecció. El que és preocupant és que poc a poc va afectant tots els ciutadans. La política és necessària i insubstituïble.

A Catalunya molts partits reclamen que, en aquest moment de desencís, el que convé és més política.

La relació normalitzada entre els ciutadans i els partits s’hauria de fer a través de l’interès o la participació de les persones en la vida pública. Però en compte: serveix de poc que els ajuntaments, els organismes públics en general, creïn mecanismes de participació: cal que la ciutadania els faci servir. I no només des de l’àmbit polític. Es poden fer moltes coses fora de la política que tenen efecte directe sobre el món polític. Formar part d’associacions, involucrar-se en el barri… Hi ha països, com Suècia, on hi ha associacions que controlen els polítics. Són mecanismes senzills però que ajuden a castigar als polítics dolents i premiar als bons.

La relació entre la política i la ciutadania és a casa nostra un problema de cultura política?

La cultura política no és tant baixa com es diu. Fixeu-vos quan hi ha catàstrofes. Es recluten molts mitjans, es recapten diners de seguida; tothom es solidaritza. Hi ha una gran capa-citat d’organitzar-se i de crear xarxes de complicitat social. El problema és que involucrar-se en qüestions més diàries no és tant comú. Això afecta a la política o a d’altres àmbits, com el trànsit o la conciliació laboral.

Joventut (politòloga) i desafecció

Avui el diari La Vanguardia publica una carta al director de Mariona Ferrer, professora de Ciències Polítiques i Socials de la UPF. La Mariona, professora dels quatre integrants del bloc, fa la següent reflexió, que segurament compartirem tots plegats:

“Inma tiene 25 años, nació y creció en pleno desarrollo de la democracia, pero muestra un fuerte escepticismo hacia el sistema democrático, la clase política y los partidos. La corrupción y la percepción de que las reglas de juego no son iguales para todos son una antesala de la desafección estructural y de la crítica al modelo de democracia representativa. Este es un fenómeno generalizable que se observa en los estudios empíricos sobre las actitudes políticas de un sector cada vez mayor de la juventud. Mis alumnos (estudiantes de Ciencias Políticas) tienen capacidad crítica, y muchos de ellos han escogido sus estudios como primera opción. Ahora bien, si les preguntas por su visión de la política institucionalizada, la gran mayoría (algunos, rara avis, pertenecen a las juventudes de distintos partidos) son profundamente críticos con los partidos y noto que cada vez más escuchan los contenidos sobre el funcionamiento de la democracia representativa con incredulidad, aburrimiento o impaciencia. Si esto sucede en una facultad de Ciencias Políticas, ¿qué esperamos que pueda suceder en la calle?”

La multiplicació dels pans i els partits

“El sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Així començava un article que va aparèixer La Vanguardia durant el mes d’agost, temps en què l’oratge periodístic dedica forces esforços a especular i fer volar la imaginació. L’afirmació no era passatgera, sinó que es basava en un estudi realitzat pel politòleg i historiador, Xavier Casals, les conclusions del qual van ser titllades ràpidament d’apocalíptiques per alguns (tot s’ha de dir: nosaltres ens vam sumar a les crítiques, sempre amb certa recança, perquè encara no sabem per què ni per a qui s’ha fet l’esmentat estudi).

L’argument del què estudiava Casals sembla que en el darrer mes s’ha reforçat: entre casos de corrupció, poca cintura política i mitjans de comunicació que es dediquen a fer de portaveus del que va malament enlloc del que va bé, el sistema polític català ha quedat sacsejat. Predicadors (i venedors d’alfombres) pronostiquen un futur clar: un terrabastall electoral.

Què vol dir això?

L’estudi indica el següent: La gent està insatisfeta amb la política (que no desafecte). L’oferta actual de partits no la satisfà. Els partits estan en crisi. La demanda de nous partits puja. Com el mercat, si hi ha més demanda de partits, hi ha d’haver més oferta. Per tant, apareixeran nous partits, que suplantaran els vells, i les preferències dels ciutadans quedaran satisfetes.

Sí?

Lluny de voler reduir l’impacte dels fenòmens esdevinguts, cal recordar el que Harrop i Miller recomanaven als joves politòlegs l’any 1987: “No us enganyeu. Les eleccions excepcionals marcades per un canvi profund són l’excepció”. Les eleccions crítiques no són habituals.

Si tot va com sembla, diversos partits pretenen intentar entrar al Parlament: el partit de la Nebrera (per cert, per un altre dia: entrarà a un Parlament que no serveix per a res?), Reagrupament, Joan Laporta (per cert, també per un altre dia: per què es desprestigia que tingui un 11% d’intenció de vot si és molt més del que tenen alguns partits?), PxC o d’altres possibles opcions que es puguin sumar en un futur.

El vot acostuma a ser estable i les variacions es cancel·len sovint entre elles. El fet que molta gent deixi de votar, enfadada pels casos de corrupció, no vol dir que d’altra gent nova entri al sistema i deixi en no res la protesta, en forma d’abstenció, dels primers.

Entrar al Parlament de Catalunya no és fàcil. El sistema electoral fa que el preu d’un escó sigui, en alguns casos, especialment elevat.

La clau de volta de tot plegat rau en dos aspectes bàsics: en primer lloc, la mobilització. Les noves plataformes electorals acostumen a tenir un plus de motivació extra, pel que suposa de novetat del nou projecte. Tanmateix, caldrà que no els surti el tret per la culata. Per exemple, Reagrupament. En el cas de no entrar a l’hemicicle pot arribar a restar vots a ERC o CiU i donar una majoria més àmplia al PSC. En segon lloc, l’abstenció. C’s, la formació “no nacionalista” que es preveu que surti del Parlament, va obtenir representació pel primer aspecte que comentàvem, però sobretot pel segon. És indubtable que la baixa participació ajuda a noves formacions més mobilitzades a poder fer el salt definitiu.

Que la gent estigui insatisfeta i que apareguin nous partits, no vol dir que això sigui com una teoria perfecte del mercat, en què oferta i demanda busquen sempre l’equilibri perfecte. A risc de caure en una fal·làcia post hoc, ergo propter hoc, i d’afirmar que el terratrèmol electoral és imminent, convé ser cautelosos i recordar el que maliciosament afirmava Key en la dècada dels seixanta: “El vocabulari de la veu del poble es limita a dir ‘sí’ o ‘no’”. No parlava pas de nous partits. O sí?

Article publicat a Crònica.

Un nom per a cada cosa

Al darrer número de la Revista de Debat Polític, editada per la Fundació Campalans, hi ha un seguit d’articles interessants sobre la desafecció, l’abstenció, la insatisfacció i la interacció entre tots tres.


Molt interessants són les reflexions del Catedràtic de Ciència Política, Fernando Vallespín (entrevista):

Creo que el problema más grave es que la política interesa poco. Sí que hay desafección, pero no creo que sea tan dependiente de algo coyuntural sino que es algo más profundo, que está más vinculado a un cambio casi cultural“.

Hay una cierta crisis de la dimensión ciudadana. Y esa crisis en el interior de cada uno de nosotros tiene como consecuencia la apatía, la desafección, el desapego. Nos consideramos casi autosuficientes, y no nos sentimos dependientes de un cuerpo más alto, salvo en momentos críticos.”

En un dels articles, titulat abstenció i desafecció, es diu:

Existeix aquesta desafecció política? Les dades de que disposem semblen indicar que sí. Des de fa uns anys, tant el CIS com el CEO construeixen indicadors de confiança o satisfacció política. Tant en un cas com en l’altre, s’observa una caiguda.

De què parlem, doncs? D’insatisfacció o de desafecció?

El Pati Descobert en parlava fa uns mesos.

La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter