Archive for the 'Insatisfacció' Category

Democràcia americana

Mentre rellegeixo Dalton, em trobo amb aquests dos paràgrafs que fan reflexionar. Us els copio:

Macedo et al. 2005:

“La democràcia americana es troba en perill. El risc no prové d’amenaces externes sinó de tendències internes que la desestabilitzen […] Els americans han renunciat a la política i a l’esfera pública, empobrint la seva vida cívica. Els ciutadans participen menys en els afers públics, amb menys coneixement i menys entusiasme, i en menor mesura del que seria desitjable per una política democràtica vibrant”.

Crewe 1981:

“Cap país com els Estats Units té tantes eleccions i tan variades. Cap país escull tria la seva Cambra baixa amb una freqüència de dos anys o el seu president cada quatre anys. Cap altre país escull popularment els governadors dels Estats o els alcaldes o té una varietat d’oficials triats pel poble (jutges, xèrifs, fiscal, tresorers de la ciutat, entre d’altres). Només Suïssa pot competir en el nombre i la varietat de referèndums locals i només dos (Bèlgica i Turquia) tenen primàries per escollir els candidats arreu del país. Fins i tot si les diferències en la participació electoral es tenen en compte, els americans no voten menys. Molt probablement, voten molt

La multiplicació dels pans i els partits

“El sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Així començava un article que va aparèixer La Vanguardia durant el mes d’agost, temps en què l’oratge periodístic dedica forces esforços a especular i fer volar la imaginació. L’afirmació no era passatgera, sinó que es basava en un estudi realitzat pel politòleg i historiador, Xavier Casals, les conclusions del qual van ser titllades ràpidament d’apocalíptiques per alguns (tot s’ha de dir: nosaltres ens vam sumar a les crítiques, sempre amb certa recança, perquè encara no sabem per què ni per a qui s’ha fet l’esmentat estudi).

L’argument del què estudiava Casals sembla que en el darrer mes s’ha reforçat: entre casos de corrupció, poca cintura política i mitjans de comunicació que es dediquen a fer de portaveus del que va malament enlloc del que va bé, el sistema polític català ha quedat sacsejat. Predicadors (i venedors d’alfombres) pronostiquen un futur clar: un terrabastall electoral.

Què vol dir això?

L’estudi indica el següent: La gent està insatisfeta amb la política (que no desafecte). L’oferta actual de partits no la satisfà. Els partits estan en crisi. La demanda de nous partits puja. Com el mercat, si hi ha més demanda de partits, hi ha d’haver més oferta. Per tant, apareixeran nous partits, que suplantaran els vells, i les preferències dels ciutadans quedaran satisfetes.

Sí?

Lluny de voler reduir l’impacte dels fenòmens esdevinguts, cal recordar el que Harrop i Miller recomanaven als joves politòlegs l’any 1987: “No us enganyeu. Les eleccions excepcionals marcades per un canvi profund són l’excepció”. Les eleccions crítiques no són habituals.

Si tot va com sembla, diversos partits pretenen intentar entrar al Parlament: el partit de la Nebrera (per cert, per un altre dia: entrarà a un Parlament que no serveix per a res?), Reagrupament, Joan Laporta (per cert, també per un altre dia: per què es desprestigia que tingui un 11% d’intenció de vot si és molt més del que tenen alguns partits?), PxC o d’altres possibles opcions que es puguin sumar en un futur.

El vot acostuma a ser estable i les variacions es cancel·len sovint entre elles. El fet que molta gent deixi de votar, enfadada pels casos de corrupció, no vol dir que d’altra gent nova entri al sistema i deixi en no res la protesta, en forma d’abstenció, dels primers.

Entrar al Parlament de Catalunya no és fàcil. El sistema electoral fa que el preu d’un escó sigui, en alguns casos, especialment elevat.

La clau de volta de tot plegat rau en dos aspectes bàsics: en primer lloc, la mobilització. Les noves plataformes electorals acostumen a tenir un plus de motivació extra, pel que suposa de novetat del nou projecte. Tanmateix, caldrà que no els surti el tret per la culata. Per exemple, Reagrupament. En el cas de no entrar a l’hemicicle pot arribar a restar vots a ERC o CiU i donar una majoria més àmplia al PSC. En segon lloc, l’abstenció. C’s, la formació “no nacionalista” que es preveu que surti del Parlament, va obtenir representació pel primer aspecte que comentàvem, però sobretot pel segon. És indubtable que la baixa participació ajuda a noves formacions més mobilitzades a poder fer el salt definitiu.

Que la gent estigui insatisfeta i que apareguin nous partits, no vol dir que això sigui com una teoria perfecte del mercat, en què oferta i demanda busquen sempre l’equilibri perfecte. A risc de caure en una fal·làcia post hoc, ergo propter hoc, i d’afirmar que el terratrèmol electoral és imminent, convé ser cautelosos i recordar el que maliciosament afirmava Key en la dècada dels seixanta: “El vocabulari de la veu del poble es limita a dir ‘sí’ o ‘no’”. No parlava pas de nous partits. O sí?

Article publicat a Crònica.

Un nom per a cada cosa

Al darrer número de la Revista de Debat Polític, editada per la Fundació Campalans, hi ha un seguit d’articles interessants sobre la desafecció, l’abstenció, la insatisfacció i la interacció entre tots tres.


Molt interessants són les reflexions del Catedràtic de Ciència Política, Fernando Vallespín (entrevista):

Creo que el problema más grave es que la política interesa poco. Sí que hay desafección, pero no creo que sea tan dependiente de algo coyuntural sino que es algo más profundo, que está más vinculado a un cambio casi cultural“.

Hay una cierta crisis de la dimensión ciudadana. Y esa crisis en el interior de cada uno de nosotros tiene como consecuencia la apatía, la desafección, el desapego. Nos consideramos casi autosuficientes, y no nos sentimos dependientes de un cuerpo más alto, salvo en momentos críticos.”

En un dels articles, titulat abstenció i desafecció, es diu:

Existeix aquesta desafecció política? Les dades de que disposem semblen indicar que sí. Des de fa uns anys, tant el CIS com el CEO construeixen indicadors de confiança o satisfacció política. Tant en un cas com en l’altre, s’observa una caiguda.

De què parlem, doncs? D’insatisfacció o de desafecció?

El Pati Descobert en parlava fa uns mesos.

No és desafecció, és insatisfacció!

La política catalana passa actualment per moments delicats. La gestió del segon tripartit basada en la fórmula de Montilla “fets, no paraules”, ha començat a trontollar els darrers mesos després d’un primer any de legislatura més o menys plàcid: les negociacions estatutaries (especialment pel que fa el finançament amb el 9 d’agost a l’horitzó), la gestió de la sequera i les inestabilitats al lideratge d’ERC amb la sortida del govern del conseller Puigcercós, han dut el país cap una situació d’incertesa. No són pocs els que han aprofitat la conjuntura per extreure’n conclusions negatives, fins i tot catastrofistes, afirmant l’existència d’una suposada desafecció política dels catalans i catalanes fruit d’aquesta situació.

Des del Pati ens hem volgut plantejar aquesta qüestió seriosament, existeix desafecció política o més aviat es tracta d’insatisfacció? Adoptem aquí les definicions clàssiques de Gunther, Montero i Torcal (aquest darrer habitual al Pati de la Upf). És a dir, la insatisfacció és quelcom diferent de la desafecció política. La primera fa referència a unes actituds polítiques negatives envers un sistema polític sobre el qual en tenim una opinió ja predefinida i per tant hi tenim dipositades unes determinades expectatives que no són satisfetes. En canvi la desafecció política és quelcom molt més profund i basat en actituds negatives envers el mateix sistema polític i les relacions humanes en general; allò que s’ha batejat, per aquestes contrades, com a tansemenfotisme.

A continuació analitzem l’evolució de l’índex de satisfacció política conjuntural (ISPC) i dos indicadors clàssics de la implicació psicològica amb la política (Interès i Freqüència de discussió sobre política) corresponents a l’octubre del 2006 (just abans de les eleccions al Parlament) i al darrer baròmetre del maig de 2008; totes les dades extretes dels Baròmetres del CEO.

Evolució de l’ISPC:

Dades octubre del 2006: (clicar per veure correctament)

Dades maig del 2008:

Si analitzem aquests indicadors arribem a la conclusió que la suposada desafecció política és en realitat insatisfacció envers el govern. Des del març del 2007 la insatisfacció política no ha parat de baixar fins arribar desplomar-se als nivells més baixos registrats en la història de dades del CEO. D’altra banda, observem que els indicadors clàssics de desafecció són més positius que l’octubre del 2006: Discutir amb bastanta freqüència de política augmenta uns més de 5 punts i Interessar bastant la política n’augmenta gairebé 5. Evidentment, és pot discutir més de política per críticar el govern o el sistema polític, però aquí s’aplica la vella màxima: més val que en parlin malament, que no pas que no en parlin.

Encara que es tracti d’un anàlisi merament quantitatiu (anomenat “quanti” pels freaks del Pati), que probablement necessitaria moltes explicacións qualitatives (“quali”, ja saben, pels amics) que defugissin els anàlisis estadístics d’enquestes, sí que podem dir que les afirmacions sobre l’existència d’una suposada desafecció política a Catalunya sovint s’han fet de manera interessada, buscant la desmobilització, l’apatia; el que els opinadors del nostre estimat oasi (sense aigua darrerament, però amb molt camell) coneixen com a tansemenfotisme. Unes actituds que tot governant voldria per viure sense els maldecaps d’haver d’afrontar les insatisfaccions generades pel seu mal govern. No és desafecció senyors, és insatisfacció.

Marc Sanjaume


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter