La incògnita navarresa

Unió del Poble Navarrès (UPN) i Partit Popular (PP) han partit peres. La decisió s’ha precipitat després que UPN suspengués cautelarment de militància a Santiago Cervera, que dijous va desobeir la decisió del partit i va votar amb els populars en l’aprovació dels pressupostos (notícia). UPN i PP concorren junts a les eleccions des que el 1991 van signar un pacte de col·laboració institucional. Els navarresos s’integren al Grup parlamentari popular i, almenys fins ara, han d’obeir les directius que vénen del carrer Gènova. La crisi entre populars i UPN té el seu origen en la decisió del partit navarrès de no sumar-se al vot negatiu contra els pressupostos del PSOE. Rajoy ja s’ha apressat a dir que els expedients disciplinaris que UPN va presentar eren “inexplicables” i que els diputats díscols tenen les “portes obertes” per regenerar el partit a terres navarreses.

Per tant, vista la trencadissa, i si fem cas que el PP “escoltarà UPN tal com fa amb altres formacions polítiques”, se’ns obre un altre espai interessant de competició electoral. Tindrà èxit el PP en el seu intent de formar un “nou” partit a Navarra? En cas de fer-ho, quin electorat aconseguirà captar? Què passarà amb UPN?

Primera hipòtesis: Suposem que el partit ha mostrat dos perfils, un en l’arena autonòmica i l’altre en la local. D’aquesta manera, en les eleccions autonòmiques se subratllaria el perfil UPN i en les generals el perfil PP. Al contrari del fenomen del vot dual que castiga el PSC en les autonòmiques, no sembla que UPN/PP pateixin un efecte semblant. El següent quadre mostra que el suport rebut no depèn de l’arena electoral.

Segona hipòtesis: UPN/PP satisfà les demandes ideològiques de votants que, malgrat no veure’l com el més proper ideològicament, decideixen optar per ell. Aubachs analitzava fa temps el cas de CiU. En el cas del partit català, els votants de CiU s’autoubicaven a l’eix esquerra-dreta a una posició força diferent de la que ubicaven el partit. Per tant, sota aquesta hipòtesis, suposem que, un cop trencat el partit, hi haurà electors que donaran primacia a la seva autobuciació i, d’altres, que preferiran acostar-se a la imatge que projectarà el partit. Aquesta suposició, però, sembla que no s’ha de produir en el cas d’UPN/PP. Vegi’s que els votants del PP s’autoubiquen al mateix lloc on ubiquen el seu partit. És a dir, els votants d’UPN/PP “són” de dretes i així consideren també al seu partit. Aquest fenomen (per desgràcia meva…) es repeteix a les eleccions generals.

Tercera hipòtesis: Com en el cas català, hi ha un partit/perfil que és vist com el més proper a la gent, el més capaç de solucionar els problemes de la gent (PSC en el cas català, PSOE o un altre partit en el cas navarrès) i, un altre partit (CiU en el català, UPN en el navarrès) com el que millor representa els interessos del territori. També a desgrat meu, la hipòtesis queda rebutjada. UPN guanya percentualment en tots els aspectes.

Conclusió: En un anàlisi (reconec un xic matusser) no semblen detectar-se clarament les dues ànimes de PP/UPN. Segurament existeixin. Els escenaris podrien ser diversos: que UPN desaparegués a nivell general i es mantingués a l’autonòmic (el vot útil, fonamentalment, l’ofegaria) o que PP es mengés bona part de l’electorat d’UPN i l’escenari navarrès es fragmentés. Tot plegat, sense descartar que una nova aliança es produís. Sigui com sigui, UPN es formà amb un principis fundacionals clars:

“Per molts esforços que es facin, l’òptica de Madrid no és la mateixa que la de Navarra […], nosaltres volem que els problemes es resolguin segons una òptica navarresa […], no desitgem que en temes que afectin a Navarra pugui existir una disciplina de partit” (Jesús Aizpun).

Veurem si aconsegueix mantenir la “marca” o se li podrà aplicar aquell himne que diu “you’ll never walk alone”…

Toni Rodon

Els mitjans i la campanya americana

Sarah Palin es gasta 4.716$ en maquilllatge i perruqueria per actualitzar la seva imatge. Joe “el lampista” s’erigeix en el màxim protagonista de la campanya. Obama es gastarà més de mil milions de dòlars en la seva campanya. Són només tres exemples que cada dia trobem a la premsa, nacional i internacional, i que configuren el pensament dels votants americans que aniran (o que creuen que aniran) a les urnes el proper 4 de novembre.

La relació entre la premsa, els mass media, i la política ha sigut sempre problemàtica. Fa temps que es planteja si els objectius que tenen els mitjans no entren en contradicció amb la informació que es dóna. Ja vam analitzar fa temps (aquí) la relació entre la capacitat dels mitjans d’informar i el seu impacte en la democràcia. Segons els votants de tots els partits, el periodisme (o un determinat tipus de periodisme) ha afeblit la implicació política dels ciutadans.

En tot cas, la contradicció és aparent. La democràcia necessita dels mitjans i aquests necessiten de la gestió de la “cosa” pública. Una relació d’amor i odi. Si assumim que els mitjans tenen capacitat per determinar l’agenda pública (agenda-setting), la prioritat que els votants donen els temes (priming) i el contingut d’aquests mateixos temes (framing), aleshores ja ho tenim! Només cal analitzar com els votants veuen el rol dels mitjans i sabrem predir el resultat electoral.

Com és fàcil de suposar, això no és així. De fet, des de l’any 1992 els votants americans consideren que els media afavoreixen els demòcrates i perjudiquen els republicans. Enguany la diferència és la més llarga de tota la sèrie i només un 9% d’enquestats consideren que els mitjans són favorables a McCain. Per ser més precisos, una enquesta semblant estableix que, pels votants, sis de cada deu notícies sobre el republicà són negatives mentre que Obama només en té tres de cada deu.

Per tant, podem dir que els periodistes siguin tots pro-obama i vagin en contra de McCain? Les dades no permeten fer aquest salt. Les dades ens diuen quin candidat és capaç de projectar els seus temes (issues) al gran públic i sota quin prisma són interpretats. La cobertura d’Obama va ser negativa quan les enquestes li donaven una decaiguda i positiva quan s’ha recuperat.

L’impacte dels mitjans sobre el vot dels electors s’erigeix com un patró estable que es repeteix a totes les democràcies mediàtiques del món: la premsa primer ofereix una escenografia “política” de la retòrica i del comportament del candidat per, en un segon estadi, mesurar l’impacte del què s’ha divulgat. Per exemple, el tema més debatut aquesta setmana, a banda del debat i de la crisi, ha estat l’aparició de Joe. Els estrategs de campanya, doncs, busquen activar els temes que més els afavoreixen o més perjudiquen el rival.

No obstant això, hi ha un tema que els és difícil de controlar: la publicació d’enquestes. La democràcia americana és especialment procliu a fer sondeigs d’opinió que, dia rere dia, ocupen les primeres portades dels diaris. Tot i la dubtosa utilitat d’aquesta mesura (per qüestions d’aleatorietat i de marges d’error), diferències en la distància entre ambdós candidats donen lloc a dos fenòmens comprovats però difícils de predir.

1) L’efecte bandwagon. La publicació de l’enquesta empeny els votants del rival o els indecisos a donar suport al candidat que es distancia a les enquestes.

2) L’efecte underdog. Just el contrari. Els votants del partit guanyador es relaxen (perquè pensen que tindran una victòria plàcida) i els indecisos es decanten pel possible perdedor.

De moment el senador Barack Obama està guanyant la batalla dels mitjans de comunicació i està fent bo allò que ja deia al seu llibre:

“It is the filter through which my votes are interpreted, my statements analyzed, my beliefs examined. For the broad public at least, I am who the media says I am. I say what they say I say. I become who they say I’ve become“.

El Pati Descobert a la xarxa

Des del Pati continuem el nostre seguiment a les eleccions americanes, al portal crònica.cat. Aquesta setmana l’article versa sobre el paper que poden jugar els mitjans de comunicació a la campanya electoral.

El podeu llegir al següent enllaç, i properament al Pati.

La llei del pèndol?

Tot torna o res no mor mai?

“As the dust of the credit crash clears and the real world recession kicks in, the ideologues of capitalism are scaring themselves with spectres. “He’s back,” the Times warned its readers on Tuesday over a portrait of Karl Marx. Not only are sales of his masterwork Das Kapital booming, but the virus of the newly fashionable revolutionary has, it seems, spread to the heart of the capitalist camp: the French president Nicolas Sarkozy has had himself photographed leafing through its pages while Marx’s analysis of capitalism has been hailed by everyone from the German finance minister to the Pope“.

“It’s certainly true that the events of the past few weeks have exposed deregulated capitalism as bankrupt and its ruling elites as greedy and inept. But it is the free-market model, not capitalism, that is dying. That is reflected in public opinion: a Financial Times-Harris poll conducted across the advanced capitalist world this month found large majorities believe the financial crisis has been caused by “abuses of capitalism”, rather than the “failure of capitalism itself” – only in Germany did the proportion blaming capitalism as a system rise to 30%“. 

“As Sarkozy has pronounced: “Laissez-faire is finished.” It is not Marx who has really been rehabilitated in short order, but John Maynard Keynes, out of dire necessity. In the wake of the largest-scale acts of state economic intervention in capitalist history, politicians are now having to make a virtue of it. “Much of what Keynes wrote still makes sense,” the chancellor Alistair Darling declared at the weekend, as he announced plans to bring forward large capital projects and the prime minister defended higher borrowing to counter falling demand“.

Seamus Milne, The Guardian (23/10/2008)

¿Gastronomia o geologia? La tasca d’un nacionalista català

És un fet conegut per tothom que ens trobem en una etapa de canvis a l’escenari polític català. Aquest context històric ha generat un corrent transversal que propugna una refundació del catalanisme pel que fa el fons i la forma, amb el dret a decidir com a pedra de toc. Així, essències, estratègies i tàctiques han estat objecte de debat els darrers mesos.

Aquesta conjuntura convida a fer un repàs del significat de nacionalisme. Anthony Smith publicà un famós assaig teòric sobre aquest tema on hi proposava una definició dels moviments nacionalistes que s’allunyava de les dues concepcions formulades anteriorment. Per a Smith el nacionalisme no podia ser només una qüestió de gastronomia, un artefacte cultural inventat per les elits polítiques. Tampoc podia ser només una essència, una tradició ètnica gairebé eterna amb el pas dels anys: un fòssil geològic. Per tant, ni gastronomia ni geologia, segons Smith el nacionalisme consisteix en una feina d’arqueologia política, basada en: 1) un redescobriment del passat històric de la comunitat nacional; 2) una reinterpretació d’aquest passat d’acord amb el present polític; 3) una capacitat de regeneració col·lectiva per encarar el futur de la nació.

Convindria aquí recordar les tesis defensades per Agustí Colomines i recollides recentment en un llibre (Renyer, Pujol: 2007). Colomines, debatent amb el malaurat Ernest Lluch, defensà que catalanisme i nacionalisme eren una mateixa cosa. Sense entrar al debat teòric, un argument de pes per a Colomines era que al Diccionari d’Història de Catalunya (1992) l’entrada nacionalisme et remet directament a catalanisme (equiparant catalanisme a nacionalisme) i aquesta entrada la signa un gran historiador, Josep Termes.

Si toquem de peus a terra, fer pràctica els debats teòrics acostuma a ser una tasca complicada, és important que la tesi defensada per Colomines funcioni. Que la tasca de regeneració no sigui només patrimoni dels que es fan dir nacionalistes sinó de tots aquells que es defineixen com a catalanistes. Fer aquest pas, però, implica l’acceptació del caràcter plural del nacionalisme català. Un pluralisme de valors que s’ha demostrat agonístic, com el que va definir el filòsof Isaiah Berlin, és a dir difícil d’encaixar. En tot cas, buscar els punts en comú en aquests valors és la feina prioritària d’ara en endavant i un primer element ha estat la introducció transversal els darrers mesos del dret a decidir. El debat al Parlament sobre Llei de Consultes, i la seva posterior utilització, serà una bona ocasió per buscar l’encaix d’aquest pluralisme berlinià aplicat a casa nostra i començar un procés de regeneració nacional que superi aquests anys d’estancament autonòmic.

– Renyer,J.; Pujol,E. (2007) Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014 Pòrtic – Temes contemporanis

– Simth A. (1995) Gastronomy or Geology ? The role of Nationalism in the Reconstruction of Nations

¿Gastronomia o geologia? La tasca d’un nacionalista català

Un company del Bloc Gran del Sobiranisme (vincle) ens va demanar un article de col·laboració pel seu bloc. Nosaltres no ho hem rebutjat i els n’hem enviat un. El podeu llegir aquí.

(En breu el podreu llegir també aquí, a El Pati Descobert. De moment publiquem només el títol.)