Archive for the 'Teoria Política' Category

Què és una nació?

Ara fa un parell de dies ens van trucar del programa d’en Jordi Sacristan a COM Radio, el Maneres de viure, per preguntar-nos: què és una nació? Poden escoltar el programa aquí. Com que no sabem si ens vam acabar d’explicar prou bé a continuació fem un resum del que volíem dir:

1. La definició majoritària de nació és estatalista: una nació és un estat. Exemples com les Nacions Unides (una organització d’Estats) o el fet que en anglès facin de (molt) mal distingir ambdós termes ho corroboren.

2. Des de l’acadèmia no hi ha consens sobre la definició de nació, però sí que n’hi ha sobre allò que no és: a) no sempre és equivalent a un Estat, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no) i, al revés, hi ha Estats que no són nacions (un exemple històric podria serla URSS); b) no és un grup ètnic, les nacions són ètnicament plurals tot i que a vegades poden ser força homogènies.

3. Aleshores: què és una nació? La definició que considerem més ajustada a la realitat barreja elements objectius i subjectius. Així, una nació és un grup humà amb una cultura, una història i un territori comuns; que comparteix una identitat col·lectiva diferenciada i té voluntat d’autogovern.

10A:més enllà de l’agitprop?

El proper diumenge 10 d’abril es celebrarà la consulta sobiranista de Barcelona tancant un cicle de mobilització de l’independentisme iniciat el setembre del 2009 a Arenys de Munt. Com que ja hi haurà temps de fer balanç, avui volem parlar de la manera d’entendre les consultes. Diversos intel·lectuals iperiodistes de tendències contraposades han coincidit a definir-les, rescatant un terme en desús, com una campanya d’agitprop.Recordem-ho, l’agitprop fou un concepte desnevolupat per Pléjanov i Lenin que unia els termes agitaciópropaganda; era una estratègia clau del Partit Comunista rus que posteriorment batejaria el departament d’agitprop com a Departament Ideològic on lapropaganda pesava més que l’agitació. Tot i que aquest terme va gaudir d’una certa popularitat durant els anys 70′ a casa nostra, aplicar-lo al fenomen de les consultes que hem viscut els darrers mesos sembla força desafortunat per diverses raons.

En primer lloc, és un terme associat al sentit més clàssic de partit, a l’adoctrinament ideològic, que posteriorment serví per legitimar el règim soviètic. Aquest, doncs, és a les antípodes de l’esperit de les consultes basat en la participació de la societat civil, el treball en xarxa, el voluntariat ciutadà i la transversalitat de militàncies i pertinences.

En segon lloc, és dubtós que l’objectiu de les consultes sigui merament propagandístic. Si ho fos s’hagués limitat a una campanya pel “dret de decidir” que podria haver consistit en accions puntuals dutes a terme per membres d’organitzacions independentistes i la difusió massiva de pancartes, pamflets, etc. Les consultes són quelcom més substancial que això perquè generen un espai de participació ciutadana que, tal com vam veure a Arenys de Munt, implica un grau de desobediència civil.

Finalment, lluny de ser una campanya exclusivament independentista, el centre de gravetat de les consultes és el “dret de decidir”. En aquest sentit la reivindicació és l’exercici de la democràcia per escollir un aspecte com és el de la sobirania legitimant, això és important, les posicions a favor i en contra de la independència política.

Així doncs,  resulta força sorprenent que el terme agitprop hagi fet fortuna per descriureun fenomen que té més a veure amb la desobediència civil, la participació ciutadana i la legitimitat democràtica que amb les campanyes d’adoctrinament dels bolxevics (del 17′ o dels 70′).

Nihilisme independentista?

Llegim a  l’Ara que ESADE i la Fundació Carulla han descobert dues tendències creixents a casa nostra. D’una banda, el suport al “Sí” en una hipotètica pregunta  sobre la independència ja arriba al 45%. De l’altra, la societat catalana és cada vegada més individualista. Davant d’aquests resultats alguns s’han afanyat a apuntar una deriva cap a una mena de nihilisme independentista*, ressaltant la suposada incompatibilitat del projecte col·lectiu, l’Estat propi, amb l’individualisme creixent.

Però és així realment? Són tendències contraposades individualisme i independentisme? Argumentarem que no, tot al contrari.

En primer lloc, cal distingir l’individualisme de l’egoisme. Si entenem el primer com una doctrina que fa de la llibertat individual el seu valor principal no va necessàriament associat al segon, això és a actuar sempre de manera autointeressada. Des d’aquest punt de vista,l’independentista de la llibertat individual és basa precisament en la reivindicació d’aquest valor per rebutjar formar part d’un Estat que l’oprimeix. Si a aquest valor hi afegim la llibertat d’associació, corol·lari de la llibertat individual – és a dir formar un col·lectiu amb qui vols i no pas amb qui t’imposen ja tenim la formula adequada per la creació d’un nou Estat.

En segon lloc, cal distingir l’individualisme del nihilisme. El segones confon amb el primer però en realitat no hi té gaire a veure. Mentre el nihilista rebutja tenir valors – siguin els que siguin, això no és un valor en sí mateix? – i sobretot els valors suprems; l’individualista ja hem dit més amunt que estima la seva llibertat per sobre de tot. Aquesta distinció, però, és altament suggerent d’altra banda: ha de ser un valor suprem la independència?

En tot cas, més que no pas la teoria és la naturalesa del projecte independentista – vegin les consultes populars – la que desmenteix l’acusació: potser som cada vegada més individualistes, però no pas egoistes i ni molt menys, nihilistes. Sabem el que volem.

* Aquest post ha estat inspirat pel comentari del lector de l’Ara: ricarddíaz.

La quarta onada?

Les revoltes a Egipte d’aquests dies, conjuntament amb la rebel·lió a Tunísia de fa unes setmanes, ha fet pensar en un efecte dispersió pels països autocràtics d’Orient Mitjà. O de més enllà. Alguns s’han apressat a rememorar a Huntington i a recordar que el naixement de les democràcies segueix un patró cíclic i que ja fa temps que esperem la darrera onada democratitzadora. Segons el politicòleg americà, la història mostra que les democràcies han nascut durant tres grans onades, l’última de les quals va començar el 1974 amb la revolució de Portugal i, a grans trets, es va allargar fins els anys 90, període en què molts països es van democratitzar arran de la caiguda de la Unió Soviètica. L’argument de Huntington és senzill: un país es converteix en democràcia fet que, per efecte contagi, acaba “animant” a d’altres països a fer el pas.

Els esdeveniments a Egipte, però, recorden més aviat una altra de les teories que en el fràgil terreny de les ciències polítiques causen furor. Em refereixo als camins que, segons Robert Dahl, pot emprendre un país per passar d’una autocràcia a una democràcia. El cas egipci, però, ens mostra com el trànsit de règims autoritaris cap a sistemes democràtics s’ha d’explicar, en ple segle XXI, utilitzant nous instruments.

Abans de recordar la [criticada i doblement citada] teoria de Dahl, un breu repàs als esdeveniments del país del Nil ens ajudarà a situar-nos.

El suport al règim de Mubàrak s’ha anat esvaint a mesura que les condicions econòmiques empitjoraven i les llibertats escassejaven. Particularment, la nova generació ha canviat les regles del joc. Més educada, urbana, més exposada a la informació que circula mundialment (vegi’s, per exemple, wikileaks) i, sobretot, amb menys paciència cap a unes estructures rígides i cap a una constitució dissenyada a mida pels partits governamentals. Algunes dades ho il·lustren. Segons l’enquesta “Joves, energia emocional i violència política” (2005), el percentatge de gent que prefereix la democràcia a una altra forma de govern és superior entre els joves (veure gràfic).  També ho és entre els professionals liberals.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

[Aquest article ve motivat per una piulada de @eligirona. Gràcies per la inspiració!]

Del Majestic al Quebec?

L’antany molt honorable president de la Generalitat Jordi Pujol signà ahir un editorial que podria ser una fita pel camí del catalanisme. L’expresident sembla ser que ja no és l’home dels pactes dels vuitanta ni dels noranta: el regust de la majoria absoluta d’Aznar, el procés estatutari i la sentència del Constitucional – és a dir, la darrera dècada – han evidenciat que la idea “Vicenç Vives /Espriu”, regenerar Espanya, ja no és vigent i la nova empresa del catalanisme passa pel dret de decidir. Però lluny del característic “tot i que” del seu delfí, aquesta vegada Pujol posa un exemple clar: el Quebec del 1995.

Les democràcies occidentals han vist poquíssimes secessions: Noruega (1905), Islàndia (1918) i Irlanda (1922);  el Québec és probablement el cas que més s’acosta a Catalunya, juntament amb Escòcia, pel que fa les nacions sense estat industrialitzades. Però el Canadà no és Espanya, ni el Quebec és Catalunya podria haver dit Pujol; el camí dels quebequesos fou en certa manera similar al que segueix el catalanisme però amb certs matisos.

A. Cafè per a tothom canadenc. Sí, la província francòfona també va veure com el 1982 Canadà oblidava el pacte confederal entre anglòfons segellat el 1867, per uniformitzar la federació i dotar-la d’una Carta de Drets i Deures comuna. Mentre el líder quebequès, René Lévesque, dormia, Pierre Eliott Trudeau esmenà el text constitucional sense el suport de Quebec i el Tribunal Constitucional hi donà el vist-i-plau.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Multiculturalisme o res?

Les expulsions per criteris ètnics del president francès Nicolas Sarkozy i les declaracions d’Angela Merkel sobre la multiculturalitat, decretant-ne el fracàs, han polaritzat un cop més el debat públic sobre la qüestió. Seguint la deriva caricaturitzada i grotesca que solen prendre els debats complexos on al nostre país; hom podria arribar a la conclusió que davant la diversitat cultural creixent arribada de la mà de la immigració només hi ha dues postures polítiques possibles, a saber: tirar entre a) la multiculturalitat extrema que a la llarga acabaria diluent la identitat comuna en una mena de mosaic de ghettos on la cultura autòctona en seria un més, o b) l’assimilacionisme tout court basat en la por a la deportació massiva mitjançant criteris ètnics i la imposició d’una suposada cultura local inmutable.

Un debat serè i pausat sobre la qüestió hauria de fer veure a l’opinió pública de casa nostra, de l’Estat espanyol i d’Europa que la qüestió no va de blanc o negre, sinó de grisos. Avui dilluns el pati descobert real, el de la Universitat Pompeu Fabra, acollirà al professor i col·lega Guy Laforest de la Université Laval que pronunciarà una conferència sobre l'”acomodació raonable”, el terme que empraren els professors Gerard Bouchard i Charles Taylor quan, per encàrrec del Parlament quebequès, escrigueren un informe per aconsellar al Govern quebequès quines mesures prendre davant del pluralisme cultural i religiós (la famosa Comissió Bouchard-Taylor).

Les conclusions de l’informe no són exportables. Foren fruit d’un debat obert, de grups de discussió i d’investigacions liderades pels professors esmentats en una societat com la quebequesa, acostumada als debats madurs entre intel·lectuals, que té clara la voluntat de defensar el secularisme i els valors liberals. Bouchard i Taylor, però, digueren tres coses que al meu entendre es podrien aplicar a casa nostra:

1) Cal tranquilitzar la societat, som lluny dels conflictes culturals i religiosos greus i en tot cas hem d’ignorar aquells que intenten desestabilitzar aquesta situació; 2) Cal fer entendre als immigrants la necessitat d’acomodar-se a la societat d’acollida i escoltar el que  necessiten i demanen per fer-ho “còmodament”; 3) Cal practicar una actitud oberta essent coneixedors dels límits de l’acomodació, per dur a la pràctica aquest tercer mandat cal tenir molt clar quina societat volem i definir uns principis i límits que no puguin ser trepitjats (per exemple: la igualtat entre homes i dones, secularisme si és el cas, etc…).

A més a més, Bouchard i Taylor llançaren al debat públic una manera d’afrontar la diversitat fruit de la immigració ben diferent de la dels canadencs: la interculturalitat. Si els canadencs apostaven per la multiculturalitat com a model, els professors quebequesos insistiren en la necessitat de bastir un marc de convivència basat en el respecte a les diverses cultures i els seus drets però també en l’intercanvi i els deures. La seva proposta no va ser acceptada per tothom però permeté generar debat sobre la qüestió.

Segur que avui el professor Laforest ens donarà més claus per abordar aquesta qüestió.  Som-hi!

Sobre la polèmica de Vic

El batlle de Vic, el conservador Josep Maria Vila d’Abadal (Unió Democràtica), ha anunciat que no deixarà empadronar a la capital osonenca les persones que no presentin la documentació necessària (DNI, NIE, Visat i residència) tal com preveu, segons ell, la nova Llei d’estrangeria (2/2009) que va entrar en vigor el passat 11 de desembre. La decisió ha estat presa al consistori amb el suport dels grups de CiU, PSC i ERC.  Segons Vila d’Abadal, la voluntat no és deixar sense serveis a les persones immigrades malgrat que és el padró el que dóna accés a la sanitat i l’educació públiques. Ha explicat que les persones que no compleixen els requisits representen menys d’un 2% de les sol·licituds i que l’única novetat serà una revisió més exhaustiva dels documents presentats. La mesura ha rebut crítiques del mateix Ministre de Treball i Immigració Celestino Corbacho, dels grups municipals a l’oposició i de les entitats cíviques com SOS Racisme. La polèmica està servida i gira al voltant de diverses preguntes: té competències l’Ajuntament de Vic per aplicar la Llei d’estrangeria? És ètic deixar persones sense els serveis bàsics negant el padró? És una concessió al programa polític del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, amb representació al consistori vigatà?

Us adjuntem un parell d’opinions publicades amb arguments i estils diferents:

La Najat amb un to irònic ben trobat barreja pomes amb peres…

NAJAT El Hachmi

Sort que dissabte passat l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, explicava les seves raons per tot l’enrenou que ha muntat, que si no jo hauria començat a malpensar. En el seu emotiu article queda ben clar que l’únic que vol és ajudar els immigrants.

En Pere Martí fa una anàlisi incisiva sobre la darrera pregunta que formulàvem…

Anglada com a coartada

Pere MARTÍ

Quan la població immigrada supera el 20% del cens d’una ciutat, com és el cas de Vic, cal anar més enllà del paternalisme naïf d’aquells que conviden a mirar la immigració com una oportunitat i no com un problema, però gairebé sempre se la miren de lluny, com un ratolí de laboratori. El consistori està governat per CiU, PSC i ERC, amb la qual cosa qualsevol acusació de xenofòbia es desautoritza per ella mateixa,


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter