Archive for the 'Québec' Category

BQ, aprendre de la derrota

Diu que s’aprèn més de les derrotes que no pas de les victòries i els sobiranistes quebequesos s’ho han pres al peu de la lletra.Aquests dies la desfeta monumental del Bloc Quebequès (BQ) ha generat tota mena d’interpretacions. Tothom escombra cap a casa i fa una lectura pròpia dels resultats. Lluny d’arribar a un cert consens passada una setmana dels comicis sembla ser que s’imposen tres grans lectures dels resultats.

1. L’independentisme ha mort. Aquesta és la tesi dels federalistes (unionistes) canadencs que associen la desfeta del Bloc amb la desfeta del projecte independentista. L’estratègia Duceppe. Primer: victòria BQ. Segon: victòria PQ. Tercer: “tout redevient possible”, ensopega al primer pas. Aquesta, però, sembla una lectura simplista: les enquestes continuen indicant un 40% de suport estable a la secessió (contra un 60%) i tot indica que entre els votants perduts pel BQ hi havia molts sobiranistes que han optat per l’NPD.

2. Quebec vol una tercera via. La victòria de l’NPD ha donat ales als defensors del federalisme asimètric, opció per la que aposta aquest partit socialdemòcrata a la declaració de Sherbrooke. Aquesta posició per a alguns té melodia de cançó de l’enfadós ja que la reforma constitucional s’ha assajat diverses vegades i Quebec sempre n’ha sortit malparat (Trudeau 1982, Meech 1991, Charlottetown 1992).

3. Quebec vota contra Canadà. El vot massiu a l’NPD s’explicaria per l’oposició quebequesa al govern conservador d’Ottawa. De fet 58 dels 102 diputats de l’NPD s’han obtingut al Quebec i la victòria aclaparadora de l’NPD només s’ha produït en aquesta província. Aquest és l’argument dels sobiranistes, que d’altra banda no explica perquè els quebequesos no han tornat a fer confiança al BQ per oposar-se al Govern de Harper. En tot cas, l’NPD subratlla que tot i el seu federalisme asimètric, també aposta pel dret de decidir.

Les eleccions a l’Assemblea Nacional de Quebec, previstes per l’any que ve, eren la segona etapa del projecte del derrotat Duceppe. Aleshores les forces sobiranistes podran mesurar si realment han perdut muscle a favor del federalisme o si els quebequesos van voler ficar una pedra a la sabata de Stephen Harper votant l’NPD.

Anuncis

Quebec, Escòcia, independència i bon govern

Dion al Parlament d'Ottawa sol marcar gols als sobiranistes quebequesos

El politicòleg i polític canadenc Stéphane Dion defensa que la independència de les petites nacions és gairebé impossible d’aconseguir en una democràciaperquè requereix la combinació de dos factors: la por a l’estat matriu i la confiança en la independència. Aquests sentiments serien els actuarien com vasos comunicants:  quan una petita nació té molta confiança perd la por a l’estat i quan té molta por perd la confiança per fer la secessió.

La casualitat ha fet que se celebressin eleccions simultàniament a dues nacions sense estat: al Quebec i Escòcia. Les primeres generals canadenques, les segones nacionals escoceses. I mentre l’independentisme del Bloc Québécois patia una desfeta històrica; el del Scottish National Party obtenia una inesperada victòriamajoria absoluta.

Extrapolar resultats electorals a opinions sobre aspectes com la secessió és agosarat i imprecís, però el contrast dels resultats exigeix una anàlisi.

Primer. Els arguments universals sobre la secessió (per exemple que la globalització la fa una reivindicació antiquada en tots els casos) sembla ser que no acaben de funcionar. La “globalització” perjudica als quebequesos i ajuda als escocesos?

Segon.  El model Dion (que per cert fou reelegit diputat liberal a Ottawa) sembla ser enormement simplista. Avui dia la “por” a la superviviència com a nació és vigent però sembla que els indicadors per valorar l’actitud de l’estat són més racionals: eficiència, acomodació, creixement econòmic, etc…

Tercer. El binomi por/confiança de Dion podria no ser un sistema de vasos comunicant sinó reforçar-se en certs casos. L’aliança entre liberals i tories a Westminster combinada amb el bon Govern de Salmond podria haver incrementat a parts iguals la “por” i la “confiança” generant una sinergia. El model Dion no ho preveu.

Quart. Els resultats demostraren que l’argument clàssic dels “problemes reals de la gent” contraposats a la independència pot tenir part de raó. Quan els independentistes són més retòrics que no pas efectiu, el Bloc Québécois a Ottawa,  l’electorat els acaba penalitzant. En canvi, quan aquests fan polítiques de bon govern són premiats, vegin els resultats de Salmond!

Quebec: un nou cicle federalista?

Les eleccions celebrades el passat dilluns al Canadà han suposat una sacsejada important a la política canadenca, però especialment a la quebequesa. En un país tradicionalment avesat als canvis polítics dràstics –als anys 90 el Partit Progressista Conservador va ser capaç de passar en una elecció de 169 a 2 diputats- aquest cop la sorpresa ha vingut des de la província francòfona del Quebec.

Abans d’entrar en l’anàlisi particular del cas quebequès, cal mencionar que a nivell estatal un partit conservador ha aconseguit, per primer cop des del 1988, obtenir la majoria absoluta dels representants. En aquest cas, el nou Partit Conservador, creat el 2004 a partir de l’aliança entre el Partit Progressista Conservador (amb forta implantació a les províncies Marítimes del país) i del Partit Reformista (fort a les províncies occidentals), ha sobrepassat de llarg els 155 diputats necessaris per obtenir el control de la Cambra dels Comuns, fet que permetrà al Primer Ministre Stephen Harper de governar amb total comoditat. També és notícia la caiguda que ha patit el Partit Liberal: per primer cop en la història deixa de ser la oposició oficial en la Cambra Baixa, i el seu líder, el qüestionat Michael Ignatieff no ha aconseguit escó. Els mals resultats del Partit Liberal han vingut explicats, en bona mesura, per la gran crescuda que ha tingut el New Democratic Party (NDP) de Jack Layton, que amb un discurs marcadament d’esquerra s’ha erigit com a l’alternativa més factible a un Partit Conservador que governa des del 2000 amb un discurs notòriament escurat a la dreta. Finalment, és de rellevància l’entrada per primer cop del Partit Verd, que malgrat obtenir uns pitjors resultats en comparació amb el 2008 ha aconseguit fer entrar finalment a la seva popular líder, Elisabeth May, a la Cambra dels Comuns.

El següent gràfic mostra l’evolució del percentatge de vot dels partits polítics. Entre parèntesi, el nombre de diputats obtinguts (per qüestions d’espai quan no s’obté representació no es mostra el percentatge de vot obtingut).

Però com hem comentat, la gran sacsejada ha ocorregut al Quebec. En una província on des de l’any de la fundació del partit, el 1993, el secessionista Bloc Québécois havia guanyat per majoria absoluta totes les eleccions, el federalista New Democratic Party –que fins al moment només disposada d’un diputat a la província francòfona– ha donat la campanada de la jornada electoral i ha obtingut el 42,9% dels vots i 58 dels 74 representants a escollir (77,3%). Què ha passat al Quebec? Són aquests resultats un indicador del declivi d’un nacionalisme quebequès que no ha sabut articular un discurs suficientment aglutinador després de la celebració i derrota de dos referèndums secessionistes?

En aquest sentit hi ha dues teories contraposades entre els intel·lectuals del Quebec que apunten a conclusions diferents:

En primer lloc, el discurs dels contraris al secessionisme, liderats pel Primer Ministre quebequès Jean Charest, que apunten que aquests resultats són una clara derrota del sobiranisme quebequès que finalment ha optat per les tesis federalistes que defensen el NDP. Això suposaria un canvi radical en la societat quebequesa, que hauria decidit deixar enrere les “aventures” sobiranistes per integrar-se en un Canadà on el NDP semblaria un partit que confiaria en un veritable model federal i multinacional.

En segon lloc, les tesis sobianistes advoquen per un simple realineament del votant secessionista. Recordant que el Bloc Québécois “només” ha perdut el 40% dels seus vots (malgrat passar de 47 a 4 diputats), aquests sostenen que, en un context on tant el govern d’Ottawa (liderat pels Conservadors) com el de Quebec (pel Partit Liberal Quebequès, marcadament escurat a la dreta també) són considerablement hostils a les demandes sobiranistes, optar per un partit que es podria haver erigit com a una veritable alternativa a l’administració govern Harper d’Ottawa era la millor alternativa possible.

Si es té en compte que entre els candidats del NDP al Quebec hi ha integrats persones declaradament sobiranistes, i que fins i tot militants del Bloc Quebecois havien demanat el vot per l’NDP per tal de fer front a l’amenaça conservadora, és força factible que el declivi del Bloc Quebecois (declivi, per cert, menor que el d’Esquerra en les passades eleccions al Parlament de Catalunya) no sigui més que una reubicació del votant sobiranista en les eleccions Federals. És molts difícil de dir si aquest canvi en els patrons de comportament electoral en aquestes eleccions es mantindrà o no en les subseqüents; en tot cas, sí que és força evident que ningú pot donar el moviment secessionista quebequès per mort arran d’aquests resultats.

Del Majestic al Quebec?

L’antany molt honorable president de la Generalitat Jordi Pujol signà ahir un editorial que podria ser una fita pel camí del catalanisme. L’expresident sembla ser que ja no és l’home dels pactes dels vuitanta ni dels noranta: el regust de la majoria absoluta d’Aznar, el procés estatutari i la sentència del Constitucional – és a dir, la darrera dècada – han evidenciat que la idea “Vicenç Vives /Espriu”, regenerar Espanya, ja no és vigent i la nova empresa del catalanisme passa pel dret de decidir. Però lluny del característic “tot i que” del seu delfí, aquesta vegada Pujol posa un exemple clar: el Quebec del 1995.

Les democràcies occidentals han vist poquíssimes secessions: Noruega (1905), Islàndia (1918) i Irlanda (1922);  el Québec és probablement el cas que més s’acosta a Catalunya, juntament amb Escòcia, pel que fa les nacions sense estat industrialitzades. Però el Canadà no és Espanya, ni el Quebec és Catalunya podria haver dit Pujol; el camí dels quebequesos fou en certa manera similar al que segueix el catalanisme però amb certs matisos.

A. Cafè per a tothom canadenc. Sí, la província francòfona també va veure com el 1982 Canadà oblidava el pacte confederal entre anglòfons segellat el 1867, per uniformitzar la federació i dotar-la d’una Carta de Drets i Deures comuna. Mentre el líder quebequès, René Lévesque, dormia, Pierre Eliott Trudeau esmenà el text constitucional sense el suport de Quebec i el Tribunal Constitucional hi donà el vist-i-plau.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Refredament independentista?

Les darreres enquestes publicades a La Vanguardia (Institut Noxa) han generat tota mena de comentaris sobre el suposat refredament secessionista. Si l’enquesta duta a terme pocs dies després de la sentència sobre l’Estatut presentava un 47% de suport a la independència; la de fa pocs dies, dos mesos més tard, atorgava set punts menys de suport a la secessió, un 40%. Deixant de banda els valors (qüestionats per altres enquestes) i el mètode d’enquesta, diversos analistes ja han apuntat que hi hauria un suposat “refredament independentista”. Aquest discurs coincideix amb un estat d’ànim palpable després de grans manifestacions del 10-J que sol entonar amb un escepticisme, a un tel de ceba del cinisme,  allò de: “I ara què?”. Tot plegat contrasta enormement amb la ploriferació de candidatures que es proclamen independentistes de cara al 28-N. Així doncs: es refreda l’independentisme? Un cop més buscarem la resposta a la política comparada. Ho farem a partir de les dades d’enquesta recollides per François Yale (2008, L’évolution de l’appui à la souveraineté du Québec : effets de la formulation de la question et effets de contexte).

El cas quebequès amb una tradició secessionista sòlida, dos referèndums sobre la qüestió i diversos intents de reforma constitucional, ens pot ajudar a buscar la resposta a la nostra pregunta.

Observem l’evolució del suport a la sobirania-partenariat de les darreres dues dècades:

Malgrat que el cas quebequès és diferent del català en molts aspectes, per exemple, el 1980 ja s’havia celebrat unr eferèndum sobre la sobirania-associació; en podem extreure alguna conclusió. La primera és que el suport a la sobirania, efectivament, no és estable sinó que oscil·la i sovint ho fa en funció de l’evolució de l’agenda política dels aspectes constitucionals. Els punts d’inflexió del cas quebequès corresponen a la fallida de l’acord de Meech (reforma constitucional canadenca que havia de reconèixer el Quebec com a “distinct society”), el rebuig a la segona oferta de reforma del 92′, el referèndum sobre la sobirania-partenariat del 1995, i la publicació dels escàndols relacionats amb el referèndum entre el 2005 i el 2006. Una segona conclusió és que després dels moments de possible reforma constitucional (Meech, Charlottetown, Referèndum) es produeix un refredament del suport a la sobirania, però aquest no sembla ser tan brusc comels increments de suport. Finalment, pel cas quebequès, hi ha una base de suport a la sobirania al voltant del 40%.

I el cas català? L’oscil·lació registrada per l’enquesta de La Vanguardia encara no és una dada definitiva, ha passat poc temps des de la sentència del TC i, a més a més, el canvi percentual es podria moure dins del marge d’error de l’enquesta (vegeu aquest article del company Aubachs). Tot i així, el debat continua ben obert: tendència la baixa? Eixamplament de la base independentista? Bombolla independentista?

Proporcionalitat o personalisme?

Ahir al vespre vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’assemblea oberta a Montreal del partit polític Québec Solidaire. En el marc de la meva tesi doctoral m’interessa estudiar l’estratègia dels partits polítics en determinats contextos, de manera que poder assistir en primera persona en un debat entre líders i militants és una oportunitat que no es pot desaprofitar. El partit polític és marcadament d’esquerres, ecologista i sobiranista, i disposa actualment d’un representat a l’Assemblea Nacional del Quebec, elegit en el districte de Mercier (al barri de Plateau de Montreal, per entrendre’ns, la Gràcia de Barcelona).

Québec Solidaire va obtenir en les darreres eleccions el 3,8% dels sufragis. Al Parlament quebequès s’hi escullen 125 diputats en districtes uninominals, de manera que per guanyar un representant “simplement” has de ser el partit que s’emporta mes vots en un dels districtes. Aixi doncs, si be en un sistema proporcional a aquest partit li haurien correspost al voltant de 5 diputats, el sistema de the first past the post nomes n’hi atribuí un.

Hom podria pensaria doncs que aquest partit estaria completament a favor de l’adopció d’un sistema perfectament proporcional (de fet per exemple, tant UPyD com IU a l’estat han demanat en nombroses ocasions la introducció d’un sistema més proporcional). Però per gran sorpresa meva, quan el diputat de Québec Solidaire –Amir Khadir– va abordar aquest tema, la proposta del partit conservava el principi de the first past the post, i només introduïa un segon nivell d’elecció mitjançant representació proporcional.

Per entendre’ns: la seva proposta consistia en mantenir els 125 diputats al Parlament, dels quals 75 serien escollits com actualment en circumscripcions uninomimals i amb el principi de the first past the post. Els altres 50 diputats Khadir proposava que fossin escollits a nivell de regió en districtes multinominals (i no a nivell nacional en un gran districte multinominal), de manera que es pogués conservar el principi d’elecció d’una persona i de representació del territori, mes que d’un partit (els diputats al ser escollits a la regió i no a nivell nacional encara conservarien el contacte amb el territori).

Si Québec Solidaire volgués introduir un sistema proporcional de veritat on ells s’hi veiessin beneficiats hauria escollit l’opció de dividir el país en districtes multinominals elegits per representació proporcional. Tanmateix, si el partit considera important mantenir el principi de la representativitat del territori, hauria escollit que 75 diputats fossin elegits en districtes uninominals, i els altres 50 restants en un districte únic nacional (a imatge i semblança del que passa a Alemanya).

Però no! Aquests 50 diputats escollits amb sistema de representació proporcional proposava que fossin escollits a nivell de regió, de manera que es pogués conservar el principi –inviolable en el mon anglosaxó– de la representació personal. Malgrat que dividir els 50 diputats en regions perjudica manifestament el partit de Khadir (és millor per ells tenir un gran districte de 50 diputats que, posem pel cas, 10 de 5, on difícilment podran entrar), els principis de la representació personalista estan tan arrelats en aquesta cultura que no se’n poden desvincular. Fins i tot aquells que se’n veuen mes perjudicats!

Montreal o la ciutat de les mil cares

Un servidor se’n va demà mateix i per un període de 5 mesos a Montreal -Quebec-, a fer una estada de recerca en el marc del doctorat, acompanyat d’en Pablo, també politòleg, company de despatx, de tutor de tesi, de debats metodològics i teòrics, d’eventuals birres i a partir de demà, també de pis i de ves a saber quantes coses més…

Abans de marxar, i com a bon politoxicòman, no m’he pogut estar de buscar una mica d’informació sobre la vila que ens acollirà durant pràcticament mig any. I un hom se n’adona ben aviat que Montreal és una ciutat polifacètica i amb una bona pila de noms: “la ciutat dels Sants”, “la ciutat dels cent campanars” i la més recent “une île, une ville“.

M’agradaria concentrar-me mínimament amb aquest darrer nom “une île, une ville“: l’any 2001 el Partit Quebequès, al govern de la província, va decidir fusionar les 26 ciutats que formaven part de l’Illa de Montreal amb l’argument que amb la unió de les diverses ciutats la nova entitat guanyaria en eficiència econòmica i competitivitat (argument que si més no encara des de la distància xoca una mica que fos presentat per un partit independenttista).

La proposta no va ser massa ben rebuda en general, però menys en particular als barris més anglòfons, situats a l’oest de la nova ciutat.  L’any 2002 el Partit Liberal del Quebec va derrotar al Partit Quebequès sota la promesa de celebrar un referèndum als municipis sobre la seva intergació en la nova ciutat de Montreal. Sobretot en els barris anglòfins (la minoria) es va votar massivament en contra de la integració en la nova ciutat, atès que tenien por de perdre els drets lingüístics adquitrits. Així, dels 26 municipis que formaven la nova ciutat de Montreal, 22 van celebrar referèndum; en 15 d’elles es va rebutjar la integració en la nova ciutat.

Tal com era d’esperar em els barris on es va votar més majoritàriament encontra de la integració en la nova gran ciutat es corresponen bastant fidedignament amb les zones on s’hi parla menys francès:

Actualment els municipis on en la consulta hi va guanyar l’opció de la separació del gran Montreal han tornat a recuperar la seva autonomia, tot i que algunes de les competències que havien ostentat anteriorment han quedat en mans d’un òrgan supramunicipal de gestió.

Fins aquí la primera breu entrega sobre Montreal. Garanteixo de cara als següents mesos nova informació sobre aquesta fascinant ciutat. Per cert, la ciutat amb major concentració d’estudiants universitaris per càpita de tota Amèrica del Nord…

Salut i fins ben aviat!


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter