Primeres anàlisis dels resultats electorals

Avui en Marc Guinjoan realitza les primeres anàlisis dels resultats electorals al Pati dels Tarongers:

A hores d’ara la majoria dels lectors ja deuen estar ben assabentats dels resultats electorals al Parlament de Catalunya, que han proporcionat una molt còmoda victòria al candidat nacionalista Artur Mas, i han infligit una severa penyora als dos principals socis del tripartit: al PSC i a ERC, que passa a esdevenir la cinquena força política. Per altra banda, Ciutadans ha consolidat el suport que havia obtingut fa tres anys i el partit de Joan Laporta entra amb 4 diputats al nou Parlament…[ Llegir més ]

Voleu dir que hi cabem tots?

Si res no indica el contrari, Solidaritat Catalana i Reagrupament no es presentaran plegats a les properes eleccions catalanes. El Janus català ha actuat de nou. Mentre tots els indicadors i la sensació ciutadana ens confirmen una vegada rere l’altra que l’independentisme és l’opció de futur, els partits que l’han de liderar perden vots o no es posen d’acord per ves a saber quines raons. Irracionalitat en estat pur.

No són els únics partits nous que es presentaran. Per part de l’espanyolisme tot sembla indicar que Ciutadans i UPyD aniran a les eleccions per separat. A part d’això, Plataforma per Catalunya ja fa uns quants mesos que ho va confirmar, així com el partit freak de la CORI o el Partit Pirata. Per no parlar de què farà Alternativa de Govern, plataforma creada per Montserrat Nebrera per avaluar les possibilitats de presentar-se…

Per què? En un moment en què els mitjans 2.0 faciliten la projecció d’un missatge i que nous horitzons determinen nous reptes, multitud de personalitats i col·lectius s’animen a donar el pas endavant i presentar candidatura al Parlament.

Abans d’entrar en les implicacions vegem primer on estan ubicats els partits polítics catalans en base a la seva posició en l’escala esquerra-dreta i en l’eix catalanisme-espanyolisme. S’han inclòs també totes aquelles plataformes que han afirmat la seva voluntat de participar-hi.

(*D’esquerra a dreta i de dalt a baix: C: Crida per la Terra; Rcat: Reagrupament; SC: Solidaritat Catalana; (…); V: Verds; (…); PxC: Plataforma per Catalunya; AG: Alternativa de Govern. Obviem tant a la CORI com al Partit pirata per la impossibilitat d’ubicar-los en aquest eix bidimensional. La ubicació de cada partit és elaboració pròpia)

Com podem comprovar, la majoria de les posicions de l’eix bidimensional estan ocupades per diverses formacions. Ara bé, on estem ubicats els catalans? En la següent figura podem veure la distribució:

Font de dades: Baròmetre d’opinió política 13, maig 2008 (CEO)

Com es pot comprovar, el posicionament dels electors catalans està molt focalitzat en les posicions de centre i centre-esquerra pel que fa a l’eix ideològic i pel que fa al sentiment nacional entre la catalanitat i l’espanyolitat, amb una important tendència cap al catalanisme. L’oferta electoral doncs s’hauria de cenyir, en bona lògica, a aquest posicionament en l’eix bidimensional. Qualsevol partit polític que ocupés un espai minoritari no hauria de treure un percentatge de vots suficients com per obtenir representació, de manera que a mitjà i llarg termini hauria de retirar-se de la competició.

Els nous partits polítics que entren a concórrer per primer cop en les eleccions haurien de saber molt bé on ubicar-se. Malgrat que tant Reagrupament com Solidaritat Catalana han insistit en què no s’emplacen en cap punt de l’escala ideològica, les seves propostes semblen situar-los més aviat en la part dreta de l’escala ideològica. Si ens mirem però els percentatges de cadascuna de les cel·les de la segona figura,  podem observar que el catalanisme és un moviment que decanta cap a l’esquerra. Farien bé ambdós partits de saber bé cap a on orienten el seu discurs.

Però el que és més important: tenint en compte que una part important del sobiranisme més d’esquerres es decanta per Esquerra, si aquest parell de partits volen tenir alguna opció d’entrar en el nou parlament, haurien de sumar el màxim d’esforços conjunts. L’espai de competició és reduït, i la llei electoral no afavoreix la dispersió del vot. Concórrer per separat a les eleccions molt probablement portaria tant a Reagrupament com a Solidaritat Catalana a  caure en el pou de l’oblit. I en un moment en què la societat catalana s’ha mostrat tan clara, la manca d’estratègia d’uns pocs líders polítics no hauria de frustrar l’articulació d’un moviment polític que de concórrer conjuntament a les eleccions, faria forat en el mapa electoral de Catalunya.

Article publicat a “El Singular Digital“

Per què serà una manifestació multitudinària?

Les accions col·lectives, i les manifestacions en particular, difícilment tenen èxit ( d’assistència), ja que és necessària la confluència de factors tant estructurals com conjunturals que afavoreixin aquest tipus d’acció. Les estructures que donaran marc a la manifestació del 10 de juliol no han canviat; no obstant, s’observa que alguns determinants contextuals han virat. Aquestes petites modificacions poden portar a la fortalesa dels moviments socials i l’èxit de les accions que aquests generen. Seguidament apuntarem aquells canvis més destacats.

(1)   Les elits donen suport a la manifestació. El cas de la manifestació de dissabte, la major part els partits de Catalunya (PSC, CiU, ICV i ERC) han fet una crida a la ciutadania per tal que participin.  El suport dels partits permet que la manifestació es publiciti fàcilment, s’ofereixin recursos logístics (autobusos des de diferents poblacions, informació…), i es presenti l’assistència a la mateixa com una acció normalitzada. A més a més, la transversalitat de les elits fa que moltes altres associacions i entitats simpatitzants mobilitzin als seus afiliats.

(2)   Els alineaments electorals. En períodes preelectorals -on la força electoral pot canviar- els grups socials no representats, però organitzats, es tornen atractius pels partits establerts. Els partits que tenen en ment les eleccions de la tardor s’apressen a “fer-se seus” els diferents moviments (PDD o Òmnium), per així compartir-ne els èxits. D’aquesta manera interessa a certs partits l’èxit de les accions que produeixen aquests moviments; atorgant-los visibilitat i importància.

(3)   La descohesió del poder. Si es produeixen fractures internes del poder no només es debilita la posició dels mateixos partits, sinó que produeix l’enfortiment dels moviments socials, com també de les seves accions. Això s’ha exemplificat amb la no-unanimitat en el lema que ha d’encapçalar la manifestació (“som una nació volem decidir vs. Senyera), fet que ha generat una desacreditació del partits a favor d’una serietat dels moviments que havien pactat el lema de la manifestació.

(4)   Estructures de mobilització. Una de les conseqüències que han introduït les consultes sobre la independència és la  creació de noves estructures organitzatives a nivell municipal. Aquestes organitzacions -que es troben coordinades entre elles- permeten més fàcilment la mobilització i l’organització de  la ciutadania als territoris implantats: tenen canals de comunicació ràpids i eficients, i poden establir incentius selectius.

Tot i això, no s’ha d’oblidar que els últims mesos hi ha hagut canvis latents a la població que provenen: a) del desgasament que ha portat el procés de la Sentència del Tribunal Constitucional, b) del treball realitzat per les entitats per mobilitzar a la ciutadania, i c) la incorporació a l’agenda mediàtica d’aquests temes que repercuteixen a l’agenda política.

Els factors contextuals auguren un èxit a la manifestació de dissabte 10 de juliol. Esperarem quin és el resultat final. De moment la societat civil s’ha organitzat al carrer, ara cal que els líders polítics manifestin el seu descontent a l’esfera política.

Article publicat a Crònica

Les eleccions al Regne Unit amb diferents sistemes electorals

Fa poc més d’una setmana es van celebrar les eleccions al Regne Unit. El que semblava que podia ser el definitiu trencament del bipartidisme al país anglosaxó, ha quedat en foc d’encenalls. El Partit Conservador i el Laborista han “intercanviat” resultats electorals, mentre que els Liberals de Nick Clegg, amb grans expectatives fa poques setmanes i amb la possibilitat de fins i tot superar el partit de Gordon Brown, han acabat finalment obtenint menys representants a la Cambra dels Comuns que els que tenien fins al moment. La Llei de Duverger –que, dit de manera senzilla, afirma que un sistema majoritari propiciarà el bipartidisme- ha tornat a actuar impedint els Liberals d’obtenir uns bons resultats electorals.

La desproporcionalitat del sistema en aquest cas ha estat de les més altes de la història. Seguint l’índex de desproporcionalitat de John Loosmore & Victor J. Hanby –el més usat dels que existeixen; es calcula sumant els valors absoluts de les diferències entre el percentatge de vots obtinguts i el percentatge de representants obtinguts, dividit entre dos. S’expressa amb percentatges i el seu valor màxim és 50% (màxima desproporcionalitat) i el mínim 0% (màxima proporcionalitat)– en aquestes eleccions el valor obtingut ha estat del 22,7%. Elevadíssim fins i tot en eleccions amb sistemes majoritaris.

Però fem una mica de política ficció. Què hauria passat al Regne Unit amb diferents sistemes electorals que introduïssin total o parcial proporcionalitat al sistema. Atès que en les eleccions passades del Regne Unit només es van escollir 649 diputats dels 650 que conformen la cambra –per mort durant la campanya d’un candidat– emprarem aquest mateix valor per fer els càlculs.

Presentem 5 escenaris diferents: a) un únic districte nacional on s’escullen 649 diputats amb representació proporcional; b) Un districte per cadascuna de les nacions (Anglaterra, Gales, Escòcia i Irlanda del Nord), c) un districte per província (Gales, Escòcia i Irlanda del Nord, i els 9 districtes en què està dividida Anglaterra), d) els resultats electorals obtinguts amb un “districte superposat” (upper tier en anglès; semblant al sistema alemany) a nivell nacional que afegeix, als ja 649 diputats escollits per circumscripcions uninominals, 100 diputats més en un únic districte nacional per representació proporcional; i e) aquest mateix escenari afegint però 250 diputats de més.

Els resultats són els que es poden observar a la següent taula*:

* Tots els càlculs els hem fet amb la Regla d’Hondt i assumirem que no hi ha cap barrera electoral d’entrada.

Tal com era d’esperar, el sistema que genera menys desproporcionalitat és el de districte únic nacional de 649 diputats (semblant al que succeeix a Holanda o a Israel). Alhora, també és el que registraria un nombre efectiu de partits polítics més elevat, és a dir, un sistema més fraccionalitzat. De manera gràfica podem comparar a continuació la distribució del parlament sortint amb el que hi hauria hagut en un sistema perfectament proporcional:

Obtinguts

Districte Nacional

Tal com es desprèn de la taula, els resultats per 12 districtes o amb un districte nacional únic no varien massa. On s’hi que es veuen aquestes és amb l’establiment d’un llindar superior de 250 diputats. En aquest cas, i suposant que el Parlament passés a tenir 899 diputats, els resultats obtinguts serien un entremig entre el sistema majoritari actual i el proporcional.

Llindar electoral +250

Sembla ser que una de les condicions dels liberals per formar govern amb els conservadors al Regne Unit ha estat el canvi de sistema electoral. Hem vist aquí com el simple mètode d’atribució d’escons pot fer variar molt considerablement els equilibris de forces, l’estabilitat del sistema i fins i tot d’això en depèn l’entrada de partits polítics de caire populista o d’extrema dreta. És probable que el Regne Unit introdueixi certs canvis sobre el sistema electoral. Quins seran ja és més difícil de saber. En tot cas, és del tot probable que no es decantaran per un sistema de total representació proporcional.

Quedant-se dins dels propis sistemes majoritaris, l’establiment d’un llindar electoral per representació proporcional, o fins i tot el mètode australià d’atribució de representants serien formes que, conservant la filosofia majoritària dels sistemes de Westminster, aconseguiria garantir una major proporcionalitat. De tot això però ja en parlarem algun altre dia!

Article publicat a Crònica

Les consultes a El Pati Descobert

Avui 23 d’abril, diada de Sant Jordi, apareixen un parell d’articles a la xarxa gestats des de El Pati Descobert al voltant de les consultes populars sobre la independència del proper 25 d’abril.

En primer lloc, en el tercer informatiu diari sobre les consultes del 25-A a Vilaweb apareix un nou estudi realitzat pel membre de El Pati Descobert, Marc Guinjoan, i el també politòleg Jordi Muñoz sobre la previsió de participació en les consultes del proper diumenge. D’acord amb anàlisis estadístics que hem anat presentant al bloc, els dos politòlegs estimen una participació del 16,78%. En l’article també podeu trobar la participació estimada per a cadascun dels 193 municipis que celebren la consulta.

En aquest video, en Jordi Muñoz explica per què una participació d’aquest nivell no suposaria una desmobilització de l’electorat sinó el simple fet que els municipis on se celebren les consultes són més “complicats” que els precedents

Per altra banda, també publiquem a Crònica.cat un article d’anàlisi sobre aquesta taxa de participació prevista del 16,78%. Us el deixem a continuació.

Les consultes del 25A: participació prevista

El proper cap de setmana com ja és ben conegut se celebrarà una següent onada de consultes sobre la independència de Catalunya on més d’un milió de ciutadans d’un total de 193 municipis del Principat estan cridats a les urnes. Des de El Pati Descobert hem anat publicant una llarga d’anàlisis sobre les consultes que han estat resultat de l’anàlisi conjuntament d’en Jordi Muñoz (UAB) i Marc Guinjoan (UPF) sobre les diferents onades que s’han celebrat de consultes. El resultat més palpable, de moment, és l’article “Votar independència. Organització i participació a les consultes sobre la independència ” a la Revista Eines 11.

A pocs dies de la celebració de la següent onada publiquem al diari digital Vilaweb una predicció de participació per cadascun dels municipis que celebraran consulta. Mitjançant la tècnica estadística de la regressió lineal i tenint present els resultats obtinguts en les darreres tandes de consultes, prenem en consideració unes quantes variables (totes elles s’han mostrat estadísticament significatives per explicar la participació) per fer una estimació dels resultats esperables de participació: la població, la taxa d’estrangers, la participació en les eleccions autonòmiques del 2006, el fet que la consulta se celebrés a Osona o no, el percentatge de vots a ERC, a CiU i a ICV, i l’abstenció diferencial observada entre les eleccions autonòmiques i les estatals.

Els resultats per cadascun dels municipis poden ser consultats en l’informe que presentem, però aquí ens agradaria fer una petita valoració de la participació prevista. Aquesta, i si se segueixen els patrons de comportament que es van observar en les dues primeres tandes de consultes, quedaria en un 16,78%, 5 punts per sota de les consultes del febrer, i més de 10 per sota de les del desembre.

És aquest però un mal resultat? Quan parlem de participació en les consultes cal que tinguem present que hi ha dos elements que són extremadament rellevants per explicar l’assistència a les urnes: la mida del municipi (com més gran, menys participació per les dificultats de publicitació) i el percentatge de vot a ERC, CiU, i en menor mesura ICV. Vegem en els següents gràfics quina és l’evolució en les successives tandes d’aquests elements:

Dels dos gràfics ràpidament se’n desprèn que tan CiU com ERC cauen en percentatge de vot a mesura que avancen les tandes de consultes (presentem dades també per la resta de municipis on, fins i tot, el PSC supera a CiU, i el PP a ERC), al mateix temps que la mida mitjana del municipi augmenta.

Estem doncs cada cop davant de municipis més complicats, on la realitat social no afavoreix ni el desenvolupament de les comissions organitzadores ni l’assistència massiva a les urnes. De fet, entre les primeres consultes del desembre del 2009 a les darreres de febrer, i malgrat el buit informatiu per part dels grans mitjans de comunicació, només hi va haver una caiguda de l’1,2% atribuïble a factors no contemplats en l’anàlisi estadístic de la primera tanda.

Què podem esperar doncs de la participació d’aquest diumenge? Amb tota probabilitat, lamentablement, la participació no superarà el 20%. Probablement molta gent s’espera per aquest dissabte una gran onada de participació, però la tendència observada en les passades tandes és prou coherent com per pensar que aquest cop també s’hi assemblarà.

Això ens porta directament a dues reflexions: aquest diumenge tots els que puguem hem d’acudir a les urnes. Hem de convèncer a tots els nostres coneguts de la necessitat i de la importància que té pel nostre país que puguem decidir sobre el seu futur de manera lliure, ja bé sigui en favor de la independència o de la continuïtat a Espanya.

Ara bé, i dit això, hem d’afrontar una segona reflexió: fins quan? Les prediccions de participació per a la resta de municipis de Catalunya preveuen una participació del 6,42%. Evidentment no es preveuen realitzar consultes arreu del país, però en determinats municipis on ja s’està treballant es prediuen resultats de participació molt baixos que haurien de fer reflexionar. Les consultes s’han mostrat des del primer dia molt sensibles a determinats factors; tenir-los en compte al moment de decidir si celebrar una consulta en el propi municipi és una tasca tan difícil de fer des del punt de vista emocional com necessària.

Tot amb tot, les consultes, independentment dels resultats que hagin obtingut, hauran servit sens dubte per aglutinar a nivell local amplis sectors del sobiranisme que semblaven allunyats per sempre; hauran servit per demostrar que, en efecte, tenim un objectiu comú i que podem lluitar tots conjuntament per ell; i hauran servit per posar, un altre cop, el debat sobiranista sobre la taula. Estiguem convençuts que el nostre camí cap a la llibertat passa per aquí.

Ja ho sabeu, aquest diumenge, tots a votar!

Anatomia del 13-D

Avui el diari AVUI publica un article sobre la participació en les consultes del 13-D que hem dut a terme en Jordi Muñoz i jo mateix. S’explica, de manera planera, els resultats de l’estudi que hem estat duent a terme aquests dies, i del qual ja n’havíem presentat algunes conclusions en aquest bloc. Gràcies per tots els vostres comentaris aquests dies!

Podeu consultar l’article a http://paper.avui.cat/article/politica/180544/anatomia/d.html. Us l’adjuntem també a continuació.

Anatomia del 13-D

VOT NACIONALISTA · Els municipis amb un fort vot catalanista registren més participació a la consulta IMMIGRACIÓ · La població forana va votar poc per problemes de llengua i desconeixement de la realitat política GRANS CIUTATS · El percentatge de vot baixa als grans centres de població

Jaume Clotet

Tot just fa una setmana que es va celebrar i la consulta sobiranista del 13-D ja és objecte d’estudi a les universitats. Els primers que han acabat una anàlisi sobre la participació i les seves causes han estat els politòlegs Jordi Muñoz, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Marc Guinjoan, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que han estudiat les xifres de participació i les han creuat amb altres dades per tal d’intentar determinar les causes que van motivar una major o menor participació.

La principal conclusió a la qual arriba l’estudi és que els municipis amb més implantació del vot nacionalista, ja sigui de CiU o d’ERC, van registrar una major participació a la consulta. Segons els autors, els organitzadors van aconseguir la mobilització d’aquests segments electorals, que van donar suport massivament al sí.

Per contra, els percentatges del vot a ICV no són gaire significatius, tot i que sí que hi ha una tendència general que indica que els municipis amb més vot ecosocialista van experimentar una menor participació. Muñoz i Guinjoan només han avaluat el comportament electoral d’aquests tres partits perquè són les úniques forces polítiques que van donar suport oficial al 13-D.

Encara en relació a la dinàmica participativa de cada població, l’informe també conclou que els municipis amb una més gran “tradició participativa” van notar una major afluència a les urnes de la consulta. Per tradició participativa s’entén tant un bon percentatge de participació electoral en les diferents convocatòries a Catalunya com un teixit associatiu potent.

Precisament en relació al dinamisme social, l’estudi fa especial atenció al cas d’Osona, que va registrar la participació rècord. Segons els dos autors, la participació addicional en relació a d’altres territoris catalans s’explica pel bon nivell organitzatiu de la coordinadora comarcal, que hauria tingut una plasmació directa “en la intensitat i eficàcia de la mobilització”.

L’estudi també analitza un dels fets que més van xocar els mateixos organitzadors del 13-D: la baixa participació de la població immigrant. El fet que li donessin la possibilitat de votar a la consulta va incrementar notablement el cens de votants, però com que els estrangers van votar poc, el percentatge global de participació se’n va ressentir. Segons Jordi Muñoz, aquesta era una conseqüència previsible, perquè “els immigrants sempre han votat poc quan han pogut, per exemple a les eleccions municipals del 2007, on els romanesos podien votar però majoritàriament no ho van fer”. Al seu parer, les causes d’aquest abstencionisme cal buscar-les en “el desconeixement de la llengua i en el poc o nul coneixement de la realitat política catalana”.

Un altre dels aspectes més rellevants de l’estudi és el fet que detecta que la participació cau en la mesura que el municipi on se celebra la consulta té més població. Aquest fet, segons Muñoz, pot tenir part d’explicació per la dificultat logística i operativa de muntar una consulta sense suport institucional en una gran ciutat. Aquest va ser el cas de Sant Cugat, un terme molt ampli que va tenir un nombre de meses limitat. Precisament en resposta a les veus que avisen que dur a terme un referèndum sobiranista a Barcelona podria ser un fracàs sonor, el politòleg de la UAB avisa que “és difícil fer extrapolacions” a partir de l’estudi “perquè cada cas és diferent”. En aquest sentit, alerta que “no sabem com es comportaria, per exemple, l’electorat convergent a la capital arribat el cas”.

La majoria de municipis on es va fer la consulta van comptar amb el suport de l’Ajuntament a través de les mocions de suport que s’hi van votar prèviament. L’estudi conclou que hi ha evidències que aquest suport oficial es va traduir en un increment de la participació. A banda d’aquests factors, els analistes van comprovar altres dades, com la meteorologia o la densitat de població, que no van aportar informació rellevant de cap mena.