Archive for the 'Protesta' Category

Cinc sortides dels Indignats

El moviment dels Indignats es planteja el futur de la mobilització i estudia les sortides de les seves propostes. Una crítica generalitzada ha estat la falta de concreció,  el cert és però que els documents aprovats en contenen moltes de propostesI una pregunta recurrent és: com les duran a terme? A continuació analitzem cinc sortides del moviment.

Reformes legislatives. La llei electoral espanyola s’ha convertit en el blanc més popular del moviment, en part gràcies als mitjans de comunicació i als càlculs electoralistes d’IU o UPyD . Aquesta, però, té el problema que està exclosa de la reforma per iniciativa popular segons la Constitució espanyola. De fet, cap llei orgànica pot ser modificada via ILP a l’Estat espanyol, això inclou: tributs, drets fonamentals o lleis internacionals entre d’altres.

A Catalunya aquesta situació canvia, els requisits per aconseguir signatures són més laxes(50.000 firmes) i en principi es poden fer iniciatives de tot tipus malgrat que han de superar l’aprovació de la mesa del Parlament. Una iniciativa amb èxit ha estat la prohibició de les curses de braus; un fracàs fou la proposta de recollir signatures per un referèndum d’autodeterminació, que la mesa rebutjà.

Reforma constitucional. Modificar la figura del cap d’Estat o l’estructura de l’Estat, introduir la revocació de càrrecs o incorporar del dret a decidir de les comunitats històriques o autònomes, per exemple, requeriria una reforma constitucional. Si el camí de les ILP és complicat, aquest encara ho és més. La reforma del “cor” de la Constitució requereix una majoria de dos terços a les Corts, la convocatòria d’eleccions i una nova majoria de dos terços ratificada per un referèndum. Així, el procés exigiria el consens dels grans partits espanyols PP i PSOE, o un improbable tomb espectacular del sistema de partits equiparable al de l’Itàlia de principis dels 90.

Pressió política. Establir la marca “Indigants” com una mena de “grup de pressió” és una opció que també contemplen molts acampats. La idea és intentar introduir als programes dels partits tradicionals o de nous partits el màxim de demandes per la via de la pressió a la seva militància i als seus líders. No queda clar però si aquesta via passa per formar part dels partits existents o per realitzar reunions o comitès de seguiment de càrrecs polítics a l’estil dels “lobbies”. Algú ja ha assenyalat, però, que el poder econòmic sol ser molt més persuasiu que la societat civil a l’hora de pressionar governs i partits.

Moviment antagonista. Consolidar-se com un moviment de “ruptura constituent”, com un cert poder paral·lel al de l’Estat, és una opció que ha anat prenent força sobretot entre els acampats més alternatius. Els Indignats han sorprès als moviment socials que ara busquen reestructurar-se permantenir el pols amb el poder que significa haver guanyat una certa “legitimitat” per estar a la plaça. Per aquesta opció, però, resulta difícil veure una sortida a les propostes del consens de mínims, molts alerten del perill que el moviment acabi tenint-se a ell mateix com a objectiu o limitant l’acció a enfrontar-se a l’autoritat només per viure del conflicte permanent.

Dissolució. Finalment, un sector dels indignats considera que la popularitat del moviment ja ha fet que aquest aconseguís els seus objectius: conscienciar de la baixa qualitat democràtica, de la situació crítica de l’economia, de la falta de futur dels joves o de l’enorme poder del sector financer. Aquests consideren que el moviment pot reorganitzar-se quan ho necessiti però que no cal buscar cap nova via per canalitzar demandes. No obstant, l’afany de les assemblees per reestructurar-se i acabar de consensuar propostes de mínims fa pensar que hi ha Indignats per una bona estona.

Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Tot plegat, reformes dins del “sistema”, propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.  

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.

La paràbola de la manifestació del 10-J

Els cicles de protestes (en la seva definició àmplia) gairebé sempre responen a un patró: la paràbola. Comencen a créixer i/o expandir-se, arriben al clímax, per seguidament perir. Aquests cicles poden donar fruit i esdevenir un punt d’inflexió pel canvi social i polític; o ser estèrils i mantenir la continuïtat d’allò establert. Però quin és l’estadi on es troba les manifestacions que s’han donat recentment a Catalunya?

  1. Fase d’expansió: És el moment en què uns ciutadans més implicats plantegen exigències que troben eco a altres ciutadans. Això provoca una ràpida difusió de l’acció col·lectiva als sectors menys mobilitzats, i va originant que s’obrin noves oportunitats polítiques (com les ones en un toll d’aigua). Això és el que s’ha anat produint com a conseqüència de l’esgotament per la dificultat de l’aplicació del l’Estatut i l’espera de la Sentència del  Tribunal Constitucional. A partir d’aquests fets es van crear diverses plataformes com la PDD, Araítaca i posteriorment 10.000 a Brusel·les que pretenien canalitzar aquest descontent de la ciutadania. Aquests fets van originar un caldo de cultiu i una sensibilització sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya; que va desembocar en la consulta sobiranista a Arenys de Munt, i que alhora va provocar diferents onades. Tots aquests esdeveniments van ajudar a què es destaqués el tema a l’agenda mediàtica i política.
  2. Clímax: A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional, on es declaren 14 articles incostitucionals i 27 reinterpretables de temes centrals de l’Estatut, s’arriba al punt àlgid de la mobilització de la ciutadania. S’agrupen diferents partits polítics i organitzacions per tal de defensar transversalment un sentit ampli sobre “el dret a decidir”. Dissabte 10 de juliol es van combregar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.
  3. I ara què? Fase de declivi? Després de l’efervescència  i  la manifestació pacífica què passarà? Els ciutadans amb aquestes accions volien manifestar el seu malestar, i la reclamació de l’actuació dels polítics. Si finalment les elits no actuessin en l’esfera política, els ciutadans veuran que les seves reaccions no han servit de res i les protestes cessaran en sec (la societat civil deixarà de manifestar-se, desprès d’un càlcul racional entre costos i beneficis). Si es donés aquesta situació, només es podria esperar que la participació es canalitzés en organitzacions, i aquests moviments adoptin una lògica més política. En canvi, si els partits comencen a establir plans d’acció, la ciutadania es pot veure protegida i continuar la seva mobilització, sense que encara s’entrés a la fase de declivi.

Estem en un punt del cicle de la protesta encara incert. Caldrà veure les actuacions dels partits i les elits per veure si les protestes han estat estèrils o fèrtils. Haurem d’esperar.

Per què serà una manifestació multitudinària?

Les accions col·lectives, i les manifestacions en particular, difícilment tenen èxit ( d’assistència), ja que és necessària la confluència de factors tant estructurals com conjunturals que afavoreixin aquest tipus d’acció. Les estructures que donaran marc a la manifestació del 10 de juliol no han canviat; no obstant, s’observa que alguns determinants contextuals han virat. Aquestes petites modificacions poden portar a la fortalesa dels moviments socials i l’èxit de les accions que aquests generen. Seguidament apuntarem aquells canvis més destacats.

(1)   Les elits donen suport a la manifestació. El cas de la manifestació de dissabte, la major part els partits de Catalunya (PSC, CiU, ICV i ERC) han fet una crida a la ciutadania per tal que participin.  El suport dels partits permet que la manifestació es publiciti fàcilment, s’ofereixin recursos logístics (autobusos des de diferents poblacions, informació…), i es presenti l’assistència a la mateixa com una acció normalitzada. A més a més, la transversalitat de les elits fa que moltes altres associacions i entitats simpatitzants mobilitzin als seus afiliats.

(2)   Els alineaments electorals. En períodes preelectorals -on la força electoral pot canviar- els grups socials no representats, però organitzats, es tornen atractius pels partits establerts. Els partits que tenen en ment les eleccions de la tardor s’apressen a “fer-se seus” els diferents moviments (PDD o Òmnium), per així compartir-ne els èxits. D’aquesta manera interessa a certs partits l’èxit de les accions que produeixen aquests moviments; atorgant-los visibilitat i importància.

(3)   La descohesió del poder. Si es produeixen fractures internes del poder no només es debilita la posició dels mateixos partits, sinó que produeix l’enfortiment dels moviments socials, com també de les seves accions. Això s’ha exemplificat amb la no-unanimitat en el lema que ha d’encapçalar la manifestació (“som una nació volem decidir vs. Senyera), fet que ha generat una desacreditació del partits a favor d’una serietat dels moviments que havien pactat el lema de la manifestació.

(4)   Estructures de mobilització. Una de les conseqüències que han introduït les consultes sobre la independència és la  creació de noves estructures organitzatives a nivell municipal. Aquestes organitzacions -que es troben coordinades entre elles- permeten més fàcilment la mobilització i l’organització de  la ciutadania als territoris implantats: tenen canals de comunicació ràpids i eficients, i poden establir incentius selectius.

Tot i això, no s’ha d’oblidar que els últims mesos hi ha hagut canvis latents a la població que provenen: a) del desgasament que ha portat el procés de la Sentència del Tribunal Constitucional, b) del treball realitzat per les entitats per mobilitzar a la ciutadania, i c) la incorporació a l’agenda mediàtica d’aquests temes que repercuteixen a l’agenda política.

Els factors contextuals auguren un èxit a la manifestació de dissabte 10 de juliol. Esperarem quin és el resultat final. De moment la societat civil s’ha organitzat al carrer, ara cal que els líders polítics manifestin el seu descontent a l’esfera política.

Article publicat a Crònica

La dretanització de la protesta: El cas del Tea Party

La protesta és un fenomen que ha anat evolucionant en les societats occidentals en els darrers anys. Si fa unes dècades el ciutadà protesta es relacionava amb una persona crítica amb el sistema polític o econòmic –i generalment d’esquerres- en l’actualitat el perfil del ciutadà que protesta és molt més heterogeni.

És en aquest nou perfil de ciutadà-protestant on podem englobar el naixement als EUA del Moviment Tea Party . Aquesta agrupació, que vol evocar la revolució americana de 1773, va sorgir a principis del 2009 donant el tret de partida a una sèrie de manifestacions coordinades a diferents ciutats dels Estats Units. Aquestes protestes eren la resposta a les lleis de caire socialdemòcrata que havia implementat o pensava implementa l’administració Obama. Les reivindicacions d’aquest moviment es concreten en reduir els impostos, defensar les llibertats individuals i advocar que l’estat interfereixi mínimament a la vida dels ciutadans. Enquestes recents apuntaven que al voltant d’un 18% dels ciutadans americans veien amb bons ulls aquest moviment. El perfil d’aquesta persona és el d’un home blanc, republicà, casat i major de 45 anys. Sens dubte, característiques ben diferenciades del que tradicionalment era el perfil de protestant: home jove, d’esquerres i amb nivells elevats d’estudis.

Però per què s’han produït recentment aquestes protestes? I per què aquestes han virat cap a posicions ideològiques més conservadores?

El primer factor està relacionat amb la desafecció i la desconfiança política. A mesura que augmenta el grau de desafecció institucional i la desconfiança amb les eleccions i les institucions, més mobilització es produirà. La literatura demostra que hi ha una relació clara entre aquests factors. Les reformes que el President Obama ha volgut implementar conjuntament amb la crisi econòmica han fet incrementar considerablement la desconfiança a les institucions. Segons Gallup , 6 de cada 10 ciutadans als EUA consideren que els polítics no tenen en compte les opinions de les persones com ells (el que en termes politològics es coneix com a confiança política externa)

En segon lloc, i d’acord amb l’estudi realitzat per Brücker i Grüner hi ha una relació entre el nivell de creixement de l’economia i donar suport a plataformes d’extrema dreta i partits polítics nacionalistes a les democràcies occidentals. Aquests autors exposen que quan no es produeix creixement econòmic o aquest és molt lleuger  hi haurà més suport a aquest tipus de plataformes. Malgrat tot, els autors adverteixen que és difícil que aquestes plataformes guanyin majories.

En conclusió, s’observa que les èpoques de crisi econòmica porten a una major desconfiança en les institucions i poden incrementar el suport de plataformes  d’ideologia populista o fins i tot d’extrema dreta. I el Tea Party n’és un primer exemple. En vindran més? Són les societats de l’Europa occidental encara més vulnerables a aquest tipus de moviments?


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter